# Lo rondallayre
Quentos populars catalans, Primera série
Francesc Maspons i Labrós
1871
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## Joan de l'os.
N'era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la
boscuria, n'isqué un os que s'abrahoná al seu dessobre y se la
endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d'un
noy, mitg os, mitg persona, lo qui aná creixent tant en edat com en
lletjesa y mes que tot ab una forsa que espahordia. Com que tot just
petit, volgué fugir de la cova ahont era y aná á obrir la llosa
que'ls clohia, feta sols pera gegans, la qual remogué, mes en cap
manera pogué alsarla, pus encara no era prou la sua forsa.
Quan torná l'os ho va coneixe y fou tan enujat, que volia menjarsel
sino fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu'era esposa y
mare. Mes lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia
fugirne, y així altra volta fora l'os, ab forsa y manya de son punt
arrancá la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L'os quan va
adonarsen se posá á perseguirlos y prompte'ls aconseguí. Se tirá al
seu damunt y'ls hauria mort, sino que lo jove era coratjós y de forsa
y tenia la rahó y coneixensa, y encara que li costá prou, per fi va
matarlo: recullí á la sua mare qu'era tota espahordida y tots dos
junts se'n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.
La mare ne cercá feina y posá lo noy á estudi en lo quin mostrá tanta
bravesa que ningú volia esser company séu, y d'ell ne fugian, fins
que un dia un de valent li cercá bronquina y ell d'un sol cop lo
deixá estés en terra. Aná á avisar á la sua mare, prengué la roba y
ab ella al coll ne fugí sens saber ahont darla.
Camina que caminarás, veus aquí que va trobarne un home á dins d'un
bosch, que á cada cop de má n'arrencava un pi de la terra, cosa de la
qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company
y
"L'arrenca pins" que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren
vía.
Y veus aquí qu'eran dos, los quals camina que caminarás, ne vegeren un
home fornit y gros, tot ajegut á terra com si escoltés alguna cosa y
li demanaren qu'es lo que allí feya, á lo que ell feu de resposta,
qu'era
"L'escoltim escoltaina" que en aquell punt y hora estava escoltant com
un gros exércit passava pe'l altre part de terra. Y com era de sa
mateixa rassa,'ls agradá y junt ab ell, n'emprengueren via, quan de
prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne girá en rodó
una montanya entera.
Li preguntaren com se deya y'ls digué era "'N gira montanyas" per lo
poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó
per la qual ells li digueren si volia esser seu company y ell fou
grat de la seva companyia.
Y tots quatre junts, camina que caminarás, quan s'adonaren d'un gros
nuvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab
tota forsa, que no saberen d'hont venian; per fi tot guaitant,
vegeren un home á dalt d'una montanya que tot bufant los movia. Ne
foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los esplicá com era
en "Bufim bufaina" que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí
ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y
li demanaren de la sua companyia.
Tots cinch aixis plegats, ne feren de grandesas, que á tothom tenian
admirat y lo mon movian, fins que un dia arribaren á una casa de
pagés en la quin a l'amo haventne temensa, deslliberá lo desferse
dells. Aixis es que al matí següent quan tots se'n anaren á fer de
las suas gentilesas, deixant sol á l'"Arrenca pins" per cuidar de la
minestra, lo pagés tot manyagoy y cansoné s'acostá á la llar del foch
ahont ell era y moguentli conversa lo feu aná enfadant, enfadant fins
que de cop li tirá una olla d'aigua bullenta al dessobre y desseguida
lo llensá á las brusentas brasas. Quan tornaren los altres n'hagueren
gran sorpresa, mes ell los hi contá com endormiscantse potser á la
bora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.
Los demés s'ho van creure y á l'endemá deixaren á l'"Escoltim,
escoltaina" pera cuidarse de la minestra. Lo pagés tot ronsejant se
feu siti á la bora del foch y comensá á tirar pedretas á l'olla dels
seus hostes, de lo qual fou enujat l'"Escoltim, escoltaina" qui'l
renyá perque ho feya, mes aquell li mogué rahons y de las rahons
vingueren barallas, que d'un sol cop, lo pagés, com era el primer qui
pegava, deixá estabornit á l'altre, que ni bo per res va quedarne.
Quan ho vejeren sos companys fortament se'n enujaren, mes lo pagés los
hi digué que l'"Escoltim, escoltaina" li havia moguda bronquina y que
ell no havia fet mes que defensarse, ab lo qual havia vensut á
l'altre. Ells no s'ho cregueren, mes callaren y á l'endemá al matí
Joan de l'os volgué restarne á cuidar de la minestra. Lo pagés també
hi aná tot traidorot ab bonas paraulas y comensá á tormentarlo fins
que per acabar ab la sua paciencia li tirá una escupinada á l'olla.
Joan de l'os s'alsá, lo va agafar ab tota la sua forsa, y
estrenyentlo entre sos brassos lo tirá á terra sens gens de vida;
recullí á l'"Arrenca pins" y á l'"Escoltim, escoltaina" sels carregá
al coll y anant á trobar als seus companys, determinaren tots junts
lo separarse á fi de que no'ls atrapés la justicia rigorosa, que de
segur los cercaria quan sapigués la mort aquella.
Y se separaren y Joan de l'os aná caminant, caminant fins que'n vegé
un hermós palau que hi va entrarhi y en lo quin tot eran cambras molt
ben aparelladas ab catifas d'or y seda, mes en lloch ánima viventa,
sino es al cap d'una estona que se li aparegué una ma blanca y
hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiarlo per corredors y
salas á una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandas. Joan
de l'os, no gosava, mes á la fí, hi feu bon servey com que tenia
molta de gana y una volta finida la col·lació, presa aigua mans, la
mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit
molt ben aparellat de totas robas y en lo quin Joan de l'os se ficá
pera dormirne. Quan veus aquí que al cap de un bell instant que hi
era, sent pasos per la estansa, los quals s'anavan acostant á poch á
poch en lo llit ahont era, fins que fou alsada la cobertora que'l
cubria y se'n entrá á dins un'altra persona, qu'ell no podia pensar
qui era. Mes per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué
gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressá un
poch, n'encengué una candela y's mostrá de sopte á sos ulls, la mes
gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual
ell may se cansava de mirarla, tan que tot embadalit li'n caigué una
gota de cera en los pits d'ella, que's despertá y ab tota vergonya,
li'n digué á Joan de l'os com era que havia volguda véurela, que
d'aquella feta n'eran tots dos ben perduts y que no tenia altre
remey, que matarne si podia á lo negre, lo seu guardiá, que la tenia
encantada. Y encara no havia dit aixó, quan pe'l llindar de la porta,
n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspiras de
foch brillavan y's tirá damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre
rovellat, que al entrar havia recullit de detrás de la porta, li'n
tirá un cop, que li'n llevá una orella y de sopte ab gran estrépit
fou desencantat tot lo palau y ab ell moltas de personas que allí
eran encantadas. Las quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y
mes que tots li'n regraciá la donzelleta que no era altra que la
filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins á lo palau dels seus
pares, pus molt se'n alegrarian de coneixe al qui la havia salvada.
