Com cada dia de festa, en el poble veï, al costat mateix dels graons
del nàrtex de l'església, en Patllari anava arrenglerant les herbes
remeieres per a fer la parada bo i esperant l'hora de la primera
missa.
En Patllari és un home cepat que havia fet vida de pastor en
aquelles muntanyes, on passava mesos sencers sense veure ningú i
sentint les remors del vent i els murmuris de l'aigua i els
trontolls de les tempestes. Ara, mig tulit pel dolor, va abandonar
la cabana i emparat del renom que li havien donat les cures fetes a
homes i bèsties, s'havia tornat mig herbolari i bon troç metjaire de
la gent d'aquelles cases isolades entre gorgues, cimals i timberes
solitàries. En Patllari era un home de ulls plens de bonesa, de
paraula tremolosa i màgica simpatia; tots els seus compradors se
sentien prop d'ell embaumats per un consol confortant. Tenia el dó
de posar en tots els cors una bona sembradura d'esperança.
-Valga'm Déu! Això dieu que no té cura!... Com, Mare de Déu, no
venieu abans? Aquí teniu herba del _meu_, sant cristià! Preneu això
que us farà bé!
El metge del poble era un saberut de ciutat que va arreconar-se en
aquelles muntanyes per que patia del pit. Tenia les celles unides i
la mirada sempre aspre i parlava malhumorat, reptant sempre que no
l'entenien o li feien qualque pregunta. La gent en sortir de casa
seva anava a veure en Patllari. A aquest el miraven com a un vell
profeta ple d'amor entre la gent que'l voltava embadalida.
-Mireu, Patllari, aquesta nafra... l'he feta llepar pel goç, li he
posat greix de serp, oli de llargandaix i no em passa! ¿què hi
farieu?
-Vos, Patllari... jo pla soc perduda! Quan a un se li comença de
girar la garba!... Mireu, ara el sogre s'ha ferit i tot el sant dia
demana... ¿no teniu un remei perque no mengi tant?
-Patllari... bons dies. Mireu-me aquesta noia que està magra com una
esquerda! No vol menjar gota!
-Valga'm Déu!... tot això vos encaparra?- exclamava aquell pastor
ple de bonhomia. -Mentres les muntanyes facin àrnica, camamilla,
herbes de les set sagnies, herba blanca, herba sanguinària, herba
del mal gra, no patireu, sants cristians!- i tots feien un sospir
com recaptant la flaira de l'esperança més reviscoladora.
-Vos, Patllari, mireu aquell home que ve de lluny; ha fet deu hores
de camí!
-Valga'm Déu!... i dôs, què teniu, sant cristià?
-Mireu, no hi veig res i per rellans he sentit parlar de vos i ací
em teniu.
-Valga'm Déu! expliqueu-vos.
-Tot me ve d'un enfadament i d'una alteració, sabeu? Vaig tenir un
rebull i les sangs van posar-se al coll, emprò després van baixar a
la perdiu i després van pegar cossa al cim del cap i vaig veure
mateix que bromes i més bromes; va venir-me un encaparrament i
llavôs vaig quedar cego de la vista, sabeu? Prou van dir-me que anés
a terra baixa, emprò he tingut por dels metges... si'm fan _peració_
i de primer raja la sang bona i sols me queda la dolenta adins, què?
Dôs ara jo vull probar les vostres herbes!
-Valga'm Déu!... Tot això fugirà!; preneu l'herba de les set
sagnies,- i en Patllari feia una explicació llarga i complicada de
les bullides, proporcions i hores en les quals havia de pendre
l'herba miraculosa.
Era un matí de prodigiosa transparència. L'aire estava embaumat de
sentors agradoses dels camps dallats de poc. Les primeres batallades
de la missa van escampar-se en l'ambient ple de frescors, i pels
corriols i camins van fer via més depressa les rues de pagesos que
venien vestits de les festes, amb el ronçal al braç i les mules
lluentes i cavalcades per les dones, netes, virolades i rialleres.
