Quan el primer carro va arribar al molí, la farina rajava freda. Tot
just en Magí havia enjegat l'aigua tranquila de la bassa. Les moles
roncaven i l'aigua espargia una remor alegroia que es confonia amb
la fressa que feien dins el ventijol matinal les fulles dels arbres
de la vora del riu.
-On sou?- va cridar el noi de Batet, mirant dins del molí.
El gat es llepava la pota mig ensunyat, damunt d'una saca plena. El
gos aclucava somiosament els ulls davant el sol ixent, i l'euga dins
de la cort, de tant en tant, potejava en la foscor. En la llar
pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent
una munió d'espurnes que s'escampaven pels aires i morien pel camí
del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon,
pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa.
-Magí... ei!... on sou?- ningú responia. La farina que anava sortint
de la canal s'apilava flairosa i el noi de can Batet va asseure's
damunt un rest de sacs de blat, després d'haver posat els descansos
del carro i una pedra sota les rodes, i va adormir-se sentint el
murmuri de l'aigua i la remor de la mola que anava voltant damunt la
mola terrera.
Quan el noi de can Batet roncava com les moles, baixà en Magí
adalerat. Va llambregar la llàntia encesa davant Sant Ramon; prengué
la pala i va espargir per la farinera la farina que hi havia davant
el rajador, flairosa i tèbia, i després de mirar la tremuja, tot
sacsejant el muscle del noi de can Batet, va dir-li:
-Que fas un cluc?... Lléva't, que són les cinc!
-D'on sortiu? Fa bella estona que crido...
-Vols dir que ronco? noi!
-Porto sis sacs a moldre.
-Mira, és ple... i tots davant dels teus.
-A fe que mus vé a repel d'esperar-nos... Creieu, Magí, que fa més
d'una setmana que tenim de comprar-nos el pa; que Déu n'hi do!
-Dôs noi, no sé pas com podré moldre el teu blat... El temps eixut,
l'aigua escassa... Això és el molí de Cacaracac, quan té aigua no té
blat!
-Magí!- va cridar una veu de dona; i van sentir-se passes, i del
sostre va caure una polsina blanca. El moliner va pujar l'escala de
fusta com un llamp. Després va passar un altre estona llarga. El goç
s'estirava, el gat canviava de positura i el molí seguia mormolant.
El vent entrava per la porta i feia moure les teranyines que
penjaven de les bigues, i alçava una pols blanca que jeia damunt les
lloses fredes.
-Que fas aquí, bacaines?
-Ola, Ton! Mira, esperant en Magí, que no sé què li passa; va
atrafegat... Sé pas que li passa, no està per res!
-On és?
-Dalt.
-Fa molt?
-Bella estona. Que portes blat també, tu?
-Si noi, però és ple de juí i mus fa mal. Llàstima que ara no passen
gitanos, que els el vendria...
-Per què? Compren el juí?
-Pas poc! Si tenen un animal guit li donen juí per menjar i veuràs
aquella bèstia més persona que mai... _gonta_ tota la fira com si
tingués seny... Ah! després, quan li passa aquell ensopiment que
dona el juí... tremola, perque les guitzes van a ratxades!
-Bon remei per la meva sogra que és guita de les quatre potes!
-Un noi... un noi... minyons... ja tenim un hereu!- va exclamar en
Magí tot baixant l'escala i cridant com un orat; i va abraçar-se als
que l'esperaven i va petonejar el goç, movent el cap i tremolós de
barba.
Els dos minyons no van entendre'l de primer anduvi, fins que
sentiren un plor d'infant.
-Teniu la dona lloca?
-Poc ho savia que la Teresa estigués prenys.
-Quin xicotàs! És una mena de brau empeltat d'àngel; té un pit com
un perdigot, uns ulls com el puny. Sentiu quina veu? sentiu? Jo
estic que no soc jo; pensar que després de cinc noies ve un home
cepat, que farà anar les moles com si fossin de paper! Quin moliner,
nois! això s'ha de refrescar.
-Fet! refresquem, prou se coneix que en teniu poca de mainada...
-Vinga d'aquell vinet de la bota petita. Atureu el molí! i tots a
beure, i feu-se aixamplar la roba que tot vos anirà aganyit ara!
