Avui que és Sant Marcel tots els pagesos de la rodalia fan cap al
cim de la muntanya on hi ha una creu de ferro petita i rovellada que
omple tota la boscúria d'un averany santificador. Mossen Albert, el
rector de l'esglesieta que s'alça humil en el mont més encinglerat
de la contrada, ja revestit, obre el llibre i escampa oracions que'l
vent mena devers els amples horitzons que'l volten. Els pagesos es
lleven les barretines i escolten les paraules que diu el capellà i
que no entenen.
-Ara pregarem pels difunts d'enguany- fa el sacerdot, cercant una
plana en el llibre envellit.
Les mirades es claven a terra i les frontaleres s'arruguen. La barba
punxaguda de l'avi de can Lau esdevé tremolosa; pels ulls de la
pagesa fornida rodola una llàgrima, tribut a aquell nin que morí de
la distenta, fent-li remeis de pastors i veïnes sense que l'hagués
vist el metge.
-Bé dona, no ploreu, còm ho fariem tants a casa? Ventura que Déu de
tant en tant se'n duu un a ca seu!
Mossen Albert exten la mirada per aquelles immensitats plenes de pau
i silenci i beneeix el terme amb el salpasser ple d'aigua beneïda.
Llavors venia l'ofrena. Cada cap de casa rebia de mans de Mossen
Albert un pa beneït dels que havien fet aquell any a can Bruixa; i a
en Ció, l'hereu del mas Negre, li tocà el pa més gran, que volia dir
que l'any vinent ell havia de fer tots els pans per les altres
masies. En Ció que estava embadalit esguardant l'Angeleta, no va
poder agafar aquell pa tant gran i li caigué als peus. La noia va
esclafir una rialla que's perdé entre les remors que de tant en tant
feien les fulles seguidores del vent que saltava pels cimals i
timberes. El xicot, que estava corprès de l'Angeleta, va apretar les
dents amb malícia, i es tornà roig de ràbia mentres sentia que'l cor
li tustava les costelles com el batall d'una campana infernal. Sense
dir res a ningú plegà el pa i va marxar pel camí que cada jorn feia
per a desemboscar el bosc d'alzines revellides.
Passà de llarg per la font que neixia cantant, entre molsa blana,
humida i fresca, sota aquella pinosa plena d'encantament que
s'alçava prop de l'abisme. Allí pensava dir-ho tot a l'Angeleta
aquell dia de goig, amagant la seva tremolor entre l'esclat de les
rialles i els rebomboris de la festa, però aquella rialla havia
esvaït tota sa il·lusió, son cor era tot amargor, i en arribar a
l'era de terra que tenien embuinada va rebotre el pa beneït damunt
del boll de la darrera batuda i va deixar-se caure damunt la palla,
enfellonit per la recordança de la rialla sola, clara, sonora i
plena de musical bellesa que esclatà en mig d'aquell silenci místic
i que com un eco etern ell sentia pregona, entre pensaments que
l'exasperaven... Aquella rialla sols era per ell, per a befar-lo
davant tot el poble; quina vergonya!... I allí, tot sol entre els
pallers aromosos, sentia tota l'amargor de la solitud sense conort.
El goç remader va atansar-s'hi ensumant-li els peus. En Ció va
exclamar amb un gran crit:
-Ves-te'n, babau! que't mataré!...
I el goç i les gallines que pellucaven plàcidament, van escampar-se
esglaiades.
No podent resistir el neguit que se li havia cargolat al cor com una
serp verinosa, va alçar-se tot d'una i es posà a feinejar una bella
estona. Aplegà les bardes escampades, va treure els xavegons de la
pallissa, estrinjolà l'animal, i més sossegat, va atançar-se al banc
cantirer per beure l'aigua gemada d'aquella font on ara serien tots
garlant i rient. L'aigua que havia begut semblava que li hagués
apagat el caliu de l'ira que duia congriada al mig del pit,
l'enyorança de veure l'Angeleta va fer-li sentir un gran penediment
d'haver-se enquimerat, i una tristor suau li invadia l'ànima
lentament, com una boirada que li adormís el geni, com una manyaga
de mare amorosa que li apaivagués l'agror de la malícia amb dolceses
de cantúria de breçol. Va cercar el bouer per acomiadar-se'n.
-Magí, oh Magí! me'n vaig.
-I dôs, també avui tens temperis?
-Com ho sabeu?
-Ja ho mostris prou com has rebatut el pa per allí-allà.
En Ció va agafar el pa, va besar-lo i donant-lo al bouer va dir-li:
-Té, gorda'l... ja torno.
I passant d'un salt per la taparada de boix, va arrencar a fugir,
amatent a guarir-se d'aquella tristícia que li embolcallava l'ànima.
A engolir alegria a gorjades de llop. D'una pitrada de boig va pujar
al cingle per veure si podia garlar amb aquella noia que duia al seu
dedins com una relíquia de resplandors que l'atreia amb ses aromes
de flor boscana. -Ell també hauria rigut si a ella li hagués caigut
el pa!...- es deia, sentint que'ls peus se li esllavissaven damunt
la terra on la pluja havia fet tendror. En Ció anà pujant
arrapant-se a les mates humides, dins les ubagors de la boscúria, i
fent una gran fressa entre els brossalls que trepitjava.
-Quina remor! deu ésser el porc senglar- va fer una veu que eixia
del pròxim caminoi. En Ció va ajupir-se aclaparat de vergonya. -Si
el veien allí, quina riota farien altre cop!- i romangué quiet sota
les mates, sentint la vèrbola dels que tornaven de la font.
-Vatua en Ció! He tingut una bona por que es ferís!
-Que vermell s'ha tornat!- deia una dona vella, ventruda, camatorta
i escaixalada.
-Un parell de samarrugues al clatell!- afegí la jove de cal Roca
que's mirava un nen capgros, camús i brut de cara.
-Com ha fugit!- comentava el eugasser;- ni aquell dia d'aquella
pedregada que'ns va deixar ablanits, corriem tant com ell! Ha passat
l'olivet com una daina.
-No'n feu cabal; això passa al pic de la jovenesa,- va dir un vell
arrugat i magristó i geperut.
-És un home com una riera d'estuf,- exclamà una dona rodanxona,
bocagrossa i lleganyosa; i les rialles que eixien de les boques
feien un chor que s'eixamplava en el capvespre que extenia ses
clarors apagades, ple de majestat.
En Ció no podent contenir-se, va eixir de son amagatall i cridant
com un boig va dir, amenaçant amb el puny:
-Abans que vingui la glaça de l'hivern me la pagareu!
-Borda'l!- cridà un de la colla.