En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment
corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen
construir una sòlida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la
seva còrpera amb palla per jeure, una petita llar i una porta de
feines, que barra el pas al gebre i al vent-pluig. El corbo no
perdia el temps en coses supèrflues: una rusca, una saca, un feix
de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de
nòmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la
muntanya. En les bonances, passava la nit allí on coincidia la son
i el lleure. Ell i el _Caiman_ s'esternellaven junts entre
l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de
la serena. Si el temps era desapacible o amenaçador, es tiraven una
sàrria per damunt i dormien angelicalment, com una damisel·la entre
matalassos i edredons de plomes.
-El jaç dur és un remei contra la mandra.- afirmava en Quimet; -i
una pila encesa no en vol, de mandra: vol ser vetllada com un
malalt; i això obliga al carboner a dormir amb un sol ull i amb
una sola orella.
Quan la disposició del foc en les carboneres exigia aquesta cura i
assiduïtat, començaven les penes del bosquerol. Amb lluna o fosca,
amb tramuntanes o gebres, amb pluja o neu, ell havia de fer la seva
ronda nocturna, barranquejant pels sots i entaforant-se per les
brolles a fi de vigilar aquelles combustions subterrànies, que eren
els seus camps i vinyes.
Sovint bramulava el llevant, i els núvols donaven l'aigua per amor
de Déu. Els pins i les sureres eren rebregats per l'oratge, i les
branques rajaven amb fúria de canals sobre l'esquena del corb. (-El
gep se m'anava estoveint- deia ell pintorescament.) Els córrecs
esdevenien torrenters, i les fondalades estanys, que calia
travessar amb aigua fins a la cintura: aquella aigua bruta i
escumosa la fredor de la qual penetra fins al moll de l'os.
Entretant, la marmanya de la serra, xopa i empagueïda, se li
arrapava al vellut de les calces, privant-lo de trascamar; i el
gotellar del xàfec li assotava el rostre, li anegava la visió, se
li escorria pel clatell, esquena avall, i la llumeneta del fanalic,
darrera els vidres entelats, fumosa i esgrogueïda, agonitzava per
moments.
Amb una tempura així és quan les piles fan el boig, i en Quimet mai
deixava d'atrapar-ne alguna en camí de recremar-se.
A la flagel·lació contínua i amoïnosa de l' oratge venia a
ajuntar-se la inquietud de perdre la mercaderia. Llavors el gnom
s'enfurismava.
Corria d'açí i d'allà inspeccionant el color del fum que eixia dels
espiralls. Un cop informat de la decantada del foc, del grau de
carbonització de la llenya, de seguida començava a manipular
estranyament. L'hauríeu vist resseguir d'un a un aquella sèrie de
forats rodons, negres i misteriosos; l'hauríeu vist fustiquejar-hi
amb estelliscons i trossets de rusca, obstruint aquest,
desembossant l'altre; mentre deixava anar, a la boca de tots, el
mateix reguitzell de frases comminatòries i d'imprecacions
furients. Més que el feinejar d'un pobre bosquerol, era allò un
seguit de conjurs i de maniobres cabalístiques.
El braser subterrani obeïa o deixava d'obeir; però, segons com, el
corbo adoptava una actitud desesperada. D'un salt es plantava al
bell cim de la carbonera.
Els cops metàtlics del seu tràmec incansable ressonaven, entre el
traüt de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia
d'un sepulturer foll.
En Quimet bitllava la pila, mal que pesés a tots els elements
desencadenats. Però la pila era un fetge: els esclops hi
relliscaven; el tràmec s'hi encastava, aixecant enormes pans de
terra molla, que calia treure a grapats; i el corbo, amarant-se,
enllordant-se, pataquejat per l'huracà, aconseguia, amb repetits
esforços, destapar el foc. Als seus peus restava obert una mena de
cràter guspirejant. El corbo, a fi d'emplenar-lo, prenia un feix de
branquillons; mes aquella llenya molla, freda, agressiva, després
d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs, repetellejava
espantosament en contacte amb les roentors internes. Una glopada de
fum espès, agrós, picant, que un bufarut li rebotia per la cara, li
escaldava els ulls.
Un reguitzell de blasfèmies passaven, sibilants i horrísones, per
entre les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la
vàlvula disparada d'una locomotora a massa pressió.
Aquest desfogament, no obstant, era sols una manera indirecta
d'afalagar el maligne. I, ja ben segur d'haver guanyat la seva
atenció i de tenir-lo a l'aguait, el corbo l'invocava.