-Fins la dona que és aigadera, que tingui la mixa!
I en Magí, sentint-se embolcallat d'un mantell invisible d'alegria,
pujava, baixava, reia i cridava. Va agafar el noi, un cop vestit, i
va mostrar-lo a totes les noies, als homes, al gos quissoi, al gat i
fins a la poltra i la somera.
-Tu, Nana... aquí tens l'altre moliner... cal que el creguis,- i la
somera va mirar per la finestreta de la cort fosca, amb ses nines
plenes de claror.
Les tres nenes que'ls restaven van saltar per l'era entre les
garbellies, totes humides de la mulladina de la matinada.
-I tots a estimar-lo força! ¡com a germans!- va dir en Magí a ses
filles.
-Així sí que s'estimaran poc!...- va respondre maliciosament el de
can Buc.
-Bé Magí... ja teniu el que tant desitjàveu; un noi... Ara penseu
que la vostra dona no podrà criar-lo. Recordeu-vos que és flaca de
nirvis i que si la debilesa li puja al cap tornarem a les manies...
Creieu, doneu el noi a dida.
En Magí va quedar-se glaçat, dret al portal; i mentres el metge del
poble s'allunyava cavalcant aquell mul de bona estampa que tots
coneixien, va dir, fent una grimaça de menyspreu:
-El meu fill a dida? L'amo fora de casa!... Ruc!... com tots els
metges.
La Teresa també va sentir-se corferida -no criar el seu fill! tot
justament el noi, havia de dur-lo fora de casa!- I els dos esposos
van eixir a la finestra i van mirar el metge com s'allunyava per un
corriol, vora la peça de can Buc.
-Mira'l!... qui sap si cridéssim al noi, que'l fés llaurar una
estona; ¿Manies fa venir el criar? ¿Manies?...
L'arada passava esgarrinxant els camps. Se alçava una sentor de
terra remoguda que omplia tot l'aire i la ferida que deixà la rella
lluenta romania oberta al cel. Rítmicament, el sembrador, a cada
passa llençava un grapat de llevors en l'aire; s'oïa una fressa com
un respir, i un nuvolet de polsina es fonia, tot just nat a la mà.
Després passava el rascle aplanant els solcs, i la llevor restava
dormilega en la fredor de la terra, esperant la força misteriosa que
li duria el primer alè de frescor de la terra i el primer neguit de
fulla que cerca la claror del cel.
-Què feu, Sureda?
-Trepadella.
-Que plourà, que veig que sembreu?
-Ca! però com la trepadella vol ser soma i ja hi ha una mica de saó,
me penso que no s'allonarà.
-Mireu, vós que sou emparentat amb en Magí feu-li entendre que la
Teresa no crii... tinc por dels nirvis, i si veieu quelcom
digueu-m'ho. Ells, tinc por que no me'n diguin res, per amor de la
dèria que tenen de fer-ho tot bé! Ja per l'altra criança, va patir
força, se li acudia de menjar guix!...
-Descansi, senyor metge, ja hi donaré un cop de tràmec.
I van acomiadar-se; l'un seguí sembrant; l'altre, allunyant-se,
esguardat pels esposos que l'omplien d'improperis.
-Es deu pensar que aquí passarà gana com ell! Mira Teresa, cop de
llet, cop de costelles i ous, i cop de vi ranci: beu, beu que'l vi
fa sang!
-El vi fa borratxons... i vòs dir que begui jo?
-I ben net! això reforça, dona!
En Magí cada dia n'estava més encisat d'aquell bordegàs tant rodó i
blanc i ple de vida. Es sorprenia davant els seus badalls, el seu
respir i el seu plor, com si mai no hagués tingut cap fill. Les
seves filles bocabadades trobaven en son germà totes les gràcies, i
llur mare, tota cofoia, no feia altra cosa que contemplar aquell
infantó que anava fent-se cada dia més gran, per la regor del seu
pit... d'aquella font de vida que Déu l'hi havia posat tant aprop
del cor que quan el nen mamava, li semblava que ella li donés la
mateixa sang plena d'amor.
