era la fe que hi tenia que ab llágrimas en los ulls, va trinxarla; y
veus aquí que per tant esment que hi va posarne, no pogué lliurarse
de que li caigués una goteta de sanch en terra.
Y quan ella fou al fons de la mar, lo Comte comensá á sentir son y mes
son y la noya cridá.
--Comte.
Mes ell no's movia.
--Comte --per segona vegada. Y ell tampoch, com que la son lo vencia.
Per fi crida tercera volta --Comte --ab veu tan trista y fonda que al
cor se n'entrava, y ell llavors se despertá tot espantat y
diu: --Rosa florida. --Y eixa surt y duya l'anell perduda.
Quan lo pare lo veu ne rebé gran enuig, mes tingué que cumplirli la
paraula y li digué que triás de sas fillas, mes com ell ho fes ab la
mes petita, no li volgué dar per ser la que mes volia. De lo qual fou
enujat lo Comte y demaná ajuda á cel y terra per tal fellonía, perço
que quan lo pare ho sentí, va dirli que pus hi era obligat, que
escullís de sas fillas, mes sense véurelas, tant sols per un dit que
ensenyarian.
Y per un foradet las tres van treure lo dit petit de la ma dreta, y
com en lo de Rosa florida hi mancava un bossinet per alló de la gota
de sanch que quan la trinxava en terra n'hi va caure, ell que la va
coneixe y la va escullir entre las altras.
Mes lo pare, home dolent, en cap manera volgué donarli, y veyent
qu'ella hi venia be volia matarla, de manera que no tingueren altre
remey que fugirne y agafaren un cavall molt magre de l'establa que
molt corria y ne fugiren. Cosa la qual sapiguda per son pare feu
desseguida perseguirlos, y n'agafa un cavall la envejosa de la
germana gran y corra que mes correrás fins que casi'ls atrapava.
--¡Ay, Rosa florida, que ja'ns aconsegueixen! --No tingas por, y ella
que'n llensa sa pinta y la pinta's torna un bosch tan espés y
ferestech que ningú podia ficarshi.
Y la germana gran va entornarsen, y hi marxa la mitjana y corra que
mes correrás fins que casi'ls assolia.
--¡Ay, Rosa florida, que'ns atrapan!
--No tinguis por, y ella que'n llensa la gorra del Comte y la gorra's
torna foch que tot ho abrusava.
Y la germana tingué que entornarsen, y lo pare ple de rabia hi marxa y
corra que correrás fins que prop los tenia.
--¡Ay, Rosa florida, que's lo teu pare!
Y la noya ho veu y n'hagué gran dolor com que de sos ulls ne rajavan
llágrimas y las llágrimas se tornaren riu y lo pare no pogué
passarlo. Y ells fugiren, fugiren fins á esser á llunyas terras,
ahont s'enmaridaren y foren felissos per tots los anys de la sua
vida.
## Lo camí del cel.
Un pare tenia tres fills y era tan pobre, que no sabia de que
mantenirlos, així es que ab tot lo dolor de la seva ánima tingué que
dirlshi que anesin per lo mon á guanyarse la vida; á qual fí'ls
prometé que á n'aquell que l'endemá al matí's llevés primer, li
donaria la coca mes grossa de las tres que havia fetas, que á n'el
que's llevés segon, la mitjana, y á n'al derrer la mes petita de
totas.
Los noys se'n anaren á dormir, y á l'endemá lo mes gran se llevá
primer y hagué la coca mes grossa; després se llevá lo segon y li fou
donada la mitjana y'l mes petit de tots, pobrissó, fou l'últim en
aixecarse del llit y li tocá la coca mes petita; reberen la
benedicció del pare, que'ls encomaná sobre tot que fossin bons
minyons y seguissin lo camí dret que'ls conduiria á la porta del cel,
y cadescú ab la seva coca aná eixint de casa seva.
