succehit, se'n aná á trobar la vella pera que li digués com ho tenia
de ferho pera eixirne, mes aquella era tossuda y no li volia dir fins
que'l jove li ventá cop d'espasa que li trencá l'altre uyal, y quedá
de cop desencantada y una hermosa dona, que li digué que podrian
eixirne per un forat molt lluny que's veya, com lo cos d'una agulla
de tan petit que n'era. Y se n'hi van anar, y detrás d'ells una munió
de gent de la que en lo palau havia sigut encantada y despres de
caminar molt n'isqueren á la terra clara, prenent cadescú lo camí que
millor li convenia.
Y'l noy se'n aná en vers á casa seva, en la quina fou arribat quan ne
feyan unas grans festas per la boda del seu germá gran ab la
princesa. Y ell n'era tot sorprés y reptá á los seus germans y pares,
y se'n mové gros albalot y disputas, fins que'l pare las paivagá
dihent que pus se tractava de qui havia de casarse ab aquella, fos
ella mateixa qui escullís, servant tots la sua sentencia, com ho
prometeren, y la princesa llavoras, per tal qu'era agrahida, escullí
per espós á qui del encantament la havia treta, y's casá ab ell, ab
lo qual ne fou princep, que be s'ho mereixia.
## La fillastra.
Un home viudo s'havia casat ab una dona viuda també, la qual com
aquell tenia una filla de son primer matrimoni. Era la noya del home
un tresor d'hermosura y gentilesa, sent així que l'altra era lletja y
dolenta y tan com lletja superbiosa, mes la mare se la estimava molt
y tenia aburrida á sa fillastra que ni en pintura la podia veure, de
manera que li encomenava sempre las pitjors feynas de la casa de la
qual l'hauria volguda fora. Per aixó un dia li va manar qu'anés al
riu á omplir un cove d'aigua y que no hi tornés pas sense portarli.
Veus aquí que la noya se'n va anar ab lo cove y plora que plorarás á
la vora del riu; per mes que feya no podia omplirlo, per lo que no
gosant tornar á casa seva per por de la madrastra, se'n aná riu
amunt, riu amunt, fins que'n trobá una casa, ahont ab gran consol
s'hi va ficarshi, esperant esser recullida pus que n'estava morta de
fret y gana.
Mes veus aquí que á la casa no hi trobá ningú sino un gosset y tot mal
arreglat y dispost que res era á lo seu puesto, y com ella era
endressada y cuidadosa, agafa una escombra y ho neteja tot,
arregla'ls llits, reviu lo foch y fa lo sopar; y quan tot ho tingué
així fet sent soroll y't veu venir tres gegantas y podeu contar la
por qu'ella agafaria, per ço es, que corrents y sens saber ahont
ficarse millor, s'amagá dins de la pastera.
Y arriban las gegantas y troban la casa tan ben arreglada, y'ls llits
fets y'l sopá cuit, y diu la una: --Si sapigués qui ho ha fet li
posaria una estrella al front. Y diu l'altra: --Jo faria que sas
paraulas se tornessin brillants. Y diu la darrera: --Si jo ho
sapigués li donaria lo que desitjés mes en la terra.
Y veus aquí que'l gos tot lladrant, lladrant se'n anava dret á la
pastera y deya:
Clak... clak... clak
dins la pastera s'ha amagat.
Lo qual vist per las gegantas se n'hi van, obran la pastera y troban á
la noya, y l'una li posa una estrella al front y l'altra fa que sas
paraulas se tornin diamants y perlas y l'altra li dona un cove plé
d'aigua qu'era lo que mes desitjava.
