Tot l'endemà en Joan va estar frisós. Glatia per fer aquell salt a
l'aigua tenebrosa. Era una necessitat del seu esperit i el desig se
juntava amb la por i la vergonya, -un fill d'aquelles muntanyes no
podia desdir del pastor.-
Avui lluu al cel un trocet de lluna. Els núvols passen amb lentitud
davant la claror d'argent. El pastor i en Joan ja són dalt de la
roca i dos ocells han fugit, en deixondir-se amb la remor de les
passes.
-Miri bé com salto jo, sap?
L'aigua sorolla i les roques són xarbotades.
-Ben bé de cap, i al mig del gorg... sap?
En Joan mira al seu voltant i conta esporuguit:
-A la una, a les dues...;- mira la fondària i torna a començar.
-Ara sí! Una, dues... que és molt freda?... una, dues... ara no!
Esperem que passi aquest núvol... ara, ara... una, dues,- i torna a
mirar la fondària, després el cel, la boscúria plena de misteri i
les muntanyes altes que's perden en el firmament.
-Avui fa massa fret... demà... demà;- i tot vestint-se, se mossegava
els llavis enquimerat de veure's vençut de la por infantívola de la
mateixa foscor de l'aigua on trobaria suggestions d'inspiració i
originalitat decisiva per a arrelar-se en la memòria dels homes. La
natura reserva als més ardits riqueses incomparables. Si ell podia
llençar-se allí baix, quin domini hauria damunt el pensament de la
humanitat vulgar i desconeixedora dels misteris! Però quina fondària
tant paorosa! quina foscúria tant freda!
Son esperit, torturat per les emocions de la glòria, aviat va trobar
en aquell gorg una causa de noves afliccions. Feia vuit nits que
anaven al gorg i encara no havia saltat. Això el feia estar consirós
i anava migrant-se.
-Noi... no sé pas, _emprò_ ton pare i jo estem tots alarmats... fas
un posat de trist! Que no et prova això?
-Molt!- respongué pensívol.
-I _dôs_ que t'enyores?
-No!
La mare callava i ell seguia cavilós, amb faç macilenta. L'omplia de
recances aquella nova sensibilitat, a cada moment impressionada per
les remors i les visions més petites. Tot aquell món era per a ell
una dèu de inspiració. Quina errada, l'haver corregut tantes terres
deixant la dèu d'un treball més fértil que no era l'execució de les
obres dels altres! Prou aquella personalitat que posava en son
treball de violinista, li deia a cau d'orella que ell tenia quelcom
que no hi era, a les solfes que estudiava... Aquells miracles que
li exigia cruelment el públic, fins a exhaurir-lo moralment, eren
corcó d'aquesta ànima que avui se sent nova, sensible, voladora en
els espais de la inspiració més sublim. Ara ell se'n donava compte
entre aquella natura feréstega, i sentint una mena d'atracció
sinistra envers el gorg, que ell tenia al cap, com aquelles sonates
que sols conseguí d'executar després de nits senceres d'estudi i de
una preocupació constant, gairebé malaltissa.
-Avui... o saltaré o me'n vaig!
La nit era ben fosca... la lluna no es veia. Una lleganyada, de bon
matí, isqué de part de França i s'anà extenent, extenent, i ara fa
nit quieta, muda damunt l'encontrada.
-Avui, avui,- i va pendre aquella decisió íntima amb la qual cada
dia de concert li calia apaivagar les inquietuds íntimes que sentia
abans de sortir al públic. -Avui!... avui!-
Pren l'embranzida dalt de la roca. Però s'atura de sobte. Torna a
començar i es llença, mentres el pastor crida esglaiat:
-Que fa, senyor!... no corri tant!... no corri.
El violinista no ha sentit res, i com té massa embranzida, cau
damunt d'una roca; no s'ha sentit clapoteig d'aigua. Un cop feixuc i
un crit estrident esgarrifaren el pastor.