Per altra part es veia tant ben afalagada pel seu marit, que per por
de donar-li una pena, callava allò que es sentia, amb una mica
d'angoixa... Una mena de rosec a l'esquena, un deixament, una
tristesa...
Cada vegada que'n Magí anava a vila, tornava carregat de
lleminadures, borregos, melindros, pa de pessic, llangonissa,
pernil. I fent una manyaga a la seva dona, li deia ple de goig:
-Té noia!... mira quin bé de Déu de coses que't porto!
I la Teresa se sentia inundada de felicitat en veure's tant ben
peixada per aquell homenàs il·lusionat com una criatura que espera
els Reis.
-Teresa; el nen badalla... deu tenir gana... au! dona-li el pit. Té,
primer beu-te aquest ou, que encara és calent!... Passa-te'l pels
ulls que això aclareix la vista!...
I en Magí, amb una rialleta sospesa en els llavis, passava l'ou pels
parpres de la seva dona, i el trencava contra la paret i li feia
pendre.
-Com te trobes ara? Veus dona! ara una mica de vi... i ara que'l
golafre mami... i el saviàs del senyor Ramonet que vingui i
aprengui,- i tot donant-li el nen, li feia una muixangueta; i la
Teresa feia el cor fort i el seu fill mamava com aquells vedells que
tot mamant fan ressonar, a cops de cap, el ventre de les vaques.
Un dia que en Magí era fora, la Teresa va sentir-se un defalliment
que li anava xuclant la vida; una suor freda va escampar-se-li pel
damunt, com una rosada mortal i els pensaments se li allunyaven com
enduts per una ventada, i una remor en ses orelles va fer-la caure
damunt d'un pilot de blat rentat que estava eixugant-se. Allí va
romandre erta i blanca, amb una blancor sinistra. El nen a la seva
falda, va adormir-se mamant, vermell i xamós. Semblava que aquell
nadó s'havia engolit l'ànima que la seva mare li donava de tot cor,
i que ella bo i morta volia servar-lo fins a la fossa...
Les noies van revifar-la fent-li olorar vinagre... La Teresa obrí
sos ulls, esbrinà amb una mirada somiosa on era i va dir astorada:
-On és el vostre pare?
-A vila.
-Preneu vi, mare...
-Porteu-me un xic de moscatell.
Un cop va beure, sentí com una escalfor que li revifava el cor, que
ses venes s'omplien de vida i sos ulls de claretats, que per sa pell
s'escampava una tebior dolça, i feu un sospir pregon i va esclatar
en un plor somicós, com d'una nena avergonyida de plorar davant de
ses companyes de costura.
-No ho dieu al vostre pare tot això... no em passarà més... ara ja
tinc el remei!... Té raó en Magí!... Tinc de beure!
En Magí cantava. Era un dia de gran tràfec. La plassa del molí
estava plena de carros. Les tramuges sempre curulles de grana. La
farina rajava tèbia i seguida com una font per la canal que feia
trontollar la filosa. Per tot se sentia una flaire que reviscolava.
I l'aigua quieta, adormida de la bassa, anava baixant lentament, amb
la imatge dels arbres que s'hi emmirallaven. En Magí cantava rublert
de goig en veure aquell molí que havia estat un niu de misèria i ara
és tot brogit i treball i alegria, conquerits amb la feina, neta i
honrada com la de ningú... Ell amb la seva dona eren mirats com a
models de belles persones i com els més treballadors d'aquells
voltants. En Magí era un home complidor que sentia tot l'encís de la
veritat i gaudia obligant els fets a anar sempre sota el jou de la
seva paraula. -Ho ha dit en Magí!- deien els pagesos i aixís
apaivagaven totes les discussions. La llengua del moliner no havia
mentit mai. Ella, la Teresa, era una dona dominada pel cor, que
xarbotava de sentiment per tots i per tot, i sense una guspira de
reflexió, se desfeia donant-se a les necessitats dels altres.
