una noya tan hermosa, y la pobreta ab las mans llevadas, n'hagué
grossa llástima y va endúrsela en lo seu palau, en lo quin, per la
sua discresió y recato se feu tan ben voler la noya que lo príncep se
n'agradá d'ella y va enmaridarshi.
Mes succehi que vingué una guerra y'l princep ja rey tingué que
anarhi. Y quan hi fou, n'infantá la reyna un bell noy y una noya é
incontinent feu dur al rey la nova per un dels seus patjes, á qui
encomaná que no s'adormís pas per lo camí, pus sino lo diable li
cambiaria lo paper que duya la nova.
Lo patje se'n aná y quan fou en un pont, ell que va adormirse; lo
diable desseguida posa en lo paper, que la reyna havia parit un gos y
una gossa, y despertantse lo patje va y entrega lo paper al rey.
--Gos ó no gos, gossa ó no gossa, digas á la reyna, que los crie bè.
Lo patje torná á marxar, mes quan es al pont s'adorm altre vegada y'l
diable li posa; que tirin noy y noya al molí.
Quan los del palau reberen la tal ordre tots se'n estranyaren, mes
cumpliren y ficantne noy y noya cadescun dins un bagulet los tiraren
dins la bassa del molí. Mes quan arribá'l rey y sabé la nova cregué
que havia estada la reyna y la maná emparedar viva al peu de la
escala, sino un foradet que hi va deixar per ahont entrarli la
vianda.
Mentres tant lo moliné s'havia trobat que l'aigua se li aturava á las
molas, mirá á la bassa y com ne vejés dos bagulets tan bonichs, va
obrirlos y ab tota sorpresa vejé lo noy y la noya, que vá criarsels
com á fills propis. Fins que un dia renyint tots dos ab lo fill del
moliné est va dirlos que no eran germans seus y noy y noya volgueren
anar á corre mon per veure si trovarian als seus pares.
Aixís caminant trobaren un capellá que va demanarlos ahont anavan, y
com ells li espliquessin, los hi va dir que si volian quedarse ab
ell, á la sua mort los deixaria sa fortuna, á lo qual ells hi
vingueren be per tal qui'ls ho deya era un home de ciencia y ells
eran massa petits per peregrinarne.
Al cap d'un quan temps morí lo capellá y veyentlos las donas del poble
tan richs y guapos comensaren d'haverne enveja y duas d'ellas,
n'anaren á trobar á una vella qu'era bruixota la quina'ls prometé que
si li donavan cent lliuras los faria perdre.
Veus aquí que la vella se n'hi va y'ls diu: --Noys, noyets, quina casa
y jardinet tan bonichs com teniu! no mes'us hi manca d'una cosa y es
un arbre que tinga fullas de tots colors.
Y dihuen los noys: --Y ahont lo trobariam?
--Anant al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy pren son farsellet y se'n va á cercarlo; camina que caminarás,
troba un palau, d'ahont n'eixia lo sabi Salomó que n'era cego, lo qui
sentí las petjadas del noy y va cridarlo.
--Ahont vas noy per eixas terras?
--Al castell de irás y no hi veurás, á cercar un arbre que te fullas
de tots colors.
--Qui es que en ton poble't vol tan de be? Ves ab molt cuidado perque
sino't perdrias: veurás en lo castell molts d'arbres tots bonichs y
de tots colors, no'ls toquessis pas, perque sino no'n eixirias mes,
agafa una fulla solsament de un arbre molt sech y lleig que hi ha y
empórtatela, plántala en lo teu hort y tindrás lo que desitjas.
En sent á mitja nit lo noy arriba al castell, ne veu baixar lo pont,
s'hi fica y encara que tot eran arbres bonichs y hermosos, ne cullí
una fulla d'un de molt sech y lleig y apretá á fugirne.
--Ira de neu la vella, que'l noy ha tornat y no l'heu fet perdre.
--Calleune, calleune donas, que si de la una n'ha eixit no ho contará
duas vegadas.