Imagineu-vos-lo al bell cim de la pila, encirat, vibrant de ràbia,
entre fumeroles i escaldufaments, envermellit per unes flames
d'escotilló, amb el cremall del fanalic als peus, en mig de totes
aquelles boscúries tempestejades i d'aquell terratrèmol
catastròfic, i no caldrà pas que us ponderi la seva grandesa
infernal.
* * *
Penseu bé el que significava donar-se al dimoni en aquella situació
i en aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell,
almenys, ho afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens
autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la
dèria comprovada de fer honor al seu bigoti herètic.
De tota manera, el diable feia el sord a les formidables
invocacions del tràgic bosquerol. Ell, però, les repetia sempre amb
una desesperada insistència. Ja no calien grans contrarietats ni
grans fatigues. Així que les coses no sirgaven com cal, ja el
teníeu oferint l'ànima tranquilament, amb la mateixa sang freda que
hauria ofert un per-beure a un altre carboner a canvi de feinejar
per ell durant un jorn de galvana.
En Quimet, no obstant, tenia el convenciment que no oferia gran
cosa: un escaig de l'obra divina, contrafet i grotesc com el mateix
cos, això que n'havia ja abandonat pels deserts de la terra com una
fallida vergonyosa de la seva inspiració i del seu art.
De vegades, en Quimet, reincidia en les seves ires: tornava als
seus procediments de violència així que tornaven les grans
penalitats.
Se les havia amb la seva mare i després amb l'àngel custodi. Ella
per haver-lo concebut a salt de mata, i l'altre per la seva
protecció temerària, els ajuntava en uns mateixos insults,
acusant-los de la seva dissort.
El _Caiman_, que no era pas massa beat ni escrupolós, en oir el seu
amo s'agemolia sota una estepa amb un bell tremolor, acabant per
fugir a quatre peus junts.
En Quimet arribà a sospitar si aquella bèstia tindria un bon
esperit al cos, i en més d'una ocasió estigué a frec de passar-ne
els taps d'un tret d'escopeta. No es recordava que el _Caiman_,
oint una lletania per l'estil, hagué de suportar uns banys
d'infusió de llentiscle que el deixaren net de pel com una pota de
vedella escaldufada.
Demés, sempre que en Quimet es desvetllava massa per la salut del
gos, etzibava aquell reguitzell de blasfèmies, i tant com mai en
les aplicacions minucioses i terribles dels remeis heroics.
En veritat, però, que ningú del món fóra prou aciensat per a dir-
nos si el cor d'un irracional és susceptible de compendre el que hi
havia d'imposant i temerari en aquell desig de mort i damnació
expressat a gola plena en la llobreguesa d'una nit tempestuosa,
entre la violència dels elements destructors, al cor d'unes
boscúries sense límits, a l'hora fatídica de les aparicions, de les
llumenetes misterioses, dels contactes vellutats i hòrrids i dels
averanys satànics.
V
En Quimet, termenada una campanya, solia pendre's alguns jorns de
repòs. Davallava a la masoveria del seu germà. Passaven comptes, es
rentava, es mudava, i, el dilluns, amb la camisa neta i les
espardenyes noves, trico-trico, acomboiant-se amb les colles de
gent del poble que seguien el mateix camí, se n'anava a un mercat a
vila. A cal Pinxo es feia coure una terça de costelles de moltó, es
bevia un mitjot de vi (un vi de la terra, un poc tocat
d'escaldadura, que picava al paladar i desentumia la llengua), i
ofrenava son gep als concurrents, el contacte del qual duia bona
astrugança.
Els marxants de gra, les polletaires, els sagals, els carreters...
en fi, tots els qui al migdia es reunien a l'hostal i eren jugadors
de la rifa, desembutxacaven el paperots i els refregaven per
l'esquena del corbo. Alguns per millor obligar la sort, apuntaven
els dècims amb agulles, o els hi ficaven entre la pell i la camisa,
prolongant la saturació miraculosa. En Quimet, molt seriós,
sarcàsticament seriós, contribuïa a la gatzara amb la seva pacient
actitud. Cap al tard muntava altre cop al poble, i es ficava altre
cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una torrada, i es bevia un
segon mitjot de vi. Llavors començava a fer gala del seu esperit
fort.
Els pagesos l'oïen escruixits, uns pocs l'animaven amb riallades i
assentiments; però el corbo sabia que, quan se n'anirien a casa
llur, mirarien amb desconfiança les vagaroses ombres dels fondals.
