que segavan y'l xicot s'aturá á mirarsho, tot encantat, sempre dihent
per no olvidarsen: --Tres quartans, tres quartans... Y tan y tan ho
va dir mirantlos sempre, que'ls que segavan van presumirse qu'anava
per ells, y que se'n burlava desitjant que no cullissin mes que tres
quartans de blat, de lo qual se'n cremaren tant que no podentse
aguantar mes, van aplasonarlo que ni bo lo van deixár pera las
bestias. Y'l xicot tot aturdit y gemegantne,'ls hi va
preguntar: --Com doncas tenia que dir. --Y ells li van respondre.
--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil.
Y'l xicot tot plorant se'n aná murmurant sempre:
--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil. Fins que
trobá una casa ahont treyan un mort, y'l xicot curiós com era, s'hi
embobá, repetint sempre: --En aqueixa casa cada any mil, cada any
mil, cada any mil.
Los de la casa primer no'n feyan cas, com que ab lo dolor ni menos
se'n adonavan, mes tant y tant ho van sentir y veure que'l xicot may
parava de murmurarho ab cara de ensa y mofa, que's van creure que
se'n burlava y plif, plaf, l'assarronaren tan com pogueren. Y'l xicot
tot aturdit los hi preguntá:
--Donchs, com tinch de dir?
--Ni un ni cap.
Y'l xicot se'n aná tot dihent: --Ni un ni cap; ni un ni cap.
Fins que'n trobá una fanguera ahont un pobre pagés hi tenia enfangats
una pila de porchs, que per mes que feya no'ls podia traure de cap
modo.
Veus aquí que hi arriba'l xicot tot dihent: --Ni un, ni cap; ni un ni
cap; ni un ni cap. Ah caramba! ho sent lo pagés, prou cremat que
n'estava y't veu aquell xicot allí aturat que anava fent tal
cantarella, s'hi gira, l'agafa y plantofada va y plantofada ve que'l
deixá encés y macat com un bitxo dels rabiosos.
Y'l xicot tot plorant va preguntarli:
--Donchs, com ho tinch de dir?
--Despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre. Y'l xicot se'n va
anar tot dihent: --Despres de l'un l'altre; despres de l'un
l'altre.
Quan veus aqui que't troba un borni per lo mateix camí que feya, que
comensant á sentir detras seu:
--despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre y que may aqueixa
cansó parava,'s gira y veyent aquell xicot que també va aturarse
tot mirantlo, repetint sempre la mateixa cosa, ¿no's cregué
qu'anava per ell? l'agafa y li arrima un jaco del que se'n podia
recordar per tota la seva vida.
Y'l xicot ja quasi no sabia que dirne, ni lo que li pasava, y tot
aturdit y malmés va arrivarne al molí, ahont ab prou feinas va sabé
dir lo que volia; per fí li donaren los tres quartans de blat molt ó
farina y carregantsel al coll, se'n vá anar cap á casa seva. Mes com
per anarhi se baixava una costa y feya un vent molt fort y'l sach
pesava tant, y's veya á casa seva, ell que va pensar; qu'ets burro
d'anar carregat d'eixa manera, val mes que li deixis anar per ella
tota sola la farina á casa y tu no't cansarás. Y del dit y al fet, ne
deslliga'l sach y deixa anar la farina, que ab un moment va esser
desapareguda. Y tot cofoy y alegre, se'n va anar cap á casa seva.
La mare feya ja estona que l'esperava y aixis es que tot desseguida
que'l va veure, hi va corre mes que depressa, mes no veyent la
farina, tota estranyada li va preguntar qu'n'havia feta d'ella.
Y'l xicot que diu:
--Ay, ay, que no es vinguda? l'he enviada ab lo vent perque aixís la
tinguesseu mes aviat y á mi no'm pesés tant com pesava.
Y allavoras la mare comprengué com no's pot may fiar d'un ximple y com
mercé á n'aixó se quedava sense diners, ni dinadas, més ab los jacos
que son fill rebut havia.