Li donaren cent lliuras més.
--Noyets molt estimats, quina casa mes bonica teniu! no mes hi trobo á
faltar una cosa.
--Y quina es?
--Un estany d'aigua de tots colors.
--Y ahont lo trobariam?
--Al castell de irás y no hi veurás.
Y lo noy emprengué altre volta lo camí. Y camina que caminarás fins
que troba lo castell de lo sabi Salomó.
Y est li diu: --Ahont vas noy altra vegada?
Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á buscar aigua de
tots colors.
Y diu lo sabi Salomó: --Ves y en sent á mitja nit baixará lo pont del
castell, hi entrarás y á dins lo jardí veurás en lo estany aigua de
tots colors; no la toquessis pas, omplan un gotet d'una de molt roja
y bruta que hi veurás al bell costat y tórnaten que tindrás lo que
desitjas.
Lo noy se'n aná, va esperar la mitja nit y quan vejé aigua tan clara y
bonica á dins de l'estany quasi fou tentat de endursen d'ella, mes
recordantse del consell del sabi Salomó n'omplí un got de la tant
bruta y la portá á sa casa.
--Ira de neu la vella que'l noy ha tornat.
--Calleune, calleune, donas, que si n'ha tornat duas no'n tornará tres
vegadas. Y li donaren cent lliuras mes.
--Ay noyets, los tant hermosos, quina casa mes bonica! no'us hi falta
mes que una cosa y es un aucell que refila de tots los cants y te
las plomas de tots colors.
--Y ahont lo trobariam?
--Al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy empren camí y troba á lo sabi Salomó que li diu:
--Ahont vas noy?
Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á cercar un aucell
que refili de tots los cants y tingui plomas de tots colors.
--Ves á lo castell ahont veurás aucells de tots colors y que cantan
tota lley de cants; no n'agafis pas cap d'aquestos, sino un de molt
lleig y arrupit que te las alas caigudas y aquell es lo que
buscas.
En sent á mitja nit baixa lo pont del castell, lo noy entra á dins y
veu uns aucells tan bonichs y de uns cants tan hermosos, que no
s'recordá del consell del sabi Salomó y ne agafá un. De seguida tot
lo castell va ressonarne y quan fou á la porta del castell quedá
encantat.
Veus aquí que passan dias y'l noy no venia; sa germana n'era tota
plena d'ansia y per fí deslliberá d'anar á cercarlo. Y camina que
caminarás troba lo sabi Salomó que era cego, mes que ab las petjadas
conegué qui venia.
--Ahont vas, noya? que no tens por de perdret?
Y diu la noya: --No'n tinch gota, perque cerco á lo meu germá.
Y diu lo sabi Salomó: --Ton germá no'm volgué creure y es encantat al
castell de irás y no hi veurás; pera desencantarlo, veshi, espera la
mitja nit que se t'obri la porta, entra á dins y ompla un got d'aigua
de un sot que hi ha vora de aquella, molt térbola y bruta, frega los
polsos á lo teu germá y lo veurás altra volta ab vida; llavoras
agafeu l'aucell qu'ell cercava, qu'es lo mes arrupit y lleig y
fugiune; per lo camí trobareu lo rey y encara que'us convidi no li
prengueu res que lo aucell no'us ho diguia.
Del dit al fet; la noya fregá los polsos del seu germá, quin va
desencantarse, agafaren l'aucell y tots dos fugiren, quan per lo camí
van trobarne al rey que fou agradat de sa gentilesa y sels endugué al
palau. Allí los feu assentar á la taula, mes del primer plat que
portaren ni noy ni noya'n volgueren tocar gens pus que l'aucell no'ls
deya res; portaren lo segon y l'aucell saltá á terra, doná tres
picadas y se posá á refilar, per lo qual los noys comensaren á
menjarne.
Lo rey ne fou tot maravellat, aixi es que no pogué menos de dirloshi:
--Quin aucell mes ben educat que portau!
