Quica. Que dius, que no han vingut els teus fills
encara?
Mag. Ja ho veus, no, Quica, no.
Quica. El meu tampoc.
Mag. No sé que pensi; empró me sembla que'ls meus
desencaminen el teu.
Quica. I ara, que dius? No veus tu que la joventut
busca plaers, diversions, i que tot els hi somriu, els afalaga...
Mag. Sí; tot per la ruina de llurs ànimes i famílies,
malquistant el patrimoni deshonrosament.
Quica. Veus jo? Mai li dic rés.
Mag. Al final trobaràs la paga.
Quica. No'l tinc esclavitzat com tu tens els teus, que
fins sembla que no pugan fer rès sense el teu permis.
Mag. No, no vui que'ls meus fills surtin perque no
saben lo que és el mòn, i com que soc mare honrada, mai vui que
diguin que'ls he encaminat malament.
Quica. Ay! ay! que no soc honrada, jo.
Mag. No vui dir-te això, dona, no.
Quica. No ho dius; empró ho vols dir, que's igual.
Mag. Lo que vui dir jo, es que, si tu deixes fer tot lo
que a ell li plagui, i no'l reptes, allavors, quan tu seràs vella ell
se'n burlarà i fins gosarà pegar-te.
Quica. Be, be, tot això no ho crec. Veus? Mes aviat te
passarà a tu perque'ls prives la llibertat.
Mag. Ells quan comprenguin la veritat de les coses i de
les meves paraules, me respectaran. Oh! llavors...
Quica. Si; empró priva'ls-hi quelcom i veuràs.
Mag. Tota cosa que als meus ulls sembli dolenta, els hi
privaré perque encara mano jo a casa.
Quica. No t'exaltis, per això, no.
Mag. Quantes mares se perden elles i llurs fills, per
no reptar-los! per no moderar sos vicis, per no disgustalos per rés!
si'ls meus fan quelcom mal fet, jo amb un crit, ja'n tinc prou i
callen. Mentida sembla que hi hagin mares que no sàpiguin reptar-los,
dir-ho fins fa vergonya, alguna's deixa pegar per ell!
Quica. I tu creus que jo'm deixaré pegar?
Mag. No faltaria sinó. Ben tonta fores; empró si no has
comensat, a renyar-lo de petit, veuràs com arrivem. Prente de magí
aquest adagi: Quan un arbre no s'adressa de petit, quan es gros és
mpossible, ja devies saber-ho això.
Quica. Si: empró'l meu fill no'm pegarà mai, perque
quan arriva se'm tira al coll besan-me i'm diu: Mare he disfrutat
molt, i tots dos riem i ens besem! Que tu quan entren el primer Deu
vos guard, ja els sermoneiges. Ni un capellà, dona.
Mag. I mal aniria que no ho fes aixís ara potser me
maleiràn, ja ho sé perque no comprenen més però vindrà jorn en que'm
beneïràn, perque hauran comprés les coses. Si el teu es alegria are,
després seran ploralles.
### Escena III
Dits i Mn. Geroni per el foro.
Geroni. Amb això teniu raó Magdalena.
Mag. Com! Mossen Geroni, vos per aqui?
Geroni. I plé de vida. Si. La porta del pati estava
oberta i he entrat.
Mag. Ben vingut sigueu. Senteu-se.
Geroni. Calma, calma. I els vostres nois on son?
Quica. No ho sabem pas, encara no han vingut.
Geroni. Com els atrau la vida mundana!
Mag. Ja ho podeu ben dir, ja.
Geroni. No sé pas que pensen, tot això és malmetres la
salud i l'ànima. Tindrien que ésser un xic més respectuosos.
Mag. No hi pensem més. No's pot fer rés.
Geroni. Si que s'hi pot fer, depèn de qui els tingui
baix el seu domini.
Mag. Ja ho sentiu Quica. Des de que'l meu marit em
falta, que no respecten a ningú, ell sí que'ls feia anar drets,
Quica. Doncs el meu si que'm respecta.
Geroni. Vos ho penseu, perque mai li trenqueu el gust.