Y'l jove'n fou content com que també li obligava la cortesía per no
deixarla anar sola y tots dos feren camí fins á deixar sorpresos de
goig y ditxa á los seus pares que ja la tenian per morta. Feren grans
festas y lluminarias y preguntaren al jove qu'era lo que mes li
plavia, que'ells eran promptes á concedirli, mes com en Joan demanás
la ma de la princesa perque molt li agradava, los pares n'hagueren
fort enutj, car era mitg os, mitg persona. Mes la noya li era
reconeguda y li'n digué que no hagués tristesa qu'ella li donaria
medi pera guanyarla, qu'era una pinya d'or exactament igual á l'altra
qu'ella's guardava, la qual seria la prenda qu'exigiria pera
escullirne jove ab qui casarse.
Y aná á los seus pares y'ls hi digué que no s'enmaridaria ab ningú mes
sino ab aquell que presentás una pinya d'or exactament igual á la que
ensenyava. Los pares hi convingueren, y varen fer cridas donant tres
dias de temps pera presentarla. Hi acudiren tots los argenters del
regne, mes qui's presentá també ab admiració de tothom fou Joan de
l'os, á qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estansa perque no
s'ho fes fer per altra persona, posanthi lo menjar necesari pera que
ningú tingués de ficarshi. Y miravan pe'l pany de la clau pera veure
lo que feya y'l veyan passejar tranquilament per dins la estansa sens
fer feyna alguna. Cosa la qual estranyava á tothom sino era á la
princesa que n'estava tranquila com ell. Finiren los tres dias y
ningú portá un'altre pinya igual com era la de la noya, fins que
n'obriren á Joan de l'os, que ensenyá la sua que n'era tan exacta que
mes no podia, de lo que n'hagueren tots gran maravella que no ho
podien creure. Mes era exactament pariona y exigí als reys sa
paraula, los quins en cap manera volian cumplirla, pus era mitg home,
mitg fera. Per ço la princesa se li acostá y li digué que demanás á
la orella que tenia del negre, que per la virtut que Deu li havia
dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu.
--Orella, per la virtut que Deu t'ha donada, fesme home.
Y aparesqué un jove de gentil presencia y d'hermosura en las suas
formas, que los reys no pogueren menos de donarli la seva filla per
esposa; la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d'haver
home de tanta gentilesa.
## Lo claveller.
Una vegada eran tres germanetas, totas tres com un pom de flors, que
si l'una n'era guapa, l'altra encara mes, las quals en la porxada hi
tenian un claveller que tot l'any floria.
Al davant de casa seva habitava lo fill del rey, lo qui era tan
agradat dels festeigs, que sempre era á la finestra per quan ellas se
mostressin; cosa que succehia cada dematí quan anavan á regar lo
claveller, que ho feyan ab l'aigua de nou olors. Y un dia que hi era
la mes gran tota sola, lo fill del rey, cercant conversa, que li
diu:
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota avergonyida, per tal qu'era'l fill del rey, no tingué
esma mes que pera tornarsen cap abaix ab la cara bermella, de lo qual
se'n estranyaren las germanas, fins qu'ella'ls hi contá lo que li
havia succehit ab lo fill del rey. Y la mitjana que li diu:
--¡Bah! Ja hi aniré jo y veurás com me'n desixo.
Ella que se'n puja cap á dalt y ab la regadora comensa de regar lo
claveller, quan lo fill del rey tot ab broma li pregunta.
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota roja, per tal qu'era'l fill del rey, ne baixa'l cap y
se'n va cap á baix sense dir paraula.
La mes petita que diu:
--Bah, donchs ja hi aniré jo. --Y se'n pujá cap amunt.
Lo fill del rey quan la veu, ab la mitja rialla li pregunta:
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota resolta, ella que li diu:
--¿Quantas estrellas hi ha en lo cel? --Y rega lo claveller ab l'aigua
de las nou olors com solia.
Lo fill del rey tot burlat va pensar: "Ja me'n venjaré d'aquesta
resposta," y á l'endemá al matí, ell que's vesteix de marxant y
comensa carré amunt, carré avall per davant de casa de las noyas.
--A sou y á dos sous los didals de plata. A sou y á dos sous.
Y veus aqui que la noya mes gran ho sent y se n'hi baixa, mes lo
marxant li diu:
--A sou y á dos sous, y á mes á mes un pató y una abrassada, --y la
noya que'n fuig tota avergonyida.
--A sou y á dos sous --cridava lo marxant, y la mitjana que se n'hi
baixa.
--Donáumen un, lo marxant.
Y ell que li diu: --A sou y á dos sous; y á mes á mes un pató y una
abrassada. --Y la noya lo mateix que l'altre tota s'avergonyeix y
fuig á mes corre.
La mes petita que ho sap y diu: --¿Y per aixó'us espanteu? ja li
compraré jo. --Y se'n baixa al carrer y sent lo marxant que diu:
--A sou y á dos sous los didals de plata, á sou y á dos sous.
Ella que se n'hi va, mes lo marxant li diu: --A sou y á dos sous y mes
á mes un pató y una abrassada,-- y la noya que era traidorota
respon: --¡Y bé! --y se'n porta lo didal de plata.
Veus aquí que l'endemá las noyas anaren á regar lo claveller y lo fill
del rey que desde la finestra se las guaitava, las hi preguntá:
--¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?
Y la mes petita que li'n torna paraula y pregunta:
--¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?
Y lo fill del rey:
--¿Y'l pató y l'abrassada d'ahí á la tarda?
Ab aixó conegué la noya que havia estat burlada y no volgué esser la
darrera, ella qu'en sent la nit ben fosca, s'embolica ab un llansol
blanch y á llargas passas, se'n va cap al palau del rey. Lo
centinella, s'estremordí quan la va veure; mes per aixó feu cor fort
y no la volia deixar entrar.
--Centinella, centinella, si no'm deixas entrar serás morta dintre
d'una hora; si no'm deixas entrar serás morta dintre d'un quart.
Aixó ab veu tan fosca que lo centinella va espalmarse y li deixá pas
franch. Y la fantasma cap endins, cap en dins amenassant á quants
trobava fins á esser á la cambra del princep, hont hi havia també una
centinella que per tindre la consigna mes forta, no la volia deixar
passar en cap manera.