Y diuhen los noys: --Mes ho diriau si'l deixesseu parlar.
--Pus que parlia.
LLavoras contá l'aucell, primerament tota la feta de la muller del
rey, y las desgracias que per son amor filial li eran esdevingudas; y
despres com aquells que tenia al davant eran los seus fills propis
que va perdre quan era á la guerra y varen esser recullits per un
moliné; que sa muller no n'havia d'alló cap culpa, com que moltas
llágrimas ne duya ploradas, y aixis li aná esplicant la vida dels
noys y com duas donas del poble los volian fer perdre per medi de una
vella.
Lo rey podeu contá quina alegria, abrassá á los seus fills ab
llágrimas á los ulls, maná traure en seguida á la reyna del peu de la
escala ahont la tenia emparedada, si no es un foradet per entrarhi la
vianda, y á la qual havian tornadas las mans que li foren llevadas,
maná penjar á las duas donas y á la vella que be s'ho mereixian y fou
felis per sempre mes ab la companyia de sos fills y esposa. Foren
tramesos missatjers al pare de la reyna, qui tornava á esser molt
pobre, y lo qui en companyia de las altras duas fillas aná á viure á
la cort de son gendre, sa vellesa passant aixis tranquila y
sossegada.
## Lo traginer.
Una vegada eran dos traginers de los quals un anava á missa los
diumenges y festas de guardar, mentres que l'altre may hi anava, de
lo que'n pervenia que aquest arribés sempre al punt mes aviat que no
pas l'altre y que se n'hi mofés á totas horas de la seva devoció y
catxassa. Tan y tan ho feu que'l que complia ab los manaments de la
Iglesia confiat en la ajuda de Deu, li va fer una aposta de que per
mes qu'oís missa arribaria primer qu'ell á la posada, baix pena de
entregarli, si perdés, matxos y carga. La aposta fou aceptada y veus
aqui que la missa fou de prou estona pera que, qui la oia arribés
mitja hora mes tart al punt que l'altre. Aixís es, que esclau de la
paraula, no tingué mes remey que donarli tot lo seu cabal y propi.
Sens una malla á la butxaca ni saber de que viure n'emprengué lo
traginer camí, y camina que caminarás n'arribá á un bosch quan negre
nit se feya, tan ferestech é isart, que n'hi esdevingué por y
s'enfilá á dalt d'un arbre. Cabalment era la nit del dissapte y
encara no foren las dotze horas quan de tots punts n'isqueren
bruixots y bruixas, y agafant branquillots y llenya seca ne feren una
gran foguerada, al voltant de la quina hi ballaren sardanas ab
estranys crits y cantadas, fins qu'un d'ells posat al mitg de las
cendras aná preguntant á tots quinas eran las malas obras que durant
la semmana havian fetas.
Un deya que havia rovellat tots los blats d'una masía; altre que havia
foradat la taulada damunt lo llit d'una partera, quan plovia; una
bruixa, que havia esguerrat tota una llocada; altre que havia fet
que'l llevat se tornés agre y tots los presents digueren de las
sevas, fins que al ultim la mes velleta de totas las bruixas digué
com ella havia fet la mes dolenta obra, qual era que havia ficat tres
serpents á dins lo cos de la filla de la reyna que no la deixavan
viure. Totas las demes bruixas s'hi atansaren pera saber com ho havia
fet y quin remey la curaria, y ella'ls digué que era precis pera
guarirla recullir la espuma de set caballs y donarli á beure.
