En Janet caminava cap-jup. Tot just clarejava quan va arribar a la
platja de Sabanell per a endegar els ormeigs de l'art. Prop de la
cabana dels carrabiners hi havia una noia jove recolzada en un
pi, amb el mentó apoiat en els genolls i els ulls perduts en
l'infinit. En Janet en veure-la va dir-se: -Ja en tindré una més a
la colla.-
Lentament, amb una lentitud trista, van anar arribant la gent de
l'art. Avançaven feixucs i ensonyats damunt la sorra polsosa que
llindava amb la pinada atapeïda, on creixien les mates de romaní,
semprevives i clavells. Un a un, en veure a aquella jove arrecerada
en la soca revinguda del pi, que mirava fixament la mar com si hi
cerqués un nàufreg engolit per una onada, van pensar:
-Un altre a patir misèria.-
La desconeguda restava indiferent a tot. Immòbil com una estàtua,
amb la pensa xuclada per un pensament i el cos cargolat per la
gebror de la nit, sembla l'imatge vivent d'un dolor constant,
d'aquells dolors que nit i dia cauen damunt l'ànima com cau el
degotall eternal en la ubagor de la bauma misteriosa.
En la quietud de la matinada plàcida, se sent la cridòria dels homes
i el caro de l'art és varat; negre i amb els banyots a popa, apar un
escarabat gegantí que camini a flor d'aigua. Els pescadors boguen de
pressa, a posta, per a fer cansar en Perot, aquell vell de l'art que
sempre botzina i el patró entre tant, dret a popa va llençant al mar
una corda que s'enfonza en la foscor de l'aigua fent una munior de
bombolles petites que pugen tot seguit i es fonen. Després llença la
xarxa eixuta i fosca que resta una estona ensurada i amb la gola
oberta arriba lentament al fons de la mar inflant-se com una bomba
de paper.
Ja són en terra. A cada cop de corda s'hi fa un ramell de pobres...
és el pelegrinatge del treball que cada matinada compleix, com una
cordada de damnats, la sentència que sentí Adam fugint del Paradís.
De primer anduvi, la corda regalimosa costa poc de fer seguir;
després esdevé feixuga i els cossos s'inclinen tivant de la singla,
i els peus s'enfonzen en la sorra humida de la mulladina matinal,
les frontaleres se sembren de gotes de suor i els respirs se senten
plens de fadiga. De tan en tant, les dues colles s'atancen als crits
que fa el patró:
-_Gonta... gonta_ de llevant.
-Vinga... Vinga!...
-Tomba! Tomba!
-Amunt... que és sa darrera corda!
Ja surten els calons i les pannes. Les surades es breçolen damunt
les ones que lluen amb la primera mirada del sol ixent.
En els cors de la gent de l'art, aleteja l'esperança, neix el
desfici de veure ço que han hajat. Tots pugen i baixen de pressa per
la platja, estirant amb coratge la xarxa amb els estrops i fent
crits per a atiar els companys mentres la mestra s'acosta a cada
respir.
-Aneu baixant l'art.
-Vinga! Amunt minyons!
-Vinga, vinga que ja eixuguem!
La gola de l'art es clou. Tots estiren a la una i la borsa resta
damunt l'arena. Se sent la remor del peix que cueteja, i tots els
ulls s'aboquen a la xarxa.
-Es pa nostre de cada dia!
-Que Déu n'hi dó!
-Bona calada, Janet.
Van obrir l'art mentres els peixos menuts passaven per les malles,
i, cuetejant frenèticament, assolien les ones i fugien. Els pops
movien les potes com si fossin verms. Les sèpies escopien tinta i
els rogerons feien fressa entre les algues arrencades del fons i les
pedres que havien seguit. En Janet omplia els coves de peix morent i
en Perot en curullava sa gorra. Dos bailets peu descalços agafaven
els que restaven entre les malles per a escar.
La cridòria i les rialles s'alçaven triomfants. Totes les cares eren
resplandentes... l'alegria esplendorosa regnava a dolls, el sol era
rublert de claretats i el vent passava rioler damunt la mar...
La desconeguda mirava més fixa i més lluny; estava més consirosa,
semblava més quieta, com si hagués perdut el ritme del respir... els
miserables de l'art, en obirar-la altra volta, van dir-se plens
d'estranyesa: -Qui sab si és boja?-
El mar és fosc, els barberols s'allarguen a batzegades enfosquint
l'aigua, i una nuvolada atapeïda romàn davant del cel... de tant en
tant els núvols s'obren, i els raigs del sol fan en la mar una
ratlla d'argent... talment apar una espasa que juri damunt de les
onades... l'horitzó és clar... una parella de llaguts s'acosten en
popa la valenciana, semblen dos gonfarons d'una processó que deu
seguir ones enllà.
Les feines de l'art han estat lentes i fadigoses. Els fronts
regalimosos estan solcats d'arrugues, i les ànimes tenen un tirat de
melangia. És una matinada plena d'asprors. El maià de l'art ha
arribat al rompent de les ones poc curull i el peix és petit i de
poca estima. La gent de l'art està estemordida, trista i vençuda.
-Anem a treure! Avui no farem cap més volt!-
Els miserables s'agafen a la corda del palanquí per a treure el
caro; a cada estirada els bocells s'alcen sobtadament d'en terra i
tornen a caure com si fossin presa de les darreres extremituds de la
vida. L'embarcació pren els pals enseuats, mentres la quilla i les
escoves regalimen i el dui raja una aigua tèrbola que fa un forat a
la sorra.