--Centinella, centinella, si no'm deixas entrar serás morta dintre
d'una estona.
Y tot d'una se ficá en la cambra y quan va esser en ella, lo princep
sentint soroll se despertá y va cridarne:
--¿Quí hi ha aquí?-- Mes encara no ho havia dit quan se sentí una gran
bofetada en sa cara.
Y la fantasma fugí á corre cuyta y'l princep cridava que la deturessin
y tothom de lluny se senyava y ella corria per entre mitg d'aquells
corredosos y grans salas mitg foscas, mitg claras, que totas
ressonavan y ab sas confosas llums y sorolls espahordian.
Y veus aquí que l'endemá al matí las noyas ab sa aigua de nou olors
regavan lo claveller, quan lo fill del rey isqué en finestra y'ls hi
pregunta com cada dia:
--¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?
Y la mes petita que li respon: --¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?
Y ell: --Y'l pató y la abrassada?
Y ella: --¿Y'l revés d'anit?
Lo princep quan ho sentí tot s'encoratjá y resolgué pendren grossa
venjansa.
Y'l modo com ho feu, va esser, lo festejar á la noya, pera després
casarshi y matarla. Y com paraulas cautivan y tractes fan bodas, se'n
celebraren prompte las sevas, ab un gran contentament y goig de
quants s'hi trobaren, sino es lo princep que duya mals intents. Per
aixó que la noya, traidora com era, s'ho pensava, y quan fou hora de
dormirne ella que posa al llit una figura tota de sucre y s'amaga.
Y al ser al punt de las dotze horas, poch á poch ne ve lo princep, se
treu la espasa, pega cop al llit y toca lo nas de la figura, lo quin
de rebot li caigué á la boca. Y ell trobantne la dolsor diu:
Dolseta en vida, dolseta en mort,
si t'hagués coneguda, no t'hauria mort.
Ella que ho sentí y eixint del amagatall li contá perque s'era
amagada, y ell ne fou content d'haberla per esposa, y s'en agradá de
veras, ab lo qual succehi que sols per sa gracia y vivesa, ne fou, la
noya, esposa del princep y fins mes endevant tota una reyna.
## Barba d'or.
Vivia en no molt llunyas terras, un rich pagés de llarch propi y bons
cabals, lo qui tenia una filla gentil y bella, com altre no n'hi
hagués en tota la terra. Hermosa com una flor de lliri y aixerida com
un jinjol, era tal, que ab sos ullets de cel y cabells d'or, ni pas
los serafins de la gloria. Y com á bon romaní sempre hi van moltas
abellas, era un aixam lo de joves que de nit y dia la revolotejavan,
qui li'n deya "clavellet de mos amors" qui "sol de la vida mia,"
qui "pensament del meu cor," aixis tots li tiravan amoretas. A lo
qual ella de primer n'era tota vergonyosa, com que si l'un color li'n
fugia, altre promptament li'n tornava, mes com paraulas dolsas sempre
be á la orella cahuen, ne fou d'ellas plasenta y á la fi á la orgull
doná posada, tant que s'esmaginá lo voler sols per marit á qui barba
d'or dugués en sa cara.
Y veus aquí que era tal la fama de sa hermosura, que de totas terras
hi anavan joves á requerirla; fins barons y comtes s'hi atansaren,
mes per tan que feren, res van pogué conseguirme; de braus y ardits
caballers, no cal parlarne y's diu si fins un Príncep, n'hi oferí
corona y joyas; ni tan sols se'ls escoltava, que com cap ne duya
barba d'or, cap n'era prou per ella. Per ço, tots, jovencels y
comtes, barons y caballers, ab anima dolorida s'entornavan, que greu
pena y dolor era, no poderne aplegar la mes escullida flor del jardí
de la terra.
Mes esdevingué un dia que arrivá á las portas de sa casa un jovenet
tan ple de tresors y joyas que dava goig tan solsament de veure, y
era de cos gentil y figura hermosa y aixis clar en lo entendre, com
avinent en la paraula y de tal continent y presencia, com que ningú
fora per contar totas las gracias que en ell tenian posada. Empero la
de mes preu era una barba tota d'or. Per cert qu'era tot ell
maravella y aixi fou com tan bon punt lo hagué vist la noya, que tot
d'una s'n agradá dell y li mostrá molta d'amor. Cosa la qual li
regraciá lo jove tal com debia y comensá á galantejarla; no semblava
sino que jugavan tots dos á la tira-torna amoretas, qu'era gust lo
sentirlos escometre. Y aná á lo pare á dirli li fés mercé de la sua
filla, pus molt era ja lo que ells se volian. Y lo pare'n fou
content. Per ço se'n tractaren bodas, y se feren, y una volta
celebradas, pres comiat del pare, se'n anaren abdos vers lo palau del
jove, que no era sino un dels Prínceps mes poderosos del regne.
Y aprop d'ell, isqué á rebrels una gentil música y ab ella molts de
patjes y donsellas, tots ab ricas vestimentas, los quins se mostraren
ben joyosos d'haver per mestressa y jove á una tan gentil senyora. Y
lo palau era tot de crestall, que s'hi reflectian nit y dia llums y
estrellas y era'n ell tot á lo seu punt que res hi mancava, sobre tot
en la cambra del nuviatje, ahont com á mes volgut present, hi trobá
la joveneta una filosa tota d'or ab lo seu fus de plata. De la qual
se'n agradá la donzella y tan bon punt fou sola, hi comensá de filar
brins d'or y seda y fila que filarás, y fila, fins que distreta, li
caigué lo fus en terra. Y com lo palau era de crestall y d'una sola
pessa, tot d'un cop s'esberlá en mil bossins y micas y per
l'esboranch que's feu en terra, hi vejé la nina á lo seu espós
entremitg de rojas flamas, que ab sos cavallers dins de l'infern, la
clamavan ab grossos crits de mofa y rabia.
## La creació.
Quan Deu ab sa voluntat omnipotenta va criarne cel y terra, eixa en
senyal d'agrahiment li va alsar un crit de llohansas y de tot arreu
mil veus li respongueren com que cada una de las cosas creadas cantá
ab la seva la nova vida. Y un himne de gloria pujá cap amunt en mitj
la celestial bellesa.
Sols la abella al veures tan hermosa tingué orgull y va demanar á Deu
que ab lo fibló pogués matar á cada picada á un home y que fos d'or
la seva casa. Y lo Senyor en castich la va condemnar á morir á cada
una de ellas, á que sa casa fos de bruticia y á que tingués de
treballar sempre pera ferli llum en alabansa sua y per aixó d'ella ne
surt la cera que davant dels altars crema. Y á la vespa que essent
tan semblanta se contentá solament en picar y fugirne, li va concedir
per sa modestia.