Tota contenta la noya se'n va anar cap á casa seva, ahont podeu contar
quina admiració causaría véurela ab una estrella al front y portant
un cove plé d'aigua. Per aixó es que li preguntaren d'ahont ho havia
tret y la noya comensa á contarho, mes tant bon punt diu la primera
paraula, que de sa boca comensan á eixir brillants y perlas y com mes
enrahonava mes n'hi eixian. Tots se'n maravellaren, mes corsecan
l'enveja á la madrastra y germana, eixa se n'hi volgué anar y prenent
un cova feu via envers lo riu y riu amunt, riu amunt, arriba á casa
las gegantas, ahont tampoch hi trobá ningú sino es lo gosset y la
casa tota ben arreglada y'l sopá fentse y'ls llits parats y
dispostos, y per ço, pensant ella com n'haurian esment las gegantas
de que n'era allí, pensa que lo millor seria desarreglar la casa,
apagar lo foch y desfer los llits y aixís ho feu y sentint fressa
corra y s'amaga dins de la pastera.
Arriban las gegantas y quan troban tot alló d'aquell modo, diu la
una:
--Si jo sapigues qui ho ha fet li faria eixir una broticia en lo
front. Y diu la segona: --Jo faria que sas paraulas se tornessin
serps. Y l'altra diu: --Si jo ho sapigués faria que no tingués lo
que desitja.
Y veus aquí que'l gos tot lladrant, lladrant, se'n anava dret á la
pastera y deya:
Clak... clak... clak
dins la pastera s'ha amagat.
Las gegantas se n'hi van, obran la pastera y al trobarla amagada, ab
reganys la trehuen al defora. Ella se'n va en vers sa casa y hi
arriba ab una bruticia al front y ab lo cove vuit, y la seva mare
tota enujada li pregunta com era alló, mes encara no va obrir la boca
quan comensan de sortir serps de la seva boca, y com mes enrahonava,
mes n'hi eixian que tothom ne fugia.
Podeu contar si se'n enujá la seva mare, y creyentse que era alguna
mala art de la seva fillastra si aburrida la tenia mes aburrideta la
tingué encara, com que li feya fer las pitjors feynas y sempre la
renyava fins que la tragué de casa.
Y la pobre noya quan se vejé tota sola é hiverna en mitj de la isarda
selva, se posá á plorar á llágrima viva que donava llástima, y aixís
los falconers del fill del rey, qu'anava de cassa, van trobarla, los
quins condolguensen li presentaren, y'l fill del rey, veyentne una
noya tan gentil y bella ab una estrelleta al front que tant brillava,
li'n feu contar la historia y se'n agradá d'ella que prompte va
casarshi, fentla princesa y reyna, mentres que sa germana restá ab la
bruticia al front y per sempre mes pobre y dolenta.
## La bruixa del ferrer.
Vivia en un poble un ferrer, lo qui tenia á la seva dona bruixa, sens
ell saberho. La qual cada dissapte, en sent las dotze horas de la
nit, desapareixia de casa seva, y se'n duya á l'aprenent que cansat y
afadigat y mitj mort de son, quasi no se'n adonava.
Vola que volarás ben prompte era á la cova en que las bruixas se
reunian. Una per una, totas hi anavan arrivan que feyan por de veure,
encenian una grossa caldera al mitj, hi tiravan las sevas hervas, y
comensavant de fer sardanas y mes sardanas ab uns crits y y xiscles
horrorosos, que'l aprenent, despertantse, quasi de por arribava á
perdre'l mon de vista. Tan, mes quan lo fum de la caldera era tan
estrany y calitjós que no pareixia sino fet adrés pera matar á
qualsevulla persona.
Quan la caldera bullia de fort, cadescuna feya los seus conjurs y
untantse ab lo such estrany, pegavan volada á ferne de las sevas,
sino que la bruixa del ferrer, per anar mes descansada, tirava avans
unas morrallas encantadas damunt del aprenent, y est quedava
convertit en cavall, á damunt del qui anava tota la nit la bruixa;
fins que al arrivar lo clar, las hi treya y tots dos de cop eran á
casa seva.
L'aprenent, d'aixó'n valia menos, com que cada dia s'anava enmalaltint
mes y tornantse mes magre. Per lo qual los seus companys tot era
preguntarli qu'es lo que li passava, mes ell no'ls ho volia dir, fins
que tant li pregaren, que'ls hi contá. Y un d'ells que li diu: --Y
per aixó t'apuras? Donchs, quan vingui lo dissapte, mentres las
bruixas fan los seus untets y conjurs, n'agafas las morrallas y al
finir aquells, de cop las tiras damunt de la mestressa y veurás com
te'n desixes.
