Jo vaig conèixer el corbo a casa un seu germà, un pagès llest i
d'empresa que vivia en una casica de fam i set, però que l'ase em
flic si hauria baratat els seus guanys de negociant de llenyes i
carbons amb les meves rendes.
Aquest germà va ensinistrar-lo en el negre ofici de carboner
donant-li a carbonejar els suros de les seves trafiques.
Així l'allunyava de l'hostal i de la gent del poble, que començaven
a mirar-se'l amb mals ulls.
Els tocoms on en Quimet realitzava les seves campanyes eren la cosa
més feréstega que us pugueu imaginar.
En ple dia, batent-hi el sol, us hi sentiríeu acovardits, propicis
a la superstició i les inquietuds sobrenaturals. Els mateixos
pagesos, amb la sensibilitat esmussada i la imaginació entumida, no
deixen d'experimentar-hi vagues paüres. -Són indrets que no fan
goig- diuen ells. Generalment es tractava de verals desconeguts del
mateix propietari; reclots fantàstics on les soques cauen de
vellúria, rosegades pels banyarricends, cobertes de molsa blanca i
de nafres infectes enormes que suquegen podridum; córrecs pregons,
emmalesats, on fosqueja a mitja tarda, on hi ha cavorques de
ramatge d'una llobreguesa perennal, on s'atura la gosadia dels
caçadors, que s'acontenten amb estimbar-hi pedruscalla. A voltes,
però, en Quimet carbonejava a l'obac d'un cimal abrupte; un
d'aqueixos cimals que s'obiren de lluny perduts en la maror
selvàtica, el mateix que illots inabordables, assiluetats de
penyalars ingents i vegetació torturada. O també en el flanc d'una
serra immensa, entre valls intransitables, rodejat de pinedes
laberíntiques, d'embardissaments com catedrals i rocasses de
configuració monstruosa, disseminades arreu, com un ramat ciclopi.
¡Imagineu-vos el corbo, sol, ben sol, vivint en aquells mons de Déu
lo pare!
Esdevenia el veritable esperit familiar de les grans brolles
inexplorades, de les cofurnes dels roqueters i dels troncs balmats.
Negre de mans i cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs
abrigant-li el clatell, amb son tricot gris esfilegassat, com la
faixa, les calces i la gorra (cosa que el feia semblar pelut), us
compareixia impensadament d'un aire matusser i sarcàstic, amb tot
l'aspecte d'un nan sobrenatural.
* * *
En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em contà que
havia sigut veí d'un gamarús tota una hinvernada. L'animal arribà
a agrair-li que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del
qual passava les hores d'enlluernament diürn. i en Quimet i el
gamarús s'entenien i expressaven la simpatia llur, trucant la
rusca, com dos veïns separats per un embà.
Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de
la presència del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb
urc, a la faisó de certs polítics de províncies en omplenar-se la
boca del tracte familiar que han rebut dels cortesans.
En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us
ponderava el seu gaudi misantròpic; la pau de les boscúries, el
repòs que dóna l'absència de camins i carreteres, la certesa
de tenir el germà de raça més proper a sis o set hores lluny, el no
existir ni per al rei ni per al papa, i la il·lusió de saber-se
oblidat, perdut, com una bèstia inclassificada en un desert.
Solia ponderar també els goigs materials que li proporcionava la
seva vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en
una forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de
brou de sagí ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust
especial de la cansalada sofregida amb llenya de pinetell, i el
sabor del pa de vida guardat dintre la saca, torrat per les
ventades i estellat a cops d'ullera de destral.
Us parlava, demés, del bell humorisme de les sargantanes que se li
ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de
les quals escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a
tret d'escopeta, i de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb el
_Caiman_, que es desvivia per distreure'l i complaure'l empaitant
esquirols i lladrant a les serps, fent altres manifestacions
platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Déu sabés si per virtut
o per manca de temptacions.
I en Quimet, per no perdre l'ús de la paraula, s'habituà a enraonar
amb el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen
algunes estones desvagades; i era llavors que el corbo apel·lava el
_Caiman_, s'asseia terra enllà, el feia jeure entre les seves
cames, i, amb una horrible ostentació d'impietat, li ensenyava
doctrina.
En tractar-se dels manaments de la Llei de Déu, suprimia el sisè
com una concessió especial que creia de justícia no sols per al
gos, sinó també per a l'amo.