Lo mes gran, camina que caminarás, se esdevingué lo trobarne per lo
camí á una dona pobre, que duya un noyet en los seus brassos y la
quina quan lo tingué prop va dirli:
--Noy, noyet, voldrias donarme un bossí de coca per aquest noy que
plora?
Y ell que li respon:
--Primer lo donaria á un gos, que no pas á vos.
Y se'n va anar. Y quan fou un xiquet lluny, ell que pensa, potser
aquesta dona't diria quin es lo camí del cel, y tornant enderrera li
fa dita pregunta.
A lo qual ne respongué la dona:
--Ves caminant, caminant y quan siguis un xich enllá, trobarás tres
camins, un á la dreta, un al mitg y un altre á l'esquerra, no
escullissis pas lo primer, ni tampoch lo segon, sino l'últim, al
cap de vall del quin hi trobarás una porta vermella que't conduirá
allí hont te pertoca.
Y'l segon aná seguint també son camí y quant fou un xiquet lluny trobá
una dona ab un noyet als brassos, quina li diu:
--Noy, noyet, voldrias darme un xich de coca per aquest meu fill que
plora?
Y ell que li respon:
--Ja 'us ne donaria, mes lo camí que tinch de fer es tan llarch, que
ab prou feinas ne tindré prou pera mí.
Y se'n va anar; mes així que la hagué deixada, ell que pensa, potser
aquesta dona sabria dirte ahont es lo camí del cel y va tornar
enrrera á preguntarli.
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap d'allá trobarás tres
camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no
seguissis pas lo primer, ni tampoch lo últim, sino'l segon, al cap
de vall del qual trobarás una porta groga que't durá allí ahont te
pertoca.
Y'l mes petit de tots també per son camí va trobarne la dona ab un
noyet als brassos, quina va dirli:
--Noy, lo bon noy, podrías donar un bossi de coca á n'aquest meu fill
que plora?
Y'l noy digué:
--No, un xiquet, la bona dona, no, sino tota ella'us la donaré.
Y la dona li feu un pató y una abrassada y com ell li preguntés si
voldria dirli quin era lo camí del cel, li va tornar resposta
dihent:
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap de tot, trobarás tres
camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no
seguissis pas aquest ni tampoch lo segon, sino lo de la dreta y al
cap de vall ne trobarás lo que desitjas.
Y los noys anaren caminant, caminant y'l mes gran de tots quant va
esser al punt, va veure los tres camins y recordantsen del consell de
la dona, va seguir lo de la esquerra y trucá á la porta vermella y
tot desseguida va obrirse eixa ab gran estrepit y n'eixiren rojas
flamas y molts de dimonis, quins se l'endugueren cap á l'infern,
qu'era allí ahont li pertocava.
Y'l mitjá va arribarhi despres y seguí lo camí del mitg y trucá á la
porta groga com li havia dit la dona y vá sentir un gran fret, y's
trobá á dins del purgatori.
Y quan hi arrivá lo petit, ell que se'n vá cap á lo camí de la dreta y
trucá á la porta blanca y tant bon punt hi hagué trucat quan se
sentiren hermosas veus d'angels que cantavan, y tot aparegué
esplendent de llums y ple de rosas, y entre mitg d'ellas la dona y'l
noyet, que no eran altres que la Verge María y lo bon Jesús que'l
reberen en sos brassos y li feren tota mena de festas: y ell estava
tot content, com qu'era en lo cel y havia guanyada la gloria eterna.
Y així cadescú trobá son mereixement ó pena, segons lo modo com portat
s'havia.
En altres versions los noys, al eixir de casa seva segueixen, be que
separats, tots lo mateix camí y troban á la dona ab lo noyet als
brassos que'ls hi fa demanda de un bossinet de coca y que atenent á
sas respostas, los diu que vagin seguint y que al cap de vall
trobarán tres portas, una de vermella, una altre de groga y la
derrera blanca y'ls fa trucar á cada un á n'aquella que li pertoca.
