La Sisca no pogué contenir-se per més espai. El seu nét cada cop
estava pitjor; tenia els llavis morats i respirava amb fadiga; els
ulls havien perdut aquella vivor plena de candorositat corprenedora.
La pagesia era tota llunyana i el metge més saberut de la rodalia
era el senyor Pau, que per la mainada tenia molt bon ull... però,
afeblit pels anys i mig tulit pel dolor, ja li era impossible de
fer sis hores de camí, dalt d'un mul, baixant i pujant pels camins
pedregosos entre abismes i solituds. I la visió d'aquell infant
que's fonia amb rogall aspre com la serra, com d'una serra cruel
que li tallés la vida, era terrible, encongia el cor; aturava el
respir de tots els que'l sentien.
La Sisca, aquella pagesa fornida i caramassera, que tingué deu
fills, que mantingué el seu home ferit una munió d'anys, que duia
feixos de llenya i menava la carreta com un home, de sobte, sentint-
se una onada de voluntat, s'alçà resoluda del costat del breçol, feu
un senyal al seu fill i, agafant-lo pel braç, va dur-lo cap a la
llar ennegrida, l'assegué a l'escon de fusta despintada i va dir-li
a cau d'orella:
-Mira, Tòfol, el teu fill està molt atrapat.
-Bé ho veig prou!
-La Rosalia tot just fa cinc dies que's lleva, no cal pensar amb
ella.
-Bé ho veig prou!
-Anem tu i jo a veure amb el nen el senyor metge, que hi dongui un
cop de mà.
-Anem-hi,- digué resolt en Tòfol tot mirant els clamàstecs fumats,
enlairadors d'una olla de aram damunt d'unes brases de pi mig
enceses, que escalfaven un gat arropit i dormilega.
El naixement del nét de la Sisca tingué un ressò esclatant per tot
aquell escamot de pagesies isolades que formaven un poble, amagat de
muntanyes gegantines, sempre clapejades de neu, i on el llop udola
sembrant de paor tots els indrets, en les nits fosques i llargues
dels hiverns.
Quan va nàixer aquell infantó, la Sisca, amb veu ronca i movent els
braços enlaire, anà de casa en casa cridant adalerada: -la Rosalia
ha tingut un noi!- i per totes les finestres, reixes i portals
sortiren testes de velles i joves i infants, i una onada d'alegria
passà superba pels cors d'aquella contrada... Feia tres anys que
només naixien noies. Tothom creia que era, que deia el conco de can
Pelat, una maledicció divina. Fins se parlà de fer rogatives perquè
Déu enviés a aquelles terres xicots de braços fornits per a menar
les arades i enlairar les forques i fer voltejar les batolles.
D'aquell dia ençà, a casa la Sisca tot eren raons entre les veïnes i
parentes. El pobre hereuet no tenia pau ni repòs, totes volien
breçar-lo, vestir-lo, besar-lo i donar-li el pit. Li deien el
«Jesuset de ca la Sisca», i els seus peus havien rebut més besades
amoroses que'ls del Jesús Infant de la sufragània de la vora.
Ara que aquella relíquia vivent se veia sota'l flagell d'una
malaltia cruel, tot eren exclamacions i sospirs, tot llàgrimes i
esgarips. Les herbes miraculoses sortiren de la foscor de les caixes
i armaris, els ungüents i els olis més rancis dels pots i ampolles
polsoses. Era un seguit d'anar i venir de totes les masies cap a ca
la Sisca. S'anà fent una corrúa concirosa, adolorida, de totes les
dones del poble que no parlaven de res més:
-Què fa?
-_Igol_, l'oli de llargandaix no li ha fet res!
-Pla estem perduts!
I sense acomiadar-se, tothom feia son camí duent remeis i rumiant
oracions. Fins el pastor va dir-hi la seva, però ningú'l va creure.
No més era bo per ossos trencats i juntures inflades.
S'esqueia ser l'Agost, les darreries de l'Agost. El blat prenia un
color d'or i ben tost el volant faria feina. La dalla amb son ritme
sinistre, havia fet caure les flors de les prades, escampadisses de
alegria i sentors reviscoladores. Un estol de dones de vestidura
fosca i pentinat llis removien l'herba tallada amb unes forques
lluentes i llargues. Dalt del cim sonava de tant en tant la trincola
de les eugues que pasturaven damunt l'herba curta i humida movent la
cua llarga d'un cantó a l'altre amb lentitud augusta. El riu
mormolava entre'ls abets centenaris mig arrencats pels torbs... La
cascata entre'l rocam abrupte, cobert de molsa, entonava una cançó
infinita; i el vent, mig infant, mig orat, removia l'aire ple de
perfums entre'ls verns i pollancres, els clavells i boixos, les
falgueres i mentes, fent una remor victoriosa que s'alçava fins els
núvols del cel! Quan el sol atalaiava aquest ambient esplendorós i
reblert de vida, per damunt dels cims rocosos, nuus de vegetació, la
Sisca i en Tòfol sortiren de casa. L'avia anava dalt del mul amb el
seu nét embolicat, els ulls plorosos, la barba tremolosa i el cor
arraulit. En Tòfol, capcot i gorgolant amb el ronsal al braç i la
vare a l'altre. El goç d'atura, anant i venint amb el morro arran de
terra. Tothom sortí a veure aquell pelegrinatge de dolor, a veure
l'heroica Sisca per encoratjar-la i acompanyar-la un bocí de camí,
però ningú ho feu... les llàgrimes enterbolien els ulls, la emoció
empresonava els llavis... tot fou silenci, un silenci que entrava a
l'ànima... era aquell silenci que regna a les grans penes on la flor
del consol no pot arrelar-hi. Dins les eres i camps, els homes
aturaven les feines, sigilosos. Sols les oques blanques i feixugues,
al veure'l goç d'atura, fugien alçant el bec i amb greu cridòria.