Veus aquí que al dissapte següent, la dona del ferrer en tocantne las
dotze horas, n'agafa l'aprenent y fuig de casa seva. Vola que volarás
arriba á la cova ahont las bruixas se reunian, comensan totas
plegadas de fer bullir la caldera y tan bon punt acabavan de fer los
seus conjurs, quan l'aprenent, de cop, tira las morrallas damunt de
sa mestressa y eixa queda convertida en caball, que be volia
escaparse, mes l'aprenent ab las morrallas fortament la subjectava.
Quan las altres bruixas van adonarsen, comensaren á volar pe'l seu
damunt ab uns horrorosos crits y xiscles per veure si li podian fer
deixar; mes ell ferm, pega volada y la dirigeix en vers á casa'l seu
amo. Truca á la porta y diu á n'aquest que li havian menat aquell
cavall pera que'l ferresin. Amo y aprenent lo ferman, encenen la
fornal y comensan á apariar lo ferro. Ella be prou que volia esplicar
al amo com era la seva dona y se'l mirava ab ulls piadosos, mes la
veu li mancava y lo ferrer, ab las ferraduras á la ma, vermellas de
tan encesas qu'eran, una á una las hi aná clavant, sense ab res
pararse.
Quan lo tingueren ferrat de totas quatre potas, lo aprenent lo
desfermá y se l'endugué al defora, anantsent al llit pera dormirne. Y
la dona tingué de passar tota la nit á la serena, plorant de dolor y
rabia, fins que al clarejar se'n entrá á casa seva y's ficá al llit
con solia. Y quan fou hora de llevarse, veyent lo ferrer que no ho
feya, la aná á cridar pera que baixés, á lo qual ella tota adolorida,
li digué que no podia, pus que be sabia éll qu'era ferrada de peus y
mans y li esplicá tot lo que havia succehit y la seva bruixeria.
## Lo trist.
Un pare al anarsen á fira, preguntá á cada una de sas tres fillas,
qu'era lo que volian que'ls dugués d'ella, y la mes gran va demanarli
una manilla d'or, la mitjana un anell de diamants y la mes petita un
collaret de coral.
L'home se'n aná y quan hi fou va comprarne l'encarrech de las duas
primeras, mes ab lo brugit de la fira y lo tart que's feya no's
recordá del collaret de la petita, sino quan ja s'entornava, que á
temps no hi era. Per aixó se posá tot trist, quan se li aparegué un
home lleig com cap altre que tenia set pams de nas y altres set de
boca, y lo qui en sa cara mostrava be la tristor que sempre tenia,
rahó per la qual l'anomenavan lo Trist. Lo quin home volgué consolar
al pare y li oferí un collar de coral com demanava, si en cambi li
prometia entregar una de las suas fillas á lo que consentí aquell.
Mes prompte se'n penedí y se n'hauria penedit mes encara, sino li
hagués vingut cada volta que ho feya un gros maldeventre que no li
desapareixia fins á tornar altre volta á volguer cumplir la sua
promesa.
Arribá casa seva que totas las noyas ja l'esperavan y doná á cada una
lo seu encarrech, mes s'aná possant tant y tant trist que la noya mes
gran no pogué menos de preguntarli lo perqué de la sua tristesa. Ho
esplicá lo pare y digué com n'havia promés una d'ellas, mes la gran
no volgué anarhi. Continuá la tristesa, cada dia mes fonda y la
mitjana va preguntarne la causa, mes quan sapigué qu'una d'ellas
tenia que anar ab lo Trist en cap manera volgué ser ella. Per aixó
quan la tristesa aná essent mes grossa en lo pare, y la filla petita
vejé que sas germanas no li havian poguda treure, se n'hi aná ella,
la qual tan bon punt sapigué la causa, quan tot de seguit digué al
seu pare que l'acompanyés cap á trobar l'home que era causa de la
seva tristesa.
