El jorn de l'aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any
a les ballades que es feien a l'era del mas Negre, i això que aquell
any tocava el flabiol el jaio de cal Roc, que refilava com ningú.
Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarda per a
contemplar la gentilesa enyorada de la Roser, sentir-li aquella veu
tant candorosa i rebre, encar que fos de cua d'ull, un esguard
de sos ulls plens de dolcesa somiadora.
Quan el flabiol i la cornamusa enmudien, el sol se ponia i l'alegria
s'apagava, esclatà tota la malícia de la dona del matalot del
traginer.
-Que tants de misteris! Per mi la Roser té el mal de la meva somera.
-Déu te faci bona! llengua de serp!
-Prou ho sé! si parlo aixís és que ho puc parlar. Sabeu qui era
aquella dona que duia en Tanu amb l'animal? La llevadora de
Fustanyà!... Cert com avui he menjat trumfes.
D'aquell dia ençà la casa més vella era mirada amb esglai, i les
dones van repassar les portes de llurs cases per veure si havien
caigut les creus de palma beneïda que'l dia del Ram hi clavaven
perque no hi entrés la bruixeria.
Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser,
tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la
ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la
angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava
un avet o l'esperver matava les gallines o el porc senglà malmetia
els conreus, la masia vella era mirada amb ira, els punys la
amenaçaven i les llengües la maleïen atiades per la rancúnia.
La tempesta ha estat forta; els trons han rodolat per la nuvolada,
els llamps han caigut a la boscúria i les pedres que rebotien damunt
les roques s'amagaven entre les herbes i es fonien lentament. L'aire
té una frescor reviscoladora. Se sent flaire de terra mullada i
entre els núvols que es mouen com si volguessin anar-se'n, es veu un
bocí de cel blau, net i pur i radiant d'alegria.
La casa de la Roser és tota bruna. Apar una bauma; tot són negrors.
Les parets i el faldar de la xemeneia, la llar i l'escon, el sostre
i les eines, els vestits de la mare, la barretina de xeixa del
pare... i les mirades i els cors i les ànimes! Tot semblava
emmirallar l'ambient de la tempesta paorosa. Entretant la Roser muda
i resignada va infantar una noia... i entre aquelles foscors hi
esclatà un traç de blau com en el cel... eren els ulls del fill,
que's movia i plorava ple de vida.
Els trons se sentien a cada respir més lluny; la mare deia les
malediccions més baix i la llevadora es senyava amb menys devoció.
-Be, Sila, no sieu caparruda! Deu-me roba per la noia! Tan rexiuxida
com és!
-Ni un fil; que es mori de fret!
-Quina culpa en té la criatura?
-Si em torneu a parlar d'això la llenço al pou,- i va agafar la
formatgera i la va rebotre contra un soc que hi havia prop de les
lleves que sostenien una perola.
La Roser, plorant, s'extasiava mirant aquells ulls de cel, aquelles
galtes rosades i aquell caparró sedós, tot sentint una gran recança
d'haver fet malbé els vestits de la nina que ara foren pel seu
fillet, a qui tremolava la barba.
Resignada va agafar la safalina que feu d'amagat pel caparró del seu
fill, i amb el cobre-llit vermell, endegà un vestit, mentres la
llevadora plorava de veure aquella criatura que aniria vestideta de
vermell com un dimoniet, en una casa on hi havia una caixa plena de
roba neta i ben perfumada.
El neixement d'aquell infantó va dur a la casa vella un neguit
d'orat. La Sila passava el dia plorant i maleint; en Tanu, aquell
home cepat i bo, que s'adormia de tant en tant, probava
d'aconortar-la i no'n treia res. La seva dona li responia
insultant-lo i amenaçant-lo. La Roser, sempre callada, passava els
dies mirant el seu fill, i el gollut no's movia del costat de la
criatura vestida de vermell com una rosella i li tocava el nasset
camús amb la punta del dit i reia, reia ple de bonhomia.