-Booooo!
La corda s'afluixa i resta damunt l'arena i la gentada s'allunya
muda i consirosa. En Janet carrega la pipa i crida:
-No marxeu... no marxeu... avui mus havem reventat l'ànima i no hem
hajat ni per comprar una agüia... cotra peixots i dolents... no cal
que ploreu... aneu a câ vostra a cercar sa cofa, que's Rector avui
fa almoina.
-Qui la fa?
-S'Americano de cân Roc... homes i dones; els nois no hi poden
ensena.
-Airu amb ell!
-Veus, Perot, no renegus! val més això que sa tortuga esborneiada de
l'altro dia... ei! Xixu! no fassus es baganau!
-Orsa!... Orsa! veus, això és una bona muixangueta per un dia de
mala calada.
I tres dels més acorats van agafar-se del bracet i resplandents de
goig van anar-se'n cap a la vila tot cantant:
Tam patantam, Pauleta
gonyes dins quan plóu
i a la matinadeta
quan la puput fa l'ou.
La noia desconeguda romàn encara recolzada al pi. Ara mira
embadalida l'estol que passa pel seu davant... li fa feresa restar
altre dia sola i trista corsecant-se de fam i tremolant de fred
abandonada... Instintivament va allargar la mà mentres de sos ulls
brollaven dues llàgrimes.
-Ai la mare! que captes?... vòs peix, gonya'l!
-Que tens ses mans de senyora? para ment que sa corda te faria
muletes!
La _Monja_ va atansar-s'hi i va dir-li amorosament:
-Vina amb nosatros, avui hi ha almoina a sa missa, vina que prou
se't veu que portes gana en viver!
La noia inconeguda no tenia esma de moure's. La debilesa l'atuïa, i
fent un gran esforç va alçar-se mentres sa faç es contreia adolorida
per a canviar de positura. Després va llambregar esfereïda al seu
entorn i seguí prop de la Monja el caminet que giragoncejava entre
la pinada on havia passat dos jorns perduda.
Llavors la munior de l'art va esguardar-la sense parpallejar i en
tots els ulls s'hi sembrava les primeres resplendors de la simpatia.
Era alta, prima i gentil. Hi havia un segell senyorívol en son posat
que la feia encisera. Sos ulls que havien perdut aquella fixesa
esfereïdora, aquella immobilitat de orada, prengueren una dolçor
plena de bonesa i sa mirada passava per tots els ulls confiadament,
com un ocell que salta d'una branca a l'altra de l'arbre on té el
nial. Els pobres de l'art van corpendre's en veure sos vestits
romputs i tacats abans d'envellir. No duia cap sorgit ni cap pedaç,
ni cap peça descolorida... era una roba mal tractada de poc temps,
sense rastre d'unes mans curoses que volguessin repassar-la. Les
sabates de xarol rompudes i no encara arrugades pel caminar. Sols en
una orella duia una arrecada, i son cabell no era pentinat de dies.
Era com un vaixell que havia sofert un temperi sortint de la
mestrança... i aquella cara tan esllanguida, aquella boca closa,
muda, morta per tota paraula... aquella mirada adalerada d'una mica
de caliu, guanyà aquell aplec d'ànimes corcades pels sofriments, que
veien en la desconeguda una miserable nova, sense el cor endurit
davant la misèria, ni la pell colrada davant el sol i les fredors,
les mullenes i ventades. Per això quan la Monja va allargar-li la mà
i ella va alçar-se amb el cor inundat d'enterniment, la gent de
l'art va sentir-se anguilejar el calfred de la emoció. -És tota una
senyora que amb nosaltres vé a captar!-
Al passar pels barris dels pescadors, una riuada de mirades seguí la
inconeguda que feia bracet amb la Monja. La captaire nova amparada
per sa distinció, joventut i bellesa, va deixondir la bunior de mil
converses misterioses.
-Ai la mare! tu, mira què porta sa Monja!
-Qui deu assé... sembla filla de senyossus.
-Diriu que la só vista i no sé on!
-Mal aventurada... deu haver fet algún cappatuf.
-No me'n fiariu pas d'una noa aixís!
La església del poble mig enrunada és al cim d'un turonet. Els
murmuris de la mar hi arriben com una oració llunyana. La ventada
flairosa hi entra confiada com una devota, i els Sants barrocs apar
que somriguin joiosos en els ninxos en veure la munior dels pobres
de l'art que hi entra consirosa. Uns cerquen la pica, tot palpant la
fosca fins que senten la fredor de l'aigua quieta que'ls mulla els
dits negrosos, i després de senyar-se, cerquen l'altar il·luminat on
diran la missa. Altres, es lleven la gorra i avancen lentament entre
els bancs arrenglerats, obrint els ulls i arrossegant els peus amb
temença d'entrebancar-se. En Perot, malmirós, s'amaga la pipa de
canya mig encesa a la butxaca per a aprofitar el tabac; i la Monja,
de parella amb la desconeguda, s'agenolla, i mouen els llavis
atiades per una devoció que'ls fa trenar oracions eixides del fons
del cor.
Mentres el senyor Rector diu la missa, els homes miren els recons
del temple i llegeixen les inscripcions de les sepultures que
lentament van fent-se visibles als ulls enlluernats. Les dones més
velles fan capbuçades, vençudes per la sòn i les més joves garlen a
cau d'orella. Quan la Monja s'alça tots es posen drets i quan
s'agenolla tots fan besar les lloses fredes del temple a sos genolls
endurits. Quan la Monja es fixa amb mirada reptadora, s'apaivaguen
les converses i moren els somriures continguts en els llavis
irreverents... i aixís, davant la indiferència innocent d'aquell
pinyoc de dissortats, passa l'aroma vivificant del mateix Déu.