Lo traginer s'ho escoltava tot arrupit á dalt del arbre, y quan
bruixots y bruixas foren fora, se'n aná en vers lo palau del rey, que
n'era molt lluny; en lo quin estavan atrafegats los metjes pera
trobar remey per la princesa, mes cap sabia quin darli, pus no
entenian la malaltia. Lo traginer aixi ho va compendre per las
conversas del poble y encara que mal vestits s'n aná al palau á dir
com ell portava lo remey, mes lo tingueren per alocat y lo feren
tornar enrera. Per fi tant va perfidiejarne que'l deixaren entrar y
demaná fessen corre set caballs tan com poguessen fins á desbocarlos,
arreplegá quan ho foren tota la bromera que llensavan y la portá á la
filla de la reyna. Esta en cap manera volia beure la dita escuma
d'asco que li feya, mes com de posarsen una mica á la boca, de tan
que n'era pregada, vejes que li resurtis be, pus per sa boca n'eixí
una serp molt grossa, se la begué tota y n'escupí las serps que en
son cos tenia.
Y veus aquí que una volta guarida del seu mal, lo traginer volgué li
complissen la promesa que li havian feta de donarli per esposa á la
filla de la reyna com així ho havian promés á qualsevulla que curás á
eixa de sa malaltía, mes los pares en cap manera volgueren complirho
y per tréuresel del davant li digueren que anés á cercar la seva
parentela, que volian coneixela.
Lo traginer se'n aná y tot caminant, caminant, quan fou lluny ne vejé
un home que posat á terra semblava com si escoltés alguna cosa. Ell
que li preguntá que feya y'l qu'escoltava li digué com desde allí
sentia que en lo palau del rey deyan com lo havian enganyat fentlo
anar á cercar la seva parentela y qu'era precís matarlo.
Lo traginer li digué si volia ser parent seu y convinguts sen anaren
junts y ne trobaren un home que tapantse un forat de nas, ab l'altre,
respiranthi, feya volar tot lo qu'era á duas lleguas. Lo traginer li
pregá si volia esser parent seu y com hi vingués be, ne foren ja tres
companys que tot caminant, caminant, ne trobaren un home que n'estava
cohuent ab un ast tot un bou. Tots tres se n'hi rigueren y li
preguntaren per qui era tanta vianda, á lo qual ne feu aquell de
resposta qu'era tota per ell y encara n'hi havia poca, y en aixó
comensá de menjar qu'en pochs moments no'n deixá gens ni mica. Lo
traginer ne fou agradat y li digué com ne anava per ordre del rey á
cercar la seva parentela y que si ell ne volia esser li agrahiría. Y
ne foren ja prou y se'n anaren en vers lo palau del rey.
Mes en aixó lo que tot ho sentia va aturarse y al cap d'una mica digué
com en lo palau, sabent la tornada del traginer deslliberavan de
ferlo perdre, á qual fi feyan aparellar un regiment de caballería
pera que no's pogués escapar en cap manera. Com d'efecte, á la poca
estona vejeren una grossa polsaguera y despres gran munió de
caballería qu'anava cap á ells. Llavoras l'altre company se tapá un
forat de nas y comensá á bufar y tota la caballeria á volar per
l'ayre que donava llástima; los uns queyan per dalt de las montanyas,
los altres en los rius y tots d'así d'enllá, sols un ne deixaren
quiet, pera que anés á dir al rey com á n'ells res los espantava y
que anavan á complir la seva promesa.
Y anaren caminant fins que foren al palau en lo quin n'estava'l rey
tot enujat, mes vejent que no podia tréuresels del davant, va fer
veure que'ls volia afalagar y'ls feu guarnir una taula de totas
viandas pera que menjessin, posantloshi per obligació que tenian que
acabarse tot lo que's dugués á taula, baix pena de morirne si ne
deixavan gens ni mica. Y doná ordre á n'els criats que portessin
tanta vianda com poguessin, de modo que may s'acabés. Los quatre
companys comensaren de menjar y á poch ja s'estranyaren de tanta
vianda, mes coneixent prompte la treta, lo qui trobaren menjantse'l
bou, comensá á menjar de tal manera que ni'ls criats eran prou pera
donarli l'abast, ni hi havia prou vianda en la casa, de modo que quan
lo rey hi aná creyentse trobarlos á tots cansats y sens pogue mes,
los trobá tots alegres demanantli mes menjar. Llavoras conegué que no
hi havia remey y que era inutil tota oposició y doná á lo traginer la
seva filla.
