En Jan ho havia dit sempre: -Dels dos bessons: l'un per la pàtria,
l'altre per mi!
Al primer que anà a la guerra, tot just arribat a la trinxera, una
bala li travessà el front, aquell front que a en Jan li semblava
prometedor com una auba. Tota una vida per a servir només de
aturall a una bala, com si fós un sac ple de sorra o un tronc
d'arbre. Al menys hagués mort matant o tant sols ferint un soldat
enemic!
Una nit sense estels, una d'aquestes nits que el cor és ple de
sobressalt, que les remors se senten massa i el pensament delira, en
Jan, que tant havia sembrat en sa llar l'amor patri, tot sospirant
pregonament agafà el segon bessó pel muscle i amb veu tremolosa i
els ulls baixos va dir-li: -Fill meu! tu ets el darrer i et vull per
a mi... fuig!
Tenebres enllà, muntanyes amunt, lleugers com ocells de nit van
marxar. La remor del riu els ofegava la fressa dels passos; l'un
darrera l'altre, pujaven cap al cel, cobert d'una nuvolada
atapeïda, feréstega. Caçadors d'isarts, ben tost assoliren la
serralada al cim de la qual passava la fita que dividia dues
nacions. En Jan i el seu fill van mirar acorats la muntanyada entre
la fosca. Va semblar-los que un centinella els reptava irat,
immòbil.
Un besar ressona al cim i dugues ombres es separen, l'una devalla
per l'Espanya, l'altra per la França: de sobte s'aturen... aquella
fita els sembla més alta, més vivent, més humana... sembla l'avi.
-Pàtria, perdona'm... sia per vos, pare!
-Un per a tu... el darrer per a mi!
I seguiren avançant per la fosca que embolcallava l'herba curta
d'aquelles muntanyes pirenenques, les clapisses, les congestes
somortes, els xaragalls riolers i els llacs somniosos.
En Jan rebia noves del seu fill amb freqüència.
«Soc en un poble de marina -deia en una carta- i faig de pescador.
L'aprenentatge ha estat dur i la fam cruel. He anat a tirar l'art
que és una manera de professió dels desvalguts, dels vençuts de la
vida, és un enfilall d'humanitat abatuda... Cada home, com un
catúfol, puja carregat i baixa buit... Quina llàstima fem! És la
cordada d'esclaus de la misèria, empresonats de bell nou cada
matinada. He anat a sardinals, una mena d'alambrada de fil tenyit on
el peix s'empresona com els pobres soldats; a palangra; al bou; a
gambinejar, què sé jo! Poc podeu pensar el què són les muletes, ni
caure de clatell quan un rem o un escàlam o un estrop falla; quines
rialles a la barca i quin dolor i quina vergonya! Només la
idea que ho feia per a vos, vellet, i sol i aclaparat, m'encoratjava
a seguir una via plena d'asprors.
Ara, si em veiéssiu no'm coneixeríeu; vaig vestit de mariner, fumo
amb pipa i tinc les mans dures i corrugades; no sé pas si ara podria
compondre amb rapidesa com quan era al diari. Visc en una barca
vella que hi ha abandonada en una platja llarga que'n diuen
Sabanell. M'anomenen el _Gabatxu_ i el patró i els remitgers
m'estimen molt. Quan guanyi més, vindreu amb mi. La mare, del cel
estant, me dona dalit, i en les nits clares, quan abans d'adormir-me
li dic el Pare nostre, mirant al cel, em sembla que veig els seus
ulls que'm miren entre els estels tremolosos. Per al meu germà també
prego; però quan és ben fosc, la cara ben tapada amb les mans! vull
que hi arribi la oració, però tinc por que em miri... sento una
vergonya pregona, molt pregona, clavada al cor com si fós un ham
gros, ple de rovell!»
La vellesa d'En Jan s'accelerava. Cada dia es tornava més testa
blanc, la cara més arrugada, les mans més tremoloses i el cap més
ajupit. El corc d'haver fet desertar el noi el torturava: la
baralla que tingué un diumenge a la taverna on van fer-li retret
escandalós per haver negat un soldat a la pàtria, el ferí de mort.
D'aquell dia ençà començà d'anar tot sol, parlant llargues estones i
no mirant a ningú: les mirades li semblaven punyides, vivia en una
eterna lluita entre el amor patri i la estimació paternal. Fugia de
tothom, com un malalt temerós d'encomanar sa malaltia, fugia, al
mateix temps que desitjava que'l cridessin de tots els portals.