-No ha saltat bé, i la paga; pobre senyor noi!
Damunt d'una roca el pastor va agafar-lo, com un morent. Anava
ressolant, ressolant i tenyint de sang l'aigua misteriosa del gorg
Blau.
-Necessitat! Necessitat! correu! veniu!
El moliner ho ha sentit. Surt a la finestra i sent els crits de part
del gorg. Agafa la escopeta l'encara al cel i esclaten dos trets,
senyal de dissort, i s'encamina cap al gorg tirant altre cop dos
trets d'alarma que'ls ecos repetien com si la natura volgués ajudar
la veu tètrica d'auxili.
Llunyanes, molt llunyanes brollen dues fogaines i després se senten
dos trets i més cap ençà fan altre tant.
El pastor sent passes. És el moliner que arriba. S'emporten en
Joan...
Allí al molí van eixugar-lo, van vestir-lo i li feren pendre vi i
olorar vinagre. Una dolor clavada a la mà esquerra va fer-lo
reviscolar.
Sentí gust de terra i l'anguileig de la sang que li baixava del
braç. Ja'l tenien net i embenat, i encara se sentien frisosos els
espetecs de les escopetades...
El pare d'en Joan també va llevar-se. Ben cregut que hi havia foc,
aiguat o lladres, sortí a la finestra dient:
-Si no fos pecat desitjar un mal... fins me'n alegraria del que deu
passar! ben segur que'l noi hi passarà una bona estona. A ell li
agraden tant les coses estranyes!
I abans d'encaminar-se cap el lloc de la dissort disparà la escopeta
de canó llarg.
Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan.
Fa vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de
dreta a esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne
una, ara saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les
més juntes. N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes
del seu violí i les petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El
desvari no'l deixa. La febre l'ablana.
-Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor,
quina corrua! Mozart... ell mateix porta el penó... em fa patir, té
una fesomia abatuda; se veu que ha passat misèria... Oh,
Mendelssohn! Miri Bach... Joan Gabriel Bach... abans de tornar-se
cego... Beethoven... pobre, com perd el compàs de la processó!...
tant sord... Chopin: ¿sent com tus? s'està morint, pobret!... Liszt,
quins cabells tant blancs!... Wagner, mal arquitecte, quantes de
parets llises ha fet... Ricard... Ricard... vina... mira l'obra d'en
Gaudí... la portada del temple que fa... allò són proporcions...
Quina processó tant llarga... Miri doctor, miri! què em fa?.. que'm
punxa?
-No, és una injecció... procuri dormir, calmi's, que li convé el
repós...
-Sí després que hagi passat la processó!... Aquests sí que no'ls
conec... si gairebé no's veuen... semblen fets de boira... mig
esborrats!... pobrets! En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots
els pobres executants... van coixos, agònics... si gairebé no poden
seguir i cauen... doctor corri... doni'ls una injecció, que's
moren... que no arriben tant sols a la generació futura; moren dins
les orelles dels que'ls han sentit... seran oblidats per sempre com
els tenors i els toreros... com jo! igual que jo que'm moriré aquest
mateix segle!... correu!... cuiteu!... porteu-me papers i ploma que
tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a tothom.
-Calmi's, don Joan... que li convé repós.
-Calli vostè!... i no torni a entrar més, quin fàstig! Sembla un
empressari! Mossen Fèlix!... vingui vostè que és un home de cor bó,
faci'm una caritat... segui aquí, ben aprop meu que li dictaré.
M'estic morint d'inspiració... quina mort més terrible... quin
trasbals que sento dintre meu! Jo ho diré tot a vostè perque'ls
altres no'm comprenen! Que'l molesto?
-No home! molestar mai! però potser el perjudiqui!...