Tots els ulls de la casa fugien de llurs mirades. Menjaven i
dormien, sortien i entraven sense dir-se res. La rialla del gollut
esclatava entre el silenci feréstec. Els remors del vent i les
cantúries del bosc hi entraven barrejant-se amb la fressa de l'olla
que bullia i el potejar del bestiar. I el neguit rosegava nit i dia.
La mare devegades esdevenia delirosa. Alçava els punys, apretava les
dents i obria els ulls com esperitada. Un jorn, amb les batolles
arborades, encalçà la Roser per a pegar-li, i ella abraçada amb el
seu fill anava a tirar-se pel finestral damunt els pallers de l'era
per a fugir camps enllà, però en aquell moment aparegué l'aplegador
de la Mare de Déu del Món, que al temps de la plega de la llana,
anava a cercar-ne un velló com cada any, i al sentir la cridòria de
la mare, va apaivagar sa follia, mostrant-li la imatge de la Mare de
Déu i fent-li besar amb sos llavis tremolosos d'ira, els peus, les
mans i fins la cara de la Verge.
Entretant la Roser, espalmada, decidi fugir per sempre i anar a
captar.
És un mati ple de claretats; el sol surt joiós i la rosada mor
rient; la boscúria canta i el xaragall saltirona damunt les pedres;
l'aire passa lleuger com si volgués assolir els espiadimonis morats
que amb ses ales invisibles, s'allunyen, se atancen i s'aturen en
l'aire. Regna la gaubança dels primers jorns de calor; les patateres
van morint i els blats tenen les espigues curulles i caigudes,
semblen monjos humils, capcots, arrenglerats i en oració sublim;
passa el vent que ve del cel i deu preguntar-los si estimen a Déu,
perque totes les espigues se mouen i afirmen, i pels camps
s'allunya una remor suau que és un sí eternal, dit en veu baixa.
La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor
batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu
costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons;
remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada
escorcolladora. Tot era al seu lloc; el bast, el perol, la dalla, el
sarró de pell, les estelles i els tions, els calamàstecs i la
escaçadora i el torn. La Roser fa un crit, plorant, i ningú respon.
Una gallina cloquejava en l'era. Se sent el remuc dels bous que
resten ajeguts en la cort plena de tiraranys. Després, amb desfici
mira els armaris, el forn, el pou, la pallissa, els galliners, la
cort dels porcells. Altre cop l'esglai l'estremeix, en veure la
safalina a la menjadora dels garrins. -Déu del cel, si se m'hauran
menjat la filla!- I clama al cel agenollada i enlairant les mans, i
una llàgrima rodola per sa cara tremolosa. Tot de sobte, com si
hagués obirat quelcom, s'alça, es frega els ulls plorosos i exclama:
-Això és la mare!
I va anar a remoure la palla entre els pallers; les llocades fugien
adalerades, les oques alçaven el bec en l'aire i el gos d'atura la
mirava amb temença.
-Jaumet!... oh, Jaumet!- Cansada de cercar entre la palla i de
desfer pallers, va romandre una bella estona cavilant. S'agafava els
cabells i els estirava, se mossegava els llavis i cloia les mans, i
els pollets bequejaven al seu voltant i el vent la daurava amb el
boll de l'era.
-Jaumet... oh Jaumet!... Jaumet, maco!... Jaumet!
El gollut va comparèixer tot ranquejant i fent baballes.
-Jaumet, fill meu! Jaumet, on és la nena?- va dir-li abraçant-lo
fortament entre sanglots que ofegaven; i el gollut abaixava el cap i
mirava de reüll i plorava, de sentir plorar.
La Roser, desesperada, va agenollar-se davant del gollut i va
besar-li els peus i li demanà perdó dels mals tractes que li havia
fet de petita, i el gollut que sempre estava callat i trist, en
veure's besat sobtadament, sentí per primera volta en sa vida
l'enfolliment de l'alegria, ell que es corsecava de gelosia quan
feien festes al gos o tenien la gata a la falda. En l'ànima
atrofiada d'aquell homenàs, va entrar-hi la primera emoció, i volia
parlar i reia i plorava i picava de peus.
-Jaumet, ja veus que t'estimo, diga'm on és la nena.
