Aquell jorn en Ferràn va sortir de la petita església emmusteït i
sense conhort. Hi havia ajudat missa com cada matí. I son ànima no
es va eixamplar en l'espai infinit de la meditació com solia, cada
volta que les foscors del temple l'embolcallaven. Aquell jorn li
encongiren son cor temerós pensaments que li esvaïen el perfum
místic. I ell el trobava faltar amb neguit. Tancava les parpelles
fortament i mirava de fit a fit tot sovint el Sant Crist extès de
braços; entre ciris que cremaven silenciosos senyalant el cel. Fins
havia equivocat respostes de la missa! I això el torturava, perque
tenia l'ànima molt sensitiva i feble i sempre ofegada en penediments
de coses petites i corsecadores.
Tot jup amb els ulls baixos i les mans enllaçades, avergonyit, se
n'anà a veure en Fèlix, l'escultor amic d'infantesa, que tants de
camins li havia pregat que anés al seu estudi. Però ell tenia por.
Els nuus l'esglaiaven.
Aquell matí sentia una indiferència gran per tot. Es trobava feble
de cor, i com a esborrat de esperit. Això el feia pujar lentament
per l'escala de marbre, amb l'ànima buida i mormolant una d'aqueixes
cançons banals que es senten pels carrers, que de tant que'ns
aturdeixen es fiquen insensiblement dins de nosaltres i en surten
com una remor de borinot. Va arribar al terrat, respirant depressa i
allargà la mirada per damunt de la ciutat i veié el cel tèrbol,
melangiós, agullonat per xemeneies alteroses i parallamps punxaguts
i sentí que en son cor s'hi abocava més tristor. Trucà a la porta de
l'estudi on treballava l'escultor. Després que'l timbre sonà tot
decidit, en el silenci van sentir-se passes. Uns ulls miraren per
la reixeta i una veu esclatà: -Gràcies a Déu!- I la porta va
obrir-se d'una revolada a l'ensems que'ls braços d'en Fèlix voltaven
el pit d'en Ferràn.
Aquest va alçar els ulls i tot seguit els abaixà com un dormilega
ferit per la llum del sol. En la paret hi havia guixos d'acadèmies
clàssiques, i es sentí més feble i tremolós. Un estossec de dona
va fer-lo recular sobtadament. En Fèlix, que'l coneixia, va dir-li
amb dolçor de mare:
-No t'espantis, vina!
Allà sota la claror enlluernadora del sol que es filtrava per uns
vidres, glaçats i gruixuts, hi havia una model dreta, tota vestida
de blanc. Tenia'ls ulls de cel i la cabellera d'or. En Ferràn la
veié de cua d'ull i va saludar-la sense moure la mirada de les
rajoles. Son amic segué en un tamboret alt de tres peus, enfront de
l'obra, i febrosament sos ulls saltaven de la dona al fang, mentres
sos dits anguniosos anaven treballant amb els _palillos_. I de mica
en mica es formava l'imatge de aquella dona que mirant al lluny
semblava menysprear altívola al artista tot dient-li: -No'm faràs
tant bella, no!- I en Fèlix amb son treball coratjós, massa gran
pels seus estudis i forces, com tots els treballs dels joves,
semblava respondre ardit: -Veurem!
...Entre tant se sentien els respirs que es barrejaven amb el soroll
que feien uns pica-pedrers en un solar veí...
En Ferràn sofria. Els ulls li escaparen cap a l'estàtua que feia en
Fèlix i la trovà formosa. Després la mirada se li va allunyar fins a
la model i sa bellesa l'enlluernà. I enlluernat pensava: -Mirar una
dona no és pecat!...- i va esguardar fixament per primera vegada una
dona!
-Que no dius res, Ferràn? Mira, veus això que faig? és un d'aquests
treballs que'n diem de escultura filosòfica, oi tu?