L'ofec de tant en tant li trasmudava la color i el feia recalcar per
les parets... pobre! fins el dia que trobà una excusa
per deixar el poble no feu un sospir a tot esplai. Aquell mes, el
_marineret_ no havia escrit com de habitut i el vell va marxar
sobtadament i joiós com si fés una entremaliadura. -Vaig a veure
què passa!... si en una barca n'hi dorm un, també n'hi cabran dos!
la barca farà de breçol!... hi dormirem com dos bessons!
Sabanell al capvespre és tot un poema, solitud i silenci regnen en
harmonia: la boscúria és callada i la mar s'adormissa; el cel fa el
darrer escarafall del jorn, amb lluminositats esplendoroses del sol
que se'n va i la lluna que arriba. En Jan hi va arribar, veié la
platja llarga i la barca negra i vella i sola, sentí una dolcesa
penetrant i va encaminar-s'hi tot seguit. -Allí és casa del noi!
La platja de Sabanell és llarga, es perd a l'horitzó... la barca és
llunyana; cada cop sembla més lluny! En Jan fadigat de caminar
damunt la arena blana, mira a tot arreu. Prop de les ones, que pugen
i baixen i treuen escuma, veu un home quiet que sembla que no
respiri, té una canya a la mà, la mirada fixa i l'esperança al cor.
-Deu estar pescant... I si fós el noi!- En Jan s'hi atança i veu que
és un vell... -Bon home, sabeu si allí hi ha el Gabatxu?-
-El Gabatxu, dieu? que esteu de broma!
-Sí, aquell pescador francès!
-Es va negar amb es llagut de'n Tem... fa tot plè de temps... al
mencus dos mesos... fugiu! que piquen!
Sobtadament la canya del vell pescador s'arqueja i es sacseja
frenèticament, convulsa; el pescador tira i amolla, i d'entre la
blavor del mar surt cuetejant un peix tot d'argent.
En Jan romangué com extasiat pel dolor, immòbil, amb la boca oberta,
els braços caiguts.
-S'heu quedat parat de veure sortir aquest paiu... És un llubarro.
Avui n'hi ha una experiència!- li fa el pescador carregant la pipa,
després d'haver grumejat i parat la canya.
Finat de cansament, arrossegant els peus com penitent encadenat i
amb els ulls eixuts i lluents com si tingués febre, arriba el pobre
Jan a la barca morta. Apar un orat en la agonia del desvari. S'aboca
a la orla i ressegueix tots els recons. Troba la pipa, la petaca
plena, un setrill, roba endreçada, un sant Crist penjat a la
contraroda i la gàbia amb el passarell mort de fam. El pobre vellet
s'enterneix en veure aquell ocell mort que li prenia troços de pinyó
a la boca; un enterniment pueril s'aplegà al dolor atuïdor que
l'havia deixat estàtic, i trencà en un plor terrible.
No podent restar dret s'ajegué sota proa i allí entre les fustes
velles d'aquell llagut trist i negre i mig corcat, sentí com una
suor freda es confonia amb les llàgrimes ardents que brollaven dels
seus ulls, sentí que la vida li fugia poc a poc, que son cor
s'aturava i que tot era foscúria, silenci i fredor, i romangué ert,
amb les mans damunt el pit, immòbil per sempre més, i amb els ulls,
oberts a la claror de la lluna. Una abella va posar-s'hi i no's van
cloure.
Mentres tant una gavina volava pels aires movent les ales amb
lentitud, dos bastiments llunyans avançaven en la ratlla de
l'horitzó, tot terra a terra, damunt les ones: bronzejades per la
lluna naixent, passava el gussi d'un nanser, el carro del terrassà
omplia de remors la pineda solitària, i el grill començava la
eternal cançó de la nit: tot seguia la vida, tot seguia la vida
davant la mort!
El cadàver del pobre Jan no ha tingut llosa ni terra que'l cobrís,
la barca vella li fa de sepulcre obert a la claror del cel: els
escàlams són els canalobres, per a posar-hi ciris el dia de
difunts... la roda de proa és la creu sense braços, i els corbs
endolats el vetllen sinistrament, cada nit se'l miren els estels i
les ones li mormolen oracions. Al toc suprem del judici, en Jan,
lliure del pes de la llosa, s'alçarà i serà el primer d'arribar
davant Déu!