Ben tost van allunyar-se vora del riu, i restaren voltats d'una
boscúria atapeïda de pins borts. La remor dels seus passos de tant
en tant desvetllava una fressa en les verdisses properes, els ocells
emmudien i els esquirols saltaven d'una branca a l'altre. En passar
per les envistes de la terra que menava, en Tòfol sentí
l'aclaparament de veure-ho tot endarrerit... el blat per segar, els
pèsols per batollar; altrament, encara no havia pas anellat els
garrins, ni llimat els ullals del goç. Al neguit de l'home de
treball se juntava el dolor de pare acorat; per un instant sentí un
defalliment; sentí que les forces li mancaven, i capolat s'agafà a
la cua del mul per a seguir la pujada aspra que s'alçava davant dels
seus ulls. La Sisca que a cada pas de l'animal feia un moviment de
cap, s'anava encorvant sota'l corcó d'haver estat vanitosa llavores
que nasqué'l noiet, i d'haver emprès els camins feréstecs amb aquell
infantó a l'agonia.
Passada la primera collada, la natura esdevenia plena d'asprors.
Semblava'l reialme de la mort, cap arbre, cap flor, cap bri
d'herba... tot eren roques abruptes sense vida, tot eren pedres
caigudes dels cims i esmicolades... era aquella contrada com
l'esquelet immens d'un món finat segles enllà! Feia feresa d'avançar
per aquell corriol amagat entre tanta grandiositat estèril. El riu
que s'anava fent petit, petit, se va fondre silenciós dins les
entranyes de la terra... Aquells dissortats enyoraven la remor de
l'aigua que'ls aconortà, i en aquell silenci i solitud, feixucs
damunt les pedres seques, s'oïen els respirs del mul i la ranera
aspra i rítmica del minyonet que s'acostava a la fi, cada vegada més
moradenc i amb els ulls entelats.
La Sisca mirava adalerada, esmaperduda d'un cantó a l'altre... ni
una cabana, ni un remat, ni un arbre, ni un cloquer esperançador!
tot immensitats superbes, tot pedres silencioses, tot solitud
feréstega. El sol ponent feia nàixer grans ombres pels vessants de
les muntanyes, i en mig de la vall se ajocava endormiscada i quieta
i somiosa, una boirina que anava creixent... creixent!
De sobte, la vella feu un xiscle: el Tòfol sentí una extremitud; el
mul es deturà i el goç va romandre quiet mirant el seu amo.
-Fill meu, el nen, s'està acabant.
-Oidà! sí! la Rosalia!...
-Verge de Nuri! feu un miracle! Tòfol, vés a cercar aigua que el
batejarem! corre... per Déu! que s'acaba!
El noi va mirar arreu esfereït movent el cap i apretant els llavis.
Feia tres hores que havien deixat el riu; la cabana d'en Negre, la
font de la Teula, l'ermita de Núria, tot era llunyà.
-Mare! Allí hi ha una congesta!
-Anem-hi!
Corrent com uns orats van arribar-hi, torçant-se els peus damunt la
pedra fullada i els rocs cantelluts. La Sisca s'agenollà damunt la
neu i va esgarrapar-la amb follia per omplir-ne ses mans, i
l'apretava nerviosament damunt el front de l'infantó perquè es
fongués i esdevingués aigua baptismal... la neu cruixia i s'enduria
entre les mans balbes... Llavors la Sisca l'escalfà amb son alè
febrós, i sentí que una gota li solcava la mà, i feu un sospir.
-Jo't batejo en nom del Pare!...- i caigué una gota damunt el front
del minyonet, que restà tota quieta.
I passà una estona cruel... el morent sols respirava de tant en
tant. I caigué una altra gota:
-I del Fill...- En Tòfol agafà les mans plenes de neu de la seva
mare entre les seves i apretà... els ossos cruixien, i caigué
l'altra gota.
-I de l'Esperit Sant...! Lloat sia Déu; ja és cristià!-
La Sisca, lliure del neguit, abraçà el seu nét i el petonejà
frenèticament, i en Tòfol se donava colps de puny al front de veure
el seu fill mort damunt la neu com aquells ocells morts pel fret,
que quan ell era menut, cercaven sortint d'estudi.
Entretant la boira s'anà engrandint, muda, lenta; i pujant
confiadament per les muntanyes envolcallà la congesta, fent de
mortalla al «Jesuset de ca la Sisca». La pobre avia al seu costat
plorava sense consol. Les llàgrimes ardentes fonien una mica la
neu... era la inscripció dolorosa de aquell episodi que la boira
amagava, perquè la primera estrella que avançava il·luminada davant
de la nit, no sentís la tristícia d'aquell poema de dissort!
I les muntanyes, com si meditessin els plors de la Sisca, els
repetien ecos enllà... I tres isarts, que plens de gentilesa miraven
esglaiats la boira, sentint els sanglots, van fugir com un llamp pel
cim de les rocasses més alteroses.