El gollut estremint-se de goig, restava amb la boca oberta i els
ulls negats, sense dir res. La seva ànima neixia davant d'una
estimació.
La Roser es sentia ara penedida d'haver-se apartat sempre de son
germà perque li feia vergonya, i es colpejava el front contra els
seus genolls, en veure que son germà no li responia.
-Jaumet, diga'm, on és la nena?- El gollut tornava a mirar de
reüll... ho sabia... però era testaferm i desconfiat i obedient. Si
la mare li deia una cosa, la feia, encara que li costés la vida. La
Roser va sentir-se defallir. Son germà no li diria on era el seu
fill, encara que'l matés. Si l'amenaçava era pitjor; i veient-se
aclaparada, va deixar-se anar damunt de la palla i trencà en un
plor que corprenia. El gollut va asseure-s al seu costat, dient-li
de tant en tant: -Fes-me més manyagues!...
Pels ulls de la Roser passà una rauxada de claror. La seva ànima
somreia. Entre les negrors de ses penes es destriava un poc de
celístia.
-Jaumet, no'm diguis pas on és la nena, sents? que la mare et
pegaria! Ves, ja te la dono... ves, toca-li el nasset!- i feu una
rialla fingida, una rialla morbosa de boja que delira. El gollut
de sentir riure, també va riure, fregant-se les mans.
-Afanya't, Jaumet, ves! toca el nas a la nena i jo et donaré una
faldada de peres!...- i va alçar-se.
-Jo no!
-Per què?
-Jo no!
-No vols que vingui? Per què? si jo te la dono la nena! Jo venir?
Fuig home!... ja... ja... ja! Vaig a cercar les peres. Adeu,
Jaumet!... mira, si estimes la nena, jo pegaré als que't diguin
_Carbassot_.
I el gollut va somriure infantívolament; i la Roser sentía que'l cor
se li eixamplava, i agafà entre ses mans el cap del seu germà i va
fer-li un bes al mig de la frontalera, tancant els ulls amb
devoció, com si besés l'imatge del seu fill, emmirallada en la pensa
malaltissa del pobre gollut que s'encaminava vers el tocom on era la
nena, per a tocar-li el nasset camús, com feia sempre.
-Gorda-la bé la noia, sents? que ara és teua!
-¿Oi que sí?... au! que vull les peres!
-Tot seguit!-
La pobre Roser en veure que'l seu germà se'n anava pel camí que
giragonsejava, tot planejant arran de la cinglera, va sentir una
emoció tant intensa que no pogué alçar-se. Estava lassa, capolada i
sentia que son cos era més feixuc i que sos membres s'aplanaven a
terra com si fossin morts i no volguessin deixar el repòs eternal.
El gollut seguia camí enllà, depressa. Com les befes i patacades
l'havien fet maliciós, desconfiat i testaferm, de tant en tant es
girava, i veient que la Roser no'l seguia, somreia estúpidament.
Entretant, sa germana esperava que ell tombés la boscúria d'avets
més pròxima per a seguir-lo de amagat.
La Roser s'alçà entre'ls pallers; semblava un cadàver que surt de la
tomba. Rufacades de pensaments malastrucs l'atuïen; l'infàmia on
l'havia menada l'esperver ciutadà li enterbolia el magí amb una
onada d'ira; les amenaces de sa mare, el furt del seu fill, la
temença d'ésser vista per son germà, l'ansia de petonejar el seu
nadó, donaven a son rostre tota la bellesa de la tragèdia; i
començà la via darrera el gollut.
En encaminar-se vers la boscúria va veure la truja, que com no li
havien posat el clau mudegava les trumfes i les menjava amb desfici.
La Roser va passar-hi poc a poc, amb por que s'esquivés i ella fos
vista pel gollut. Després pegà una corredissa i s'arracerà en la
primera soca de la boscúria, on a l'hivern udolaven els llops
famolencs. Allí va romandre damunt de la molsa que encatifava les
roques, sotjant el seu germà que s'enfilava per la muntanya. I l'anà
seguint amb els ulls oberts i els cabells penjats. L'amor de mare li
feu sentir la voluntat fornida dels orats que deliren, i en sos
muscles la força màgica dels histèrics; i entre roca i roca,
tremolosa feia camí, era la imatge del dolor seguint una innocència
estòlida, però guiadora. Mirava el gollut com si fós l'estel guiador
de la nit més sublim de l'any!