Y va esser un bon princep y despres un bon rey molt estimat de tota la
terra. Y un dia que's passejava ne vejé uns traginers ab los quins
anava lo qui li havia guanyada la aposta y desseguida lo maná
compareixe á la sua presencia. Cosa la qual posá en tota temor á lo
traginer, mes tingué que obehirne. Lo rey quan lo tingué davant li
digué si'l coneixia y com lo traginer li digués que no, li esplicá
com era l'altre traginer company seu que anava á missa los diumenges
y festas de guardar y que d'aixó li venia lo esser rey de tota
aquella terra.
## Lo fill del pescador.
A la platja de Tarragona hi vivia un pescador de tans pochs cabals,
que no tenia res pera mantenir á la seva familia, que era prou dolor
de la seva ánima. Mes un dia se'n va anar á la bora de la mar y
despres de molta estona de pescarne, ne va treure un peix molt gros y
de lluenta escata quin li va demanar per favor la vida. Y encara
que'l pescador no hi venia gaire be, per fi va concedirli y'l peix
que li diu: --Torna á tirar la trema á la mar, y tindrás mes peix del
que no voldrias, mes tens de prometrem de portarme demá al matí
aquell que't surti á rebre y jo't prometo per ma part ferte mes rich
que no pas home que en la terra sia.
Y'l pescador li va prometre, com que pensá qu'eixiria á rebrel lo
gosset que cada dia ho feya y encara que molt l'estimava feu
pensament de que aixís no li caldria passar mes angunias y miserias.
Y lo peix torná á la mar y lo pescador tanta pesca ne va treure que
ni gaire be sabia com durla.
Y tot content se'n va anar cap á casa sua, mes quan fou un xiquet
lluny en lloch del gos com se pensava, ne trobá á lo seu fill que
anguniós per la seva tardansa venia á veure si li era succehida
alguna cosa.
Y veus aquí que lo bon home s'en desesperava y resolgué no anar mes á
pescarne per por que li sortís lo peix y li demanés de la sua
promesa. Mes al cap d'algun temps vejent que no tenia res pera menjar
li fou precis tornarhi y se'n aná á un lloch ben lluny y apartat del
de la primera vegada.
Mes tantost fou tirar al mar la trema, com eixirli lo peix á demanarli
de la sua paraula, y ell se'n torná molt trist á casa seva y l'endemá
fou lo mateix y aixís molts y molts dias, fins y á tant que lo seu
fill li'n pregá li fes mercé de contarli lo motiu de la seva
tristesa.
Y'l pare vejent que no tenia altre remey li esplicá tot lo que passat
li havia.
Y diuli lo fill: --Pare, no tingueu por per mí, ni passeu per mí
penas, que jo hi aniré content mentres sapia que vos y la mare sou
felissos.
Y aixis dihent, pare y fill se'n anaren á la platja y tantost hi
arrivaren vejeren duas naus molt bellas, ab las velas aparelladas y
lo peix tot content qu'eixia á rebrels. Y diulos.
--Jo vos prometo que tots dos sereu felissos.
Y mostrá al noy que pujés á dalt d'una de las naus, y va desapareixe.
Y lo fill prenent comiat del seu pare ab molta tristesa, pujá dalt de
la nau y la nau pren vela, que comensa de llunyarse, y tan depressa,
que al poch temps perdé de vista la seva platja y fins la terra
tota.
Y arrivá á un palau molt bell, mes tot sol que ningú s'hi veya, y com
havia molt temps que no havia pres cosa alguna, ell que diu, com
aixís li era encomanat per lo peix.
--Ay Deu, si fos á casa jo menjaria.
Y tantost ho hagué dit, trobá una taula molt ben aparellada y quan
hagué sopat diu: --Ay Deu, si fos á casa jo trobaria llit y
dormiria.