La salamandra orgullosa vejentse ab tan poder, li demaná que ab sa
sola mirada causés la mort al home, mes Deu en castich la condemná á
esser cega tota la vida. Y aixi á totas las bestias doná lo que
mereixian.
Y un peix que desde bon principi may pará de preguntar lo que faria y
quin nom li posarian, y tot ho deya, no reparant ahont era, ni ab la
conversa ab que s'ficava, Deu li digué: --No has pogut callar tot
aquest temps, mes callarás d'aqui endavant. Y va callar per un may
mes, y per aixó se li dona nom de Bacallar.
Y quan totas las cosas foren á lo seu punt posadas y tingué cadescuna
lo seu mereixement ó paga, la terra's va oferir á Deu y li digué:
--¿Senyor, que es lo que'us plau de mí ferne? Y Deu li va respondre:
--Tú, mantindrás tot lo que'n lo mon se cria.
--¿Y com tindré tanta forsa?
--La tindrás perque tot t'ho menjarás.
Y desde llavors tot torna á la terra y aqueixa tot s'ho menja, fins
l'home, sino es la ánima que va allí ahont li pertoca.
## Lo castell de irás y no'n tornarás.
Eran los temps aquells del bon contar de las vellas, quan un pescador
dia y nit á la vora de la mar s'estava, tirant mes ams y tremas que
no pas estrellas te lo cel, ni la platxa arenas. Y trist com hi
anava, trist se'n tornava, que ja may sas mallas enganxaren, y al
fons de las aiguas, ab sas esperansas, sos ams ne queyan.
Mes veus aquí que un dia, á la bona de Deu, s'esdevingué á passar per
allí una manadeta de peixos blanchs y roijos com lo coral y perlas,
que en aquell punt feren aturada, lo qual vist per lo pescador; tirá
sos ams desseguida y
--Peix, peixet, tastal un xiquet.
Un peix mes gros que'ls altres, per golós que n'era, lo vá picar, y
l'home ne fou tot ple d'alegria. --Deu te premii la bona obra que m'
has feta, mes com la necessitat no te lley, tinch de matarte.
A lo qual lo peix ne va respondre: --Trista es ma dissort, y molts
consells te donaria si'm perdonasses la vida, mes ja que per mos
pecats y ta fam tinch de morirne, escoltan un tan sols que en bé teu
será, no pas en lo meu.-- Y aixís va dirli:
--Haurás per muller una dona jove y bella de la que te naixerán tres
fills, gentils y hermosos com la mateixa llum del auba, mes tan
parescuts que ni tu mateix sabrás distingirlos; valents y ardits,
voldrán veure llunyas terras, y encara no grans fugirán de la tua
casa, sens que d'ells res mes ne sapigas, com no recullis be ma
sanch, y neta ma espina, no ho posis tot dins d'una ampolla, que
llavoras, cada volta que s'enterbolirá aquella y's torni roija la
espina, será senyal de que á algun d'ells succeheix una desgracia.
Y veus aquí que d'allí á poch, esdevingué al pescador lo pendre
esposa, de la qual un any despres d'altre, per succesió de temps,
n'hagué tres fills ab santa pau de Deu, tan semblants y parescuts com
que ni'l mateix pare savia casi coneixels. Y l'un era'l mes gran, y
l'altre'l mitjá y l'altre'l mes petit, de los quins, á lo primer com
á tal, vinguérenli mes aviat desitxos de veure terras, y un
matinaret, á la bona de Deu, sens pendre part ab Deu ni'l diable,
s'en va anar de casa seva.
Y camina que caminarás, deu lleguas va fer de travessía, fins que
guanyantlo son y fam, va entrarne dins un bosch, ahont la nit va
esdevenirli. Y com soletat y fosca donan molta paúra, sobre tot
tenint aquellas per companya, ne comensá de veure ánimas en pena, y
serpents y feras y anyorá á sos pares y's diu si fins llensá
llágrimas y volgué fugirne. Y veus aquí que cercant eixida,'s va
trobar ab un barranch y en ell á una noya, espill de gentilesa, la
qual era en actitut de pregaria, ab mans al cel llevadas y de genolls
en terra. Y era d'ulls de cel y figura hermosa y cara tan bella y
adolorida, que li tocá á l'ánima, y ab cortesía, com á cavallers
pertoca, li'n demaná li fes mercé de contarli com era allí y perqué
de sa tristesa.
A lo qual ella ab veu encisadora, va dirli que be ho faria, si certa
fos de que remey sa dissort n'hagués, mes que n'era eixa tan grossa,
que de tot punt en vá fora lo contarho. Y pregá'l jove, y ella pus
que ab cor se li demanava, aixis va contar y dirli:
--Que era, que vivia en aquell bosch una fera descomunal y estranya,
com ja may altre n'hi hagués en la terra, la qual tenia tan
espantats á los habitadors d'aquell reyalme, com que per gracia
havian concertat ab ella, si'ls deixava en pau sos cabals y vidas,
de donarli cada dia una de las mes principals donsellas; y que en
aquell per sort li havia tocada á n'ella, que era del rey la filla;
y que pus aixi era y ja remey no tenia, volgués lliurarse ell, de
mort tan desastrosa.
Mes lo jovencel era esforsat de pit y cavaller com pertoca, y per sa
espasa feu sagrament allí mateix de tal perill lliurarla ó de morir
en la demanda. Cosa qu'ella li regraciá mes ab greu va escoltarho,
per be que li volia.
Y ab aixó n'esdevingué la mitja nit, en la quina foren aixordats los
espays per una esgarrifosa veu y de dins d'una cova n'isqué un dragó
de forma estranya, com que son cap era de lleó y de serpent sa qua,
ab vint dits á sas quatre potas y en la esquena alas y tan horrible
que sols de mirarlo dava basarda. Lo jove lo vegé venir ab front
serena y en la ma la espasa, y aixis que lo tingué quasi á frech de
roba, s'hi abrahoná y fou eixida sanch de la fera y los dos restaren
en terra entre mitg de xiulets horribles y d'una gran polsaguera que
tot ho amplenava. Mes lo jove era coratjós y portava la fe en son cor
y per aixó girant sos ulls al cel y clamant á la Verge María, grans
cops á la fera doná que la va deixar sens vida. Vos dich que fou gran
maravella. Y corregué á la noya que ab la temor havia quedada com
morta, y no n'hi havia per menos y li dongué coratje y demaná fos
servida de dirli ahont eran los seus pares, que ell li acompanyaria.
