En Quimet, si tenia amics, ho devia al _Caiman_. El gos completava
l'amo. Junts, ficats en una vall, feien bona feina. Allí on ells
passaven no hi havia salvatgina segura, per entaforada que
estigués. Totes les proteccions, tots els murallars de vegetació,
totes les catabaumes d'espines, tots els timbarros atapeïts de
brosta, tots els xaragalls entravats de romagueres, no hi servien
de res.
Per això els caçadors associaven en Quimet en les grans batudes. En
Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per
totes les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells
feixucs, les llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals
de trempar relles i la força bruta del manyà li causaren un nou
estropell. Això no vol pas dir que aquella arma no es disparés tota
sola en el moment més inesperat. En Quimet, però, la idolatrava. La
idolatrava perquè era una arma xica de damisel·la, una joguina; i
Déu sap de quins enigmes d'entendriment són susceptibles, els
tristos contrafets.
En canvi, el que mai fallava, en les mans d'en Quimet, era el
magall. Conill encauat, conill al sarró. Durant el meu tracte amb
el bosquerol, ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta
sentència. Bé n'érem, de lluny de veïns! i bé n'hi havien, de
serres i turons interposats entre el lloc de la peripècia i la
masoveria més propera on poguéssim manllevar un magall! En Quimet
no tenia pas mandra. Es desempallegava del sarró, la brusa i
l'escopeta, i partia boscos a través. ¡O belles i plaents esperes
assolellant-me en els fondals de la Trencada, flairant les molses
del brucater, oint els tords en l'arboçar, i veient el desesperat
_Caiman_, rauta que rautaràs, grinyolant, esbufegant, queixalejant
les arrels que no havia pogut rompre amb les ungles, i etzibant un
brollador de terra humida entre les seves potes del darrera
eixancarrades!
Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agraïment
retrospectiu pel brau i temerari desencauador.
Ell revenia més prest del que suposàveu. El cansament cornava dins
aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer
Déu-vos-guard era una puntada de peu al _Caiman_ que el rebotia
contra els matolls. Després llançava la gorra i el magall. Una
estranya maniobra emprenia, en Quimet, abans de començar la tasca.
Consistia a trencar un manat de brucs i a introduir-los dins el
catau tant com el braç en podia haver. Així que el braç curtejava,
el corbo, ajagut, estiragonsant-se, fent el cap enrera, seguia
empenyent amb gemegoses estremituds. Quan la galta, el muscle i el
gep se li havien emmollat en la terra fresca del catau, esventrat
pel _Caiman_, el bosquerol es redreçava, desembrussant-se l'orella,
escopint llot i eixugant-se les fesomies de rajoler amb la mànega
de la camisa.
Tot seguit, en la clotarada, retrunyien els cops isòcrons,
persistents, somorts, del magall, i l'esbufec de les pitrades del
brau minaire. ¿Durarà molt, aqueix treballar de negre? Durava el
que havia de durar. Si el conill s'hagués entaforat a les entranyes
de la terra l'hauria percaçat en Quimet.
Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les
llenques de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt,
soterrant les cames del bosquerol; i, en aquella catastròfica
confusió, ningú hauria sigut capaç de trobar la seguida del catau.
Llavors compreníeu la servitud del ramàs. En trobar-lo
esgratunyant, en Quimet tornava a ajaçar-se, tornava a empènyer
fins que la boca de la cavorca era un buidat exacte del seu tors,
un contramotllo de mènsula grotesca.
El moment solemnial esdevenia més tard, després de repetir diverses
vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja
muntanya.
Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Així que treia
pèl, una resquícia de pèl com fil de teranyina, llançava un crit de
victòria.
Desenganyeu-vos; les excavacions mai deixaran de ser emocionants.
Tant li fa que es tracti d'un conill ple de vida com d'un egipci
mort i embalsamat: el misteri i el dubte hi són, i la troballa
us exalta.
Per això el bosquerol, aconseguit el pèl, pegava les darreres
magallades amb un braó de trenta mil diables. De seguida, braç nu,
les dents apretades, boca terrosa, el vèieu maldar per punyir la
víctima. El _Caiman_, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo.
Encirada la cua, dretes les orelles, allargassat també, introduïa
el morro pel sotaixella d'en Quimet. Els gemecs de l'home es
barrejaven amb els grinyols del ca. En les profunditats del cau
repercutia un trepeig violent.
Àdhuc la mateixa naturalesa participava de la nostra expectació.
Els pinsans emmudien en les branques, el Montseny nevat s'aguantava
l'alè, el sol empal·lidia, i el cor de la terra panteixava.
Una immobilitat absoluta del caçador i uns tremolins en les anques
de l'ajudant precedien el desenllaç.
De sobte, una estremitud, una bursada, un xoc subterrani, uns mots
amorosos d'infinita tendresa, com -¡Vina'm aquí, pobric, estimat de
la mare!, i el corbo es redreçava d'un salt. L'instint satisfet li
birbillejava en les nines, xiques i cruels com les d'un aligot.
Alzinant el braç pel cim de la tanyada del brucater, ens mostrava
la presa. El conill era un remolí, d'espeternecs i revinclades,
cabdellant-se i descabdellant-se. La seva gràcia elàstica i el seu
pelatge suau, fi, llustrós, net, immaculat, contrastaven amb la
figura massotera del caçador, tenyida de fang roig, amb pegats
de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles.
Veritablement el desencauat, segons apariència, era en Quimet.
Glapint i claquejant les dents, el _Caiman_ feia bots formidables
amb la pretensió d'abastar el conill.
-Marxa! marcha, dic!... Llamp te parteixi! marxa!
El càstig a tanta impertinència no es feia esperar. Un ahuc
horripilant somovia l'afrau. El gos, amb el ventre ensorrat, la cua
tocant-li el llombrígol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se,
es perdia bosc endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de
cantell, a l'esbiaixalla, entre cap i orelles del conill: un cop
sec, violent, escruixidor, que hauria esnucat un gegant. I mai
havia de repetir-lo.