-Sort de la Teresa que va córrer!- se sentia sempre que la dissort
flagellava algún veï. Ara que tenien un noi que'ls seguiria anys
enllà, amb llur mateix esclat de virtuts, es sentien més confortats
i vigorosos, davant del bé que'ls enlairava plens de renom. Per això
aquell dia en Magí no podia deixar la cançó triomfal que entonava
com un bell esplai; però la seva alegria va estroncar-se sobtadament
en aturar les moles per a canviar la grana de les tramuges. Un ronc
estrany se sentí de part de la llar. En Magí va llucar per la
espiera i va quedar-se espalmat. La Teresa estava ajeguda a terra.
En Magí va saltar per damunt de les cofes i les saques apilonades,
agafà la seva dona i va dur-la cap a dalt. Va deixar-la damunt el
llit alterós i obrí la finestra per a fer-se claror.
-Teresa!... Teresa!
La dona no responia, el nen estava morat respirant a batzegades,
movent els ulls d'un cantó a l'altre i torcent la boca tremolosa. En
Magí va agafar-lo per a posar-lo al breçol i començà de cridar:
-Noies! correu, aneu a cercar el metge, que tots se moren!- i sense
poder estar quiet, ni gosant fer res, va moure el cap abatut bo i
pensant: -Erem massa feliços, això és un mal donat per la maleïda
enveja!-
En Magí sentia tota la tortura de l'esglai i de la solitud... estava
neguitós, veient que passava el temps i no se li acudia cap remei
per a estroncar aquella tragèdia desoladora... -Pot ser sí que tenia
raó el senyor Ramonet... allò era un atac d'aquells que va parlar-
los; i per la pensa confosa del moliner creuà la primera idea de la
vergonya que sentiria davant del metge que no havien escoltat, entre
platxeries sornagueres. Quan va entrar el metge a l'estada on hi
havia els dos malalts, en Magí encara no havia pogut dir un sol mot
a la Teresa. El nen de tant en tant feia una estremitut. En Magí
esfereït aclucava els ulls.
El metge va mirar el nen. Li feu pessigolles a la planta dels peus,
va picar-li el ventre, li acostà una cerilla encesa als ulls, i tot
d'una, com si veiés la resplandor de la veritat, va deixar el nen i
anà a veure la Teresa. I mig confós, com si no gosés descobrir el
que veia, va dir en veu baixa al moliner:
-Magí... això és una mona com una casa!
-Senyor Ramonet!- va exclamar en Magí tot alçant el gresol que tenia
a la mà per fer claror.
-Magí, no us alarmeu, tot això passarà! Res, una flaquesa tots podem
tenir-la. Amagueu el vi, i tot curat. Deu-li aquesta medicina, i si
no estan bé, demà aviseu de bon matí, que tornaria...
En Magí no va poder respondre. Mirà el metge fixament, sota la
punyida de la vergonya, i després eixí de la cambra, tapant-se els
ulls amb les mans, horroritzat. -Mare i fill borratxons!
borratxons!- i va anar a tancar totes les portes i finestres, perque
no traspués la taca que havia caigut en aquell molí mirat per tothom
com un temple.
Passaren dies que en Magí no tenia esma de fer res: eixut i
malmirós, feia posat de malalt i no esguardava ningú. Devegades feia
un sospir, de vegades sentia el fibló de l'enemic, perque es posava
vermell. i barbotejava mots plens d'ira.
La Teresa aclofagada per aquell posat, no podia capir el canvi tant
sobtat d'en Magí, fins que un dia, mentres ell regava amb l'aigua
sobrera, prop del canyer de l'hort, va agafar-lo pel coll i va
dir-li:
-Magí!
-No'm toquis!
-Què tens? què et passa?
-Vés-te'n... que no t'escupo perque fora malaguanyada l'escupinada.
-Magí, què dius? que ets boig?
-M'has deshonrat el molí, el meu nom i el dels fills.
-Mentida! això és fals!
-Ho he vist! jo, jo mateix! i algú més!
-Fals! que Déu me mati si...
-Calla! No juris!... que les borratxones no tenen tractes amb
Déu!...