Diria's que aquells cors no sentien reflorir l'unció cristiana
perquè eren entumits per les rosades matinals i encarcarats per les
salabrors dels temperis.
El sagristà, aquell home de veu prima i esguard humil, agafa una
taula que hi havia darrera l'altar major, la cobreix amb un drap
vermell i la deixa al bell mig del presbiteri. El senyor Rector ix
de la sagristia amb sotana i roquet i apoiant-se en la taula diu:
-Germans, avui per voluntat d'una ànima agraïda al bon Déu Nostre
Senyor, tindreu una caritat ben bona; cinc pessetes per cada u, dos
bons de carn i pa, i pels homes, uns quants cigarrets...- Per
l'ampla nau de l'església s'escampa un murmuri de joia. -Mes abans
vull que sortiu d'aquí amb una cosa per la vostra animeta, i això
ho faré jo ben curtet perquè no vull cansar-vos i perquè en lleveu
profit... Una mica d'atenció i quietud, oi? Estimats germans,... a
tots els que sou aquí aplegats vos junta una condició comú,... sou
pobrets... mes el que siguin pobrets no vol dir que siguin
desgraciats. Se pot ésser pobret i alegret... i creieu que l'alegria
és la millor felicitat. I, on podreu anar a cercar aquesta
alegria?... on? aquí... a la casa de Déu... aquí, dins la
tranquilitat de conciència! Creieu que els rics són feliços? Sabeu
que diu Jesucrist que ningú pot servir bé dos senyors... Vosaltres
que no teniu el verí del diner podeu servir a Déu! i servint al bon
Jesús sereu més resplendents que aquestes senyorasses pecadores
plenes de joies i perfums i que tenen el cor com un carbó. Lluiteu,
doncs, contra els pecats... que els pecats són com els polls, si no
es mata el primer se n'omple tot el cap! el que renya fa camí a
l'amenaça, el qui amenaça fa via a la ira, l'ira porta a la
rencúnia, i la rencúnia al crim! Estimats pobrets de l'art, alceu
els cors a Déu, que'ls nostres sufriments sian graons per a pujar
al cel! allunyeu les envejes, tingueu l'ànima pura, clara i santa! i
volareu com les gavines damunt les ones de les maldats... i deixareu
les ànimes pestilents entre les riqueses infernals!... pobrets i
bruts, podeu entrar al cel, que Déu no mira pas els vestits ni
les...
Sobtadament esclatà entre la multitut embadalida un plor de condol
que feia estremir. El senyor Rector va callar i tothom va girar-se
envers el lloc on se sentien aquells sanglots. Era la desconeguda
que oblidada de tots plorava, tapant-se la cara i sense conort.
-Què té aquesta?
-Qui és?- feu el Rector tot estranyat.
-Una noa.
-Ja ho veig... però qui és?
-Poc la coneixem. Sa Monja l'ha feta seguir.
-Era als pins com una òliba enlluernada.
El senyor Rector va llambregar-la encuriosit, sentint el goig de
veure-la penedida i amb llàgrimes de compunció arrencades per les
seves paraules.
-Mireu's com plora... carets de Déu, això trasbalsa!
-Deixeu-la plorar... plora, noa, plora, que ses penes són com es
bacallà, remuiades passen millor... plora noa, que l'aigua fa
baldeio... veritat?
-Jo no puc sentir-la! me trenca es cor!
I la desconeguda avergonyida entre tantes de mirades i no podent
contenir-se aquell doll de sentiment, aquella dèu de tristor, va
alçar-se tot d'una i marxà de pressa cap a fora del temple, i allí
davant del cel i la mar que's veien radiants, inundats de claretats
i de bellesa, se sentí reflorir un bri de consol reviscolador que
anà creixent, com una alenada beatífica que baixés del cel per a
envolcallar-li l'ànima amb sentors vivificants!
La Monja va sortir al seu darrera, li donà l'almoina que li
pertocava i, mirant-la amb els ulls lluminosos d'emoció, va dir-li
amb veu tremolosa:
-Mira, noa... llàgrimes de bona mena porten esmena... vina a ca meua
i seras aquella fia que Déu me té al cel!... t'hi retires... t'hi
retires força,- i va abraçar-la plorant dins d'un cèrcol de mirades
ploroses.
Tant bon punt la noia desconeguda va arribar a casa la Monja feu un
sospir rublert de goig.
L'ambient d'aquella llar honrada i humil va evocar-li l'idea de la
benaurança que gaudeixen les ànimes santificades. Presa d'una
il·lusió d'infant va asseure's a l'escón i va romandre bella estona
ullejant-ho tot. La Monja va dur-li una mica de llet i la
desconeguda va exclamar:
-_Mia madre!_
El pinyoc de gent que s'havia agombolat a la entrada va esclatar en
gran rebombori d'alegrança.
-Ha parlat!
-No és muda!
-Curriu... curriu... que sa llengua s'ha desvetllat.
Les dones del carrer que feien coixí van deixar-lo apoiat a la
paret, els espardenyers van alçar-se dels bancs i les àvies que no
podien caminar van glatir davant aquell esclat inesplicable.
-Què passa?
-Que han hajat una roassa.
-Para ment que no m'esclafis sa nansa, que hi
tinc sa llocada.
