En aquesta mateixa llar on en Quimet va satisfer la seva fam de
convalescent i perdé el seu prestigi de fantasma, jo vaig parlar-li
per darrera vegada.
En Quimet va jurar-me i perjurar-me que ni ell mateix podia
explicar com va refer-se del seu cadarn ni com visqué durant
aquella mesada que el cregueren difunt ni com abandonà el jaç de
fulles de roure, ni qui l'alimentà, ni qui el guarí. Creia de bona
fe en la seva mort. El que era, que la trista animeta rebutjada del
cel i de l'infern cercà altre cop recolliment en la gepa. I això
encara es repetiria sis vegades: el cas dels gats.
I s'expressava així amb un dolç murmuri d'estoic, acceptant
aquelles set vides dels felins com un nou flagell, sense gran
interès en fer-m'ho creure, amb una perfecta indiferència per si
allò hagués pogut _ésser_ altrament.
Ens havíem quedat sols vora el foc. Acabàvem de sopar, i tota la
família del seu germà, xics i grans, cansats del treball i avesats
a acotxar-se amb les gallines, dormien feia estona. Jo prolongava
expressament la vetllada, desitjós de recollir tota s'estrafolària
psicologia d'aquell bosquerol.
Per als llegidors espantats i sols per a ells, jo he de terminar
aquesta narració amb unes quantes consideracions tranquilitzadores.
O jo sóc un detestable observador, o el cinisme impietós d'en
Quimet no era altra cosa que fatxander.
El traïen els seus ulls d'infant i un deix cordial i efusiu en
l'expressió. Demés, podia raure sense gaire temença entre els
cremallots de l'infern, car encenia la meva pipa agafant les brases
enceses amb els dits. Encara una altra cosa: les consideracions
catequitzants del sagristà no havien pas deixat de perforar-li la
consciència. Esmentem la més punyidora: -No és pas tot u ésser
despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes.
A la llarga faria una provatura, i deixà entendre la possibilitat
d'humiliar-se, de recórrer a la magnanimitat de Déu, rei de
l'univers.
Va estenallar-se en l'escó. Coneixent-lo, ningú s'havia preocupat
de preparar-li un llit. Jo vaig romandre una bella estona mirant
les flames i mirant-lo a ell. Realment tènia tot l'aspecte d'un
home dissecat, amb entranyes de borres cobertes de pell
estireganyosa, on la dalla de la mort s'esmussaria percudint-la en
va.
Havia començat a regirar-se neguitós com qui no arriba a trobar la
jeia. Tragué el tou del tapaboques, que devia destorbar-lo, i
s'acomodà sobre la fusta. Ni així. Per últim va aixecar-se ensunyat
però resolt; i, fent tentines, ensopegant amb l'abrigall, traspassà
el llindar de la cuina...
El foc s'apagava, i la gebrada del defora envaïa amb el seu alè
l'interior.
En les espatlles començava a sentir-hi la impressió desagradable
d'una mullena subtil.
Calia decidir-me a cercar l'escalforeta del llit. Vaig pendre el
llumet d'oli que parpellejava oscil·lant en el suport ensutjat de
la xemeneia. En travessar l'entrada haguí d'estrompassar una mena
de farcell que obstruïa el pas. Era el bosquerol ajagut, terra
enllà, en la inclement duresa de les llosanes que empedraven la
casota: unes llosanes naturals de pedra rústega vulcanitzada, amb
juntures com precipicis, amb desigualtats torturadores on lliscava
el griso garrativant de la nit, acarrerat per dessota la porta.
No el cobria més que l'efímer tapaboques espelligat, i dormia com
un soc i roncava com un orgue.