El corbo era el darrer a eixir de la taverna. Apel·lava el
_Caiman_, que en anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot
fent camí, queia, per a no aixecar-se ja fins que el sol li burxava
els ulls a través de les parpelles.
* * *
Allà a mitja tardor en Quimet arreplegà un cadarn. Els plats de vi
calent no li estoveïen pas aquella tos ressonant, dura, i maligna.
Es passava els jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven
d'anar a veure un doctor, en Quimet somreia. Ell no era pas
construït com els altres i cap savi de la terra tindria prou
coneixement per endevinar la disposició de les seves entranyes
desviades esquena amunt. Dintre el gep, pla bé s'hi encabiria
alguna cosa: aneu a saber el què!
Un vellet, sagristà de la parròquia, llaminer de la mistela,
conversava llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per
convenciment, mig per càlcul, un fervorós devot i un incondicional
addicte del rector. Llevat de les estones que la seva afició a la
mistela el portava a l'hostal, no es movia mai de la rectoria.
Conreava l'hort, ajudava la majordona i feia d'espieta. Durant les
vesprades de l'hivern, mossèn Ramon solia llegir-li passatges d'un
llibre de missions a la Xina. Al sagristà l'embadalien aquestes
lectures. Admirava la constància i l'heroisme dels missioners
bregant amb aquells heretges, els més fanàtics i cruels que hagin
existit. Es sentia desitjós d'imitar-los, si bé no deixava de
compendre que la seva condició de pagès mancat de lletra i sobrat
d'anys era un obstacle dels més grossos. Però...! bon Déu!... ¿per
què, deixant-se dels xinesos, no podia intentar quelcom respecte al
carboner, esmerçant-hi, tal com fos, la seva condició sagrada i el
seu gran entusiasme a fer prosèlits?
Els dies feiners ningú els destorbaria: la llar i l'escó deserts de
parroquians, serien un lloc avinent per a iniciar, amb calma,
aquella obra magna. El corbo estava mig atuït per una cadarn, i el
sagristà acabaria d'atuir-lo amb la visió horrenda de l'infern,
procurant de seguida entendrir-lo amb el retret de la gran
misericòrdia del Senyor. I...qui sap!
-¿És cert, burrangot, que t'has donat al diable?
-No em parleu pas del diable! Jo sí, que us el vendria per quatre
sous!
-Que no t'ha fet cabal?
-Jo pensi, si fa o no fa, com a vós Sant Isidre. Són pla bé uns
janfúmeres, i no es traussen pas per gent de mala mort com
nosaltres. Vós i jo som virosta... enteneu?.. virosta.
En Quimet parlava amb visible amargura, a la faisó del qui ha sigut
traït impensadament. El diable venia a representar un d'aquests
amics poderosos que es reserven per a les situacions desesperades.
L'humiliava el pensar que la seva animeta de miserable no fos
aprofitadora ni per a ser bullida en les calderes de Perebotero.
El sagristà veié la flaca del bosquerol, i pensà escometre'l per
l'indret de l'amor propi. Tragué la seva pipota amb tapador de
llauna i broc de canya, hi atapeï el tabac infecte, l'encengué
esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartró,
i començà a ponderar-li la bondat de Déu. Tanmateix es comportava
altrament que el banyut, i s'hi podia confiar. Rei de reis, Senyor
de cel i terra, acudia allí on el cridaven, si el cridaven amb el
cor net, fervorosos i necessitats.
-Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -¿Voleu jugar que mai
vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus
boscalls?
-Si tan ple de la seva gràcia estiguessis... potser sí, home,
potser sí!
-I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar
les seves cols?
-Ja l'ajudarà a guanyar la glòria eterna.
-Pels afers d'ací dessús, jo el voldria!
I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el
sagristà a recomençar la conversació el dia proper.
Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Déu,
totpoderós, no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament
se'l posava a la boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no
tenia res d'estrany; però, ésser rebutjat de Llucifer després
d'anar-hi al darrera complaent-lo i ofrenant-li el míllor de
l'home, era tanmateix una vergonya!
Per dignitat s'imposava un acte de contrició, una revirada de
conducta. Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un
sobirà o d'un pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb
l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la
provatura?
En Quimet, amoïnat per la lògica del brau servidor de Sant Isidre,
se'n tornà a bosc. Eixí de l'hostal, una matinada de fred viu,
escandalitzant els tres o quatre veïns del poble amb la seva tos de
simbomba.