-Res, una noa que han trobat prop d'es canyet.
I tots estiraven el cap per a veure-la d'aprop, com aquell dia que
van pescar una tortuga mai vista.
A les parets del menjador de casa la Monja hi havien uns goigs de la
Mare de Déu del Vilar i dos frares de cartró dels que senyalen el
temps, l'un sense cap, l'altre sense braç, que signa amb una
mangala. En un armari cantoner es veia una gran varietat de copes i
vasos tots diferents de mida i forma i colors. Apoiades en una
sopera hi havia tres postals amb la Monja retratada; l'una tivant
l'art i l'altre remendant la xarxa i en altre, al costat d'un
penjoll de muixines seques.
-Ja te'ls pots ben mirar aquestos _retaratos_; tots soc jo mateixa
en persona... mus van mapar uns senyossus per fer-nos al cine de
Paris... d'allí on hi ha el senyor Papa.
-Roma!- va exclamar amb vivesa la desconeguda.
-Justa, a Romà!
-Mia terra!
-Ai la mare, ets de cal Romà? ai borranga... vet aquí perquè no
parles com nusatrus... si vôs parlaré amb les mans a tall de mut,
sabs?
-Capito!
-Ara marxeu tots! ara sa noa vol reposar!...
I quan la italiana va romandre sola amb la Monja, va fer un somriure
joiós.
-Veus, aquí a l'hivern fem grans fogarades... no anam ben garrapats
i es fred se mus fica als ossos... Ara coc banyons. No't moguis que
et portaré un xic de xaret de câ es Cabasset de Rabal... para ment
que te toc! no begus massa... Després tinc un meló de guindolet tot
ple bo. As meu costat no patiràs... l'homu de casa té un bocí de
plantiu... tots dos anem a l'art... el divendres a fer la capta a la
vila. Si vé un quillat de València o la barca de'n Jan, ara
descarregant sal, ara virant l'arga, fa uns conts cèntims i l'olla
bull cada dia... no creguis que la gent d'art d'aquí siguin
rampoines com es de ciutat... aquí tots estem senyats amb el
matrimoni... tots tenim casa... no dormim en barraques; l'homo de
casa i jo no som pas de l'ideia. Mira, veus? tot de Sants i Santes,
i me diuen la Monja, sabs perquè? perquè no renego ni vull dir mai
mal de ningú i faig fer ses paus als que's baraien... No et vull
torbar més; puja, vina que dormiràs fins que es dinar estigui...
prou se't veu que passes gana i que dus es ventre pla com un
llenguado!...
La Monja va fer-la enllitegar; i la italiana va aclucar els ulls com
un ínfant i va quedar-se dormida plàcidament, mentres la Monja
l'esguardava plorosa, tot recordant que feia anys que en aquell
mateix llit restava erta i freda la seva filla. Ara li reflorien
aquelles remembrances esblaimades, i les llàgrimes tornaven a sos
ulls de mare enyoradissa.
Al mig dia, quan va arribar el marit de la Monja amb els terrassans
del barri, tot el carrer va empèndre'l amb grans rialles.
-Tem, a ca teua trovaras gent nova.
-Tot ha anat bé, és una noa.
-Sàlva-la que és tot ple maca.
-I fina.
-Calleu, teniu sa llengua com una cua de porc.
-No en feu cas, Tem, que liregen.
En Tem entrà a casa seva i sa muller va mostrar-li la noia que
dormia, i ell arronsà les espatlles com sempre que la Monja li
demanava el seu parer, i recaptà el dinar bo i descarregant-se de
les eines que duia penjades al muscle.
Tot dinant en Tem va dir a la noia: -Còm te dius?
-No t'entendrà, que és de can Romà!
-_Com te disses?_
-Gemma- va dir la noia.
-Ema? això és una lletra! Poc m'agrada... mira, aquí te direm
Mariagneitta, com sa morta, perquè hi tens una retirada, oi Monja?
-I ben pensat, Tem; Mariagneitta!...
-I _que vôs assé?_
-Anar a l'art, homo que vòs que fassa?... sempre as meu costat!-
afegí la Monja estranyada de la pregunta.
-Aixís vos assé artista!-
Gemma de sobte prengué un posat d'esperitada i obrí els ulls i es
quedà esguardant en Tem amb aquella fixesa paorosa que tenia a la
pinada. La Monja va estremir-se i el seu marit va romandre tot
confós... La desconeguda va restar com esglaiada; sentia anguilejar
per son cos el calfred d'una nova dissort, i tremolosa, tapant-se
els ulls va agenollar-se, exclamant entre sanglots i sospirs:
-Artista no! Artista no!
La Monja i en Tem van respirar davant aquell sentiment que els feia
sabedors de què tenia aquella noia amb son posat tràgic.
-No seràs artista, no! Vindràs amb mi a l'art... vôs fer
d'espardenyera? de modista? vôs trenar cànem?
I la italiana senyalava que volia fer el que feia la Monja en la
postal que tirava l'art; i agafà la singla que hi havia penjada en
un clau de la paret emblanquinada i se la posava per a fer-los
entendre que volia anar amb ells a tirar l'art cada matí.
-Artista no? i dôs que fas ara sinó l'artista de l'art?
-Artista no!- exclamà altre cop la noia esfereïda.
I la Monja i en Tem els dona per riure, i riu que riuràs, i la noia
plora que plora.