-El que'm mata és no poder desfogar-me... miri's soc com un aucell
lligat a terra amb les ales lliures i fornides... les faig moure i
no'm puc remuntar... quin suplici!... vosté se'n fa càrrec, que
també ha compost... els metges són gent encartronada per la ciència
i tenen el cor de suro... _Descansi!_ oi!... i aixís hauré de
morir-me sense deixar res. L'home no té dret a morir-se si no deixa
quelcom de més interessant que un vulgar esquelet!... Ara que escric
un poema sinfònic del riu! primer tinc escrita la calma matinal i el
riu que neix entre un roqueral abrupte... se sent un remat, un
pastor, el vent, el cant de les àguiles, el xiulet de l'isart...
després el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall
d'orquestació ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar
calmosa... ara hi ha muntanyes quietes i passa per una fàbrica on se
senten les remors del treball i les cantúries dels homes i de les
noies que treballen... arriba a un poble on hi ha una festa, amb
danses populars i llums alegrois que s'enmirallen en l'aigua... i el
riu sent l'alegria i el tema del neixement de l'aigua se barreja amb
les danses del poble... i per fi, passant per clotarades i valls,
arriba a mar. Tema del mar tot majestat... tot realesa, el metall
esclata a tota força ufanós... superb... i el riu prenent comiat de
la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat,
molt fi, com un èxtasi!
-Molt bé... molt bé, m'agrada molt!
-Veu, ara'm sembla que estic més tranquil... Apunti... Clau de
sol... sol, do, mi, re...
-Mira Joan, et toca la medicina.
-Ja ho veu, Mossen Fèlix... aixís em mataran... ben segur que això
ho mana aquell metge que té cara d'empressari... criminal!
-Calla fill meu! que no't sentin... que són aquí mateix...
-Ja'ls hi pot dir ben clar... el meu metge és Mossen Fèlix... ara
estic mellor!
-Déu ho vulga!
-Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament
la Remei, entrant de puntetes...
-Ja hi som! això és pitjor que un concert!... Mira Remei, si
consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen Fèlix et faré un
poema!... També podrà fer-se un poema festiu... Strauss ha descrit
les entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat...
Figuri's quin poema sinfònic que tenia mig pensat, per fuetejar amb
la batuta a les dones insoportables de les ciutats. Un poeta que
surt al camp amb una damisel·la. Ell li canta la puresa del camp i
ve una tempesta... Això ben orquestat; força corda perque el que cau
és una pluja a torrentades. El poeta s'eixopluga sota un arbre; la
damisel·la sota un altre i quan la pluja escampa, el poeta no coneix
la seva companya... tota destenyida, de cabells, de llavis, de
galtes... el cos deformat, les arrugues marcades... i a terra
l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla cruel, agafa el
ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava amarada com
ells, però d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en música!... ah!...
i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia!
Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a
ningú... Mossen Fèlix va alçar-se, la Remei va fugir esfereïda...
Anaven a curar-li la mà. L'aire de l'estada s'anava omplint de les
sentors fortes dels remeis que li posaven.
-Em deixo curar, però que Mossen Fèlix no es mogui; és el metge del
meu pensament!...
-No hi ha res que dir- feu el cirurgià amb amabilitat.
-Ja ho veu, Mossen Fèlix, que si jo no me afanyo no podré seguir la
processó i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento
que la inspiració em crida!... i aquests pentàgrames m'ofeguen...
sempre junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les
inspiracions; amarar-me les nines de llum... tan esmorteïdes com les
tenia vora les resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara
em sento com un ofec i és que'ls pentàgrames m'entortolliguen com
uns filferros i em sento el violí clavat al pit...
-El veig perdut, aquest xicot!... pobre Joan el miracler!- digué un
dels metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi
ha fet aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feliç.