La model feu un moviment afirmatiu mirant en Ferràn, i aquest va
estemordir-se en sentir que es deien de tu.
-Vui fer escultura d'idees, vui fer sentències amb el fang! ¿Veus
aquella processó de gent que camina amb els ulls enlairats? Figuren
els que segueixen l'ideal, però, veus? tots cauran a l'abisme,
imatge del càstic que troben els que no fan les coses pensades
reposadament, lluny de les resplendors enlluernadores de la
joventut. Avança cap a l'ideal mirant per on camines! això diu
aqueixa escultura!
-Molt bé!- feu en Ferràn amb ingenuïtat.
-Oh! si jo tingués més tècnica... El meu cap va massa endavant i les
mans es queden enrera... pastant escarnis dels meus pensaments
trascendentals!
-Veritat que no es té d'acorar?- va dir la model a en Ferràn.
-Es clar!- va respondre aquest, colpit de l'emoció de rebre una
mirada d'aquells ulls de cel. I restà capcot, avergonyit, sota un
impuls de penediment! Havia mirat una dona! li havia parlat! s'havia
posat en perill de pecar anant a un estudi!...
En Fèlix veient que la Mercè mirava al seu amic girà el cap i va
trovar-lo amb els ulls entelats.
-Què tens? què't passa?
-Que no's trova bé?- va fer-li la Mercè posant-li la mà al front.
I ell, en sentir-se tocat per unes mans fines, gentils, es redreçà
sobtadament.
-Sí, sí...- digué amb veu apagada. El pobre Ferràn es desolava del
seu gran fracàs. Tot el seu petit món era en desordre. Es trobava
isolat i dut per viaranys inconeguts, com la primera fulla que cau i
voleia damunt la ventada furiosa d'un temperi.
D'aquell dia estant, en Ferràn visqué atuït. Sempre arrugava son
front la petjada de pensaments que'l torturaven. Feia moltes de
preguntes a sa mare. Perque no s'estranyés, deia que eren per
tranquilitzar un amic que tot li deia. I aixís se sentia lliure de
les espines dels escrúpols i cada dia anava a veure la Mercè quan
ella eixia de l'estudi d'en Fèlix. I quan més la veia més trist es
posava i quan més trist, més es migrava.
Amb el coratge titànic que sols tenen els esclaus d'una dèria aguda,
en Ferràn pujà altre cop a l'estudi d'en Fèlix. No hi era la Mercè
dels ulls blau cel i la cabellera d'or, i els dos amics van garlar
una estona.
-El _clou_ de la bellesa és la dona, creu-me!- deia l'escultor.
-No ho sé!- va respondre èn Ferràn que admetia aquella conversa amb
la llibertat que li donava el record de la paraula de sa mare, la
qual opinava que no era pecat de parlar de coses relliscoses amb
sentiment artístic. -Per a mi, no ho podem jutjar nosaltres això!...
Primerament, perque hi ha un altre meitat d'humanitat, feta de les
dones, que també jutgen! què et dirà una dona si li preguntes què és
més bell, l'home o la dona? Dirà l'home, perquè li plau el coratge,
la força, el geni... els muscles, perque ella és feble! No podem
judicar nosaltres, creu-me. És molt difícil substraure's al sexe!...
En Fèlix es quedà espalmat de sentir-lo. Abans no li podia parlar de
la bellesa humana.
-Com has canviat en un mes, Ferràn! Fins et trobo com més
envellit... més magre, com si sofrissis molt!... Ara si que't puc
mostrar el que estic fent sense espantar-te! ¿Veus com en l'art
no hi entren les baixeses dels vicis? Vina, vina, però de primer
escolta. Vull simbolitzar la força humana. I aquesta força s'ha
representat amb figures de gran musculatura i això trovo indigne de
l'home perque tot ho devem a l'intel·ligència i els homes que en
tenen molta no són pas els gimnastes. Per això trobo fals l'Hèrcules
per a simbolitzar l'home poderós actual. Jo represento l'energia
humana per una dona prima, feble... per la Mercè, saps? però d'una
mirada que punxa, d'una mirada plena d'intel·ligència... Vina, vina.
