solsament los criats y patjes, se van concertar tots junts pera saber
quina la causa era, d'ordre tan estranya, se'n anaren á la cambra del
princep, y pe'l pany de la clau van mirarne á dins qui hi havia, y
com vejessin una noya tan gentil y hermosa, deslliberaren de robarla
y véndressela sobre tot ab la capsa que era tan bona.
Obriren la porta y'ls fellons la robaren y tancadeta en la capsa pe'l
mon van endúrsela per veure qui mes ne donava, y com la capsa era lo
que tothom volia y la persona en res adineravan, despullaren de sos
vestits á la noya, la llensaren á una bardissa, que tota va
espinarla, y vengueren capsa y vestits ab preu que s'ho valia,
fugintne apres en terras llunyanas.
Y la mesquina de la noya era allí dins, que feya uns sospirs que
s'entravan á l'ánima, quan ab sos grossos remats van passar per allí,
uns pastors, que sempre son gent bona, y condolguts de la donzella
li'n donaren un vestit dels seus y ab ell la feyan anar á guardar los
porchs de casa seva.
Y veus aquí, que'n fou acabada la guerra, y'l princep ab sos caballers
se'n torná á son regne, y quan fou en lo palau, ab dalit amorosa
arribá á la sua cambra que la capsa d'or ja no tenia, lo qual quan
ell va veure ne fou pres de dolor estrema y sapiguda la causa, á sos
caballers maná incontinent que pam de terra no deixessin pera veure,
per si trobavan la donzella que dins la capsa era. Y'ls comaná la
llestesa, y'ls dongué senyals de sa figura, y tots s'escamparen per
la terra, mes en part ni partida la trobaren.
Y'l princep ne restá trist que may parava de plorarne y semblava que's
moria, tant que'l seu pare ordená fer veus de pública crida, oferint
tota riquesa á qui trobés manera de tornarne al princep l'alegría.
Y los pregoners del rey anavan per poblats y vilas, quan un dia en la
montanya ne sentí la veu la porqueirola y desseguida preveyentne
cura, llicencia va demanar als seus amos, si darli volian, d'anarne á
consolar á lo seu senyor y princep. Mes los pastors la tingueren per
alocada, que sols s'en reyan, fins que tant y tant va pregarne, que
llicencia li van concedir: y ella que se'n va tota sola é hiverna per
eixos mons de Deu, travessant neus y plujas, cap al palau, que en cap
manera volian deixarla entrar, y ella perfidiejant digué com sols al
princep li deixessin veure, que content ne fora; y ho van ferho, mes
lo princep no's va moure, que casi un mort semblava.
Y ella, que s'hi atansa ab tot recato y li mostra l'anell qu'era del
seu voler prenda. Y aixís que'l veu lo jove, cobra esperit y vida y
ple de joya la pren á n'ella als seus brassos y la mostra á tothom
com á la seva promesa esposa. Y la feu vestir com li pertocava y
s'alsaren á vol las campanas, y se'n feren torneigs y justas, y
lluminarias, y festas y quan bodas foren tractadas, s'enmullerá ab
ella, que per sa virtut reyna y senyora fou de tota la mar y terra.