Quan va atényer el cim de son renom mundial li vingué la fal·lera de
compondre... i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les
vuit hores de tocar el violí i la frisor de no poder escriure. Això
el posava malalt. Un cop que no va assajar, per poder escriure, el
públic ho va conèixer... i ell també: aleshores sentí la tragèdia de
veure's aplaudit sols per cortesia i per tornar als seus miracles va
matar-se nits i dies, com un asceta! Sort que llavors vingué a mi i
el vaig distreure fent-li fer vida de camp... i de família. A casa
l'estimen tots! Ara els he deixat consternats! Com que és un àngel!
qui no l'estima! és una criatura! Darrerament fins feia rebequeries.
Havien d'anar a l'hotel a cercar-lo en auto en el moment precís
que'ls teatres eren plens; sempre deia que ho faria malament, que
posessin un rètol anunciant que estava malalt... que ell no's sentia
els dits, que feia massa humitat, què sé jo! El que patia! I sempre
aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que ja no
hi arribo,- em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que
no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York... Per això jo li
vaig dir: -Reposi... vagi a casa seva una temporada.- Els tics
nerviosos se'l menjaven i la visió de les grans multituds
l'esfereïa, perque sempre li venia al pensament que hi havia el
doble d'orelles que no de caps d'espectadors, i això l'enervava...
si sembla un vell i no té quaranta anys encara!
Mentres el pobre Joan es sentia dut per les visions delirants, el
món musical cercava les darreres noves de la seva salut. Tota la
batllia era plena de gent inconeguda. Admiradors, amics,
periodistes. I tots els periòdics havien dut fotografies del lloc on
caigué, de la casa pairal, d'ell, del pastor, de sa família i de
Rodós.
No hi havia remei. Un dia els metges veieren la negror sinistra de
la gangrena arrelada en els dits de la mà esquerra; aquella que's
sentí adolorida al molí. Van parlar tancats en una cambra més d'una
hora. Tothom va estremir-se. No hi havia remei. En aquella mà s'hi
arrelava la mort i calia de tallar depressa!
-Si el malalt no fós el violinista miracler, ja fora curat; li
haurien tallat la mà el segon dia... ara com és ell, ho havem provat
tot i ara havem esperat massa... Si no li tallem la mà avui mateix,
perdrem la mà i la persona... Vostès diran què decideixen.- Això
deia un cirurgià menut, de frontalera ample, llisa i lluenta, que
duia lents i parlava depressa i confós.
Avui la batllia està de dol. En Joan és operat. L'han adormit amb
l'excusa que l'havien de curar i li farien massa dolor i ell s'ho ha
cregut. La malícia i la seva ànima mai no s'havien mesclat... Avui
la batllia està de dol... tots parlen baix i caminen de puntetes i
els plors esclaten continguts, i els respirs s'apaguen a mig néixer.
Damunt una taula, en una safata coberta amb un drap, hi ha la mà
de'n Joan. Tots els que passen la miren i s'esgarrifen. El pobre
pare la vetlla; l'esguarda fixament movent la testa i plorant;
s'escruixeix en veure aquelles taques negres i aquella inflor
terrible.
-I doneu gràcies a Déu, que si no cuitem és ben mort,- va dir-li el
cirurgià.
-També morirà quan ho sàpiga... Avui ha mort la mà i després morirà
el cos,- va respondre sanglotant el pobre jaio.
Després va un metge ros, prim, de bigoti retallat, agafà un
escarpell i començà de tallar la mà per a veure el límit de la
gangrena.
-Per Déu, no la fassi més malbé!- va dir amb tant viva expressió el
pobre vellet que'l metge estranger va entendre'l i marxà.
-Nasi!... oh, Nasi!... diu en Joan que se sent dels dits- va fer la
Remei abraçant-lo... -I és que li creix una altra mà!...
-Potser és un miracle!...
-Tots ho diuen això... no cal que us feu il·lusions- va dir amb urc
un practicant jovenet.
-Remei- exclamava el pare, -mira la mà... és morta! i el noi sense
mà també és mort... veus, mira-la... és ben morta! ja és freda!... i
tant saberuda... en tot lo món no n'hi ha cap com aquesta!...