Cosa la qual li digué la noya y abdos llavoras prengueren camí y via
feren vers lo palau dels pares.
Com se pot suposar eixos eran mes que tristos y ab ells la ciutat tota
per molt que á sos reys tothom volia y per aixó quan ne vegeren
arrivar á la princesa lliure y sana de tota desgracia, fou tanta sa
alegría que quasi no ho volian creure y retorná la joya y se feren
grans festas y allimarias. Ella'ls hi contá tot tal com era succehit
y los reys plens de admiració tingueren á lo fet d'armas del jove ab
la fera, com á la mes gloriosa batalla que hi hagues haguda y á
aquell com á lo mes renomat y ardit cavaller que trepitjés la terra.
Y tornaren las festas y alegrías, mes lo jove'ls hi regraciá y volgué
continuar sa via.
Los pares se'l escoltaren ab dol y no ho volgueren en cap manera y no
sols aixó sino que presos de molta gratitut y amor vers ell, li
oferiren per esposa á sa filla ja que d'ell la havian novament
rebuda, cosa que feu á tots gran contento y mes encara á los dos
joves, pus que ja molt s'eran agradats y era forsa lo que's volian.
Y de tractes vingueren bodas y's maridaren y foren felissos ab la
dolsa y santa pau de bons esposos, quan vet aquí, que un dia, per
entre las boiras de la matinada allá en vers Orient s'ensopegá á
veure lo jove desde unas arcadas ahont era, un hermós castell potser
com no n'hi hagués d'altre y ho digué á la sua esposa, quina en cap
manera volia parlarne, ans al contrari li allunyava la conversa, fins
que li fou precis esplicarli, com era un castell encantat, á qui'n
deyan lo castell de irás y non tornarás per no haverne tornat may
ningú dels que s'havian atrevit á anarhi.
Tornaren las fantasías en lo cap del jove, lo desitg de veure cosas
desconegudas y novas y ab prou ardidesa y cor per anar á sabé la
causa del encantament, digué á sa esposa com era desitjós d'anarhi, y
encara que ab molts plors d'esta y prechs dels pares, envers lo
castell se'n aná desseguida.
Era'l camí llarch y espadat, aixis es que no hi pogué arribarhi fins
al foscant, é hi trobá una vella, velleta, la qual ab totas festas
l'amanyagá y digueli que be podia entrar dins lo castell, pus ella
fora sa guia, mes li fes plaer, ja que era dona y vella, de deixar en
l'estrado sas armas, per por que li feyan, com ab bona fe cumpli lo
jove y al punt fou encantat y convertit en estátua de pedra.
--Pare, lo meu pare, digué lo segon fill del pescador, la sanch del
peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo germá gran
tindrá alguna desgracia. Pare, deixaume aná á cercarlo.
Y'l pare ab la tristesa al cor, li dongué llicencia.
--Veshi, mes tan bon punt lo trobis, torneusen tots dos.
Y se'n aná'l noy y camina que caminarás, tot aquell dia va anar á la
bona de Deu, sens saber ahont donarla, fins que al esser nit vejé
moltas llums, en vers las quals va dirigirse y per estrany cas, doná
en la ciutat ahont era casat lo seu germá.
Mes aixis que hi va esser y l'hagueren vist, quan tothom lo va pendre
per lo príncep, y torná la alegría y ho anaren á dir á los reys, los
quins ab sa filla isqueren desseguida á cercarlo y li feren mil
preguntas de lo que li havia succehit y en lo castell passava. Lo noy
que ab tot aixó comprengué que eixa errada de confondrel ab lo seu
germá havia d'esser cami pera trobarlo, los deixava dir y convenia ab
tot no trayentlos del erro, aixis es que fou tingut per lo verdader
príncep, sols que posava al mitg del llit una barra que lo separés
degudament de la princesa, per no mancar á lo que á la lley de Deu y
á son germá devia. Y estava á tot plé com no fos, que may podia
descubrir ahont era lo castell de que sempre li parlavan y en lo quin
era anat lo seu germá gran, fins que un dia vet aquí que pasejantse
per las mateixas arcadas, tot voltat de boiras, allá á sol ixent, ne
vegé un hermós y gran castell com potser no n'hi hagués d'altre en la
terra, y preguntá enseguida á la princesa quin era'l castell aquell,
y com eixa li contestés si no se'n recordava ja, no volgué sentirne
mes, sino que incontinent s'aparellá de totas armas y á malgrat dels
prechs y plors de la princesa hi emprengué via.
Y camina que caminarás fins á esser al foscant en que hi arribá y
trobá á la vella, velleta, que isqué á rebrel ab totas festas y li
pregá pus qu'era dona y vella, que deixés sas armas en l'estrado. Y'l
noy ab tota bona fe, ho feu y de cop quedá encantat y convertit en
estátua de pedra.
--Pare, lo meu pare, digué lo tercer fill del pescador, la sanch del
peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo meu germá segon
tindrá alguna desgracia; pare, lo meu pare, deixaume aná á
cercarlo.
Y'l pare ab mes tristesa del cor li dongué llicencia. --Veshi, fill
meu, veshi, mes pensa qu'ets molt petitet y l'únich de tres que'm
quedas, de qui en ma vellesa hauré consol si tu'm faltas? Y'l noy
rebé la benedicció de son pare y emprengué camí, y pensant ab bon
criteri que com mes gran lo poblat, mes fácil s'esdevé alguna
desgracia, feu via vers la ciutat, capital del regne.
Y veus aquí que tan bon punt hi fou, quan tornaren los habitants á
creure arribat lo príncep y portant la nova als reys, eixos eixiren á
rebrel y li'n feren moltas galas y festas. Y ell ne fou content no
per ellas, sino per lo camí que li obrian pera trobar á los seus
germans, aixi es que va convenir ab l'engany y deixá que'l tinguessen
per espós de la princesa, sino ab alló que'ls hi devia, per lo qual
posava una barra al mitg del llit, y tot era joya y gala, quan vet
aquí que un dia passejantse per la mateixa arcada, s'ensopegá á
veure'l castell que segons dita de la cort havia ja visitat duas
vegadas, y preveyent que hi serian sos germans, determiná
d'anarsenhi.
Y camina que caminarás fou molt tart quan hi arribá y sorti á rebrel
la mateixa velleta, la quina li feu prechs de que se servís deixar
llansa y espasa, perque li feyan molta por com á vella, velleta que
n'era, cosa la qual ja anava á fer lo jove, quan repensantshi, tingué
por que no fos alló la causa del encantament de sos germans, y
prenent esperit, en lloch de donarlashi, las hi enfonsá al bell mitg
del cor y allí la deixá morta.