La Teresa va sentir-se defallir de sobte, com si un llamp l'hagués
ferit. L'acusació d'en Magí queia damunt ella com una sentència
sense apel·lació. I llavors dins sa pensa una lleu recordança va
fer-se gran, va fer-se visible amb lentitud, com els cimals
alterosos que la boira descolga. Se recordava que un dia va beure a
cada mamellada. Després va acabar-se tota una ampolla i va sentir
una pesantor a la testa i una set de vi, només que de vi, i va beure
fins que en caure a la fredor de les moles velles, que feien de sol
al molí, elles van refredar-li ses galtes bullents.
-Tu... que de què no mates el noi! i a mi gairebé m'has mort de
vergonya!
La Teresa va redreçar-se ofesa. Una riuada de dolor va ofegar-li el
cor, prou trocejat de la vergonya i penediment.
-Magí, jo't prometo que mai més me'n veuràs de borratxona: primer
morta! Pots estalviar-te l'escupinada!- i trencà en un plor tant
ufanós de sentiment que'n Magí sentí un calfred que li feu tremolar
el rostre marcit i li estrenyé el cor espinat per l'angoixa.
El dia és clar. De les branques dels arbres, nues de fulles, en
pengen unes gotes plenes de claror. Passa un vent suau com si fós el
plàcid respir de les muntanyes i les gotes tremolen i les flors dels
ametllers enlluernadors cauen silencioses com a borrallons, i els
blats petits i tendres, que tot just ixen de la terra, tremolen com
si tinguessin por. Les vetlles d'aquell hivern van ésser tant
llargues... tant llargues, que'ls moliners semblaven més vells. La
llar petita i fumada no havia cremat tanta de llenya com altres
hivernades. Marit i muller articulejaven poc, carallargs, tristos i
sentint una agror somorta sempre que conversaven una mica. Al
moliner, l'idea que ell havia perdut la consideració guanyada amb
vuit anys d'una vida exemplar, el retenia a casa com a presoner
voluntari. La Teresa es sentia culpable. Sentia que la idea del
beure li rebotia contra les parets del crani, com un papau tancat
que volgués fugir, però no trobava l'escletxa. Al seu dedins niava
el corc del penediment, que li xuclava la frescor encisera de dona
colrada i formosa, però també hi havia encesa la guspira de un desig
constant i torturador... volia beure! Sentia haver estat descoberta,
per la vergonya que passava i perque havia perdut per a sempre el
gaudi de beure aquell vi que li feia glatir fins a corsecar-la. I
mirava al seu marit com un enemic etern i veia impossible de
guanyar-se el perdó amb aquella dèria de tornar al pecat. I com si
això els esposos ho coneguessin, la mirada mai més no tingué aquella
serenitat, aquell dolç bescanvi dels que s'encisen l'un davant
l'altre, sentint-se brollar pels ulls la resplandor de l'estimació
que neix al cor.
En Magí, home de sa casa, patia d'aquella fredor, aquell silenci,
aquella mena de basarda íntima que se li havia entrat al pit com una
floridura macabra, i desitjava de pendre mal o tenir una malaltia
per a renovar amb l'engúnia d'una tragèdia aquella estimació
somorta. -Pot ser espurgant-la sortirà més ufana!- es deia en Magí.
M'en aniré un quant temps, i per cartes farem les paus, i qui sap?
l'enyorança farà el miracle! Aixís ens hi morirem! L'hem prou pagada
l'alegria del marrec, en bona fe!...
-Mira Teresa, _engony_ l'anyada ha set bona. El blat ha _murit_ amb
tota saó, més que _engonyasses_, i les moles són molt gastades i no
voldria arribar a la feina sense unes altres! Me n'aniré cap a
França a comprar-ne unes de noves, sinó la farina no tindria aquella
finor de la nostra feina. Tu quedes mestressa, Teresa, de tu i dels
fills i del molí...
-Magí! No parlis més!...
I els moliners van besar-se plens de temença, en Magí de deixar-la
sola i la Teresa de veure's alliberada de la cara macilenta i
l'ànima desolada del moliner.
El jorn és nat. L'aire, frescal, i el cant dels ocells ple de joia.