Quan en Ferràn fou a la cambra i va veure la estàtua, va cloure
fortament els ulls i reculà escruixit. L'escultura era la Mercè
nua!...
Sentí que les il·lusions li fugien i va posar-se a plorar. Aquella
dona que estimava bojament, com es mostrava davant els homes! Ell
que la creia un àngel, que per viure accedia a vestir-se de blanc i
a restar quieta fent de model, potser pregant devegades sense
moure'ls llavis, pregant pels seus pares, jaents darrera la llosa
d'un ninxo que rebia la mirada del sol i la flaire de la mar! Ell
que l'havia somiada creienta i bona com ell, i tot somiant, l'havia
besada amb recança per por de fer-la impura! Quins plors feia, pobre
Ferràn, aclucat d'ulls davant d'aquella estàtua freda, humida, que
duia en la mirada el caliu de la pensa potenta de tota una
humanitat!...
La seva mare amb esglai, va dur-lo a casa el metge. La pobra vídua
tenia por que's tornés boig. Parlava sol i s'amagria com un tísic.
-D'altres dones més enllotades han assolit després resplendors de
virtut excelsa! Cal que la Mercè s'encamini, sí; jo soc responsable
si no es salva, perque soc l'únic que puc corretgir-la!- es deia, i
entre l'empenta de sa estimació i l'obligació que imposava a sa
conciència li digué que l'amava. Amb quina suavitat en Ferràn li
parlava de coses quietes i dolces; de records de l'infantesa, de
miracles de Sants, de impresions místiques de la Naturalesa. Però la
Mercè joguinejava cruelment amb ell. Avui, a l'estudi, semblava
mirar-lo i somriure amb dolcesa esperançadora, i quan anaven pel
carrer plegats el feia migrar entre menyspreus i befes, dites
cridant. La gent es girava i ell al seu costat abaixava les
parpelles. Aquella dona tan gentil estimava l'escultor, i si tenia
tractes amb en Ferràn era per fer-li gelosia... i en Fèlix
l'estimava molt... però només per la seva sublimitat plàstica!
La Mercè va convence's que en Ferràn no li servia per a fer esclatar
sota l'esperó de l'enveja l'estimació somiada d'en Fèlix, i va
dir-li mots escandalosos, venjant-se de les incomoditats de aquells
consells que li endreçava per que fos bona.
I en Ferràn no tingué més remei que fer-se fonedís. I ho confessà
tot a sa mare. Després passà jorns molt penosos, amb la pensa fosca,
atapeïda, lassa. Quan se li aclarí la ment va escruixir-se; es veié
lluny, molt lluny de Déu! El seu cor sagnava entre les urpes dels
penediments, i poc a poc s'anà enlairant cap al Creador entre la
vella aroma reviscoladora que tornà a sentir ensenyorida de la seva
ànima.
En Ferràn ja era al convent, aquell tant gran i silenciós, tant
isolat entre verdors de boscúria i tant lluny dels pobles, aquell
convent que només es veia del cel estant. Hi vivia martiritzant-se
el cos per a purificar l'ànima. El seu cor sempre copsava tristor...
En Ferràn, els primers temps, romania amb la faç esllanguida, la
mirada baixa i els llavis somorts, sense somriure que'ls fés
descloure. El seu cor sempre copsava tristor, una tristor massa gran
per a ell, una tristor que semblava cercar lloc en altres cors,
perque tots els que'l veien s'entristien.
Després començà de niar dins ell una guspira d'estimació pel
convent. Se sentia agraït a aquelles parets blanques, sense cap
ornament que traspués vanitat, a aquella cambra d'ample finestral
i a aquella biblioteca on s'espolsaven pergamins arrugats que ningú
entenia. Aquesta estimació s'entreveia en ses paraules plenes de
dolcesa mística. Explicava als visitants la fundació del convent.