## Los tres cabells del dimoni.
Un rey de llunyas terras, un dia que passejava ab lo seu ministre ne
trobá una gitana d'eixas que diuhen la bonaventura y volentse
divertir una estona, la feu compareixe y maná que la digués á lo seu
ministre; la gitana li prengué la ma dreta, la va examinar per tots
indrets y seguint las ratllas mes marcadas, tot d'un plegat digué:
--Felis tu, oh ministre, que tindrás un fill que será rey d'aqueixas
terras.
Lo rey ne fou tot sorprés, pagá á la gitana, y se'n aná tot capficat y
trist, tant que son ministre ho conegué y agafant temor deslliberá
que si may algun fill tenia, no'l deixaria veure á lo seu monarca.
Y veus aquí, que al cap d'algun temps s'esdevingué al ministre lo
tenirne un fill, lo que feu amagar tot desseguida, mes no tant que no
arribés á coneixensa del rey, lo qui lo maná agafar d'amagat del seu
pare, ficar dins d'una caixeta ben tancada y tirarlo á un riu que per
allí pasava, pera que se la endugués l'aigua.
Y la caixeta aná riu avall, riu avall fins á topar en la bassa d'un
molí en la qual rentava roba la molinera, que així que vejé la caixa
tota bonica, pensant que potser hi podria haver alguna riquesa
amagada, va cridar á lo seu marit y tots junts la varen treure. No's
pot imaginar la sorpresa que tingueren al veure un noy tan guapo y
hermós á dins d'ella, y com no tenian successió resolgueren
afillarsel, li cercaren dida y li posaren nom de Moysés per la
semblansa que ab est tenia lo modo de trobarlo.
Lo noy aná creixent en bondat y hermosura y era molt estimat de tothom
tant que sos adoptius pares no gosavan dir á ningú lo modo com lo
tenian. Fins que un dia anant de cassa lo rey, passá per allí y
agradat del noy, mogut de la curiositat de sa desconeguda historia,
feu que'ls moliners li contessin. Tan bon punt va saberla que fou
pres de gros enuig; mes no va dir res sino que cridant á la molinera
li esplicá com s'havia agradat molt del seu noy y que si li volia
donar ell lo faria rich per tota la seva vida. La molinera no hi
volia consentir per lo molt que se'l estimava, mes com era'l rey y li
oferia tan bona ventura tingué á la fí de ferho y va donarli.
Y quan lo noy fou á lo palau, lo rey li digué com era qui havia de
robarli la corona y que per aixó havia fet matarlo, mes que haventse
salvat, ell li perdonava la vida si anava á l'infern y li duya tres
cabells del dimoni. Cosa la qual estremordí al noy que no sabia que
dirse, mes com lo rey lo volia fer perdre, l'amenassá de mort si
inmediatament no ho feya y ell tingué que obehirlo y emprengué camí
cap al infern que no savia per hont anava.
Y camina que caminarás, arribá á una casa en la qual l'amo li digué
que no'l deixaria passar endavant sino li deya com es que avans una
perera que tenia llevava peras d'or y ara no'n feya de cap mena. Lo
noy digué que allavoras no li podia dir, mes que ho faria al tornar
del infern, ahont anava; que aixís que'l deixessin passar, y los de
la casa ho feren.
Y camina que caminarás, arriba á un altra casa en la quina li digueren
que no passaria mes endavant sino'ls hi deya com es que un pou que
avans tenia vi, á las horas ni sisquera aigua tenia. Y'l noy'ls hi
demaná també que'l deixessin passar, que ja'ls ho diria al tornar del
infern, ahont anava.
Y camina que caminarás, arriba á un riu molt caudalós y fondo de
grossas y negras onadas que feyan feresa, y en ell hi havia un barqué
que passava á la gent d'un mon á l'altre, lo quin li digué que no'l
volia passar de cap manera si no li deya com ho podia fer per deixar
la barca y viure entre'ls demés homes. Y'l noy li va fer de resposta
que quan tornés del infern ahont anava ja li diria.