Y tantost vejé una ma negra ab una atxa encesa que'l va acompanyar á
una cambra molt gentil y bella, en la quina hi havia un llit que res
hi mancava y ell s'hi ficá. Quan veus aquí que al cap d'una estona,
sent trepitg en la cambra y que s'atansavan dret al llit ahont era y
sent soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava en son
llit y ell no digué res. Y cada nit era la mateixa cosa. Mes ell
comensá d'entristirse y tan trist va posarse, que la ma negra que'l
servia, li digué qu'era lo que li donava pena, si era que li mancava
alguna cosa.
Y diu ell: --Res me manca con no sian novas dels meus pares.
Y responli la ma: --No'n tingues d'aixó cap quimera puig estant ben
bons y son felissos.
Mes ell tenia moltas ganas de sapigué qui era que ab ell dormia y
encara estava mes trist y diu un dia.
--Ay Deu, si fos á casa meva jo veuria á los meus pares.
Y diu la ma negra: --Jo be t'hi deixaria anar com tu'm prometesses de
tornarne y de no deixarte tocar ni besar per ningú, mes que fossen
los teus pares.
Y ell li'n doná paraula y á l'endemá al matí quan fou á vestirse en
lloch de las sevas robas ne trobá un vestit de molt bona roba ab una
espasa tota guarnida de diamants y esmeraldas y quan fou vestit se'n
aná á la mar y trobá tres naus molt ben aparelladas en una de las
quals s'hi ficá y lo transportaren á la platja de Tarragona.
Quan fou allí se'n aná en vers la casa de sos pares, mes ningú hi
havia, y preguntant, preguntant los trobá en una casa que pareixia
palau de fadas, de tan bella y rica qu'era. Y tantost lo vejé la seva
mare que hi va corre per abrassarlo, mes ell trayentse la espasa, li
diu:
--Senyora y mare mia: no'm toquesseu pas, puig som fet jurament de
matar á qualsevulla que se'm atansés encara que fossen los mateixos
meus pares.
Y veus aquí que la seva mare hagué gran desitg de saber lo secret del
fill seu y no pará fins y á tant que li feu esplicar tot lo que
esdevingut li havia. Y quan tot li hagué dit, diu ella:
--Jo posaré en ta butxaca esca y pedra foguera y una candeleta y
d'aqueix modo tu podrás sapigué qui en lo teu llit s'hi fica.
Y al cap de tres dias, lo noy se'n torna al port y troba las tres naus
ab velas negras, y ficantse ell dins prengueren vela per entre fortas
onadas. Y en arrivant al palau feu com solia fer los altres dias y
tantost coneguè que lo qui era ab ell al llit, ja ne dormia, pica la
pedra ab l'esca y encengué la candela y vejé una dama tan hermosa á
son costat dormida, que de tan maravellat que'n fou tot mirantsela li
caigué una gota de cera al pit de la donzella; la qual va despertarse
desseguida y n'arrencá ab un gran sospir. Y tot desseguida va
sentirne per lo palau un gran soroll que tot ressonava y'l castell
comensá á tremolarne tan que pareixia que anava á caure.
Y diuli la donzella:
--Ay pobret de tu y pobre de mí, que lo gegant que'm té encantada en
aquest castell, m' ha ohit y ara ve y voldrá matarte. Y
despenjantse del coll una vareta li diu:
--Si't pots amagar aquest bastonet qu'ell no te'l vegi't salvarás y si
volguesses també podrias desencantarme.
Y diu ell: --Senyora, no solsament voldria, sino que obligat hi só
encar que'm costia la vida.