Quan el mateix capellà estirava, en la fosca del temple, la corda de
la campana, per a donar el segon toc, la plaça dels porxos va quedar
ben curullada i la bunior de la gent omplia la quietud d'aquella
matinada esplendorosa. Tot seguit van fer-se les parades de
pollastres lligats per les potes, fruites lluentes, llegums,
formatges recuits, esclops i eines de conreu.
L'Angeleta seguia les parades riallera i formosa i jove, esguardada
de lluny per en Ció que s'amagava darrera la figura patriarcal del
vell Patllari, temerós que li coneguessin que sentia el rosec de la
recança d'ençà que va amenassar-la. La noia posant-se la caputxa
blanca, va entrar a l'església. En Ció va atansar-s'hi per a dir-li
que allò que va dir aquell dia no anava per ella, però el cor li
tustava fort, cuidant ofegar-lo; i va quedar-se en la porta amb els
ulls fixos en l'Angeleta, fins que les tenebres del temple van
engolir-la com una nit.
-Patllari, só un malaurat!- exclamà en Ció.
-Valga'm Déu! També tu malalt?
-No hi a cap home tant dissortat com jo, per totes aquestes
altúries! Deu-me un remei per rebaixar les sangs... pels cops de
geni... la ràbia em rosega com un corc!
En Patllari el llucava fixament com un cas desconegut i ple de
dificultat, i després de cavilar una bona estona, va dir-li amb tó
solemnial:
-Mira, si'm creus et curaràs i si no, faràs cap a la desgràcia. Quan
te vingui un cop de geni, omple't la boca d'aquesta llevor i respira
vuit vegades, ben a poc a poc... senya't deu colps, i llavors respon
amb força calma!
En Ció va romandre esmaperdut, donant tombs a sos pensaments. Es
veia el més desgraciat de la contrada, mirant com tothom garlava i
reia sota aquell cel ple de blavors. Ell no gosava atansar-se a
ningú perque tot seguit les rialles es fonien, les converses
s'apagaven. Era com un goç foll que tots havien anat arreconant pel
seu geni, i ell se sentia bó de cor, lluny de les rencúnies
corsecadores i de les venjances enverinades. Tot seguit li havia
esclatat l'espetec del geni, se sentia enfosqueït de tristor, apenat
i retut en veure mortes una a una les amistats. I tant de bé com
feia sempre a tothom quan estava serè de cor! Ara mateix, estimava
l'Angeleta i amb la geniada del dia de l'ofrena, l'havia allunyat,
pot ser per sempre més! quines mossegades li donava la vergonya en
veure passar prop d'ell l'Angeleta poruga! En lloc d'amorosir-la va
esglaiar-la, i per això sufria una punyida constant que'l torturava.
L'Angeleta va sortir de l'església entre una munió de caputxes
blanques i negres, de barretines fosques i vermelles, cargolades
damunt de les testes dels homes que encenien les pipes ennegrides,
bo i espolsant-se les genolleres de les calces de vellut de cotó amb
les vares de freixa que empunyaven.
-Patllari, veneu-me sang vostra! vós que teniu tanta de calma!-
suplicà en Ció, desesperat.
-Xarric! quines coses dius!
-Mireu Patllari, que jo si no'm curo!...- afegí en Ció alçant el
puny.
-Ara... omple't la boca, respira vuit colps, senya't deu voltes,
afanya't! cuita! atura't la sang!... la veig pujar com una rierada!
En Ció va asseure's a terra atuït com si hagués passat una malaltia.
L'Angeleta de can Lau vivia en la casa més menuda d'aquell escampall
de masies amagades entre muntanyes gegantines i rocoses i voltada de
boscúries plenes de fosquetats i xòrrecs que s'esmunyien com a
avergonyits en els ubagors de les fondalades mudes. Al cim de la
muntanya més pròxima hi havia un prat voltat de cingles. Allí
l'Angeleta fent pasturar la vacada, passava les hores lentes,
quietes com a hores de malaltia, espargint sos ulls per les
immensitats que la voltaven, gaudint l'encís dels cimals clapejats
de neu, de les matinades calitjoses, dels núvols que avançaven per
la blavor del cel canviant de forma calmosament.
