### Escena III
Dits i Quica.
Magda. Entra Quica, entra; tinc gran goig en el cor.
Quica. A si? I quina alegria es aquesta.
Magda. No ho endevines? Que'ls meus fills tornen
arrepentits a casa.
Quica. (Amb alegria) I el meu també?
Geroni. (Movent el cap) No, Quica, no.
Quica. (Amb deseper) No? Ah! que s'haurà fet d'ell?
Magda. Quica no ploris aixis, potser que també torni...
Conteu Mossen Geroni, conteu... Quica seu que sentiràs l'història
dels meus nois. Potser que ell també vingui, dona.
Quica. No vindrà ell, no vindrà, ja ho sé jo.
Geroni. Confieu en Déu i espereu. Doncs com deia, al
sortir de l'Ermita veig dos joves que anaven a entrar, podeu comtar
quina alegria no fou la meva al reconèixer que eren ells. Vaig
preguntar que volien i me varen dir: "Venim a confesar-nos, venim per
veure si hi ha perdó per nosaltres" Plorant ho demanaven, com jo
ara. (Se aixuga els ulls amb el revés de la mà)
Quica. El meu no 'l podré vèure, no.
Geroni. Després preguntaren per la mare. (Magdalena i
Quica ho escòltan ploràn) Si; per ella i vindré a agenollar-se als
seus peus i demanar-li perdó, de tot lo que l'han fet sofrir; i jo he
vingut a dar-vos la grata nova, que Déu consola als afligits i
perdona als mals fills.
Quica. Per mi no n'es de grata la nova.
Geroni. No ho digueu això, Quica.
Quica. No tindré el goig de veure 'l meu.
Magda. Oh! Déu meu! Te dono mercès perque has complert
el meu desitg.
Geroni. I força que ni teniu de dar.
Magda. Però no venen.
Geroni. Espèran que jo els vagi a cercar.
Magda. Aneu-hi, aneu-hi desseguida.
Geroni. Vaig, vaig; però primer tinc de saber si els
rebreu bé.
Magda. Als fills arrepentits se'ls rep amb els braços
oberts; correu, estic ansiosa, ploro d'alegria, si, vui confondre les
meves llàgrimes amb les d'ells. Quica, no estiguis trista, que també
vindrà'l Tomás
(Mossen Geroni, marxa.)
### Escena IV
Magdalena i Quica, solas.
Quica. (Plorant) Tu pots estar contenta, jo no. Déu sap
aont es el meu fill, potser en alguna presó.
Magda. No, això no. Jo passo lo mateix que tu i ja
tornen, docs ara ja no duptis.
Quica. Quan consoladores son aquestes paraules; però no
per a mi. Magdalena.
Magda. També ho deia jo, i ja veus com no ens tenim de
desesperar, sols confiar amb el que pot més.
Quica. Tu ja tens lo que volies, jo encara no.
Magda. No te desesperis, dona, potser que mentres
Mossen Geroni estava aqui ell se hagi reunit amb els meus, espera
havèure quant vinguin.