Avui la mar s'ha anat fent grossa, les onades una a una creixíen com
si volguessin abastar el cel, l'arena es removia com paorosament
esglaiada, l'aire s'omplia de ruixims i la remor de la mar plena
d'escuma arribava al bell cim de les muntanyes.
El cel era sembrat de nuvols que's removien com una fera mig
ensunyada. S'estiraven i se aixamplaven, o be s'aclarien i
amuntegaven com si cerquessin una positura per a empendre
l'escomesa. Una ventada forta, folla, passà torcent els pins i
ageient les canyes i esborrant els clams de les campanes que
demanaven misericòrdia, i un llamp caigué al mar i un tró s'escampà
fent trontollar la terra. Llavors la mar esdevingué tota blancall,
tota remor, tota follia; arribava a la sorra i es llançava fent un
moviment d'urpa, i tot seguit pujava per l'areny com si volgués,
ajupida, arribar a la barca vella. Una ona li mullà la quilla, una
altra les escotes i la més fornida i alterosa la sotsmogué, la
desclavà i va endur-se-la mar endins, entre la tempesta esgarrifosa!
El cadàver d'en Jan anava de babor a estribor, mentres la barca
pujava i baixava damunt d'aquell desvari d'onades que l'esberlaven i
omplien d'aigua. La tromba marina voltejava sinistrament com a vespa
d'un fibló ple de verí. Va sentir-se un cruixit de fustes i la barca
va esmicolar-se, les taules saltaren i un fum humil s'alçà sota la
pluja forta. Després del llamp, un tró rodolà brunzent damunt la
nuvolada!... quin enterro pel pobre Jan que mai havia vist la mar!
Ara la platja és deserta, llisa, i el cel ben serè, el pinar sembla
més primaveral, tot té la bellesa excitant d'un jorn ben clar
després d'un jorn de pluja; la barca de la mort no hi és, els corbs
no hi volen al damunt. La natura haurà volgut embolcallar aquell
mort sense llosa i per això li ha donat sepultura la mar... Oh no!
ha estat una estranya deessa qui se'l va endur a fons...
La Mort de Mar era penedida dins sa barbacana tenebrosa... la mort
de la mar, la que mata negant generacions senceres, la que no porta
dalla esmolada ni mantell voleiador com la mort d'en terra!
La Mort de Mar enfonza els homes sota aigua, després els aixeca i si
no respiraven els tanca els ulls amb una espina lluenta que porta en
una pota; i esclafint una rialla, que fa tot d'escuma, se'n va a
cercar-ne un altre. La seva visió és terrible: és una mena de cranc
gegantí cobert d'algues que tallen, sembrat de pardilles que
esgarrapen i cargolins que punxen; és un monstre mig vivent, mig
roca, que té el cap de dona surtint del cos com el d'una tortuga;
els ulls enlluernen i endormisquen; les potes xuclen com les dels
pops, i la seva boca és plena de verins mortals que ella escampa per
l'aigua entorn dels bastiments. Qui ha vist la Mort de Mar, aquella
mena de niell infernal que neda a flor d'aigua, mai més no
s'allibera del seu record. La seva tràgica imatge sinistrament
s'aferra al magí... Molts de marins que l'han vista s'han fet monjos
penitents!
La Mort de la mar no té òlives, ni rats penats, ni corbs que evoquin
el seu record com la Mort d'en terra... La del mar té estols de
rufins, munions d'aranyes; taifes de llúdries que escampen la paor
de nit i dia.
La Mort que us dic, plorava, tot cargolant-se les potes en la
pregona barbacana. Sos ulls lluminosos pel dolor, esguardaven les
despulles del fill d'en Jan.
Sentint apenada sos sospirs d'angoixa, la mar es feu tot ones; i els
déus dels temperis s'enterniren i suscitaren núvols i llamps i trons
i ventades, i la Mort de Mar sortí de l'aigua i varà la barca vella
i plena d'emoció se'n dugué el cadàver del pobre Jan i amorosament,
amb la joia infinita de qui repara un mal, va juntar el cadàver del
fill amb el del pare i els deixà sota una roca, en el fons de les
mars de la França.
(Blanes)