La nit ha estat amorosa per als camps rublerts de sembradura, per
als boscos solitaris i les prades llises i ufanes que ofereixen
una bona dallada al braç dels pagesos sorruts. Una pluja silenciosa
ha caigut damunt de l'encontrada, ha caigut suau, amaradora. Tot és
rioler, i les gotes que's veuen damunt de les fulles semblen
llàgrimes d'una dolor ja oblidada. La Teresa en llevar-se sentí com
si el respir fos més ample, i anava pel molí amb els ulls plens de
serenor copsant un goig enyorat. Estava sola! En obrir la porta va
semblar-li que tot tenia més vida: l'aire nou, la llum
reviscoladora, la frescor que l'atiava a feinejar com una dona
escarramassera, com aquella Teresa d'abans, que les ubagors havien
embolcallada mesos i mesos, sense que una sola nit la celístia
amorosís les seves nines, contorbades eternament. La Teresa sentí
tot seguit la fluctuació del dubte. El record dels sofriments
passats i la llibertat que la voltava, s'oferien a la seva pensa...
El desig constant, cargolat com una fera arraulida, va redreçar-se
com una serpent davant de les buvors del sol i va fiblar-li la
conciència malaltissa. -Vull beure per desvesar-me'n, la saciada
podrà gorir-me de la dèria, i serem feliços. Pobre Magí, és com un
vell per culpa meva! i jo vull que sigui el Magí d'abans. Sols un
dia de beure; un dia sol! per avorrir el vi per sempre mes!...-
I va posar-se els esclops sadollats de palla i va donar una
establada a la somera; escampà uns quants grapats de blat a les
gallines i va arreglar el menjar dels garrins. Després va mirar les
nenes que encara dormien, i deixant ben engaldrufat el bordegàs va
anar a comprar vi.
Quan feia la devallada en la penumbra del bosc d'alzines, va
semblar-li que anava baixant cap a l'infern, i va aturar-se i es
girà llambregant el molí desventurat, amb aquella tauleta feta de
moles velles i aquell pou també fet de moles gastades i aquell arbre
gegantí que dava ombra al riu. -És per desvesar-me; pendré el vi amb
sal- i tement que altre cop els escrúpols la aturessin en sa via
malastruga, va anar depressa, cantant per ofegar els dubtes que's
congriaven en son magí, migrat per la debilesa.
En ésser de retorn al molí, va flairar l'ampolla plena de moscatell,
obrint els badius amb una voluptuositat passional i aclucant els
ulls amb la devoció dels embriagadissos, omplí l'ampolla que hi
havia en la posella del faldó de la xemeneia i va veure un glop
plena de desig i va fer un sospir i esclafi una rialla llarga que va
escampar-se en el silenci de la matinada com la veu del mateix
dimoni que rigués del bon nom del molí i de la beatitud de la natura
que's deixondia pura i com a santificada.
La mica de voluntat que quedava en l'ànima de la Teresa va
apagar-se amb el primer glop de vi. El vici corsecador, nit i dia
l'anava empenyent i ella davallava. -Fins que vingui en Magí el
beuré sense sal... després sal i fel i mai més!...
Cada dia, en arribar el vespre, després d'enllitejar tota la mainada
i de besar-los amorosament, anava cap a la cort on hi havia les
ampolles amagades entre la palla, encenia un gresol penjat alt,
que feia un llum petit, petit, i s'ajaçava a terra, en la tovor del
jas eixut i anava bevent, bevent, a glops, flairant el vi amb grans
inspiracions sota la claror feble, tètrica, maligna! Bevia sentint
tota la delícia malaltissa del degenerat que es dona als sentits i
volent gaudir tots els matisos de la sensibilitat. Bevia un got
depressa, un altre a glops, poc a poc, retenint el vi una bella
estona en sa boca ardenta de maldat. Després el vi se acabava i ella
se quedava dormida amb la pensa tèrbola. El llumet petit, petit,
moria; les tenebres colgaven el crim i la fredor de la matinada hi
arribava com una mort.
Una nit tranquila, mentres les boires baixes anaven passant davant
de la lluna, com una voliana de pensaments perduts, en Magí tornà al
molí. Tot era en calma. Les finestres obertes a la fosca, la porta
barrada, el riu baixant com sempre cap a la mar i l'aigua de la
bassa tant quieta que semblava glaçada... En Magí en veure son molí
tant silenciós, feu un sospir de goig. En entrar-hi abraçaria la
Teresa com si no hagués passat res, després els fills se
deixondirien mig esverats, per a veure les joguines que'ls
portava... i el noi fet un homenet tocaria aquella trompeta que duia
tot el camí a la butxaca, per poder-li oferir tot seguit.