## Las tres taronjas del amor.
Veus aquí que era un rey, que tenia un fill, lo qui va demanarli si'l
dexaria aná á cercar las tres taronjas del amor. Y encara que al pare
li recava, li'n doná llicencia, y'l noy emprengué camí, camina que
caminarás fins á esser á una casa, ahont preguntá al amo, si li'n
donaria rahó d'ahont eran las tres taronjas del amor que cercava.
Cosa á la qual no pogué tornar resposta l'home, més li digué que anés
seguint y que trobaria una casa, qu'era del seu germá, que li
dirian.
Y'l noy content de la resposta, camina que caminarás, arriba á la casa
en la quina l'amo li diu, que entrés á la seva horta ahont hi veuria
un gegant qu'era qui guardava las tres taronjas del amor, que si'l
veya ab los ulls tancats no s'hi acostés pas, perque era senyal de
que'n vetllava, mes que si'l vejés ab los ulls oberts ja podia
atansarshi y pendre las tres taronjas, perque era senyal de que'n
dormia.
Lo noy ho feu y acostanshi poch á poquet, va veure á lo gegant ab los
ulls ben oberts, de manera que aná á pendre las tres taronjas, y
desseguida's despertá'l gegant que feya por y comensá á corre detras
del noy, que sort de las sevas camas ó sino no podia lliurarsen.
Y quan tingué las taronjas y fou lluny del gegant, pe'l camí de casa
seva, ell que pensa, --ne podrias obrir una-- y tan bon punt ho feu,
n'hi surt una dama hermosa y bella que li demaná un got d'aigua pera
referse; mes ell no'n tenia gens y la dama restá morta.
Ell que segueix son camí tot ple de tristesa y al cap de una estona,
pensa, --obran un'altre-- y aixís que ho fa, li surt de dins una dama
que si aquella era hermosa, encara mes ho era aquesta y li diu que's
casará ab ell, mes que li dongui un xich d'aigua pera referse.
Y'l pobre princep no li pot donar, que no'n tenia, y li queda morta la
dama.
Y ell que segueix son camí ab lo cor plé de pena, y pensa --obra la
darrera-- mes perque no li succehis lo de las altres, espera á esser
á una font y tan tost obra la taronja, que li surt una gentil
senyora, qui li'n demana aigua. Y'l princep n'hi dona y's refá
aquella y mostrá esser com no n'hi haje en la terra, que'n fou tot
maravellat lo princep, y li demaná s'esperés allí una miqueta mentres
ell aniria á cercar las carrossas de casa seva pera durla com
pertocava.
Y veus aquí que quan sigué fora, s'ensopegá que anés á cercar aigua
una gitana, qu'era tota lletja y negre, y la quina com hi vejés
enmirallada una cara tan bonica com la de la senyora,'s va creure
qu'era la seva, y trobantse tan hermosa ella que diu: --Tan bonica y
aná á la font?-- y trenca'ls cantis. Y al ferho te veu á la dama, que
sentadeta aprop la font se pentinava, y coneixent la seva cara que
s'hi enmirallava, tota plena d'enveja li digué, que si volia la
ajudaria, y la dama hi vingué be com que res ne maliciava.
Y la gitana l'aná pentinant, pentinant, fins que de cop li clava un
gros parpal al cap, y la dama's torna un aucell que pe'l bosch
volava. Y veus aquí que en aixo torna lo princep, y la gitana s'era
posada los vestits de la senyora, y quan lo princep la veu, ne fou
tot admirat y li pregunta com s'era tornada d'aquella manera.
Y ella que li diu: --Sol y serena fan torná á la gent morena.
Lo princep la pujá á la carrossa y se'n anaren en vers lo palau, en lo
quin tots ja'ls esperavan y era aparellada una bona taula. Y'ls pares
preguntavan com s'era tornada tan negre, si'ls hi havia dit que n'era
hermosa y blanca. Mes la gitana sempre deya: --Sol y serena fan torná
á la gent morena.