Avui que la matinada era teranyinosa, tantost hi havia pujat amb el
bestiar, va albirar en la fondalada una boirina que anava pujant i
engrandint-se, muda i freda, embolcallant els avets i la cascata
d'argent eternament remorosa.
L'Angeleta va asseure's com cada dia en un penyal enasprat i allí
mormolà una cançó plena d'enyorament, tot fent mitja. Després va
emmudir; ses mans van aturar-se i sos ulls van perdre's en una
mirada vaga; tota ella era un pensament. Aquell any era ben trist
per ella... El dia de la ofrena no va poder parlar amb en Ció, i va
ofendre'l, i ell fins va amenaçar-la, i ara passava prop d'ella
cavilós, i ella no gosava dir-li res.
Quan va mirar amb sos ulls encantats va veure's tota voltada de la
blancor densa, quieta i freda de la boira silenciosa i fatídica. El
ramat gairebé no's veia; molt esblaimat, podia albirar-se un vedell
petitó que estava al costat de sa mare com a esporugit. De tant en
tant la boirada esdevenia lluminosa i fins enlluernava: després
tornava a enfosquir-se, eterna, atapeïda.
L'Angeleta va sentir una basarda que li donava neguit: -I si un
animal se li estimbava com va passar al pastor de can Brú!- La
trincola del bou esqueller sonava plàcidament en el silenci de la
boira que mullava la cara de l'Angeleta amb unes gotes menudes, com
una polsina de cascada.
Apar que la boirada entri pels ulls i embolcalli els pensaments i
refredi el cor, apar que volti l'ànima com si fos un arbre... Aquell
silenci, aquella blancor sempre davant de la mirada, va donar a
l'Angeleta una mena d'ensopiment que li feu aclucar els ulls per a
no veure aquell vel que anava passant! passant! sense mai acabar-se.
Tot d'una, l'Angeleta va alçar-se amb esglai. Va semblar-li veure
darrera una vaca, una figura d'home. Es passà les mans pels ulls
ensunyats i es quedà corglaçada. Era un home que s'atansava decidit
envers ella; venia de pressa, com si la boira no fes nosa a la seva
mirada escorcolladora. La noia sentia que'l cor se li estrenyia i
les mans li tremolaven i per sa espinada passava una fredor, talment
com si una mà macabra l'amoixés.
I va posar-se a córrer boira endins; i es va sentir de cop i volta,
una remor de pedres que se esllavissaven i després queien a la
fondaria de l'abisme; i la boira com presa d'un èxtasi romangué
immòbil, gebrada, infinita.
En Ció restà enhartat, amb la pensa buida i els ulls que li sortien
de les caçoletes, com si volguessin fugir de la boira. Sos llavis
tremolaven i ses cames romangueren ertes, clavades a terra com dues
estaques, ran de l'abisme curull de boira. Com no se sentí res, ni
un xiscle, ni un respir, pel magí d'en Ció passà ufana la idea de la
mort, i com si ell es deixondís d'un encantament, va girar-se i
reculà estemordit per a cercar delirós la devallada...
Com un esperitat va esmunyir-se cap al fons, pel barranc, per a
salvar-la i recerar-la i assegurar-li cuitosament que ell
l'estimava, que havia arribat a aquells topants perque la boira
l'emparés, esborrant-li la cara, que sempre se la sentia com amarada
de vergonya, i després dir-li que no fes cabal de l'amenaça, que ell
era un covard, ben mirat i que en Patllari li havia donat un remei
per a ésser bó, ben bó, no fer por a ningú i ésser estimat de
tothom, fins d'ella!