Se'n anaren tots dos junts, pare y filla, fins que foren en un bosch,
en lo quin lo pare á un degut indret doná tres cops á una pedra y á
lo tercer obrintse, n'aparegué lo Trist que dava basarda sols de
veure, mes la noya havia donada sa paraula y ab alló anava la vida de
son pare, aixi es que sens cap dupte, despedintse d'est, se ficá á
dins de la roca.
Ne vejé desseguida un palau y hermosos jardins y boscos plens de flors
y aucells de totas menas, lo Trist los hi ensenyá, va regraciarli
molt la mercé que li havia feta y li digué que allí trobaria tot quan
desitjés y que era tot á lo seu voler; qu'á n'ell no'l veuria sino
quan lo desitjés veure, pera lo qual no tenia mes que cridarlo; y va
desapareixe.
Y veus aquí que en aquella soletat pasejantse la noya un dia per los
jardins, ne va veure que l'aigua d'un riuet que per allí passava, en
lloch de serne hermosa y clara com sempre, n'era tota térbola y
bruta. Ella se'n estranyá tota y cridant á lo Trist est va dirli,
qu'era perque n'estava malalt lo seu pare. La noya li pregá que la
deixés anarlo á veure, mes lo Trist per por de que no tornaria no
volia donarli llicencia, fins que per fi á los seus prechs y
llágrimas va accedirhi, posantli per condició que aixís que sentis la
campaneta de la seva cambra ne tornés desseguida.
Lo pare n'estava malalt, mes quan vejé á la noya fou tan gran sa
alegría que s'aná apariant, apariant en gran manera y torná lo goig
en la casa, mes un dia va sentirse la campaneta assenyalada y la noya
ab prou dolor de son pare y germanas va tornarsen cap á lo palau
ahont vivia.
Mes al cap d'un quant temps passejantse la noya per lo mateix jardí,
va veure que'ls aucells n'eran tot tristos y cap d'ells cantava, va
cridarne á lo Trist y est va dirli que lo seu pare n'era malalt altre
vegada; li demaná ella permís per anarhi y li fou concedit ab tal que
tornés aixís que sentís la campaneta. Lo pare n'estava malalt, va aná
guarintse poch á poch y quant ho fou, va sentirse la campaneta y la
noya no tingué mes remey, ab prou condol de casa seva qu'entornarsen
al palau ahont vivia.
Y quan hi fou, un dia tot passejantse va veure que tots los arbres
tenian la fulla seca y morta, va preguntar al Trist perque aixó
succehia essent primavera y'l Trist va dirli qu'era que'l seu pare
estava malalt altre volta de grossa malaltia. La noya va demanarli
per anarhi y ell li concedí ab tal que tornés aixís que sentís la
campaneta.
Lo pare n'era molt malalt, aixís es que la malaltia fou llarga y ab lo
molt que ab la noya estigueren junts y lo que ella feya estimarse,
quan arribá á esser convalescent y quasi bó, comensaren pare y
germanas á tenir pena per quan tingués d'entornarsen y á pregarli que
no ho fes encara que sentís tocar la campaneta. Lo cas es que un dia
aqueixa va tocarne y la noya si be volia anarsen, tant y tant la
pregaren que resolgué quedarse: al dematí següent altre volta se
sentí la campaneta y la noya ab llágrimas als ulls, los pregá que
deixessin marxarla, mes lo pare n'era tan trist y li demanava tant de
veras que no pogué ferho, y al tercer dia torná á tocar la campaneta
mes ab un só tant mort y trist, que la noya n'arrencá á fugir tota
depressa sens dirne res als de casa seva.