El jorn neixia rublert de joia. Les remors del treball s'escampaven
per la platja; la serra de la mestrança, rítmica i mormolant,
tallava un pi empresonat entre cadenes i tascons, i a cada cop de
serra s'espargien en l'aire les serradines flairoses de saba.
L'aviram del mestre d'aixa pellucava entre les barques envellides i
enmantelades de rosada. Una dona despentinada, estenia damunt de la
sorra la roba neta i humida. L'oreig matinal somovia les fulles
seques de les enramades dels corders. Els primers respirs del dia
eren sadollats d'una pau inefable.
La gent de l'art feia el primer volt davant del poble. La Gemma va
demanar-ho i tots ho aprobaren. Feia dies que no treien gaire peix i
sempre que la Gemma triava un lloc nou, la sort els protegia.
La Gemma és un altre. Queien les penes de la seva ànima com cauen
les fulles seques dels arbres que s'adormen en els primers freds...
i lentament, resplandia en sos ulls l'alegrança... brollaven en
sos llavis les rialles esplendents, s'escampava per ses galtes
marcides la rojor sanitosa... Gemma entre les manyagueries de la
bondat, la visió superba de la mar i la nova llibertat de son
esperit i el caliu de la llar que va acollir-la, sentia una força
vivificant en la saba de son cor atuït. Gemma, reflorí en joventut i
frescor, en beatitud i alegria... les seves rialles s'espargien per
la platja com un perfum de lliri i era adorada de tothom. Bona de
naixença i recollida en aquell catau de misticisme de casa la Monja,
la seva ànima va santificar-se i sos ulls s'amaraven d'una serenitat
plàcida que atreia. La gent de l'art l'esguardava com es mira un cel
ben clar o un mar ben quiet o una fondalada silenciosa... tots
l'esguardaven sentint tot el misteri de l'encís i l'estimaven
devotament, com s'estima una imatge miraculosa.
Un dia de calma, llavores que la mar semblava adormida i l'aire
aturat per art d'encantament, Gemma se sentí absorta i tot oblidant-
se que anava vestida de pobre i que era colrada del sol, va cantar
com cantava en sa infantesa senyorívola. En sentir-la tota la corrúa
de l'art va atansar-s'hi sigilosament i van voltar-la aguantant-se
els respirs. Gemma corpresa cantava amb una devoció angelical davant
la mar, el cel i el rocam abrupte; era una oració fervent, un salm
que entonava son esperit al Creador de tanta de bellesa...
Quan es donà compte del que feia, va girar-se i romangué consirosa i
avergonyida... tots els que restaven palplantats escoltant-la
esclataren en crits de joia. D'ençà d'aquell dia, quan hi ha bona
calada Gemma canta, i tots escolten com extasiats al seu entorn.
-Visca na Mariagneitta!
-Teniu un russinyol!
-Quina calàndria!
-Visca sa Monja que va xarpar-la!
Més d'un cop en Janet, aquell patró alt i prim i ossut, que tenia el
nas i la nou del coll punxaguts i que cridava sempre, s'havia
enquimerat perquè després de les cantúries la gent no veia l'hora de
estendre la xarxa al sol.
La mateixa estimació que la Gemma tenia a la platja se la conquerí
per tot el poble. Ella, amb la Monja eren les conselleres dels
rampelluts, les que gorien els tristos i tranquilitzaven els
desconfiats. Anava cada matí al mercat a vendre el peix, i allí,
entre rialles i cridòria, parlant un català italianitzat, la Gemma
feia fer rotllo a tothom, i en un respir venien tot ço que duien als
coves. Llavors tornaven a la platja ardides i triomfals amb les mans
curulles d'argent i es feia la repartició.
Avui, quan la gent de l'art anava estenent els ormeigs i la Monja i
la Gemma duien el peix cap a la plaça, tot d'una se sentí un xiscle
esgarrifós que esborronà. La pobre Gemma corria com una boja d'un
cantó a l'altre, cossada per un home desconegut que li deia
enfellonit:
Gemma!... Gemma! aquí, si no vens et mato!
-Soc perduta... veniu! veniu! mia madre! soc morta!
De sobte tots van romandre esmaperduts, però tant punt aquell home
va enarborar el bastó que duia, tots els de l'art se sentiren
punyits de l'ira, i la sang va remoure's dintre les venes i passà
una rauxada de follia per tota la platja.
La noia veient-se perduda, va llançar-se a l'aigua i fugia nedant
entre els xarbots que feien les pedres que li tirava aquell home
foll de rencúnia que fugia dels pescadors que l'encalçaven. Com la
mar havia crescut i feia una mica de ressaga i la cridòria fou gran,
ningú s'entenia, tots seguien apedregant l'inconegut... Sobtadament,
tots s'aturaren com obeint a un senyal... La pobre Gemma nedava prop
del xuclador famolenc, que roncava entre les roques feréstegues.
-Fuig... allarga't!...
-Vina!
-Neda cap a garbí!
La infeliça no sentia res... nedava i plorava. Ses llàgrimes queien
dins la mar, els respirs es fonien en la ventada i els sanglots
s'ofegaven entre les remors de l'escuma i les ones que es rebotien
contra les penyes... prou volia sostenir-se tot mirant vers la
platja on li feien senyals amb els braços... però perdia les forces;
i una riuada folla va endur-se-la vers una roca que ressonava
paorosament; i un altre cop de mar va xuclar-la, fent-li donar una
munior de voltes en la ubagor de l'aigua... i un xiscle d'horror va
esclatar en la platja, i tres homes van llençar-se a l'aigua nedant
a grans braçades...