Y quan fou á l'altre banda de riu, arribá á la porta del infern, en la
quina trucá é isqué á obrirlo l'avia del dimoni, la qual com lo vejés
tan hermós y jove ne tingué llástima y li digué que s'entornés, pus
seria perdut si'l seu net lo veya. Mes lo noy li esplicá la sua
historia y la vella se'n condolgué tant que prenentlo de grat li
digué que no s'espantés y qu'ella li donaria los tres cabells del
dimoni que cercava, pera lo qual dihent, "tórnat formiga" se torná lo
noy formiga y se'l ficá l'avia en una de las arrugas de las suas
fandillas. Llavoras cridá á Llucifer y li digué si tenia son que li
cantaria una de las cansons tan bonicas y Llucifer posá lo cap á la
falda de la avia y s'adormí.
Y tant tost ho fou, quan l'avia li arrancá un cabell ab lo qual se
despertá lo dimoni cridant com es que li arrancavan los cabells, mes
l'avia li digué que devia esser que somiava que en una casa tenian
una perera que avans feya peras d'or y ara no las feya de cap mena.
--Que tontos son! digué'l dimoni, es que á la soca hi ha un dragó que
se las menja totas; que'l mátin y tornará á haverhi fruita.
Y l'avia torná á cantar cansons y'l dimoni á adormirse ab lo só
d'ellas.
Y quan ho fou, ella que li arrenca un altre cabell que feu deixondir
altre volta á lo dimoni, qui va dirli: --Ay avia, com es que me
n'haveu arrencat un cabell? Mes l'avia li va dir que era que somiava
que un pou que avans donava vi, ara ni tan sols donava aigua.
--Perqué son tan tontos, digué lo dimoni, que mátin la serp que se'l
beu y tornará á donarne.
Y l'avia torná á cantar cansons cada volta mes bellas y torná á
adormirse lo dimoni.
Y aixís que ho fou, ella que li arrenca un altre cabell y'l dimoni's
desperta y diu:
--Ay, avia! ara si que m'haveu arrencat un cabell.
--No ho creguis pas, li digué l'avia, es que somiavas que'l barquer
que passa de l'un mon al altre, voldria deixar son ofici y no sap
com ferho.
--Ay que's tonto! quan hi vaji algú, que procuri que's fiqui á la
barca y quan lo tingui á dins que fugi y s'hi quedará l'altre per
tota la vida. Y dit aixó se'n aná per allí lo dimoni y la vella que
se'n torná á la porta y quan hi fou --"Sigas home", digué, y lo noy
torná á esser home, y li doná los tres cabells del dimoni
recordantli las tres respostas.
Y se'n aná lo noy y quan fou á lo riu lo barquer no'l volia passar si
no li tornava la resposta que li havia promesa, á lo qual ell li va
dir que tan bon punt l'hagués passat á l'altre banda li diria. Lo
barquer se posá á remar y rema que remarás fins que fou á l'altre
bora y allí ajudá á eixir á Moysés. Quin li digué que pera eixirse
del seu quefer, no tenia mes que á la primera persona que arribés á
la barca, una volta fos dins d'ella, ne saltés ell en terra y lo
deixés en lo seu puesto, per ahont vindria á esser altre volta
persona humana.
Lo barquer de agrahit li doná dos sachs d'or y ell camina que
caminarás arribá á la casa del pou, ahont l'amo així que'l vejé, va
dirli que en cap manera'l deixaria passar aquella volta sino li
cumplia sa promesa de dirli com era que avans lo seu pou donava vi y
ara ni tan sisquera aigua donava.
Y diu lo noy: --Es que en lo seu fons hi ha una serpent que se'l beu
tot y fins que l'hajeu morta, no tornará á donarne. Y l'amo que hi
baixá, matá la serpent y tot desseguida torná lo pou á menarne vi com
avans feya, de lo qual ne fou tan content l'amo que li doná dos
burros carregats d'or y plata.
