I
El poble de L'Esparra és un poblet de quatre cases situat entre
dues afraus en mig d'un bé-de-Déu de serres emboscades.
Només es fa obirador pel seu campanar banal, restaurat
estúpidament, que sobresurt amb petulància, dins la frondositat de
les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda.
Un gros lladorer ombreja la plaça, on plana el mateix silenci de
les boscúries veïnes. A l'estiu, però, els pardals xeriquen en els
ràfecs de les teulades, i els papallons revolen, entre els fonolls
del cementiri, pel cim de les xamoses campanetes blanques. També
l'esclopeter, en cos de mànegues, fa anar la seva gúbia a la porta
de casa seva, i el rector conrea l'hortet amb la verdosa sotana
arrebossada pel cim dels malucs, congestionat i lluent. A l'entrada
de l'hostal, les mosques ennegreixen l'enrajolat i el caduc fustam
de la porta mig closa, on el sol cau de ple a ple, fent plorar la
reïna dels nusos. De tant en tant passa un carro; un d'aquests
carros de muntanya lleugers i desballestats, amb grans bosses de
cordam i sàrries velles que escombren el camí, rodes primes de
llanta esmussada, galga de roure i mula pacient i escardalenca.
Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants
branquillons de boix o ginestell que fan la servitud
d'esquivamosques, a desgrat de la protecció dels quals la panxa
grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang.
El diumenge el poble s'anima. A l'ombra del lladoner, els pagesos
morigerats amb la brusa nova al muscle, esperen la missa, comentant
la saó de les terres. A l'hostal hi ha el jovent i els vells
intemperants, que es juguen el beure a la bescambrilla. Les cartes,
ensutjades i enganxadisses, acanalades i repugnants, reboten damunt
la taula amb un espetec somort com el que produiria en saltar
una llagosta.
Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc,
d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el
mateix que la cornamenta d'un brau.
Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la
majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida.
Tant els que han guanyat com els que han perdut, traguegen del vi
comú i van a ajuntar-se amb els del lladoner. Lentament,
mandrosament, uns i altres acoblats, tot posant-se els gecs i les
bruses, pugen la rampa de l'església, i s'hi endinsen arrossegant
els peus.
El menjador de l'hostalot és desert. El vidre blau dels porrons
reflecteix la parra i les carabasseres del celobert; les cartes
simulen una escampadissa de teules revellides; les mosques
s'aquieten aferrant-se, goludes, a les engrunes de pa blanc; i el
gat es situa a l'ampit de la finestra, lluca mandrós al defora,
s'arrupeix i s'adorm.
Tots els parroquians ouen, entretant, la missa, refrigerant-se en
l'ambient penombrós de la petita nau, uns dient parenostres i
altres pesant figues.
Sols a vegades, de tard en tard, n'hi resta un, a l'hostal; un que
es desentén de la comminació de la campana sonora. Roman de colzes
a la taula, enlleït i sòpit. S'entreté aixafant les cendres de les
pipes i cigars amb el dit xic i esgrafiant-les amb l'ungla,
ajuntant els bassiots de vi, combinant les palletes i llobins, que
havien servit per als jugadors, en belles agrupacions decoratives;
o bé inicia un solitari, o bé, aixecant-se els pantalons,
s'esgratinya el ventre de la cama.
Des del banc on seu, obira una llenca del camí que puja per darrera
de l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser
refulgent, amarat de sol. Porta la caputxa plegada sota el braç, i
tresca ferm, fent retrunyir el sol amb l'empremta de les seves
espardenyes noves. Llavors el mal cristià es redreça, s'aboca a la
finestra seguint-la amb l'esguard; un esguard cobejós que
s'emmotlla en el turmell de la minyona i en el balandreig de la
faldilla de percalina, sota els plecs de la qual trontollen
exuberàncies bàrbares.
Un gos roig, bordissot, dorm enroscat als peus del bosquerol. Es el
_Caiman_, i té tanta anomenada pels seus lladronicis com per les
seves empaitades als conills.
Està gras, cosa que resulta inversemblant en un coniller de pagès;
però el seu pelatge és un mostruari de nafres i cosits. Ha sofert
tota mena d'agressions i botxineries. El pal, el ganivet, la pedra,
l'aigua bullent, el sofre encès, la metralla, els brians, la sarna,
els banys i les untures càustiques han assenyalat el seu pas
imborrable en aquell cuiro heroic, fent-ne un tapís policromat,
absurd.
Tan curiós com el ca és el seu amo. Es diu Quimet, Quimet a seques.