En els ulls de tots va espurnejar el foc de la venjança.
-Mus has mort sa noa! Criminal!
-Mal llamp te mati!
-Gireu-li la ganya!
En Janet va escometre aquell home que es defenia com una fera
acorralada. Les dones li tiraven grapats de sorra i els homes amb
samalés, arxaus, sassoles, cametes i fitores van atansar-s'hi atiats
per la rencúnia.
-Bon cop de fitora!
-Mala negada! doneu-li fondo amb un roc as coll!
-Curriu! curriu! que es maten!
El desconegut sagnós i esparracat, esbufegant, va fugir platja
enllà, seguit d'una cridòria de infern.
-Agafeu-lo que mus ha mort sa nostra reina!
I l'home corria adalerat posant-se les mans al cap i dient plorós: -
Gemma meva!... ets morta!... morta!... Aixís va assolir la pinada i
allí, amparat per les soques, fugia davant de les pedres que li
tiraven i que feien saltar l'escarrotxa dels pins i fugir els
ocells. Una pedra va tocar-lo i l'home caigué estabornit, i els
pescadors esglaiats van fugir cap a la platja.
El xuclador era voltat de gussis i llaguts; quan el mar esdevenia
silenciós tots a l'una cridaven:
-Mariagneitta!...- i roncava la mar,... ressonava la roca...
mormolava el vent...
* * *
La campaneta del cancell va sonar en el silenci que regnava a la
rectoria... la porta va obrir-se grinyolant, i una veu apagada va
dir tremolosa:
-A Maria!
-Sens pecat fou concebuda- va respondre la vella majordona que sortí
bo i fent mitja.
-El senyor Rector?- va dir tot decidit en Fitora.
-Prou... prou... qui diré que'l demana?- va fer la majordona tota
astorada de veure acoblats en l'entrada, aquell estol de captaires
que mai anaven a missa.
-La colla de l'art- feu tímidament la Monja tota plorosa.
-Alabat sia Déu- afegia la vella; i tota pensívola va anar a cercar
el Rector que es passejava lentament entre les mongeteres del seu
hortet, resant amb recolliment les matines d'aquell dia.
-Bons dies... entreu... entreu...- va dir el Rector amb veu dolça i
paternal.
Tots restaren immòbils.
-Passeu... passeu, com si fossiu a casa vostra.
I tots van entrar temerosos, sense dir paraula... sols se sentia la
fressa del trepig.
-Què hi ha de nou?.. expliqueu-vos!
Ningú va respondre... tots miraven a terra.
-Expliqueu-vos, en què vos puc servir?
Després d'una bella estona que tots es miraven donant-se cops de
colze i tocant-se amb els peus, en Fitora vermell i emocionat va
dir:
-El Mut li dirà.
-Parleu, Mut, parleu- feu el Rector, tot arrugant la cara per a
amagar una rialla que floria en son rostre.
-Jo? això la Monja que és més de missa!
-Justa! la Monja que és més dallós!...
-Dòs ho diré jo amb el permís... Res, que la noa de ses ploralles,
sab? ha anat a picu i li veniem a dir que mos fes un enterrament...
em dispensarà la franquesa...
-Ni més ni mencos- confirmà en Tenas.
-És morta? Aquella noia?- feu el Rector estranyat.
-Sí, dins d'es xuclador- exclamà en Xixu.
-S'hi ha negat- afegí en Llissa.
-Me casu! s'és negada com sa sorra de sa melica-.
-Aixís com voleu que li fem enterrament?- demanà el Rector més
estranyat.
-Hi fassi un enterrament cantat.
-Ah! voleu dir que canti les absoltes.
-Això!... era una noa que ho volia i tots li tenien voluntat i volem
quedar-hi bé... ja que no podem treure-la d'es catau, al mencos que
vostè hi posi unes bones solfes cantades per l'animeta... El patró
mus ha donat quitrà per fer una creu en sa roca!
-L'Orga mus deixa el llagut.
-En Jan es caro i en Metterina es gussi.
-I en Pepet _americano_ mus paga els ciris.
-Bola!
-Calla tu!
-Mira!!!
-Calleu tots!
Llavors tothom garlava a l'hora fins que el Rector va apaivagar la
vèrbola que creixia com una riuada, tot alçant les mans en l'aire i
dient:
-Molt bé... comprès. Jo li cantaré les oracions dels difunts i
després...
-Aquest diu com mus farà pagar.
-Embustero! jo no dic res.
-Calleu tots- reptà en Perot.
-No res no vos faré pagar... però vull que demà vingueu tots a la
missa que direm per la morta... també de franc!
-No!... miri tots hi posarem deu cèntims.
-Res... res! veniu a missa.
-Si no hi ha feina!
-Calla borrango... sempre seràs de la ideia.
-Pari ment, senyor Rector, que no tingui mal de mar...
I van quedar que tant bell punt la mar no fos cansada i el vent
minvés, anirien amb les embarcacions a cantar les absoltes davant la
roca buida que havia xuclat la Gemma, que després farien una creu
amb quitrà i que a la part espadada hi penjarien una toia de flors
bosquetanes que la Monja tenia amb aigua dins un pitxer.
