Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les
sàrries del carbó, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En
Quimet no havia pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat
la mercaderia. Fato, eines i atuells, tot restava escampat sense
mirament. Guiats pel _Caiman_, l'atalaiaren ajaçat de boca terrosa
en un gran pilot de fulles de roure. Per entre la borra del cabell
apareixien les orelles de color de cera verge. Més enllanic del jaç
trobaren un plat de sopes de vi, intactes. Comprengueren que en
Quimet tenia una mala peça al teler, com se sol dir.
Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germà.
-No em toqueu: tinc això d'aquí dintre tan primparat,- (es rautava
la sina) -que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre més.
-Què vols, del poble?- li digueren els traginers rodejant-lo
afectuosos.
-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa.
-Qui es cuidarà de tu, sant cristià!
-No ho sé pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a
cara o creu.
* * *
Els traginers hagueren de donar raó al germà d'en Quimet d'aquella
contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i això no era pas
cosa de ocultar a un amo. Un d'ells va tòrcer de camí. Trobà el
negociant a taula bo i dinant, rodejat de la seva família.
-Veies, que el vostre corbo deixarà l'ossada allà dalt. ¡Bon negoci
has fet, amb el carbó de Serra Fosca! Encara crema dins les piles.
¡Un xafarranxo!...
I explicà el què, i, segons ell, en Quimet no tenia pas
vint-i-quatre hores de vida.
El pagès acabà d'engolir-se el seu plat d'escudella, menjotejà de
pressa unes quantes patates del bullit, begué una llarga tirada del
vi de la porrona, demanà el tapaboques a la seva muller, i, punyint
la mangala de sanguinyol, va encaminar-se a Serra Fosca. Abans,
però, hagué d'aturar-se al poble a fi de trobar algú que volgués
donar-li ajut, pagant el que fos. Es tractava de salvar la
mercaderia, el poc o molt carbó que no s'hagués recremat dintre
aquelles piles abandonades. Després mirarien de fer quelcom pel
pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb vida.
L'únic home disponible era el sagristà de Sant Isidre. No
desaprofità pas aquella ocasió de guanyar un bon jornal i, de
passada, molt probablement, de redimir l'ànima escadussera del
renegat, percaçada de temps.
Partí amb el germà del corbo, encabint un llibre d'oracions dins
les alforges del patifell.
De mitja hora lluny oïren els ahucs del _Caiman_. Un núvol negre
tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels
suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res
de bo. Caminaren més de pressa. Per fi dominaren una vall on
s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavós.
Flairaren la bravada característica de les piles enceses, i
davallaren per entre un brucater atapeït, deixant el camí per
guanyar temps. En arribar al lloc de la tragèdia, el núvol negre
havia envaït el cel. El fred era intens, i l'aigua dels reixorcs,
glaçada, cruixia sota les plantes llurs. D'en Quimet, ni rastre.
Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaçades,
el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de
les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de
floretes grogues tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el
terrissaire. En el pilot de fulles de roure, els dos jaços del
bosquerol i del _Caiman_, l'un ben a prop de l'altre, eren
perfectament obiradors. En front d'aquest misteri, els dos pagesos
es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver
del corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans una mena
de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu i
veu, un espai de temps per escoltar atentament.
A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar
per la serra, i l'apel·laren amb tota l'ardidesa que els restava.
Els xiulets reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan
enardidors per a coniller de la voluntat del _Caiman_, no
aconseguiren altra cosa que desvetllar les ressonàncies dels
clotarals. La nit se'ls tirà al damunt: una nit fosca, brújola,
amenaçadora. Passà contra cel un duc batent les ales amb lentitud
sinistra. El germà d'en Quimet resseguí les carboneres planyent-se
del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a rescaldar-les.
Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la mà, i
hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscúria.
* * *
Explicar-vos que l'enigmàtica desaparició d'en Quimet donà molt que
dir i que pensar, seria perdre el temps.
El seu germà, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una
minuciosa recerca; l'autoritat despatxà missatgers per a tots els
pobles dels encontorns; i es donà una batuda general, sense
aconseguir heure el més petit indici del bosquerol. Ningú dubtava
ja que el dimoni se l'havia emportat en cos i ànima.