Prou té germans i germanes; però, si pel cognom d'aquests
intentéssiu conèixer el de l'altre, us erraríeu de mig a mig. En
Quimet no sabria pas on anar a cercar la seva fe de baptisme, i diu
que és fill d'una conversa casual que la seva mare va tenir amb un
adobacossis. I s'envaneix del seu origen com un noble dels seus
blasons. La veritat del fet no la sap ningú; i, entre la família,
aquesta qüestió és la que menys interessa de totes les qüestions.
* * *
En Quimet escassament amida el que amiden d'alçària els homes més
xics sense arribar a pigmeus. Es bastant corbo; el clatell se li
emmotlla a les espatlles, i la barba li toca al pit, un pit amb
quilla, arlequinesc. Adorna la seva cara, seca i de migrades
fesomies de raquític, un superb mostatxo de gavatx. El serva çom a
record d'una campanya de carboner al Conflent. En honor d'aqueix
bigoti, únic en el llogarret, on són mirats amb prevenció com un
senyal herètic, el corbo s'absté d'anar a missa. En Quimet
s'emplena la boca del que ha après a França, de les excelències del
cuixot rossellonès i de la bella despreocupació de la gent gavatxa.
És el més formidable jugador de cau i el que trascola més vi i fuma
més caliquenyos dels que concorren a l'hostal. Les dones casades el
miren com un perniciós exemple per a la jovenalla, i les solteres
procuren evitar la seva encontra en els camins i en la solitud dels
camps; sense, però, fonamentar en res la temença llur. El corbo,
per tal atreviment, sol dir-los una platxèria bilingüe, que les fa
enriolar per dintre.
-¡Quina reïra de Déu de _garbo_ que em tragines, Anneta! Deixes un
oratge!... ¡_Malerús_ de jo, que tinc d'acontentar-me amb
ensumar-lo!
O bé:
-Ànsia, Rosó! Amb una _vuatureta_ com tu, jo pla n'aniria, de
descansat!
I així sempre, expressant, amb una malícia gens agressiva, els seus
anhels, segur d'un refús, conscient de la seva pobra estampa i dels
seus pocs mereixements.
* * *
El corbo era un bon jornaler; però els propietaris de terres no el
llogaven tement que la seva participació en els conreus maleís les
viandes.
Començà a córrer la brama que, feina que feia el corbo, feina que
s'enduia el diable. Si sembrava fesols, se'ls menjaven els gaigs i
les perdius, o es bromaven abans de granar; si batia el blat, es
pollava en el graner; si cavava vinya, la pedregada se'n portava
els raïms...
En Quimet es refugià en el bosc. El bosç és generós i pròdig per
als qui s'hi donen en cos i ànima. Ningú es mor de fam si sap
manejar un magall, un tallant o una picassa. En Quimet era fet per
a manejar-los. Les seves mans curtes, amples i feixugues semblaven
haver nascut arrapades al mànec de les eines i ser mesell com la
mateixa fusta. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant
soques, arrabassant arboços, treballava com un mal esperit. Tot el
que fos destruir, esmicolar i encendre, ho feia amb goig, amb
pitrades furients, serrades les dents, exhalant el coratge amb un
-Oohà!- estentori cada cop que enfonsava el magall en el llècol, o
la destral en l'encetadura d'un torell, d'on feia saltar
estellicons brunzents que l'estrompassaven. Era aquell treballar
una mena de combat: el corbo esbravava la seva ira de pària;
trobant, en el repós, la satisfacció d'una venjança justa,
realitzada indirectament.
Damunt la seva trista esquena de contrafet, els boscalls s'hi
assentaven a meravella.
Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excés, i eren
prou elàstiques per a saltar córrecs i redreçar-se com una molla
d'acer en les inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat
fins al genoll en els pendissos de greda somoguda o en els tous de
fullaraca dels obacs.
El cos del corbo, rabassut i àgil, era la nata per travessar les
maleses. Es ficava en mig dels embardissaments i dels gatossars més
espantosos. Si no podia trascamar-hi a força d'enginy, s'hi
llançava furient, caragolat com un eriçó. Llavors hi obria un trau
amb la mateixa facilitat que l'hauria obert una roca de deu
quintars estimbada.
Les agressivitats del bosc no podien res contra la seva pell bruna
i mesella, on les pues dels arns, de les argelagues i dels
esbarzers amb prou feines, en esgarrapar-la, deixaven senyal: un
ratllat blanquinós, talment el d'un pissarró en una pissarra.