Y empren camí lo noy, y camina que caminarás fins á esser á l'altre
casa que tampoch lo volian deixar passar si no'ls deya com era que
avans la seva perera donava peras y ara no llevava fruita alguna, y
diu:
--Mateu lo dragó que hi ha á la soca y tornará á ferne.
Y mataren lo dragó y'n foren tant contents que li donaren dos matxos
tots carregats d'or y pedras preciosas. Y ab los seus tresors se'n
aná vers á lo palau del rey, lo quin veyentlo tornar ab tantas
riquesas, ne fou maravellat que mes no podia, y com l'ambició sempre
mata y las riquesas tentan, ell que'l rebé ab totas festas y li digué
li contás com era que las havia adquiridas. Cosa á la qual no's feu
pregar gens Moysés, ans al contrari li contá tot desseguida. Y'l rey
pensantse encara ferse mes rich del que ho era, se'n volgué tambe
anar á cercarne los tres cabells del dimoni y dirigintse envers lo
mateix camí que Moysés, no trobá res, fins á esser al pas de la
llacuna, en lo qual hi havia'l barquer que aixís que'l tingué á dins
de la barca, seguint lo consell del noy, se'n sortí d'ella, y'l deixá
rema que remarás que may mes s'es lliurat de la tal feyna.
Mentres tant, tothom trobava á faltar lo rey, fins que sapigueren que
també era anat á cercar los tres cabells del dimoni y com vejeren que
may mes tornava, fou pres acort per tots los sabis y prohoms del
regne, per la sabiduría y prudencia que en Moysés era, de proclamarlo
rey á n'ell, com aixis ho feren ab gran alegria y joya de tots sos
subdits, que celebraren tota mena de festas.
## La fustots.
Hi havia un pare que tenia tres fillas, totas tres guapas y hermosas y
per ell molt estimadas, tant que volent saber si dignament á lo seu
amor corresponian, un dia las hi va preguntar com cadescuna d'ellas
lo estimava y la mes gran li va dir que lo estimava com lo pa, la
mitjana com lo vi y la mes petita va dirli que lo estimava com la
sal. De qual resposta ne fou molt enujat lo pare per tenir á la sal
com á poca cosa y maná á los seus criats que inmediatament la
agafessin y la duguessin á matarla, mostrantli despres com á
cumpliment de sas ordres, una ampolleta de sanch y'l dit mes gros del
peu.
Mes los criats ne tingueren molta de llástima, agafaren una gallina
que al esser al mitj del bosch mataren, ompliren de sa sanch
l'ampolleta, llevaren lo dit á la noya y la deyxaren tota sola.
Llavoras ella se'n va anar y tot caminant arrivá á una pagesía en la
quina la prengueren pera guardar las ocas, y li'n feren uns sochs y
vestit de trossets de fusta que per aixó l'anomenavan la Fustots. Mes
ella'n tenia d'amagat un tot d'or y plomas de canari y cada vegada
que anava á guardar las ocas se'l posava y las ocas la descovrian tot
arreu, posantse á cantar desseguida
Oc, oc, oc,
la Fustots dú vestit d'or.
Fins al davant de los seus amos ho cantavan, los quins ni sisquera'n
feyan gens de cas, ans al contrari la tenian molt aburrida com que
sempre se'n burlavan, y cada vegada que espetarrallava la llenya,
deyan que era un poll de la Fustots, que al foch queya.