En el silenci van ressonar terribles com una amenaça divina, els dos
cops que donà en Magí a la porta amb el trucador. La Teresa que
s'havia acabat la garrafa de vi ajeguda en la cort, va alçar-se
corplena d'espant... En la paret va fer-se una ombra gegantina que
trontollava, duent la garrafa a l'una mà i el gresol a l'altre...
-Teresa... soc jo, obre... Teresa!- feu la veu d'en Magí en la
solitud de la nit.
-En Magí! Déu del cel! en Magí- va exclamar aterrada, recalcant-se a
les parets.
-Teresa!- i tornava a ressonar el picador de la porta en la buidor
del molí. -Obre!
La Teresa tremolant va apagar el llum que duia i va mirar pel forat
del pany. En Magí se havia assegut al banc de pedra. Estava tot
canviat; tenia posat de venturós. A la claror de la lluna va anar
treient les joguines, i tocà la trompeta per veure si se li havia
espatllat...
La molinera sentí que la vergonya l'aclaparava i en veure al seu
marit que tornava com abans, rialler, il·luminat d'aquell amor que
ella va fer minvar, va clavar-se les ungles a la cara amb tota la
força, folla de penediment! I plena de feresa va mirar que la porta
fos ben tancada.
-Teresa! Teresa! que dormiu fort!
La molinera mirant pel forat del pany, sanglotava i sentint tota una
riuada de llàgrimes que es tenyien amb sang de les esgarrapades,
deia baix, ben baixet, com si pregués, bo i ullejant el seu marit
plena d'amor:
-No puc obrir-te, perque et faria més desgraciat... Magí del meu
cor... no puc obrir-te perque et mataria... adeu Magí... tingues
força compte dels fills d'aquesta borratxona... adeu Magí...;- i va
anar-se'n amb pas insegur, tirant petons pel forat del pany, i
abraçant-se ella mateixa. Quan va ser a dalt, va mirar els seus
fills amb ulls plorosos, va besar-los fins que ja es removien en el
llit mig desperts; i obrint amb por la porta que donava a la bassa,
va desaparèixer.
-Teresa! Teresa!- i el picador ressonava més que mai en aquella nit
que seguia trenant belleses sens fi.
Una remor d'ampolles que s'omplen d'aigua, va sentir-se del cantó de
la bassa, i l'aigua va remoure's com si sentís una esgarrifança.
Tot l'endemà el molí va romandre parat. Es sentia una engúnia
estranya com si l'aire fos mort. La foscor hi feia basarda, les
clarors hi daven un neguit com si hi hagués uns ulls que miressin.
El silenci era feridor com el dels cementiris. Els sacs eren com una
munió de gent que anava a un enterro, les tramuges obertes cap al
cel i buides com unes campanes que clamessin al cel amb el toc dels
morts, les piles de sacs buits semblaven les mortalles, els cabassos
i garbelles, les corones, la farinera, la fossa...
En Magí sentia ofec i anava d'un cantó a l'altre sense esma, com si
tingués encantàries, esbarrellat, retut. Tot ho havia trobat en son
lloc, tot endreçat. Els fills nets i ben peixats, els animals
grassos, i la Teresa fora... La nena gran, la que va obrir-lo
després de molta estona de trucar, va dir que ella havia sentit que
la mare la besava, i a les galtes va trobar-se una mica de sang...
En Magí mig embadalit va entrar a la cort... i va caure. Havia
trepitjat un tap, va flairar-lo, feia sentor de vi. Va cercar frisós
per aquells recons i va trobar una ampolla... mig plena.
-Maleïda!... mira com bevia!...- tot l'astorament d'aquell home va
tornar-se rencúnia verinosa.
-Si torna, la _brularé_ de viu en viu!- va dir-se, i pujà dalt
perque sentí la veu del nen que ploricava.