En aixó's posaren á taula y un aucellet que havia anat seguint la
carrossa, se'n aná al plat que tenia al davant lo princep, com si li
volgués pendre de lo qu'ell menjava. Y'l princep n'era tot sorprés y
preguntava d'ahont n'era sortit aquell aucell, cosa que ningú sabia
dirli, mes ell volava, volava, atansantse al cap de la jitana com si
volgués picarlo y aprés se'n tornava ab lo princep, lo quin comensá
de ferli festas y amanyagarlo y tant ho feu que passantli la ma pe'l
cap, se'n adoná d'un gros parpal que li eixia y ell que li arrenca,
y'l aucell se torna la gentil senyora, tan guapa y bella com lo
princep la havia trovada. De seguida li feu esplicar com era estada
aquella mudansa, y sapigut lo cas maná penjar á la gitana que may mes
se parlá d'ella y'l princep se casá ab la dama ab gran contento y
joya de sos pares.
## Blancaflor.
Una vegada eran dos gegants molt richs y poderosos, los qui tenian
tres fillas, de las quals una era la mes gran, l'altre la mitjana y
l'altre la mes petita de totas, qu'era hermosa com un sol y
s'anomenava Blancaflor.
Y veus aquí que s'ensopegá á passar per allí un princep d'una vehina
terra, qui fou tan agradat de la noya, que ab consentiment seu aná á
demanarla á los seus pares, quins no volgueren darli per avorrida que
la tenian, lo qual era per la enveja de sas germanas, que sempre la
posavan mal davant sos pares.
Per aixó, lo princep no va cedirne y vejent los gegants que tan
perfidiejava, van dirli, que li donarian una de sas fillas, la
qu'ells volguessin, mes que avans, tenia de fer qu'un bosch molt
espes que hi havia, se tornés conreu, y en ell hi nasqués blat, y lo
blat fes espiga, y lo segués y despres de batut y ben garbellat,
portés á l'endemá al matí lo gra á sas golfas.
Lo princep ne fou tot espantat y trist, mes n'aná á trobar á
Blancaflor, la quina va dir: No t'espantis, aquí tens un canó
d'agullas, ves al bosch y escámpalas ben escampadas; de cada una
n'eixirá un home y mentres uns homes tallarán lo bosch, los altres
sembrarán lo blat, lo segarán los altres y vindrá la batuda, y demá
al matí tindrás tot lo gra á las golfas dels pares.
Y del dit al fet, semblava alló que tota la terra era moguda per
ajudar al princep; ¡quin anar y venir d'homes! los gegants no sabian
lo que'ls passava, mes com eran fellons digueren:
--No tindrás cap de nostras fillas si demá al mati no'ns portas
l'anell que va perdre la nostra avia en lo fondo de la mar.
Lo princep torná á quedar mut de pena, va anarho á dir á sa enamorada,
mes eixa va dirli: --No t'espantis pas. Y agafa una áliga y li diu:
--Aliga, la bona áliga, si'ns volguesses dur á cercar l'anell de
l'avia.
Y diu l'áliga: --Si que'us hi duré mes, haveu de tenirme carn pera
sempre que'us ne demania que, si me'n faltava cauriam tots al mar
y'ns ofegariam.
La princesa n'agafa un bé, pujan damunt de l'áliga y vola que volarás
mar enllá, mar enllá fins que vejeren una illa, mes l'áliga havia
demanada tanta de carn, que gaire be no'n tenian y'l defalliment
comensava ja á esmortuir lo vol de sas inmensas alas.
--Doneume mes carn.-- Y'ls enamorats no sabian com ferho.