El mar s'era abonançat i el vent s'havia forejat; els blancalls
d'escuma morien i les algues aferrades en les roques anaven seguint
el ritme misteriós que els donava l'onada. Era el capvespre, la
sentor del marisc barrejant-se amb la flaire de la pinada, l'aroma
dels romanins i la olor dels fonolls, se enlairava en la pau que
omplia l'aire, com un encens que oferia la terra a la puresa del
cel, com la darrera pregària del jorn. Llavors van parar els
llaguts, el caro i els gussis amb tota la gent de l'art
endiumenjada. A la primera embarcació hi anava el Rector amb el
roquet posat, el sagristà i dos escolans. Les dones i les criatures
duien ciris encesos que reflexant-se a la mar serpejaven a la
quietut de la badia. Els homes bogaven, i tot el poble encuriosit
s'ho mirava de la platja estant, ungit per una mena de respecte
misteriós.
Mar i cel se confonien... la ratlla de l'horitzó s'havia fós...
talment semblava que aquella corrúa d'embarcacions naveguessin pel
firmament i que seguint mar enfora arribarien al mateix cel, fins
al peu del Creador...
Les aigües havien minvat... les roques fosques eixien voltades
d'algues que penjaven esllanguides, com a collarets de robins i
esmeragdes que voltessin el coll d'una nadadora bruna... Se sentia
el bogar dels rems acompassats, com si volguessin juntar-se al _ora
pro nobis_ que deien les dones passant el Rosari... I les campanes
omplien la quietut amb les sonoritats solemnials del toc de difunts.
Mentrestant, la gentil Gemma era estojada dins la roca que va
xuclar-la. Era una bauma al mig de la mar que tenia el catau
d'entrada sota l'aigua. Quan les ones hi entraven arremolinant-se,
feien una fressa de buid com si entressin en una tomba. Tan bell
punt Gemma va ésser xuclada per un remolí, va sentir-se que una
penya se li clavava en la frontalera i instintivament va ajupir la
testa, i una altra andana va acabar de xuclar-la bauma endins...
Després alçà el cap i va sentir-se lliure de l'aigua que la cobria i
va respirar fadigosament, ofegant-se, en les tenebres que la
voltaven... El silenci que de molts segles regnava en aquella
foscúria, fou torbat per son estossec seguit. I provà de nedar en la
fosca, allargant el peu, cercant el fons plena de paüra... Entrà en
son cor un bri d'esperança... son peu sentí fons d'arena fina i
atapeïda i va poder caminar... Gemma es quedà dreta i allargant les
mans en la fosca va avançar temerosa i trobà una platjeta llisa,
plana, sense cap petjada i s'hi llençà com als braços d'una mare
amorosa, i allí es palpà el front que anava sagnant... sagnant...
després les sensacions li fugiren dels sentits, la vida se li
allunyava i sa pensa penetrà en un somni ple de dolcesa... son front
degotava lentament... el mar se sentia braolar en la llunyania...
com una recordança apagada pel temps...
La roca buida i ressonant és com un sepulcre aposentat al mig del
mar... en lloc de flors, les onades hi han sembrat algues marines,
en lloc de oracions s'alcen al cel les remors del vent, en lloc de
llàgrimes neixien de la mar els xarbots salabrosos, i un pi, arrelat
en la roca viva, fa amb ses branques revingudes i enlairades un
majestuós senyal de la creu... Dins la bauma s'hi ajoca el silenci;
hi regna una eternal foscúria... l'aigua de la mar puja i baixa
tenebrosa i sonora, i un degotall rítmicament s'ou en una reconada
com el batec de cor invisible i agònic que morís per voluntat d'una
maligna fatilleria...
El sol queia daurat damunt les muntanyes grises; la mar se bonançava
i la ventada anava minvant com un respir fadigós que va reposant-se.
Els falziots entraven a voladuries en la bauma per una esquerda,
fent una xiscladissa, folla d'alegria... Gemma es deixondí... els
somnis que embolcallaven la seva ànima condormida van espargir-se, i
tot d'una va obrir els ulls en les ubagors atapeïdes i es posà les
mans als parpres i feu un sospir en l'aire ple de quietud i flaire
com extasiada de les fragàncies del marisc que la reviscolaven...
Sentí reflorir la sensibilitat i el moviment pel seu cos ert i
capolat... una set ardenta li abrusava la gola i una fam corsecadora
li dolorejava la boca del cor i oïa caure l'aigua del degotall i
glatia cercant-la en la foscor... Gemma com l'orb cadell que troba
el pit maternal, trobà l'estalactita que plorava aigua gemada i va
beure ajeguda i amb desfici, com si begués un bàlsem caigut del
cel... Bon xic escarquillada, pel magí de la pobre Gemma van brollar
les remembrances de tota sa dissort. Pobre Gemma! en aquell
cautiveri se sentia feliça...: son exili li era plaent! la platja
era amorosa com una mare... les roques la guardaven com un pare...
ella havia tingut una bona mare... una mare santa que amb sa bonesa
havia fet bo al seu pare... una mare que morí infantant; i el pare
sense les resplendors que sa amorosa muller li retia va esdevenir
fosc, viciós, dolent... Van fugir de Capri seguits d'un ròssec
vergonyós i abatuts per la misèria; i el pare cercà l'argent pels
seus vicis fent treballar la seva filla... i vinguen balls i
cantúries en cafés i teatres obscurs, atiada per la amenaça constant
d'aquell home cruel... Gemma anà fent-se gran entre les tortures
aclaparadores del pare que exigia cançons que li repugnaven i balls
que l'avergonyien... i els picaments de mans i crits esclataven
delirosos en aquells ambients tèrbols de fum i flairosos de vicis.