Feia aturar els ulls en detalls subtils d'arquitectura, i, ple de
joia, parlava d'una Verge nova, que tenien encarregada per l'altar
major. Esperava'l temps que's podria agenollar davant de una imatge
de la Verge, una imatge més per consolar-lo en la dolçor de les
oracions dites humilment. Tot sentint el pare rector que la va veure
a ciutat, ell ja la veia en l'altar, i pregava!
Quina festassa farien el jorn de la benedicció! Van emblanquinar
tota l'església. Ensajaven un himne que des del chor s'esbandiria
pel temple il·luminat per centenars de flames enlairades. Pensant en
aquella festa tot el convent feia una bunior de goig.
El cel era clar. Els falziots amb xiscladissa infantívola volaven
damunt el convent. La lluna s'alçava rogenca, fent-se petita i
blanca. Semblava que s'alcés per a esguardar el sol que baixava,
baixava com a freturós de reposar damunt de les muntanyes de
l'horitzó.
Mentres en Ferràn i sos companys s'endinzaven a la boscúria
passejant com cada dia, va arribar una carreta arrossegada per dos
bous resignats, calmosos, forçuts. Duien la Verge nova, aquella
Verge de tant de preu, que fora la joia de l'esglesiola!
El temple estava fosc. Sols lluïa la flama de la llàntia del
Santíssim, quieta, muda, i senyalant al cel damunt el vas d'oli
pacífic.
Dins de l'església retrunyien els cops de martell damunt les
escarpes; i els cruiximents de les fustes i el grinyolar dels claus,
ofegava els respirs fadigats. La caixa s'obria i els cors bategaven.
El Pare-Rector amb emoció va treure a grapats els flocs i papers que
feien de niu caliuós a l'imatge, i les testes se movien plenes
d'admiració mentres els llavis somreien tendrament...
Era ben fosc quan tornà en Ferràn amb els novicis, de la boscúria.
La Verge era al presbiteri. Semblava una visió entre les negrors del
temple.
-Ja ha arribat la Verge!...- feu una veu.
I tots els novicis entraren al temple. I restaren silenciosos movent
la testa corpresos, embadalits, davant d'aquella joia, que els havia
costat tres anys de privacions duríssimes, d'aquella joia que'ls
havia costat dolor i desig, i per això era més vestida d'amor i
d'il·lusió.
Va entrar en Ferràn, tremolós de goig. Al esguardar-la d'aprop
arrugà el front, obrí els ulls esfereït, reculà. Foll d'ira, amb el
martell que hi havia a terra va donar colps amb tota sa força a la
cara de l'imatge, dient amb veu eixordadora:
-Sacrilegi!... sacrilegi! profanació! És una perduda!
L'estol de religiosos va agitar-se esgarrifat. Alguns fugiren,
esglaiats entre la fosca i d'altres, més serens, van agafar-lo. I
quan el tingueren subjectat, d'aquella imatge tota de marbre, sols
ne quedava el cos. La testa rodolava per terra amb la cara desfeta;
les mans enllaçades en positura de pregària, fetes a miques, eren
trepitjades...
-Sacrilegi!... sacrilegi! És la Mercè!- repetia cridant ronc en
Ferràn amb els ulls sortits i la cara d'orat.
La Verge somniada, obra d'en Fèlix, era la imatge fidel de la Mercè,
aquella dona d'ulls de color de cel i cabellera d'or que estigué a
punt de allunyar en Ferràn de Déu, xuclant-li la mirada i
trocejant-li el cor.
El temple estava buit, l'imatge mig esmicolada s'emmantellava de la
fosca. La flama de la llàntia del Santíssim, quieta i muda,
senyalava al cel tremolosa, esgarrifada!
(Moyà)