Magda. Que triguen; potser que tinguin por.
Quica. Potser que si. Ja podria ser lo que dius.
Magda. Esperem. (Pausa) Ja podrien haver vingut amb el
temps que esperem.
### Escena V
Dits i Mossen Geroni.
Geroni. Ja torno a esser aqui.
Magda. Oh! Tot sol? No volen venir!
Geroni. Si, dona, si; estan aqui fora.
Magda. Que entrin... Perquè no 'ls feu entrar.
Geroni. No gòsan, espèran que...
Magda. Que surti jo? Vaig.
Geroni. No; que jo els ho digui.
Magda. Doncs promte, que entrin, me feu sofrir molt.
Geroni. Aqui els teniu. (Cridant-los) Alfred! Manel!
### Escena VI
Dits Alfred, i Manel.
Alfred. (Corrent vers a ella) Mare! Mare meva!
Manel. (Lo mateix) Mare! Mare! Mareta!
Magda. Fills meus! Fills del meu cor!
Quica. (Plorant) Jo no puc veure això, el cor se'm
parteix, i me fa força de mal dins del pit.
Alfred. (Abraçant-la) Mareta meva!
Magda. Fills del meu cor!
Manel. Perdó, mare, perdó.
Alfred. Oblidi tot lo que la hem fet sofrir.
Magda. Oh, si! Ja vos perdono; si. Res ha passat.
Quica. (Ploràn) Me'n vaig; no puc veure això.
Geroni. (També) Anem Quica, anem, que aqui no hi fem
rés. Pregueu a Déu amb fé hi tindreu resposta.
(Sen van Quica i Mossen Geroni)
### Escena última
Magdalena, Alfred i Manel, sols.
Magda. Que heu fet fins are, fills meus?
Alfred. Molt de mal, mare.
Manel. Hem sigut molt dolents.
Magda. Are no ho sereu, oi? (Estarà sentada. Alfred i
Manel de genolls als seus peus, que ella amanyagarà)
Alfred. No mare, no.
Magda. (Amb crit) Ai!
Manel. (Se posa dret) Mare! Que li passa, mare.
Magda. Ai! Una punxada aqui, al costat.
Alfred. Que estàs malalta.
Magda. Si; desde que marxàreu de casa no he fet rés de
bó; però ara ja prompte me posaré bona... Dixèu que arrulli la vostra
carona, com els ocellets ho fan amb els seus petits, envolcallàn-los
amb les seves ales, aixis; aixis, fills, fills meus, que les carícies
de la mare son les úniques que valen. Oh! fillets meus, fillets meus.
Conteu-me tot lo que heu fet durant aquest temps.
Alfred. No, sofriràs massa.
Magda. Ho vui saber, conteu'm-ho, conteu'm-ho.
Alfred. Doncs escolta. Nosaltres vàrem marxar de casa
induïts per el Tomás, ell va venir a dir-nos que la seva mare l'havia
renyat, i per això vàrem marxar de casa. Estàvem compromesos amb
ell...
Manel. Nosaltres volíem treballar; però ell no ho
volgué i ens dedicàrem a robar.
Magda. Oh! Vosaltres fer això.
Manel. Si, mare, si. Som uns vils indignes.
Alfred. Un jorn en que pregava per nosaltres, els mals
fills entraren furtivament a casa...
Magda. I me vàreu robar també. Ja vos perdono.
Manel. I aixis anàvem per el camí del vici...
Magda. Ara ja heu tornat al camí del bé, procureu
seguir sempre amb éll i sereu beneïts mentres viureu.
Manel. Nosaltres volem venerar-la mentres visqui.
Magda. I el Tomás aont es? No anava amb vosaltres?
Alfred. Ahir també anàvem a cometre una nova vilesa, i
els Guarda-boscos ens sorprengueren agafanlo per massa confiat de sí
mateix.
Magda. Pobre Quica! Mare desgraciada!
Alfred. Ell paga el pecat d'haver-nos enganyat.
Magda. (Queixant-se) Ai! Ai!
Alfred. Que tens, mare.
Magda. Res; no res...
Manel. Per que plores? Que no estàs contenta?
Magda. Si. Ploro d'alegria que tinc al veure-us, fins
sembla un somni. (Queixan-se) Ai! Ai!
Alfred. Però que tens. No te trobes bé? Digues.
Magda. (Queixant-se) Ai! No ho sé, acompanyeume.
(Alfred i Manel l'agàfan dels braços acompanyan-la)
Manel. Vas bé d'aquesta manera?
Magda. Si;... no (No poguent dar un pas se deixa caure
en la cadira) Ai! Fills meus, no us aparteu, acosteu-se; més, més,
aixis, aixis, ben aprop meu. (Com ferida de la parla) Alfred!...
Manel!... més acos... tats...
Manel. Que te passa.
Alfred. Que tens.
Magda. Me... trobo.... molt... mala... ment,.. jureu...
me... que... sereu... bons... fills... i que... no... me...
deixareu... ja... mai... mes
Manel. Mai la deixarem, mare.
Alfred. Encara que la gent se mofi de nosaltres.
Magda. La... meva... mis... sió... ja... s'acaba,
ja 'ls he... vist... Bon Dé...u! Ara guarda'ls... tú... ja que...
tornen... arre... pentits... Si... gueu... bons... estimeu... a
tots... Que...mossèn Ge... roni... vos fas... si de... pare...
Manel. (Desesperat) Mare! No't moris no ho volem.
Alfred. (Lo mateix) No podrem complir el jurament.
Magda. Si; si... gueu... ferms... a ell... No... puc...
més. (Cau desplomada en la cadira)
Manel. (Amb desesper) Mare, mareta nostra.
Alfred. (Igual) Mare, mare!
Manel. Morta. Oh! Morta!
Alfred. (Sacsejant-la i plorant) Morta, dius? No! No!
Mare! Mare! Parla! Escolta'ns, no'ns sents? (Com il·lusionat) Si,
obre la boca! Vol parlar! No pot! No pot... (Amb desconsol) No pot
parlar; no pot parlar... Ja ha mort! Ja es morta!
Manel. Si; i que farem sense ella?
Alfred. No podem viure aixís, no; nosaltres l'hem
morta, nosaltres!
Manel. Oh Déu! Pietat per nosaltres! (Se deixan caure
abatuts agenollats, als peus de Magdalena, ploràn fort)