--Aliga, la bona áliga, fes un esfors que ja som á la illa. Y á la
illa trobaren un pastor, á qui compraren un anyell y revifaren á la
áliga. Y digué Blancaflor al princep:
--Agafa dos gibrells, y trinxam ben trinxada, que no tingas por, que
jo ja tornaré á viure; á l'un gibrell hi tirarás la sanch y á
l'altre la carn meva, mes tente compte que ni de la una ni de
l'altre te'n caigui mica al aigua, que sino despres me faltaria;
acabat tiras la sanch dins d'una ampolla y ficas la carn á dins
d'un'altre y las duas ampollas las tiras á lo mes profundo del
mar.
Lo princep va ferho tot com ella deya y las ampollas anaren dins del
mar, que tota va abrahonarse. Al cap d'una estona, tota gentil y pura
n'isqué la princesa del mitj de las onadas, á la ma l'anell de la
seva avia, tot ple de rubins y pedras, sino que á n'ella li mancava
un bossinet del dit xich de la ma dreta, per haver caiguda una gota
de sanch á terra quan lo princep la trinxava.
Pujaren altra volta damunt de l'áliga, y l'áliga vola que volarás, mar
enllá, mar enllá, fins que foren á la terra seva, en la quina los
gegants en cap manera volian creure lo que veyan. Y digueren al
princep,
--no't donarem cap filla, sino dómas lo caball ferestech de la
establa.
Lo princep vejé altra volta perduda la seva sort, mes Blancaflor va
dirli:
--Lo caball es lo meu pare, la sella es la meva mare, los esperons mas
germanas y jo so la brida; tenli aqueixa sempre ben forta y menal
com vulguis, sino, li donas bastonadas fins que sigui ben domat,
mes ab molt cuidado de que cap cop toquia á la brida.
Lo princep monta á caball y eix se li encabritola; pega tirada d'assí,
pega tirada d'allá y salts y cossas, que'l princep no pogué menos de
bastonejarlo, fins que'l tingué ben domat. Llavoras lo presenta al
pare qui estava tot cruixit y treya foch pe'ls caixals.
--Aquí hi ha algú que sap mes que no pas nosaltres, y jo'l tinch de
matar. T' he promés una de mas fillas, mes no sabrás quina trias,
las tres treurán la ma per la carbonera y aquella de la qual
toquias la má, aquella será la tua esposa.
Lo princep ne fou tot trist pus vejé que no sabria endevinar la ma de
Blancaflor, mes esta va dirli:
--Palpa las tres mans per damunt lo guant y aquella ma que hi trobias
á mancarne un trosset de dit, estírala, que será la meva. Y aixís
ho feu lo princep y fou Blancaflor la escullida.
Quan lo gegant ho vejé, furiós de rabia deslliberá de matar al princep
y á sa avorrida filla, mes eixos ho entengueren y determinaren fugir,
pera lo qual ne agafaren dos bots, los ompliren de vi y sucre y los
posaren en los respectius llits de cada un d'ells dos: despres digué
Blancaflor al princep:
--Ves á la establa y agafa de tres caballs molt magres que hi ha, lo
mes flach y dolent; no t'enganyessis pas, perque sino'n seriam
perduts.
Se'n aná lo princep á la establa, mes vejent que'l caball mes magre
era tant y tant malmés que ni gaire be's tenia, pensá qu'era
impossible que ab aquell caball poguessin fugir y prengué lo quin era
un xich menos magre qu'aquell. Lo qual aixís que vejé la princesa ne
fou tota malcontenta pus no's vejé del tot salvada.
--Pobres de nosaltres que has fet! dels tres caballs magres, lo que
has dut corre tant com lo vent, l'altre com lo llamp, y lo mes
magre y dolent de tots com lo pensament, aixís que'l meu pare quan
se'n adoni nos atrapará desseguida ab aquest ultim cavall.
Mes per aixó muntaren, Blancaflor llensá tres escupinadas en terra y
apretaren á fugir á mes corre.
Al esser la nit los gegants y sas duas fillas ne prengueren punyals
pera matarne á Blancaflor y'l princep. --Blancaflor..., cridavan, y
las escupinadas responian:
--Que mana?
--Encara está desperta...
Al cap d'una estona tornaren á cridar.