Arribá al palau tota conmosa y comensá á cridar per tot arreu al
Trist, mes est no responia, corregué totas las cambras, lo bosch, lo
jardi y en lloch va trobarlo, fins que en un racó d'aquest va veure
unas rosas, qu'eran las qu'ella mes estimava, totas mústigas y
caigudas, y veus aquí que va arrencarne una, quan tot de seguit va
veure á lo Trist que li aparegué en forma de bell home y que li
esplicá com ya quasi era mort per la seva tardansa: que per malas
arts era encantat en lo palau, y que al arrencar la rosa per ella tan
volguda lo havia desencantat, pera lo qual y en agrahiment de lo que
per ell havia fet de deixar germans y pares, d'aquella hora en avant
ne seria princesa, pus ell era'l fill del rey y la prenia per
esposa.
## Lo taronger.
S'esqueyan tres noyas, fent conversa de lo que se'ls esdevenia, quan
com s'ensopegués á passar per allí lo fill del rey, una d'ellas que
va dirne:
--Si jo m' hi pogués casar, tindrian los meus fills una estrella en lo
front.
Lo qual ohit per lo princep, volgué saber la que ho deya, y encara que
no gosavan, á la fi van dirli y se'n agradá ell de la noya, que se la
endugué al palau dels seus pares y aprés s'enmullerá ab ella, cosa de
la qual n'hagueren gran enuig dos germans qu'ell ne tenia.
Y visqueren en tota pau y ditxa, fins que se'n mogué guerra en lo
regne, á la que'l princep tingué que anarhi, y quan hi fou, n'infantá
sa esposa dos noyets gentils y hermosos, los quals en lo front tenian
una estrella. Mes los germans se morian de rancunia y per ferlos
perdre los ficaren dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de
dessota del palau, y l'aigua se la aná enmenant cap avall, cap avall
fins á un bell jardi, ahont lo jardiner va recullirla y criarse'ls
dos noyets com á fills propis. Y los dos germans escrigueren al
princep que la sua muller n'era parida, mes ab tanta desgracia que'ls
infants havian mort al naixe.
Torná lo princep de la guerra que fou gran la sua dolor, y per
succesió de temps se'n mogué un'altre, á la qual també hi tingué
d'anarhi, y quan hi fou n'hagué la esposa una noya, gentil y bella
com un sol, la qual á cada ma tenia una rosa. Y los germans
d'envejosos la tiraren riu avall dins una caixeta blanca y á la mare
van tancarne dins un castell pregon y fosch que may s'hi veya,
escriguent al seu germá que la sua esposa era deslliurada d'una
infanta, mes ab desgracia tal, que havian mort princesa y noya.
Y anant riu avall la caixa, fou recullida per lo mateix jardinér que'n
criava á los dos noys, y's criá á la noya, fins que un dia, essent
vell y vejentse que la mort ja l'assolia, los cridá á tots tres y va
dirlshi, que no eran pas fills d'ell com se pensavan, sino que los
havia recullit del riu, que anavan aigua avall dins una caixeta, sens
que'ls pogués dir qui eran los seus pares.
Y morí l'home y tots tres resolgueren anarsen pe'l mon á cercarlos y
camina que caminarás, ne trobaren una vella la quina'ls hi va
preguntar ahont anavan, y ells que li digueren, y'ls va respondre que
seguissin aquell camí que duyan, al cap de vall del qual trobarian
una salvatjosa selva y en lo mitj d'ella un arbre tot carregat de
taronjas, que agafessin la del bell cim y en ella trobarian un
aucellet que'ls hi diria qui eran los seus pares.
Y ne foren ben contents y regraciaren á la velleta pe'l bon consell
que'ls dava y camina que caminarás fins que arribaren á n'el bosch, á
la entrada del quin pera reposarne s'hi guarniren una cova. Y ja
reposats un bon xich, digué l'un dels noys, que se'n volia entrar á
cercarne la taronja, mes lo bosch feya tanta basarda, que la
germaneta li demaná, com ho faria pera saber si li anava be la anada
ó si per cas moria en ella. Y li doná lo seu germanet, uns rosaris,
dihentli, resals cada dia, que mentres los puguis passar senyal que
viuré encara, mes quan no puguis allavoras contam per mort.
Y ab prou angoixa se'n marxá y al esser al dins del bosch, ell que't
sent una veu que li diu:
--Girat, girat.
