Aquell dia en el pati de la Creu de l'Hospital tot era llum i
alegria, moviment i cridòria i rialles llargues i eixordadores. Els
estudiants jugaven a geps. Una pilota espellifada brunzia pels
aires, fent ajupir les testes i girar les cares. Quan ne tocava un,
s'alçava tot un chor d'exclamacions i befes que no entelaven
l'ardidesa dels estudiants, embriagats, per la delícia brivallesca
del joc. El sol reviscolava els malalts i enardia els convalescents
i feia lluïr les caixes de betum dels cira-botes, i els galons,
visera i tots els metalls del municipal que volia posar ordre al mig
d'un estol de xicots que a cada paraula que deia, l'ofegaven amb
grans aplaudiments de mofa.
Vingué el mestre. La pilota va ser amagada en la foscor tèbia d'una
butxaca. Tots els estudiants van llevar-se el capell amb serietat i
respecte. I de tot aquell escampall de jovincels que formiguejaven
pel pati, se'n feu una corrua atapeïda, darrera el doctor que pujà
l'escala, entre el renou de sabates que's barrejava amb rialles
contingudes i converses apagades.
Fins el mestre, aquell home de frontalera arrugada, bigoti clar i
nas recte, sempre pessigat per lents d'or, semblava sentir
l'enlluernament de aquell dia i en passar pel davant d'un llitet del
recó, on hi ha nens, va aturar-se i digué, acaronant-ne un:
-¿Com te dius?
-Nen!...
-¿Com se diu ton pare?
-Papà!...
-¿I ta mare doncs?
-Mamá!...
-¿Quants anys tens?
-Sí, senyor, doncs.
-¿D'on ets?
-De casa.
-¿On és la teua casa, maco?
-Sí senyor!...
En la sala sonà una riallada general entorn d'aquell nen ventrut,
que es mamava'l dit, tot seriós, i de tant en tant ensumava una
candela que li arribava als llavis. I van anar-se'n cap a la sala
dels homes. I damunt l'agonia lenta del geperut veï que tothom
coneixia, no hi va caure cap més riallada.
Ja són amb els homes. Els llits resten plens de capells. Ara hi
entra el metge. I per damunt les ànimes retudes dels malalts s'hi
extén l'esperança, la dolcesa del consol... I totes les cares
esgrogueïdes i demacrades s'il·luminen amb un bell somriure.
-Hi ha un malalt nou, al 5. Tots el volten i li fan preguntes. Ell
respón amb mirades tímides, com un nin que es sent vergonyós.
Aquell malalt nou s'havia guanyat la simpatia universal. Tots els
estudiants volien saber-ne tota la vida. Tots sentien el desig de
consolar-lo. El malalt nou amb sa distinció i bondat va congriar
tota una sardana de joventut que l'estimava.
El doctor del nas recte, sempre pessigat per lents d'or, va fer-li
preguntes i va examinar-lo. Va arribar el moment desitjat. El mestre
explicaria. El silenci era gran. Tots el miraven atentament. El
malalt nou s'amagà sota'l llençol i també escoltava com els
estudiants.
Aquell bon metge parlà en termes científics. Amb aquelles paraules
que astoren als profans, i que després fan arronsar les espatlles. I
amb aquells mots que semblen traballengües, digué que aquell malalt
estava molt malament, que podien venir grans complicacions, que
podia durar, pel cap alt, dos anys, perque sa malaltia era
incurable!...
Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien
entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle:
-Apa, que aviat us curareu.
Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa
tristament, va dir:
-Ho he entès tot, ¡soc metge!
Hi hagué en tots un moviment.
-Sou metge?- va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I
no pogué afegir res més. Tenia un nus a la gola.
Els estudiants el seguiren, impressionats.
En el pati de la Creu, el sol enlluernava... I l'alegria i la
cridòria... i les rialles llargues i aixordadores no's sentien,
malgrat estar-ne lluny el mestre del nas recte, sempre pessigat pels
lents d'or. Els estudiants parlaven baix i miraven a terra.
* * *
I allí dalt a la sala, el malalt nou plorava amargament, entre un
silenci feixuc, crudel, el silenci de l'estranyesa dels altres
malalts que es miraven fixament, fixament, amb la pensa
enterbolida...