Y ressoná desseguida tota la terra, y s'oiren crits horrorosos y rojas
flamas isqueren de totas bandas y entre mitg de gran terratremol y
polsaguera, s'enderrocá'l castell, mentres espuntava en Orient
atravessant boiras de grana y nacar, l'esplendorós sol de la ditxa.
Solsament los dos germans, que recobraren sa forma primitiva,
n'isqueren per la voluntat de Deu, en be, de tantas runas y tan bont
punt hagueren abrassat á son germá y vessat ab ell moltas llágrimas,
deixaren aquell lloch, pera dirigirse al palau ahont los reys y
princesa n'eran.
Y veus aquí que quan hi foren, fou tal l'estranyesa de las gens al
veure tres y un sol príncep com que ningú savia lo que li passava y
ho tingueren per encantament y follia dubtant si eran tres personas
ab un sol príncep ó si era un príncep ab tres personas, tan que ho
corregueren á dir als pares. Los quals isqueren desseguida y si
sorpresos eran los habitans mes ells ho restaren, que tan creyan com
dubtavan lo que era á sa vista. Tot eran preguntas y sorpresas, fins
que'l germá gran, ab breus paraulas, los hi feu narració de tot lo
que succehit los hi havia y torná á esser reconegut per príncep, y
hagueren tots gran alegría y enviaren á cercar al pescador, mort ja
quasi de dol y de tristesa y'n feren grans saraus y festas que tot
se'n entrava, fentli despres una habitació en el mateix palau pera
que allí acabés los anys de la sua vida. Los dos altres germans se
casaren ab dos gentils princesas y'l princep y la princesa succehint
en lo regne á los pares, foren reys per sort de sos subdits, portant
tota mena de felicitats al seu reyalme y terra.
## La flor del penical.
Y era una vegada un rey que tenia dos fills y que en la cama patia
d'un mal, que per mes remeys que hi fes, en cap manera podia curarlo.
Lo qual feya que n'estés sempre anguniós y trist, y que per tot arreu
manés cercar los millors metjes; cap dels quals savia darli sanitosa
cura, sino un que li maná se hi posés de la flor del penical.
Lo rey qu'era molt vellet, cridá á los seus dos fills y'ls encomaná li
cerquessin la dita flor, qu'era per ell la vida, prometent al qui li
dugués, que lo faria hereu del seu regne. Y veus aquí que los noys ab
tot dalit se n'hi anaren y cerca que cercarás, lo mes petit que la
troba. Mes quan lo gran ho sapigué y's veu sense corona, ell que li
surt al encontre, li pren la flor, fa un clot á terra y'l colga al
riu d'arenas.
En lo quin hi van naixe unas canyas, y un pastor se n'hi feu un
fluviol d'una d'ellas, que aixís que se'l posa á la boca comensa á
sonar:
Pastoret, bon pastoret,
tú que'm tocas y que'm menas
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Podeu contar quina estranyesa; lo pastor no savia lo que li pasava,
torna á sonar y lo fluviol á fer la mateixa cantada, com que la gent
ho comensá de saber y á enrahonarho, fins que arribá á oidos del rey,
lo qui incontinent feu anar á lo seu davant lo pastor, que tan bon
punt hi fou, quan lo fluviol se posá á sonar:
O vos pare, lo meu pare
que me'n tocas y que'm menas,
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Lo rey així que ho sent tot se'n maravella y per be ó mal, á la forsa,
fa que son fill lo toqui y allavoras sona lo fluviol.
Germanet, mal germanet,
tú que'm tocas y que'm menas,
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Lo qual sentit, preguntá lo rey al pastor, d'ahont havia treta aquella
canya que tals cosas deya y com lo pastor li digués que ho havia fet
de la vora del riu d'arenas, d'un canyar que poch temps avans no hi
era, lo rey hi volgué anarhi, feu qu'arranquessin lo canyar y colgat
dessota d'ell hi trobaren al fill petit qu'encara era viu. Lo pare
n'hagué gran alegría al mateix temps que fort enuig envers son fill
gran á qui maná condemnar á mort, donant lo regne al seu fill petit
qu'era qui havia trobada la flor del penical.
Altres fan que un pare que tenia una llaga en la cama, encomanés als
seus fills qué li anessin á cercar la flor del penical. Los dos mes
grans van deixar á n'el petit qu'anés sol, lo qui va entrarse en una
horta, va demanar la flor y li donaren, encomanantli sobre tot que se
la amagués, perque si los seus germans li trobessin lo matarian. Y se
la va amagar á la mitja, mes per lo camí los seus germans van
trobarlo, lo escurcullaren tot y com li trobessin la flor del
penical, van fer un clot al riu d'arenas y van colgarli, en lo quin
nasqué desseguida un gros canyar fins qu'un dia passá per allí un
pastor del seu pare que n'anava guardant lo bestiá y feu un fluviol
d'una de las canyas, lo quin va sonarne.
Pastoret, bon pastoret,
tu que'm tocas y que'm menas,
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Lo pastor va anar incontinent á casa del seu amo, lo qui com sentís lo
fluviol feu anar al riu d'arenas á arrancarne las canyas, y ab las
arrels d'aquestas ja hi trobaren cabells fins y rossos, y cavant mes
endins hi van trobar encara viu al fill petit. La justicia rigorosa
dongué als germans sentencia de mort y al fill petit lo seu pare'l
feu hereu, que be s'ho mereixia.
## Lo capdell d'or.
N'era una vegada un rey molt poderós á qui res ne mancava per serne
felis com no sigués que en cap manera podia haver fill ni filla de sa
molt aymada com gentil muller, qual cosa lo tenia en estrem dolorit y
contristat.
Y veus aquí, qu'esdevingué un dia en que sa muller fou deslliurada
d'una infanta que per lo agraciada y bonica podia ben be esser la
alegría de qualsevol pare, tant mes quant lo rey havia desitjat
sempre haver successió, valdament la que hagués fos de fill ó filla.
Emperó no fou aixís, pus l'home quan no te una cosa la'n desitja y
quan la té ne vol un'altre; lo rey restá molt enujat d'haver filla y
no fill que'l succehis, car havent filla, segons ell, be podia esser
que's conservés lo bon nom y esplendor de son poderós reyalme, mes no
ab l'ufana ab que fins llavors sostingut s'havia.
Y per ço fou que comensá á mirar malament á la noya y la tingué tan
aburrida qu'un dia deslliberá lo tréurela de casa y aixis ho feu.