Finida la boscúria, la Roser, ajupint-se entre les mates, seguia les
petjades del gollut sense vèure'l. Sobtadament una remor pròxima li
glassà el respir i quatre cabirols passaren com el vent fugint del
seu germà. Ja és dalt de la muntanya i la ventada li glassa la suor;
sent que va massa escarida de coll i es tapa la boca temerosa de fer
un atxabuiro, i per ses nines hi entren claretats que encisen, i al
seu entorn brolla tot un món de carenes, clapisses, torteres i
cingleres, i la seva casa es veu petita; sembla un roc caigut de la
muntanya. La Roser tremola de por i de fret. És arribada a
l'estanyol blau, i allí no hi ha boscúria ni mates; n'arrencà dues i
va cobrir-se tot el cos i seguí caminant. Si el gollut mirava, ella
s'aturava enrera de les mates, i aixís seguí ran de les aigües
somioses del llac, voltat de pins borts, petits i revinguts. Els
capgrossos, en veure-la, se alçaven del fons ple de llot i tornaven
a jaure, i les aigües del llac s'enterbolien. Les granotes se
capbuçaven, i una munior d'ones petites que se aixamplaven i morien,
feien tremolosa l'imatge de la Roser emmirallada en el llac; talment
pareixía que les aigües fessin d'espill a la seva ànima tremolosa i
adelerada.
El gollut ja era a l'altre çantó del llac, i havia passat el riu amb
quatre gambades. La Roser, que'l perdé, seguia d'esma, amb els ulls
plorosos, la roba esparracada. Provà de passar el riu ple de
murmuris i li caigueren les mates, i, per no ésser descoberta, va
ajupir-se dins de l'aigua gebrada, amagant sa testa sota d'una roca
que feia bauma. D'allí estant, va veure son germà que allargava el
dit entre unes gatoses i esclafia en una rialla triomfal.
-El meu fill és allí,- va exclamar la Roser plorant d'emoció, i
sortí de l'aigua, com un nàufreg, dient pregàries, demanant
clemència. Entre sospirs i sanglots arribà la Roser on era el
gollut, tocant el nas de la nena. Va apartar amb sos braços nus les
branques espinoses i va treure son infant d'aquell breçol d'espines,
tot esgarrinxat, sagnós i fret, amb els ulls oberts i eixugats pel
sol que feia bullir tota la terra.
La jove mare, com esperitada va apretar el seu fill contra son pit
febrós li munyí llet en la boca oberta, i en la cara de l'infant se
barrejà la sang de sos brassos espinats i la llet de son pit, ella
vessava la vida de ses venes, vessava la vida del seu sí, damunt
aquell infantó dels ulls de cel, mort entre espines!
-Jaumet, és mort!
El gollut allargava el dit i li tocava el nasset rient i deia:
-_Do-ma-la_, que és meua. Au! que és meua!
-Qui l'ha dut aquí?...- feu la Roser amb els ulls encesos i sense
llàgrimes.
-La maru!
La pobre Roser va passar-se les mans pels ulls, desesperada, i amb
el fill fret en sos braços, va posar-se a córrer entre les roques
que sortien en mig de l'herba curta, com a ossos de cadàvers mig
enterrats.
Arribà a l'abisme, davant de la vall inundada de claror i placidesa,
i presa d'un ram de bogeria, va exclamar, mirant la seva mare que es
veia petita a l'era, cercant-la neguitosa:
-Mala truja!... mal llamp vos mati! m'heu mort la meva filla!... ara
us mataré la vostra!- i es llençà a l'abisme.
I el gollut va dir-se: -Quin salt!- i va allunyar-se ranquejant i
fent el ploricó.
-Jo vull les peres!... m'ha enganyat!... jo vull les peres!... jo
vull les peres!...
(Andorra)