Braola la mar sota la nit tenebrosa. Udola la ventada damunt les
ones blanques que s'alcen i s'ajupen en la foscor. Les barraques
dels miserables pescadors de l'art, cruixen adolorides embolcallant
el petar de dents dels que tremolen de fret. Tot són remors que
esgarrifen; la platja llarga, que's perd en l'infinit, apar que
tremoli davant la mar com la verge cristiana davant la urpa folla
del lleó famolenc. Els homes que al matí havien fet com cada dia, la
processó lenta, constant i resignada que estira la corda tivant
i regalimosa, han sentit el calfred de la paor: les ones, un sust, i
totseguit un impuls d'invocació sobrenatural, davant la mort que
veien ajupida traidorament dins les tenebres; els nois ploren de
veure plorar i els infantons dormen confiats com si els àngels del
cel els vetllessin nit i dia.
En la barraca més distant de les onades hi havia una claror feble i
misteriosa que eixia entre les fustes, acompanyada d'un gemec que
enternia. Era la _Marquesa_ que estava malalta. Aixís la anomenaven
a la dona més vella de la platja negra, perque en sa llunyana
jovenesa tingué un fill, el Pollet, amb un veritable marquès.
Després, la malaltia la feu repugnant i la misèria la arreconà en
aquell pilot de desvalguts. El Pollet, el seu fill, havia volgut
ésser torero per a assolir, sota el llor més popular,
l'enlluernament de l'or que sempre li feia somiar la seva mare.
Fracassà sorollosament; i com volia ésser com el Gallo i no va
arribar-hi, li deien el Pollet.
Aquests dos desgraciats eren els més benvolguts d'aquella platja
negra, apartada de la gran ciutat, on les ones de la mar deixaven
tota la brutícia i les ones de la urb hi ajeien les despulles de
la humanitat, els vençuts de la misèria, els rebutjats pel garbell
de les virtuts. La sorra era fosca i polsosa, les barraques brunes,
la barca i les xarxes negres; els homes corbats, malaltissos i
vestits grotescament amb robes velles, com si fossin disfresses
improvisades.
Feia molt de temps que no s'havia vist un temperi com aquell. Tota
la rastellera de barraques fetes de canyes, troços d'estora i
llaunes de petroli rovellades, estava a punt d'ésser engolida per
les ones, cada vegada, en la foscor, més alteroses i fornides... Una
onada coberta d'escuma va mullar tota la platja, el llumet de la
barraca va apagar-se i el gemec seguí... Una esgarrifança crudel va
somoure tots els cossos; i a la remor de la mar i a la ventada
furient es juntaren els crits d'angoixa de les dones i criatures.
-Fugim! fugim! som morts! fugim!...
Sense cap paraula, les mans dels homes es junyiren dins les
tenebres; totes agafaren la barca i la pujaren arena amunt, fins al
mur on finia la platja, sense pals, ni palanquí, entre una cridòria
que eixordava; després van anar a les palpentes i cada un va aturar-
se davant la seva barraca, i allí, drets, romangueren immòbils,
rebent la ventada freda i els ruixims de la mar; silenciosos,
cercant-se els ulls en la fosca per a interrogar-se. Tots sentien
recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la
fugida era penosa i la mort fatal!
El Pollet sentí l'engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era
vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una
crueltat que l'esborronava. El pobre noi s'atansava a les clarors de
les pipes.
-Qui sou?
-El Borni.
-Què me'n dieu del temps?
-Que haurem de fer molts de _quiebros_ per a no tenir _cogida_,
Pollet!
D'altres no li responien o mormolaven una restallera de renecs, per
a esbravar-se de l'ira congriada en llurs ànimes davant el temperi
imposant.
-Pòrta-la a l'hospital, gamarús! ¿que et creus que és com els
barnois ta mare?
El Pollet s'encaminà a la barraca fosca, agafà sa mare, la qual
febrosa i delirant rebé la mullena de l'onada, recollí els cèntims
que tenia en un pot de conserves amagat a la sorra i fugí. La
fredor de la ventada reviscolà la velleta. -On me portes, noi?
-Anem a casa la tia.
-Boig, ens treurà com sempre! Anem a l'hospital, que em moro de fret
i defalliment!
-Agafeu-vos bé al coll. Aviat hi serem!- La velleta junyí ses mans
ossudes i fredes per davant del coll del seu fill, mentres ell posà
les seves sota els genolls de sa mare, s'ajupí una mica i començà
d'allunyar-se amb pas segur i ferm, sentint a cau d'orella el respir
febrós i rítmic de la seva mare.
Sobtadament va llampegar: la claror parpallejava en el firmament,
il·luminant la platja negra que's veia com un munt de despulles
llançades pel mar. Els pescadors, en llampegar, miraven la barca,
miraven la mar, les barraques, les cares dels que'ls voltaven i el
cel atapeït de nuvolades sens fi. I veieren passar el Pollet, peu
descalç, duent calces de pescador, i un jaqué negre escurçat i brut,
enduent-se'n la _Marquesa_ abrigada amb un mocador fet de pedaços
multicolors. Tots van acomiadarse'n amorosament, mentres ella
responia amb veu rogallosa i feble, que tothom sentí amb estranya
pregonesa entre tantes de remors paoroses:
-Adeu! Adeu! veniu a veure'm!... abans que mori!
-Aviat hi serem, mare... no ploreu, no tremoleu!- i les onades
avançaven i li voltaven les cames d'escuma; emportant-se'n sorra
sota els peus el feien aturar per a no caure a l'aigua. Semblava
que'l mar tenia el desfici d'esborrar les petjades dels peus nus
d'aquell pescador.
Aixís arribà a ciutat. Els carrabiners van aturar-lo:
-_Que es esto, Pollet? Contrabando?_
-...La mare! La porto a l'hospital!
La claror d'un fanal que van atansar, descolgà la velleta de la
fosca. Tenia els ulls fixos al cel, immòbils, la boca oberta i seca,
les mans enrampades; el cor aturat!... aturat per sempre! Un
d'aquells homes mig esglaiat va dir-li:
-Apa, doncs! Afanya't!
El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota'ls peus terra
ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels
tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent
aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat.
-Aviat hi serem! Ara sí que som a port! Aviat hi serem!
Quin gran recer que era, la ciutat! De tant en tant, s'oïa el xiular
del vent i es veien els resplandors dels llamps silenciosos damunt
les cases altes i els arbres arrenglerats, plens d'ocells. La gent
es passejava arrecerada i els brolladors seguien sa cantúria.
Un estol de joventut que seia al volt d'una taula rodona de cafè, en
veure en plena nit aquella visió l'esbroncaren entre rialles
escandaloses i crits burletes.
El Pollet no'ls respongué. Assaboria, ple de goig, l'estar a cada
respir més aprop de l'hospital, on la seva mare trobaria un bon
repòs.
-No en feu cas d'aquests ximples, mare! Aviat hi serem!
I per carrers i places i rambles enllà, entre les remors dels
tranvies i cotxes, seguit de les mirades encuriosides de tothom,
desfilà el cadàver fred de la Marquesa que en sa joventut hi havia
passat opulenta, vanitosa, admirada i temuda... i la duia aquell nin
elegant i ros ara convertit en un pescador de l'art vençut i
miserable, un pescador de la platja negra, que ple de bon amor de
fill deia tot corrent, regalimant suor de lassitud i neguit:
-Aviat hi serem! Aviat hi serem!