La qual filla una volta fora, tota tristeta y plorosa, comensá á
caminar, y camina que caminarás fins á tant que essent nit trobá un
bosch. Y ella no s'hi gosá á ficar, perque may habia eixit de casa
sua, y res del mon conexia y molta pór li'n feya una boscuria com
aquella. Mes com la necessitat no te lley, per molt que la temensa li
fes recár d'entrarhi, per fi's resolgué á ferho, y una volta á dins,
ab la poca llum de la celistia, vegé un arbre de grossa capsalada y
sota del arbre una velleta d'eixas que tenen molts de consells y
sapiencia y que sempre's troban á punt de fer una bona obra. La qual
aixis que la vegé tant trista li'n pregá que fes mercé de contarli
perqué ho estava y com era allí vinguda. Y la noya li contá sa pena,
que per ser tant gran, se'n condolgué la vella y volentla apariar en
quant li fos á ma, li dongué un capdell d'or tan bó com altre en lo
mon no n'hi havia, dihentli avans, que li'n restava sols demanarli
que'l rebés ab un consell qu'ella li donaria, de no desfersen pas may
per molt que'n fos pregada, com no sigués per tractes de casament ó
boda.
Ab aixó ne quedá ja molt aconortada la noya, y á punta de dia, després
d'haver pres comiat de la velleta, ab prou sentiment de la sua ánima,
se'n aná, camina que caminarás, fins que fou á un altre reyalme y en
ell á una gran ciutat ahont feu aturada.
Y veus aquí que tan bon punt fou en ella, quan comensá de veure molta
de gent que d'assí d'allá anava y venia com si no trobés lo que
cercava. Tots los quals duyan ricas vestimentas brodadas d'or y plata
ab lo que ne vingué ella en coneixement de com se trobava á la ciutat
ahont era lo palau del rey y eran aquells llurs patjes. Y li mogué
alló'l desitg y volent saber lo perqué de tantas anadas y vingudas,
emprengué un dels patges y li'n demaná fos servit de dirli perqué tan
afanyats anavan. Mes com de cans y pobres tothom s'escusa, ni
sisquera meresqué la noya que li'n fos tornada resposta. No la
acobardí aço, ans al contrari, aná preguntant, preguntant fins á
trobarne un que li esplicá, com al brodar la reina un vestit per lo
seu real espós, se li havia acavada la seda d'or, que n'era de mostra
tan bona y fina, que per mes que cercavan, en lloch trobarne podian
de pariona, cosa que posava contristat al rey per lo molt que'n tenia
contemplada y ben volguda á la sua gentil com virtuosa esposa. Y com
que la noya tenia lo capdell de la velleta, ne fonch molt contenta de
poderne fer bé, si per cas fos que lo seu or al que gastava la reina
se pareixia, y ne pregá al criat que entrés al palau y digués,
qu'ella tenia un capdell d'or tan bó y fi, com no n'hi hagués d'altre
en tota la terra. Mes gens de cas ne feren, pus que la tenian per
folla: á la fi, tan y tan pregá que s'esdevingué lo sentirho lo fill
del rey, jove molt ben dispost y noble, aixis d'ánimo com de figura,
lo qui incontinent demaná llicencia á los seus pares pera fer entrar
al palau á la donzella, y una volta donada, la feu entrar fins á la
cambra de la reyna.
Y essent dins, ella que'n mostra son fil d'or y fou tan y tan parió
del que la reyna gastava, que eixa al punt doná ordre pera que li fos
pagat ab bona moneda; mes ella com se recordava del bon consell de la
velleta, en cap manera lo volgué vendre y per mes que li oferiren
tota mena de joyas y riquesas, no pogueren treuren res, pus no volgué
donarlo com no fos per tractes de casament ó boda. Lo qual aportá
gran enuig á los reys, per mes que fos dit ab tota cortesía, pus feya
impossible lo haver lo fil d'or, car en manera alguna podian voler
que lo seu fill prengués per esposa á una pobre y senzilla filla del
poble. Mes com que lo cor sols sent y no pensa, y en cors joves sols
regna l'amor, lo princep vejentne una donzella tan encisadora com
discreta y gentil y recatada se'n enamorá ab tal vivesa, que per mes
que feren sos pares pera deslliurarlo de son pensament y per mes que
s'enujaren, en cap manera pogueren conseguirho. Qual cosa portá tants
de dols al palau, que per fi la noya, vejent que'l ser ella pobre'n
tenia tota la culpa, determiná descobrir com era filla del rey vehí y
ne foren d'aixó tots molt joyosos, é incontinent manaren á cercar al
pare d'ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla, y
aparellaren molts jochs y festas y despres d'haberse tractat bodas,
s'esposaren princesa y princep, essentne desde llavors tots molt
contens y ditxosos per los anys de la sua vida.
## Los tres germans.
Una vegada eran tres germans que tots tres s'eran enamorats de una
cusina seva de llunyas terras; per lo qual lo pare de la noya vejent
que tots la volian, no sabent quin escullirne, los va dir que pendria
per gendre á aquell que li portés una cosa la mes bonica y profitosa.
Los tres germans se separaren, cadescun tirá per lo seu cantó y á la
bona ventura van anarsen, lo mes gran á una ciutat en la quina's
posava á veu de pública crida un canó de llarga vista, d'un preu tan
gros y crescut que ningú podia comprarlo, mes ell hi arriscá tota la
seva fortuna y va emportarsel. Lo germá segon feu també sa via y
arribá á una ciutat en lo punt y hora en que's feya un pregó
encantantne una catifa de virtut tal que ab ella un era al instant al
lloch ahont volia. Los compradors eran molts, mes lo germá també va
endúrsela. Y'l mes petit de tots, caminant, caminant, també arribá á
una ciutat en la que venian al mes donant, una poma que olorantla
tornava la salut á qui la hagués perduda. Podeu contar si n'hi havia
de pujas, mes lo noy petit, coneixent lo gran valor d'ella, sobre tot
per ell, á tota costa va comprarla.
Cadescú ab la seva prenda esperá á que fos finit lo temps que s'havian
donat pera juntarse y una volta plegats s'ensenyaren mutuament lo que
portavan, y mirant ab lo canó, van veure que la noya á qui volian
estava malalta, desseguida van pujar de peus á la catifa y's van
trobar á casa d'ella; li feren olorar la poma y's posá enterament
bona. Llavoras entraren las barallas.
--Sino fos lo canó de llarga vista no l'hauriau vista.
--Sino fos la catifa no foram aquí.
--Sino fos la poma no hauria hagut cura.
Tots tres la volian y'l pare no sabia com ferho; per fi va dirne, si
ab vostra riquesa cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que
sigui de qui mostria enjiny millor, qui tiri la fletxa mes alta,
aquell haurá la noya. Los germans aparellaren sas ballestas que dava
goig de veure. Lo mes gran tira; la fletxa de tan alta ab prou feinas
va ovirarse. Tira lo mitjá y travessa'ls nuvols. Lo petit aparella
l'arch, brunzeix la fletxa y la clava, ahont? al bell mitg del sol.