Y diuli ella: --Pus que així ho vols, que Deu t'ho pagui, y ab la sua
ajuda surtis en be de totas cuitas de las quinas te salvará també
aquesta vareta, que ni tu ni'ls que ab tu vagin, podran pendre mal
ni'ls podrá danyar cap bestia fera; y puig que vols desencantarme,
vesten al cim del pich mes alt d'una montanya que veurás prop de la
mar salada, en lo qual pich ne trobarás una serp verinosa y si pots
tenir un pa calent, lo quin ruixarás ab un got de vi, tírali en lo
cap al mateix temps que tú darás un bes á una donzella, y la serp ne
quedará morta y tú li traurás un carboncle que porta al mitg del
front y me'l durás; y al mateix temps te'n dono ab aquesta vareta, la
virtut que tan bon punt digas: Deu y formiga,'t tornarás formiga, y
tan bon punt digas: Deu y colom, te'n tornarás colom, y tan bon punt
digas: Deu y home, serás home.
Y á tot aixó sentia's ja lo gegant aprop que feya uns grans bufechs de
rabia, y entrant en la cambra, agafá lo jovencel, lo portá á lo mes
alt del castell y lo tirá á un bosch molt isart y fondo, fondo, que
n'era tot poblat de bestias feras, pera que'l devoressen, mes cap lo
tocava. Y ell que comensa á caminar, y camina que caminarás, arriva á
una casa y demana si volian recullirlo, y l'amo li diu: --Que sí, que
havian menester pastor pera guardarne sas ovellas.
Y al sendemá al matí li digueren, que se'n anés á pasturarlas, que ho
podia fer per tot allí ahont volgués menos en una montanya de bora la
mar salada, perque hi havia una serpent que las devorava totas. Y ell
que quan ho sentí tot dret se'n va anar cap á ella.
Mes vetaqui que en la casa repararen que las ovellas se feyan molt
grassas y tractaren de saber ahont las portava y habentlo seguit
l'amo pera espiarlo veu que s'encamina cap á la montanya de la
serpent, que era molt gemada, y que aquella en lloch de menjarse las
ovellas, s'amagava ab uns grans crits de rabia y al mateix temps ohí
que lo pastor li deya:
--Ay si tenia un pa calent, un got de vi y lo bes de una donzella.
Y ell que se'n va anar cap á casa seva y ho contá á sa familia y diu á
la seva filla, la quina era molt hermosa.
--Tu hi podrias anar que despres ja't casariam ab ell y tal volta
moriria aqueixa serp que tan de mal nos feya en las ovellas. Y la
noya que era molt agradada del pastor se n'hi aná molt contenta y
li dona lo pa calent y lo got de vi. Y tan bon punt ell tingué tot
aixó se'n aná á trobar la serpent, li tira'l pa ruixat, fa un bes á
la noya y mort aquella ab grans extremituts de rabia, y li treu lo
carboncle.
Y veus aquí que á las horas se'n volgué anar de la casa dels seus
amos, mes eixos no ho volian, puig que desitjavan casarlo ab la seva
filla, de aquí es que esdevingueren unas grans rahons y barallas y lo
tancaren y barraren en una cambra perque no pogués fugirne y aixís
com se veu sol, ell que diu:
--Deu y formiga.
Y tornantse formiga passa per sota la porta y puja á la finestra y
allí diu:
--Deu y colom. Y vola que volarás que no va pararne fins al palau, y
en lo palau se'n aná á la cambra de la princesa y
--Deu y home. Y fou home, y quan vingué la nit sentí altra volta rumor
de passos y soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava
en son llit y ell que va dressarse y crida á la donzella qu'era una
princesa y li dona lo carboncle. Y ella se'n va anar per uns grans
soterranis y corredors cap á la cambra del gegant, que dormia, li
clavá'l carboncle al mitg del cap que'l deixá mort y'l palau va
desencantarse y ells dos se'n maridaren y'n foren per sempre mes
felissos.
## Lo beneyt.
Veus aquí que una vegada era una mare que'n tenia un fill molt beneyt
y tonto de qui no podia servirsen per res, y com un dia tingués tot
lo seu blat al molí y li fos menester una poca de farina pera
pastarne, hi enviá al xicot y pera qué no fes cap disbarat li digué
avans d'anarsen:
--Ves repetint sempre: --tres quartans, tres quartans, tres quartans.