--Blancaflor.-- Y las escupinadas:
--Que mana?
Mes com aquellas s'anavan aixugant, eran cada volta mes foscas, fins
que s'aixugaren del tot y ja no respongueren.
--Ara dorman.-- Y's ficaren en la cambra de la noya, y pegaren
punyalada, mes com tot saltá d'esquitxos, digueren. --Quina sanch
mes dolsa que tenian!
Quan fou l'endemá al matí anaren á cercar los morts, mes quina no fou
sa rabia y sorpresa al veures la tal burla!
--Noya, la mes gran, vejas quin caball se'n han endut de la establa.
--Pare,'l que corra com lo vent.
--Donchs ja estem salvats, puja á caball y ves á perseguirlos.
La noya puja á cavall del que corria con lo pensament, aixís que tan
aviat fou pensat volerlos atrapar com atraparlos.
--Ay Blancaflor, que vé ta germana gran y ja'ns atrapa.
--No t'espantis, aqui'n tens un anell d'or, tiral á terra quan ja
gaire be'ns tingui y'n sortirá una capella; jo seré la Mare de Deu
y tu lo sagristá, que'n tocarás á missa y á totas las preguntas
que't fassi, li contestarás: --Lo capellá va á sortir, la missa á
comensarse.
--Hermitá, bon hermitá, hauriau vist passar per aquí un jove y una
noya que fugian?
--Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
--No'us dich aixó, sino si hauriau vist passar un jove y una noya que
fugian.
--Lo capellá va á sortir, la misa á comensarse.
Y la noya tota enujada, vejent que no'n podia traure res, va
entornarsen al castell del seu pare.
--Veshi tu la mitjana, á veure si també t'escaparán.
--Ay Blancaflor, l'altre germana ja'ns atrapa.
--Tira aquest meu xal á terra y jo'm tornaré cistella en la quina hi
haurá peras, y tu las vendrás. Mes á tot lo que't preguntin,
respon:
--Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
Y n'arriba la mitjana.
--Me voldriau dir lo bon home, si per aqui hauriau vist passar un jove
y una noya que' anavan fugint?
--Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
--No, lo bon home, no'us duch aixó, sino si hauriau vist un jove y una
noya qu'anavan fugint.
--Que aqueixas van á quatre y aqueixas van á cinch.
--Y no poguentne treure res mes, la noya s'entorná.
Lo gegant quan la vejé també sola, montá á cavall desseguida y al
instant los va atrapar.
--Ay Blancaflor, ara si qu'estem perduts qu'es ton pare qui'ns
atrapa.
--Tira aqueixa pinta d'or á terra y n'eixirá un gran foch.
Quan lo gegant los assolia tiraren la pinta á terra, mes con lo
pensament atravessa també'l foch prompte torná á conseguirlos.
--Blancaflor que'n som perduts, altre volta torna ton pare á esser
aquí.
Ella que's treu una xinel·la y li diu: --Quan nos vagia á agafar, tira
la xinel·la á terra y n'eixirá un gran mar.
Y sortí la mar y ells á l'altre banda y encara que lo pensament
travessa també'l mar, com ja eran als Estats del Princep, lo gegant
no hi pogué res.
Y Blancaflor y'l princep s'enmaridaren y foren molt felissos,
visquentne molts anys.
## La ventafochs.
Una dona casada ab un home que de son primer matrimoni havia tingut
una filla, tenia á eixa tan avorrida, que no li feya fer sino las
pitjors feynas y estar sempre á la cendrera, rahó per la qual li deya
la Cendrosa. En cambi á las sevas duas fillas, las tenia contempladas
y ben vistas, com que sempre se las enduya á festas y las feya anar
molt ben vestidas.