Y veus aquí que un dia mentres estava guardant las ocas s'ensopegá á
passar lo fill del rey, lo qui com la vejés tan ben vestida tota d'or
y plomas y tan hermosa, s'hi acostá per estranyesa que del cas tenia
y preguntali com era allí ab aquellas vestiduras y fent feyna tan
baixa essentne tan gentil y bella. Y la noya li contá com la havian
treta de casa seva per la resposta que havia dada, y ho feu ab tanta
dolor y senzillesa que'l príncep se'n agradá y se l'endugué á lo
palau dels seus pares. Y com de tractes n'ixen bodas ben prompte la
prengué per esposa y'l dia en que foren celebradas convingueren en
convidarhi al pare y á las germanas de la noya, arreglantne lo dinar
sense gens ni mica de sal en la vianda.
Veus aquí que'ls pares hi anaren ab molta estranyesa de part seva de
veures convidats, pus que res ne sabian, y quan foren á la hora del
dinar fou servit á la taula un plat de que ningú'n pogué menjarne per
fat que'n era; al esser al segon plat tampoch ningú va menjarne, vist
lo qual lo príncep preguntá al pare de la noya que li semblava de la
vianda y si no tenia gana que la deixés tota. Y encara que lo pare no
gosava dirho per respecte que tenia, á la fi esplicá que era perque
trobava la vianda tan dolsa que semblava que no haguessin tirat gens
de sal á l'olla. A lo qual va respondre lo príncep que be podia
esser, mes que com á la sua esposa la havian treta una vegada de casa
seva y fins manat matarla perque havia dit que com la sal estimava á
lo seu pare, ell havia cregut que no devia posarne á la vianda, pus
que segons parer de lo dit pare no era cosa gens necessaria.
Lo pare y las germanas eran mes aturdits que no sabian tornar resposta
y maravellats de veure á la sua filla y germana per sols sos merits
posada en tan alt puesto. Reconegueren la sua culpa y abrassaren á la
princesa, diguentli que be coneixian ara lo molt que estimava al pare
y que'ls concedís perdó de la seva malifeta. Y la noya ab llágrimas
als ulls los hi mostrá quant era'l seu amor y foren tots molt
contents y felissos, que tothom ne rebé alegria.
Altres, fan eixir á la noya de casa seva y guardar porchs fins que un
dia veyent una gran festa en una casa per hont passava hi va ficarshi
per veure si la necessitavan per alguna cosa y la van encarregar de
la cuina. Y era que's casava la seva germana gran, y la noya ben
prompte la conegué aixis com á son pare que anava per tot arreu pera
que tot estés á lo seu punt y hora, y va arreglar lo dinar sense gota
de sal; de modo que quan foren á taula ningú pogué menjar res de fat
qu'era y lo pare tot enfadat cridá qui era que havia cuinat alló y
comparegué la noya y va dir que com un dia hagués respost á lo seu
pare que l'estimava com la sal, est tenint á n'aquesta per poca cosa,
se'n enujá tan d'ella que la tragué de casa, rahó per la qual desde
llavoras may mes ne posá sal á la vianda. Y lo pare coneixent la sua
falta y la rahó que tenia sa filla corregué á ella, l'abrassá y li
demaná perdó de la sua culpa.
## La rateta.
N'era una vegada una rateta molt bonica que se'n estava en sa
finestreta plena de floretas, mirant los qui passavan pe'l carré, y
per semblarne mes bonica s'havia lligat una cinteta blava á la seva
qua.
Y veus aquí que'n passá un gall y la vejé tan bonica que s'enamorá
d'ella y li digué:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un tan bonich llasset
á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
Y diu la rateta.
--Veyam com cantau?
Y canta'l gall y fa --Kikirikich, kikirikich.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau. Y veus aquí que passa una
gallina y la veu tan bonica y li diu:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mí?
--Veyam com cantau?
Y la gallina canta --Catoch, catoch, catoscas.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y passa un gos y veyent una rata tan boniqueta, ell que se'n enamora y
li diu: --Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias
casá ab mi?
--Veyam com cantau?
Y fa'l gos --Bub, bub, bub.
Y tota espantada la rateta li respon:
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y aixis anaren passant totas las bestias per davant de sa finestreta y
enamoradas totas la demanaren per esposa, mes totas l'espantavan.