Això, francament, no era pas mica honorífic per a aquell veïnat de
gent pietosa. El poble en massa restà com estabornit de la gosadia
del maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet.
-¡Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a
l'infern!
Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els
vilatans en places i camins.
De tota manera restava un punt sense aclarir: i el _Caiman?_ Sobre
si un gos pot fer peça al diable, es formularen diverses opinions.
Un jorn, però, el _Caiman_ va ser vist per uns artigaires.
L'amoixaren. Estigué amb ells el temps just per a afanar-los la
cansalada del cistell. Des de llavors, el terrible coniller, de
temps en temps, apareixia per les masies, robant el que trobava
audaciosament, tornant-se'n al bosc amb tal lleugeresa que
fracassaren tots els intents de seguir-lo. De bell nou la fantasia
dels pagesos fou esperonada. I de quina manera!
* * *
Una vetlla, la cunyada del bosquerol damnat passava farina. La
mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un
escamot de pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses
estranyes sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament
feixuc, inexplicable.
De sobte suspengué la taleia: immobilitzà el sedàs per escoltar
millor.
Li semblava haver oït el trucar d'un bastó a la porta forana. Afinà
les oïdes, i -Toc, toc... toc, toc, toc...- ja no era possible
dubtar-ne. «El de casa» tenia una altra manera d'anunciar-se:
pegava un cop de peu i la cridava pel seu nom. Qui podia ésser, en
aquelles hores?
-Toc, toc... toc, toc, toc...- Demostrava el visitant una certa
impaciència, repetint els trucs més violents i ardits.
-Qui hi ha?
La veu que respongué darrera la porta hauria esglaiat el més
coratjós. Era la veu d'en Quimet, rogallosa velada, tranquila,
ferma talment com la d'una ànima que ve a reclamar un deute. Alhora
es percebien uns esbufecs satànics. Després, pel forat de la
gatonera, aparegué un morro de bèstia apocalíptica, la
fosforescència d'uns ulls, unes barres enceses eriçades de queixals
punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant.
En això, la porta, mal tancada o empesa per una força sobrenatural,
cedí, esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, il·luminat pel
llum de ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destacà
la forma corporal d'En Quimet.
Era el mateix que en vida, més esquàlid, més marcit de cara, amb
una rostollada de pèl negre que li cobria les galtes i el mentó, i
el bigoti herètic espantosament esborrifat. Davant l'esglai de la
seva cunyada, romangué quiet, enciriat, mirant-la de fit a fit amb
aquell relleix sarcàstic que el distingia de tothom.
El _Caiman_ entrà festós i lleuger, en actitud gens espectral,
apressant-se a ensumar la pastera i els fogons. Ella ni el veié.
Sangglaçada, ni parpellejava ni es movia.
-¡Recolliment per aquesta nit, germana!- El faceciós bosquerol feia
veu d'olla i avançava dreturer, solemnial, arrossegant el corn de
la manta que el cobria de dalt a baix com un sudari.
Amb la mateixa parsimònia de fantasma, es ficà a la cuina, rugí en
veure el foc apagat, es desempallegà de l'abrigall i aixecà els
braços. Moment d'horror! La pobra dona cregué que anava a
maleir-los per llur descuit en les oracions, per llur mesquinesa a
no haver-hi fet dir el bé, com era de consuetud entre famílies
cristianes. Res d'això: en Quimet, apaciblement, tirà un braçat de
gatoses al caliu, abastà el pa d'una lleixa, i, quan el foc fou ben
encès, llesca darrera llesca, començà a fer torrades.
Una ànima agreujada que s'atipa de suca-mulla, sempre resulta
inconcebible mal que sigui als ulls d'una pagesa superticiosa. De
tota manera, la dona del marxant no pogué familiaritzar-se gaire de
pressa amb en Quimet rediviu. Experimentà per alguns dies aqueixa
esgarrifança íntima que produeix el retorn imprevist d'un animalet
casolà portat ben lluny amb intent de no veure'l patir i
d'estalviar-se la seva pudor cadavèrica.