La Cendrosa á qui deyan també la Ventafochs per la feyna que sempre li
feyan fer, era molt guapa y soferta, tan com lletjas y entonadas las
altres, aixis es que tot ho prenia ab paciencia y fins ab agrado feya
lo que li manavan, mes un dia li donaren un sach de mill pera que
l'esclofollés mentres sa madrastra y germanas eran fora y per mes que
treballava may se li acabava la tasca, com que la pobreta's posá á
plorar. Y veus aquí qu'en mitj del plor se li aparegué una vella,
velleta, que li doná una ametlla y's posá á fer la seva feyna. La
Cendrosa trenca la ametlla y's trova ab un vestit d'or que tot ho
relluhia. Se'n va á missa y tothom se la mirava, fins lo fill del rey
que s'era prendat de tanta gentilesa, y un xich avans de acabar se'n
va cap á casa seva y's posa lo vestit de Cendrosa.
Arriban la madrastra y germanas y comensaren á dirli:
--Haguessis vingut á missa! quina noya tan hermosa hi haurias vist, ab
un vestit d'or que tot relluhia! Y ella'ls deya: --Potsé si, potsé
no, potsé si qu'era jo.
--Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá fochs. --y la feren anar á la
cendrera.
Al sendemá li donaren per feyna lo pelar tota una saca de monjetas; la
noya s'ho posa á fer y may acabava, com que's posá tota trista, mes
veus aqui que se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una
avellana y's posá á fer de la seva feyna, y ella que la trenca y's
trova un vestit tot de plata qu'encantava.
Sel posa y se'n va á passeig, que tothom n'era admirat, fins lo fill
del rey que la va coneixe y no sabia deseixirsen, y que quan ella va
fugir cap á casa seva, maná á sos patjes que per tot arreu la
cerquessin, tant li agradava.
Quan arribaren sa madrastra y germanas, tot era dirli:
--Si haguessis vingut á passeig! quina noya haurias vist ab un vestit
de plata qu'encantava! Y ella'ls deya: --Potsé si, potsé no, potsé
si qu'era jo. --Arri allá la Ventafochs, valdria mes que te'n
anessis á la cendrera.
Al altre dia li donaren un sach d'arros perque'l triés mentres fossin
fora y se'n anaren al ball que'l fill del rey donava. La Cendrosa
vejentse ab tanta feyna li vingueren las llágrimas als ulls quan de
sobte se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una nou y's
posá á fer la seva tasca.
La noya trenca la nou y li surt un vestit tot de campanetas; se'l posa
y se'n va cap al sarau del fill del rey, ahont així que hi va entrar,
totas las damas se moriren d'enveja, mes lo fill del rey la va
coneixe desseguida y en tota la nit gaire be no va deixarla, com que
sempre hi va ballarhi.
Veus aquí que tant y tant ho va ferho y ella tant y tant be hi estava
que sens'adonarsen se va trobar que finia la festa y no tingué mes
remey qu'apretarne á corre y ab prou feynas arribar á casa seva.
Sa madrastra y germanas, tot era dirli:
--Si haguessis estat al ball! quina noya tan hermosa ab un vestit de
campanetas haurias vista.
Y ella'ls contestava: --Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.
--Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá'l foch.
Mes veus aquí que ab la pressa qu'era fujida, per la escala li caigué
una xinel·la de cristall que no's pogué entretenir á cullirla y
que'ls criats van trobarne. La van donar al fill del rey, qui
coneixent que seria de la noya, va manar fer un pregó de que's
casaria ab aquella á qui vingués bé la xinel·la.
Totas las noyas se la emprobaren, mes á cap venia be, de tan petita,
y'ls patjes anavan de casa en casa, sens trobar de qui era. Per fi
arribaren á la de la Ventafochs y demanadas las noyas que hi havia,
eixiren las duas fillas á cap de las quals pogué entrar la xinel·la,
y ja quasi se'n anavan quan un d'ells preguntá si hi havia alguna
altre noya y si be la madrastra'ls digué que be hi era, mes qu'era
inutil probarli, perque may se movia de la cendrera, los patjes la
feren sortir y li emprobaren la xinel·la, la qual li venia tant y
tant be que tot desseguida coneixeren qu'era d'ella y la dugueren
devant del fill del rey, qui la va reconeixe y's casá ab ella.