Fins que ne passá un gatet molt bufó y mono, que vejentla á la
finestra, se'n agradá d'ella y li digué:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un llasset tan bonich
á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
--Veyam com cantau?
--Miau, miau.
--Ay, pujau, pujau, que molt me'n agradau. Y pujá lo gatet y al
véurela tan grasseta y bonica, ell que pensa, com t'agradaria; y de
cop se la menja.
## Lo castell de irás y no hi veurás.
Una vegada era un home tan pobre que no tenint res pera menjar ni
donarne á sas tres fillas, va cridarne á n'el diable y s'hi va
vendre.
Y li diu lo dimoni: --Jo't donare riquesas y fortuna, mes en cambi
tens que donarme una de tas fillas, que dintre mitg any vindré á
cercarne.
L'home signá lo pacte y desde aquell dia aná enriquint, enriquint que
tothom se'n admirava, mes al mateix temps se posava tan trist, que la
filla gran no pogué menos de notarho y de preguntarli com es que ho
estava.
--No t'ho vull pas dir perque tota t'entristirias.
--No, pare, digueumho que no me posaré trista.
Y diu lo pare: --Quan jo era molt pobre me vaig vendre al diable per
preu de una de mas fillas, aixis es que tinch de donarli á una de
vosaltres.
Y diu la noya: --Ay, pare, no hi vull pas anar.
L'home cada dia era mes rich mes també mes trist, tant que la mitjana
ho conegué y va preguntarli la causa.
--Ay, noya, no ho vullas pas saber, que tota t'entristirias.
--No, pare, digueumho, que no m' entristiré mica.
Y diu lo pare: --Quan jo era pobre vaig demanar riquesas al diable,
que me las va donar en cambi d'una de mas fillas que vindrá á
cercarne.
--Ay, pare, no vull pas anarhi.
Y la fortuna del home era cada dia mes grossa, que admirava, mes la
tristor també l'anava aclaparant que era estranyesa.
La filla mes petita va atansarshi: --Pare, perqué n'estau tan trist?
--No ho vullas pas saberho, filla, que també tu t'entristirias.
--Digaumho, pare, que jo vos consolaré en la pena.
Y diu l'home: --Quan jo era pobre vaig prometre una filla al diable
si'm donava bens y fortuna, y es arribat lo dia que va assenyalarne
per venirla á cercar.
Y diu la noya: --Pare, ja hi aniré jo.
Y en sent á mitja nit, baixa la noya la escala, mes avans d'obrir la
porta, fa la senyal de la creu, y al obrirla no veu ningú al defora.
L'endemá al matí aparesqué lo diable al home y li digué:
--Talla la ma dreta á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de la
creu y no he pogut endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent al punt de las dotze horas, baixa
la noya l'escala, fa la senyal de la creu ab la ma esquerra y obra la
porta, mes no veu ningú al defora.
--Talla la ma esquerra á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de
la creu y tampoch so poguda endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent la noya avans d'obrir la porta fa
lo senyal de la creu ab lo cap y no troba ningú al defora.
--Talla lo cap á ta filla, que ab ell m' ha fet la senyal de la creu y
no so poguda endúrmela.
Mes la noya no ho volgué y va anarsen de casa. Camina que caminarás va
arribarne á una gruta ahont va recullirse y com era esmoyonada pensá
com ho faria per mantenirse, mes veus aquí que passaren los gossos
del rey, qui anava de cassa, y veyentla tan hermosa li portaren lo
pa, que van donarlshi. L'endemá també van portarli y aixis cada dia
que no li faltava res, mes los gossos s'anaren amagrint que el rey no
pogué menos de estranyarho; per aixó va manar que'ls donguessen un pa
ben gros á cada un d'ells, que no se'l poguessen endur tan corrents
com feyan cada dia, y ell mateix en persona volgué seguirlos.