Y tant y tant li va dir, qu'ell que's gira y queda mort.
Y á la noya aquell dia se li deturaren los rosaris á las mans que no
pogué passarlos.
--Ay pobre de mi, que lo nostre germá es mort!
Y l'altre diu:
--Ja l'aniré jo á cercar y ab ell la taronja del cim del arbre.
Y la noya que li diu: --Mes com ho faré pera saber si per cas te mors?
Y'l germá va donarli un ganivet, dihentli:
--Quan d'eix ganivet ne rajin gotas de sanch, senyal que hauré mort, y
se'n va anar.
Y veus aquí que quan fou al mitj del bosch, sent una veu que li diu:
--Girat, girat.
Y tant y tant li va dir qu'ell que's gira y queda mort. Y del ganivet
de la noya van rajar aquell dia gotas de sanch, y ella que diu:
--J' aniré jo á salvar á mos germans y á cercarne la taronja.
Y tota resolta se'n entra á dins del bosch y en ell, te sent una veu
que li diu.
--Girat, girat.
Mes ella no's volgué girar, ans be agafant los rosaris aná
desgrunantlos per lo camí que feya y aixis que'ls anava desgrunant la
veu s'anava fent fosca y mes fosca, fins que se li acabaren los
grans, tot just quan arribava al taronjer y la veu ja mes no va
sentirse. Ne cullí la taronja del cim del arbre, la obrí pe'l mitj y
al bell punt n'isqué un aucell de tots colors, que's posá á refilarne
y ressonant tot lo bosch, se desencantá aquest, com també los germans
de la noya, que no eran morts sino encantats.
Y tots tres se'n anaren ab lo aucell, ben contents, y quan van esser
fora del bosch, ne trobaren á lo rey que'n venia de la cassa, lo qui
cercava lloch pera reposarne, y ells lo convidaren á menjar dins de
la seva cova. Y mentres menjavan, l'aucell no volia tastar res, ans
anava voleyant de l'un á l'altre, com si'ls volgués dir alguna cosa,
fins que'l rey coneixentho, va manarli que parlés.
Y contá l'aucell com los noys que tenia al devant eran los seus fills
y filla que tingué de la sua esposa, quan essent princep aná á la
guerra. Y lo rey ne restá tot sorprés y ab tota ansia li va preguntar
si la reyna era viva ó morta, á lo qual digué l'aucell, que li
llevessin tres plomas del cap, que las tiressin enlayre y que allí
ahont anirian hi havia la seva esposa, que n'era viva encara, y aixís
ho feren y voleyant, voleyant las plomas, anaren envers lo castell
ahont era tancada, pregon y fosch que may s'hi veya, y'l rey ne fou
content, mes n'hagué també enuig d'aixís trobarla y se la endugué ab
los seus fills y filla, qu'ells tenian una estrella en lo front y
ella á cada ma una rosa, visqueren molts anys ab tota ditxa, no sens
que fessin castigar incontinent als malvats germans, fins á perdres
la seva mena.
## La gavia d'or.
Un pare s'era agradat tant de la seva filla, que deslliberá de casarse
ab ella. Lo qual portava tant temerosa la casta honestitat de la
noya, com que fins fent tort á natura, d'ell se'n apartava y son
filial amor li atenyia. Y fou de bon consell lo anar á trobarne al
pare confessor perque la guarís de tanta pena, qui doná per arbitre
lo que'n fes de resposta al pare, que ab ell se casaria quan li
portés un vestit que fos de tots colors y menas, com que la tal cosa
tingués ell per imposible.
Lo pare cassa que cassa tot lo dia, y tot lo dia al bosch que may
parava, fins que per atzar de fortuna, ne cassá de tots aucells y ab
sas plomas ne feu un vestit que tots los colors mostrava. Y ple de
joya lo portá á la filla, á la qual n'esdevingué tanta amargura, que
mes no podia, y demaná consell altre volta al pare confessor, qui
li'n doná de remey lo dirne al seu pare, que ab ell se casaria, quan
li fes present d'un vestit de peix: que ho tenia per imposible.