Un dia el mal pare sentí una veu a cau d'orella... era el fibló de
un luxuriós... era la vespa maligna, infernal que zumzejava cada
jorn. Fins que una nit el mal pare, embriagat, escoltà la veu i obrí
la mà per copsar una borsa curulla d'or; i en acabat, fugí cantant i
bebent per ofegar una veu que semblava que'l reptés. I el pare
monstruós va enfonzar-se en els femers del vici més vil, i Gemma no
podent fugir de son nou enemic d'ulls encesos, cercà la mort, i el
qui l'havia comprada va garrotejar-la cruelment... i aixís sos ulls
eren eixuts de tant de plorar, sa faç solcada per la tristícia i sos
llavis marcits de tant de fingir somriures... Fins que havia fugit
camps enllà. Ell seguí dormint en el tren on viatjaven, i aixís va
arribar als pins morta de cansament, paor i solitud...
I avui son enemic l'havia trobada, després de cercar molt de temps,
tota feliça entre la misèria honesta de la gent de l'art. -«Sieu
purs... sieu bons... fidels a Déu... Déu no mira els vestits ni les
joies, sinó les ànimes!»- deia el Rector; i allí en la bauma, Gemma
era lliberada d'aquell mala ànima, entre les pureses de la natura,
lliure del corcó infernal que li atuïa son cor; davant la maldat
havia perdut l'instint de viure i restava en la bauma ben resignada.
Tot d'una l'esglai va garfir son cor. Una resplendor rogenca
s'atansava, il·luminant l'aigua de la bauma. Les roques eixien del
fons, encatifades d'algues que's movien amb una suavitat encisadora.
Els peixos es veien tot pujant i baixant amb els ulls eternament
rodons i oberts dintre l'aigua; mastegaven i llançaven troços de
cargolí que anaven d'una boca a l'altre sense ésser engolits. La
entrada de la bauma es veia ben clara. La roca que va ferir-la i les
estalactites que penjaven del sostre com uns ullals d'una boca
gegantina que l'hagués dragat i el fons d'arena fina clapejat de
pedres petites i rodones...
Gemma va recordar-se de la bauma blava de Capri on ella havia estat
mantes vegades al matí, perquè al capvespre pujava el mar i cloía
l'entrada. -Dins una bauma com aquella...- va dir-se. Tot alçant-se
i enlairant una mà, va trobar una roca prima i freda que li donà
l'impressió d'un contacte sepulcral i mirà arreu i vegé un roc rodó
i blanc que va semblar-li un crani, i un calfred va trontollar son
cos. Gemma sentí esclatar dintre seu la força de l'instint, i va
passar com un llampec la imatge de la mort de fam, de fred i de
por... sos ulls es clourien en la fosca eterna... son respir
s'aturaria lentament en el silenci; i son cor es refredaria com les
roques que la voltaven... i ella volia viure!... viure!... veure
clarors... respirar llibertat... quina feresa li feia aquella
penombra!... quina esgarrifança aquell silenci!... A fora
cantaven... cantaven unes absoltes... Era morta! Tot estremint-se
escarritjà les dents i feu un xiscle que retrunyí per tota la bauma
buida i ressonant com una immensa campana...
Tremolant mullà els dits en l'aigua il·luminada i va senyar-se
esfereïda. -Podré fugir... nedant sota aigua; aixís ho feu un
pescador de Capri en la bauma blava- i va capbuçar-se amb els ulls
oberts i seguí tot nedant les claretats rogenques fins que no pogué
aguantar-se més el respir. Llavors alçà el cap i veié la superficie
de la mar que semblava el vidre mortuori que la cobria, i va treure
el cap entre les barques dels que cantaven compungits per la seva
mort.
Gairebé tots restaren espaumats. Alguns xiscles d'esglai van torbar
la quietud del capvespre. El salpasser i el llibre que tenia el
Rector caigueren a l'aigua i feren fugir els peixos que s'havien
agombolat enlluernats sota la claror dels ciris. Les dones van
esclatar en uns plors que enternien.
-Sa noa!
-Sa nostra noa és viva!
-Ha ressucitat!
-Ja és nostra!
-Miracle!... miracle!...
-Ses pregàries l'han treta!
-Mariagneitta!... vina fia meva!... no tingues por, que aquell no
tornarà mai més.
-Tu sí que vens de s'altro món!
L'espant, l'alegria i l'emoció sacsegen tots els cors. Les
embarcacions tornen rabents com si fugissin de les trombes
marines... els ciris s'han apagat i els ulls s'han encès de joia...
tot era rebombori i alegrança... En el cel no hi havia cap núvol i
en el mar cap ona... apar que la natura també resti com astorada.
Les quilles es claven furients a la sorra i en el mar queda una
munior de remolins i escuma com un seguici triomfal, com una dansa
joiosa! Tots salten en terra mullant-se els peus i donant-se
empentes... Tots volen veure la gentil Gemma, besar-la, abraçar-la,
i ella respira de pressa i no pot dir res.
-Janet, mireu que el Rector no faci un pop.
-Gonta el llagut.
I un per l'altre van deixar el Rector i en Janet sols, per a veure
la noia salvada. I passà per la platja una onada d'emoció, i tots
els cors van enlairar-s'hi com els llaguts damunt les plenes
escumejants... ploraven les dones... ploraven els homes i el Rector
i en Janet s'apretaven estranyament els llavis, i la gentil Gemma
s'agenollà damunt la sorra i s'ajupí com si fés una pregària dictada
de una devoció sublim, i, plorant, tremolosa, agafà grapats de
sorra, la besava frenèticament i l'espargia per l'aire tebi d'aquell
capvespre inefable!