Entre cel i terra, al bell mig de la muntanya alterosa, sempre
clapejada de neu, es veia aposentada en un rocam abrupte la casa més
vella de la encontrada. Allí sota, al peu del riberal, hi havia el
poble de Roques Altes, amb ses cases brunes cobertes de lloses de
pissarra, que de lluny semblaven les escates d'una serp gegantina.
Al seu damunt tot un cercle de carenes on les boires voladores
amanyagaven les congestes que's tornaven petites, petites, com un
pensament que s'oblida, davant del sol de l'istiu que feia lluïr el
plomatge de les àligues que solcaven el cel plenes de majestat.
En aquella casa solitària, que de tant enlairada semblava feta per a
donar acolliment als àngels, tot el poble de Roques Altes hi havia
posat els ulls excitats pel misteri. D'ençà que la Roser havia
tornat de la terra baixa, els seus pares tenien un posat d'atuïts
que corprenia i parlaven poc i sempre duien els ulls baixos.
Altrament la Roser no sortia mai de casa. Ningú va veure-la monjoiar
trepadella, ni herbejar pels camps i ningú la sentí cantant, tot
fent anar el fussó. Ses mans no s'havien espinat més amb les
gatoses. Sempre tancada a casa, sols eixia de nits, sola i lassa com
una ombra vivent i enigmàtica.
-Cap a la peça, Tanu?
-Què s'ha de fer!
-Fa bo de veure la cullita... és bona, és bona!...
-Sí que _hu é!_
-I la Roser que fa?
-Va fent.. Adeu... adeu!- i el pare de la Roser s'esmunyia tot
seguit, amb la bota penjada i l'aixadó al muscle.
Les dones mai no van poder escometre la mare de la Roser. Sempre
anava depressa, fugint de les conegudes escornifladores i sense
aturar-se pels portals com feia abans. Aixís que la cridaven
tenia una resposta a punt: La truja li pasturava, el pollí no estava
fermat, l'aviram allunyada... i la Roser amb febre.
-Que no surt la noia, Sila?
-Quan s'escau...
-Que no's lleva?
-Quan s'escau...
Un dia en Tanu i la Sila van contradir-se. El pare digué que feia
llit i la mare que estava a l'era; i per tot el poble passà com una
ventada miseriosa l'idea que mentien.
El _Carbassot_, el germà de la Roser, era aquell pobre gollut alt i
fornit, amb mirada d'infant i somriure de faltat. Sempre que algú li
parlava mirava de reüll í baixava el cap.
-Jaumet! Oh Jaumet! Què fa la Roser?
-Fa mitja.
-Que no hi va el metge?
-Fa mitja.
-Oi que la mare t'ha dit que no diguessis res?
-Fa mitja la Roser.