El pobre vellet va abastar els dos canalobres de l'oratori i en posà
un a cada cantó de la mà i va quedar-se tota la nit al seu costat,
com si vetllés el cadàver del seu fill.
Avui en Joan surt de casa. Camina poc a poc i s'ho mira tot
amorosament i somriu com un infantó. Porta el braç penjant d'un
mocador negre, lligat amb un llacet darrera el coll. Tots els de
la casa volen acompanyar-lo i ell rebutja a tothom amb suavitat.
-Vull fer un passeig tot sol... vull pensar moltes coses- va dir al
brancal de la porta i s'anà allunyant. S'anà fent petit, petit entre
les soques dels arbres, les mates de brucs i les volivardes.
El seu pare tremolava i la mare va tapar-se els ulls i trencà en un
plor de condol, tot dient:
-Ai, si veu que no te mà!...
-Déu faci que no's mati... que no's tiri cingle avall...
-Calla, tu! No cridis la desgràcia.
-Aneu-hi... aneu-hi... no el deixeu sol... que no podrà contenir la
pena!...- afegia sa mare ofegant-se.
A l'era van aturar el batre, tota la batllia se encongia al davant
seu; i en Joan mormolant feliç una harmonia que li dictava sa
ardenta inspiració, s'anava fent petit... petit, entre les eures i
les albes, les falgueres i els arbossos.
-Només un que hi vagi!... Vós!... seguint-lo per la carena, pel
cantó bagueny- digué el pastor al pare.
-Jo hi aniré,- barbotejà la Remei.
-Poc a poc... no feu remor!...
I amagant-se darrera els arbres el seguiren el pare i la Remei.
Després s'hi afegiren la mare i el pastor i fins els mossos pel
cantó solei de la muntanya.
Tot d'una en Joan va aturar-se en sentir dins el silenci de les
muntanyes el soroll d'una fontana i va romandre bella estona mirant
el raig d'aigua que sortia d'un catau fosc i queia en la pica, fent
un bé de Déu de bombolles que pujaven i baixaven, rodones i plenes
de clarors. Tenia sèt, i va ajupir-se a beure, recolzant en la pedra
el braç embolicat de benes i amb un manyoc de cotó que li posaven
per a dissimular l'amputació. S'alçà després d'haver begut amb
repòs, tot sospitant que no tenia mà esquerra perque no hi sentí el
pes del seu cos en el manyoc. Es tregué lentament el benam, es mirà
la pell cosida i llençà les benes entre unes mates.
Com una ventada passaren pel seu pensament totes les tortures dels
seus concerts, tota l'esclavitut cruel de les hores d'estudi,
aleshores que sentia trucar a son cor dolls d'inspiració, tots els
seus deliris d'immortalitat. En Joan se sentia llibert i no avorria
la vida sense la mà prodigiosa; i amb els ulls resplendents
d'esperança i els llavis tremolosos d'emoció, va agafar una branca i
es posà a cantar ben alt i amb més entusiasme els temes del primer
poema, de la primera obra seva lliure, sanitosa, de la fita que
marcava el començament de son ver camí d'artista genial.
Entretant la gent de la batllia sentia un horrible calfred. La mare
alçant les mans al cel va exclamar esfereïda:
-Canta!... sentiu? canta!...
-Oidà!... canta sol...- feu el pare que ajupia el cap estemordit.
-Canta!... Fill meu... Fill de ma vida!... s'ha tornat boig...
pobret!... s'ha tornat boig!
-I ben boig!...
Tots van sentir una punyida al pit, i s'alçà tota una garba de
braços, i va fer-se tot un ramell de cors que tremolaven i les
llàgrimes van brollar de tots els ulls. I en Joan seguia cantant ple
de benhaurança, i fent-se petit, petit, entre'ls ginestells florits
i les oloroses viadelles, sota un cel immaculat i respirant un aire
ple de cantúries...
(Moyà)