I va arribar al fons de tot, i allí, entre els penyalars, l'aire era
clar, no hi havia boira i es veien les flors del riberal gronxant-se
en el ventijol; les remors dels xaragalls eren amigables, i les
aigües del riu desfilaven damunt els còdols arrodonits, cobrint-los
d'un vel d'escuma, com la testa d'una núvia. El cos de l'Angeleta no
es veia en lloc. En Ció el cercava panteixant, i res, els esquitxos
que feia la cascada volaven pels aires i un raig de sol va
il·luminar-los fent totes les coloraines de l'arc de Sant Martí.
-Deu ésser riu avall!
Les aigües tenebroses del gorg pregon se removien fent una riuada
d'escuma. En Ció se sentí vençut. Va recolzar-se en una penya humida
sentint la remor eixordadora de la cascada pròxima. I una gralla
negra, volava damunt del seu cap fent una cridòria misteriosa en la
solitud d'aquella fondalada.
-Ció!- feu una veu que gairebé no es sentia.
En Ció va mirar la boira que passava pel seu damunt.
-Ció!- va sentir-se altre vegada.
El xicot va romandre espalmat... ¿No seria pas l'ànima de l'Angeleta
que'l cridava?
-Mare de Déu del Mont!... torneu-me l'Angeleta- va exclamar en Ció,
cridant, i mirà adalerat per tot arreu.
-Ció, soc aquí, al cingle! Corre que l'arbre peta!
El xicot va mirar dalt i va veure molt borrosa l'Angeleta agafada
fortament a un avet que va copsar-la entre ses branques obertes, com
uns braços paternals.
-Angeleta! Angeleta meva! ¿Ets viva? No't moguis,... espera't!
Quan en Ció va arribar a dalt, ran del cingle, semblava un
desenterrat, ni habilior tenia per a parlar.
-Té la faixa, lliga't el cos,- va dir amb molta de pena.
L'avet mort de l'abisme, que sostenia la noia, tenia les branques
blanques, pelat, sense una fulla. La boira s'anava aprimant i l'avet
cruixia.
-Afanya't Ció..., que caic!
L'Angeleta es moria d'engúnia arrapada a aquell avet, amb els ulls
estretament closos per a no veure la buidor aclaparant on queien ses
gotes de suor.
La boira fugia depressa com a esgarrifada de sentir els cruiximents
sinistres de l'avet...
En Ció li allargà la corda dels crepistells que havia tret dels bous
de la carreta que seguien pasturant indiferents.
-Lliga't.
L'arbre pelat feu un cruixit paorós. En Ció tot pujant l'Angeleta
havia arrencat l'arbre mort.
L'Angeleta era dalt. En Ció semblava trastocat, plorava i reia a
l'hora i besava amb neguit les mans sagnoses de la pobre noia, que
reia com una histèrica i tremolava de fret. I vet aquí que en Ció va
agafar l'Angeleta en sos braços... Tot seguit feu un crit triomfal
al goç remader, que va juntar la vacada escampada; i la parella va
devallar, dient-se que s'estimaven; i tot els semblava que reia com
ells, el sol reconquerit que'ls acaronava, la boira que's fonia
depressa, com avergonyida, les flors bosquetanes, els xòrrecs
frescals, les vaques que'ls seguien i el goç pelut que saltava a
llur voltant com si conegués que la felicitat els coronava... i fins
l'abisme immens va semblar-los una boca, la boca de tot el món
oberta per a una riallada alegre, plena de sonoritats i armonies.
(Pirineu)