El nen seguia els recons del molí somicant, i sota de cada llit,
mirava tot cridant, amb veu que enternia:
-Mare!... Mare!...- veient que no hi era, es quedava en un recó,
xuclant-se el dit gros de la mà dreta.
-Prou... Anem-nos-en d'aquí... que si torna la maleïda, mengi terra
lleca... Anem a un altre molí. Ben lluny! Encara us puc refer de la
deshonra- i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor
sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats.
Passà més d'un any i el molí romania tancat. Les moles eren mudes,
l'una damunt de l'altre, com les dents d'una boca que la mort hagués
closa. Les aranyes feien ben atapaïdes les teranyines, que no's
movien amb les alenades de vida que entraven abans per portes i
finestres sempre obertes. L'aigua passava pel riu sense fer runyigar
les rodes. La corretja polsosa es floria i la grua s'anava
rovellant. En Magí, un jorn, sentint una angoixa misteriosa, com si
anés a entrar en una tomba, va obrir el molí, aclucant els ulls.
Anava amb un altre home. Era el moliner nou.
-Magí, ja sabeu que la canal està embussada?
-Oi! ¿no passa bé l'aigua?
I van remoure l'aigua de la bassa amb la barra del tiràs prop de la
canal... Del fons en pujava un núvol de llot que enterbolia l'aigua.
I tot de una se sentia que passava per la canal un xòrrec
tèrbol.
-Magí, s'ha desembussat; és un còdol... el so vist passar.
-Justament un còdol?
-Sí, tot blanc i rodó... gros ben bé com un meló...
En Magí va mirar pel cantó del riu per veure el còdol. Bon punt
allargà el cap va quedar-se esborronat. No era un còdol, era un
crani blanc, net, lluent que rodolava en les aigües del riu, entre
les pedres i les herbes, a l'ombra dels arbres que es movien com si
li fessin acatament. En Magí va seguir-lo acondolit i de lluny.
Tenia por de atansar-s'hi i de perdre'l...
Aprop d'una pedra, el crani va aturar-se de cara a en Magí, com si
el mirés de fit, des del fons de les aigües, amb ses conques plenes
de foscor. En Magí va recular esfereït davant aquella visió macabra
que va semblar que li deia: -No fugis, Magí... no fugis... Soc la
Teresa... Ja'm pots mirar, que no n'estic d'embriagada!... Perdona'm
que m'hagués mort tirant-me a la bassa... però vaig tenir por que
m'escupissis. Quina vergonya! Jo no l'he abandonat el molí; tot un
any que us espero... amb el cap ficat a la canal... Tu em cercaves a
flor d'aigua i jo vaig quedar-me arrapada a fons... Quina
vergonya!... Perdona'm! Magí, perdona'm!
L'aigua del riu va endurse'n altre cop el crani. En Magí el seguia,
mirant-lo, entre'ls matolls i brossals. -No em deixis, Magí... no em
deixis- semblava que li deia, ple de tendresa, mig girant-se.
Més enllà el riu esdevenia rabent i el crani va rodolar, fent una
remor paorosa, saltant damunt de les pedres, i caient en una roca
llisa que'l feu botar entre'ls xarbots de la cascata.
-Teresa, t'has fet mal?- va gorgolar en Magí estremint-se. -No
pateixis per mi, Magí meu, prou vas patir en vida per mi!- i donant
tres voltes a un remolí va enfonzar-se entre el llot.
En Magí esdevingué delirós cercant el crani que s'enfonzava i eixia
per aquelles aigües cada cop més sorolloses, i amb la fadiga de
córrer prop del riu, queia i s'alçava defallit, esgarritxant-se
la pell i esparracant-se la roba. Volia agafar-lo aquell crani,
besar-lo, i fins demanar-li perdó, i ell seguia riu avall, fins que
arribà a mar i una onada, fent un moviment d'urpa, va arrebassar-lo
i ell rodolà pel fons.
-Teresa... Teresa...- feu en Magí amb cara agònica.
El crani rodolà a les fondàries i caigué entre unes roques
tenebroses. Per damunt la mar volaven gaiament els ànecs, les
corrioles i les gavines, i un llagut a tota vela passava amb els
mariners que feien unes rialles!
(Tordera)