De llavoras ne te tacas. Tot foren victors y aplausos, y lo pare li
doná la noya de lo que ne rebé tothom alegría; sino eran los germans
que'ls hi recava una mica por lo molt que també la volian.
## Lo castell del sol.
Una vegada era un comte molt jugador, que en una nit se jugá bossa,
hisenda, la espasa y per fi la vida, posantli per condició qui li
guanyá aquesta lo anar á lo castell del Sol, qu'era com si diguessim
á una mort certa y segura.
Emprengué cami lo Comte, y al esser negre nit, perdut com anava,
n'ovirá un llumet, lluny, molt lluny, ahont va dirigirse, y camina
que caminarás arribá á una casa, qu'era de gegants, mes ell no ho
sabia. Per aixo va trucarhi y una veu de vella, desde dins li va
dir.
--Qui hi ha?
--Si'm voldriau recullir per eixa nit.
--Ay! no volgau pas entrar; perque es casa de gegants y si lo meu
marit arribava se'us menjaria.
Mes lo Comte estava rendit y pregá per Deu li fessen mercé d'obrirli
la porta, com ho feu la vella, qui li preguntá qui era y ahont anava,
á lo qual li contá lo seu cas lo Comte; y en aixó estavan, quan
arribá lo gegant; y,
--Quina olor de carn cristiana que sento!
No tingué mes remey la vella que contar li com s'era esdevingut lo
passarne per allí lo Comte qui anava cercant lo castell del Sol y á
qui per lo seu cansament havia donat acullida.
Lo gegant tot de mal humor, digué:
--No sé pas hont es, mes que vagi al palau de la mia germana qui'n té
tres fillas que corran molta terra y allí li dirán, no sens que's
descuidi d'advertir que hi va de part meva, perque sino lo
matarian.
Lo Comte's posá en camí y camina que camina, fins que'n troba, vora
nit, un palau ahont truca.
--Qui hi ha?
So un pasatjer que vinch de part del germá vostre á que'm digau ahont
es lo famós castell del Sol.
--Ay! no vulgau pas entrarne, que mas fillas son tres gegantas que
se'us menjarian si'us trobavan.
Y en aixó ne vehuen arribar la germana gran y lo Comte no te temps mes
que d'amagarse á dins del palau.
--Quina olor de carn cristiana que sento!
--Ma filla, es lo Comte que ve de part del germá meu, pera que li
digam ahont es lo castell del Sol.
--Si es així que vingui, mes jo no li puch pas dir; ma germana la
mitjana, que'n corra cada dia seixanta lleguas, vint mes que jo,
potser que ho sápiga.
Y arriba la mitjana.
--Quina olor de carn cristiana que sento!
Y la mare li diu: --Es lo Comte que ve de part del meu germá pera
saberne ahont es lo castell del Sol.
--Jo no ho sé pas, potser ho sápiga la mes petita que camina vint
lleguas mes que jo cada dia.
Y arriba la petita, la qual, quan ne veu lo Comte, vol matarlo, sino
que la mare li diu:
--Lo germá meu l'envia pera saberne ahont es lo castell del Sol.
Y diu: --Llavoras, que vingui ab mi. --Y se l'emporta vuitanta lleguas
lluny, finidas las quals li ensenya un castell molt gran y hermós y
li diu:
--Entra cap á dins, vesten al jardí ahont t'amagarás prop d'un estany,
en lo quin ne baixará primer una noya que's banyará en ell, tu no
li diguessis pas res perque sino foras perdut, quan ella ne será
fora ne baixará un'altra á qui tampoch li diguis res, fins que'n
baixará una tercera á la quina preguntarás per lo castell del Sol y
ella t'ho dirá.
Lo Comte entra, se'n va cap al jardi y en ell, prop l'estany te veu
baixar una noya hermosissima que va banyarse en ell; lo Comte n'era
admirat de la seva bellesa. Per fi se'n va anar y ne baixá una altre
encara mes guapa y també va banyarse en la aigua clara; per fi ne
baixá la tercera qu'era una joya d'hermosura y'l Comte no sabia lo
que li succehia, sobre tot quan desfentse de las suas robas va
ficarse á l'aigua y mostrá tota la sua gentilesa.
Lo Comte n'era maravellat que mes no podia y li amagá la roba, així es
que quan la noya volgué vestirse trobantse sense ella, mirá per tot
arreu y com vejes lo Comte li digué que li tornés la roba que li
havia presa.
Mes lo Comte li diu: --Vos la tornaré si'm diheu quin es lo castell
del Sol que cerco.
Y la noya li diu: --Donaume tan sols un mocador y vos ho diré.
Lo Comte que li dona, ella l'agafa, l'estent damunt l'aigua y ab lo
sol y la llum s'hi enmiralla lo Castell ahont estavan y la nina dins
l'estany com se banyava, pus que aquell era'l castell del Sol que tan
temps feya que cercava. Se'n agradá de ella per tan gentil que n'era
y li demaná si li volia fer mercé del seu amor. Cosa á la qual fou
ella plasenta, mes li digué que lo seu pare primer la mataria, avans
que consentirhi.
--No tingau por, que'n tinch prou d'ardidesa,-- pus ell volia
defensarla. Mes la noya li digué: --No es així, jo vos diré lo que
teniu de ferne. Entrauvos dins lo castell, en la porta del qual, hi
trobareu un lleó de guarda; no vos espantessiu pas, perque per mica
que ho fessiu vos mataria, entreu dins y quan siau davant lo meu
pare, demanaume per esposa vostra. Ell vos dirá que no sino feu un
impossible, llavors veniu aquí, crideu Rosa florida, que aquest es
lo meu nom y jo vos donaré'l medi per ferlo.
Lo Comte se'n va anar y al esser al portal qu'era molt estret, ell
que't veu lo lleó que sols de mirar dava feresa y casi no s'hi gosava
ficar, mes va arriscarshi y á dins troba lo pare á qui demaná per
esposa á Rosa florida, quin va dirli que nó, sino li portava l'anell
que feya molts anys havia perdut dins de la mar brusenta; qu'era
impossible.
Tot trist lo Comte va cridar á Rosa florida y li contá la exigencia
del seu pare, mes ella no s'acobardá, ans li digué:
--Be n'eixirás si fas lo que't diga. Anem á la bora de la mar y allí
me trinxas be, ben trinxada, posant molt esment de que cap gota de
sanch ni tros meu, ne caigui en terra, me tiras á dins de l'aigua y
llavoras te vindrá molta de son, mes no t'adormisses pas, perque
sino may mes podria eixirne.