Y'l pare ab dalit pesca que pesca, que nit y dia á la mar passava y
sort de sa fal·lera que n'hi feu un vestit de la escata de tots los
peixos de la mar salada. Lo porta á la noya ab lo cor ple de
gaubansa: mes ella, mes trista encara, que estrema la sua dolor era.
Y demana bon consell al capellá que la confessava, qui li diu que
demani á lo seu pare un vestit que siga fet d'estrellas.
Y l'home busca per la terra, los diamants y pedras viroladas y per la
mar las perlas, y las fa tornar estrellas; y n'arregla un vestit per
la seva filla.
Dolor semblant no se's vist may en la terra; eran sos ulls dos fonts
viventas y'l confés l'aconsolava, mes no podia.
--Demánali donchs una gavia d'or ahont tu hi capigas y quan la tingas
t'hi tancas dintre.
Y per ultim dó, la noya, demaná al seu pare, la gavia d'or, ahont ella
pogués estarhi.
Lo pare obra las entranyas de la terra y á grapats n'arrenca l'or
perque'l netejessin y cent homens com gegants nit y dia hi treballan
que may paran, y fan la gavia que n'era tota closa com una capsa,
sino es al dalt ahont hi havia un forat pera respirarhi. Y la portá á
la filla que d'angoixa n'era tota plena y li diu: --Cel y terra per
tu ne son mogudas.
Mes la noya aixís que la veu, s'hi tanca y ne comana al seus criats
que se la enmenessin en lloch ahont ne fos segura. Los quins n'agafan
la capsa y la portan pe'l mon fins trobarne terra ahont deixarla.
Quan veus aquí que un dia passantne per un reyalme, ne vejeren á
tothom ple de tristesa, y'ls demanaren los hi fessen mercé de
dirloshi la causa d'ella. A lo qual van respondre qu'era que'l fill
del rey, n'era trist tant temps feya, que res l'aconsolava, com que
temian per sa vida, y que pus ells portavan capsa tan bona, que'ls hi
volguessen vendre, qu'ells ne farian present á lo seu princep y
potser ne guariria.
Y'ls dolents del criats, per preu de diners se la venguéren.
Veus aquí que á la nit quan lo princep dormia, la noya que obra la
capsa, ne surt d'ella, y anantsen dretament al llit del princep
n'escriu damunt de sa ma esquerra. Y se'n torna á tancarse.
Y en se'n l'endemá al matí, quan lo princep se lleva y's veu la ma
escrita, ne fou fort enujat, com que no volgué may mes, com succehia,
que la sua madrastra li tanqués cada nit la cambra per la banda
forana.
Y á l'altre nit lo princep, se tancá per la banda de dintre y se'n
adorm que res ne pensava, quan á la mitja nit ne surt la noya y l'hi
escriu damunt de la ma dreta. Y se'n torna á la capsa.
Lo princep no ho capia, com no fos alguna fada que en sa cambra era,
per ço á la nit següent, deslliberá de vetllarne, si be que mostrant
que se'n dormia, y quan fou á mitja nit, vejé eixirne de la capsa tan
gentil donzella, que somni ho creya, y s'adressá y ab cortesia com á
caballers pertoca, li demaná digués, com era allí en la capsa y qui
n'era. Y ella li contá, salvant sempre l'honor del seu pare, com
n'era tinguda de fugir de sa terra per mal fat de uns amors lascius y
deshonestos.
Y li plagué al princep la resposta, y se'n agradá de la noya, que may
mes trist, no se'l va veure, y tothom n'era content, y maná que
d'aquell dia en avant fossen entradas duas raccions en sa cambra,
cosa la qual á tothom estranyava.
Mes veus aquí que per dissort de la doncella, lo princep tingué d'anar
á la guerra, y prou ne fou trist d'anarhi y mes de deixarla, com que
li feu present d'un anell per mostra de recordansa; y encomaná als
seus criats que cada dia entressin en sa cambra una racció de vianda,
que no se'n oblidessin pas, pus que li anava á n'ell la vida.