## La perera.
Un pare tenia tres fills y en la seva horta una perera, que llevava
unas peras tan grossas y bonas com no n'hi hagués d'altres en la
terra. Mes cada nit se'n trobavan á faltar una que no sabian com
podia esser. Per lo qual foren de parer d'anar á vetllarlas y se n'hi
aná lo fill mes gran, y
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era,
mes la son lo vencia y s'adorm.
Tocan las dotze, volta la perera, la pera ja no hi era.
Ell que se'n torna á casa seva,'ls hi esplica y'l mitjá diu: --Ja hi
aniré jo. Y á la nit següent va anarsenhi, y
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era;
mes la son lo vencia y s'endormisca.
Tocan las dotze, s'alsa depressa, volta la perera, la pera ja no hi
era. Y se'n va á casa seva y'l germá petit que diu: --Ja hi aniré
jo. --Y va anarsenhi.
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; y
la son lo vencia, mes ell vetlla.
Tocan las dotze, y al punt que queyan, te veu un aucell gros y negre,
que pren la pera y pega volada. Ell que li corra al detrás, sense
perdrel may de vista, fins que veu que's fica dins un pou tan fondo,
que feya feredat sols de mirarlo, y s'entorna á casa seva que ja
estavan ab molta d'ansia,'ls hi conta qui era'l que'ls prenia las
peras y ahont s'amagava, y tots junts van anarsen per si podian
matarlo.
Lo germá mes gran va esser qui primer hi volgué baixarhi, lo lligaren
ab una corda, mes encara no era á mitj pou, va tocar la campaneta que
espressament duya y'l van pujar desseguida. Llavoras volgué
baixarhi'l mitjá, mes encara no era una mica mes avall d'ahont havia
baixat lo gran, que toca la campaneta, y van pujarlo. Lo mes petit de
tots va baixarhi y amolla, y amolla corda, que may n'hi havia prou, á
la fi va arribar al fondo ahont hi havia tres portas. Ell que truca á
la primera y surt á rebrel una vella ab uns uyals molt grossos que li
eixian per damunt la boca, y á la quina preguntá ahont era l'aucell
negre que se'ls menjava las peras de casa seva. Lo qual no volia
dirli la vella, mes tant y tant ell va perfidiejarne que per fi li
digué, que truqués á la porta del costat que potser allí li dirian,
mes que s'anés ab cuidado, perque hi havia un gegant que matava á
tots los que hi anavan. Ell que se'n hi va, troba una espasa
rovellada, la pren y truca, y desseguida surt á obrirlo un gegant que
s'abrahona damunt d'ell, mes com portava l'espasa li venta cop á las
camas y'l deixá estés á terra. Se'n entra á dins y't troba un palau
gran y hermos com cap altre, mes tot deshabitat que dava feresa, quan
tot d'un cop, una veu prima y clara que mostrava esser de dona,'l
crida y li diu, qu'era una princesa encantada y qu'anés á la vella
que li diria com ho tenia de fer pera desencantarla: y no veya á
ningú, mes se n'hi va, y la vella no volia dirli en cap manera, fins
que'l jove cremat li pega cop d'espasa, y li trenca un dels uyals en
mil bossins y micas y llavoras va dirli que anés á la tercera porta y
que si podia matar un negre que hi habitava, tot se desencantaria. Lo
jove que se n'hi va, truca á la porta y quan surt lo negre li pega
cop d'espasa que'l deixa al siti, y tot va ressonarne y li aparegué
una hermosa noya, guapa com un sol, que va dirli qu'era la princesa y
que li regraciava lo que havia fet per ella. Desseguida va lligarla á
la corda, va trucar la campaneta y se la enmenaren cap amunt. Mes los
germans així que la vejeren s'agradaren tan d'ella y foren tan
sorpresos, que junt ab lo seu pare se'n va anar cap á casa seva, sens
pensar en lo seu germá que allí dins quedava.