El jorn s'anava encenent, i amunt del cel els estels s'apagaven. Hom
sentí la remor del forrellat del temple; i darrera el sagristà, que
va obrir per a difondre solemnialment el toc d'oració en el silenci
matinal, va entrar la primera vella eixoplugada dins una caputxa
negra, tota encorbada i trèmola.
En Joan va deixondir-se i va deixar tebis els llençols, lliures de
la martiritzadora cremuja, i es vestí prop del llit de capsal ufanós
que l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar
cavalcant per mals viaranys. I baixà per una escaleta estreta i
fosca, després d'obrir el finestró de bat a bat.
Menjà quelcom, tot garlant amb la minyona de l'hostal, i altre cop
cavalcà el mul calmós que de tant en tant sacsejava la pell per a
fer fugir les mosques de fibló roent.
-Ara tornem-los-hi a maiar fins a mig dia... ja en pagarà el delme
d'aquesta feta! Tantes de hores cruixeix... Que va?.. és un païs tan
trencat!- deia aquell home de figura esllanguida, rematada
graciosament per una vermella barretina de xeixa.
L'estel darrer fuig del cel després d'una darrera tremolor d'agonia,
la lluna és esblaimada, i una clarícia rogenca brolla de l'altre
cantó de les muntanyes, i els ocells es deixondeixen, sacsejant el
caparró que tenien sota l'ala, i es llencen a l'espai, esclatant en
joioses cantúries: és el bon dia que endrecen al sol ixent, a les
flors curulles de rosada i als homes que amb l'aixada al muscle van
de vers els conreus sense respondre'ls, sorruts i mig adormits.
En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per
un carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i
quietes, i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis
perque la seva ànima s'era emocionada en el desvetllament dels
records que li comportava la natura en ses intimitats matinals.
Mirava asserenat aquelles muntanyes alteroses que, així com si'n
fessin ofrena al Creador, la una enlairava un bosc amb aromes de
flors eixutes, l'altre, unes roques gegantines, com un graó de Déu,
i la més llunyana, una sufragània, niu de pregàries rústiques
que volaven cap al cel engentilides per l'encens i els salms.
Aquella ermita de cloquer petit era la tant coneguda d'en Joan, i
allí nasqué la primera harmonia arrencada a aquell violí que li
havia fet conèixer el bé de Déu de la glòria.
Ara, retut per les emocions, fadigat per l'estudi i malalt
d'esperit, torna a sa casa pairal amb tota la il·lusió que li ve de
les recordances de sa infantesa llunyana. Allí a la ciutat pròspera
de la seva raça, encara hi ha caliu d'entusiasme en els que van
sentir-lo. Però ell feia cinc anys que era lluny de la seva terra,
sorprenent gernacions d'ànima i oïda subtil, extasiant-les amb son
art perfecte fins que a la fi, de cop i volta, semblaven folles
d'entusiasme... i ell, llavors, lliurava un sospir pregon, i fent
acatament en l'aire tèrbol dels teatres, mig escoltava la torrentada
dels picaments de mans, i mig veia la màgica voleiadissa de mocadors
que s'agitaven. Tot el món li deia: -Joan el miracler... A ell però,
com a d'altres taumaturgs, cada dia l'agullonava més un sofriment
ferest. Cada nit havia de fer el miracle amb aquelles quatre cordes
eternament tivants entre el cordal i les clavilles; en veia
l'exigència en tots els ulls, i, llavors, sol, isolat en els
escenaris amples, davant el silenci que es feia al seu voltant per a
escoltar-lo, devegades sentia un calfred agònic i unes vehements
ganes de fugir corrent..., i pel seu magí passava falaguera la idea
d'una malaltia que l'alliberés de fer els «miracles» que tothom
esperava... La idea de la por anava creixent cada dia en son esperit
malmenat, i ja en els darrers concerts féu una munió d'estranyeses
que eren comentades com a extravagàncies d'un home de gran talent i
ple d'originalitat. Feu retirar de tots els teatres on tocava els
guàrdies que es posaven a cada cantó del marc de l'escenari. Li
feien una enveja terrible... i el distreien. Després, va fugir de
les converses abans de sortir en públic, primer, prohibint l'entrada
al recambró a tots, amics, coneguts, crítics i admiradors, després,
no sortint dels hotels fins que l'avisaven que havia tocat el timbre
per començar. Trencant les adulacions eternes dels admiradors,
recordava que un metge li havia dit: -Els miracles us maten,
aquestes manies son morboses! Teniu de reposar!-
Anava a reposar de cos i d'ànima i se sentia decandit. No feia
gaires dies que va fullejar un plec de periòdics que duien retrats
d'ell i s'esglaià: en els primers, era un home jove revingut, ara es
veia neulit, feble. L'ànima li rosegava el cos. -Faig posat de
Chopin!... i no vull pas morir rosegat pel romanticisme i com un
trist executant!
-Aquella lleganyada durà pluja, bon senyor... Déu fassa que s'acabi
aquesta estrebada d'eixut! ¿Veu aquest turó que tot just es compren?
ja és França, i això Rodós.
-Oidà!- va fer en Joan amb vivesa. Obrí la boca per a lliurar un
sospir ple de suavitat i dues llàgrimes fugiren de sos ulls, a
amagar-se en el bigoti sedós que ombrejava son llavi immòbil de
sorpresa. Rodós! En aquella parròquia va trobar en sa infantesa el
bon capellà allunyat de la riuada humana; ell li mostrà les magnes
meravelles de l'orgue, fent-lo esgarrifar amb les contres
mormoladores, i trémer amb els clarins i confiar amb les veus
humanes; allí, aquell vellet va sembrar en ell la primera noció
musical que tot seguit florí com una dèria invencible; allí sos ulls
van apendre a llegir aquelles taques rodones que posades en les
línies del pentàgrama li semblaven falziots reposant en els fils del
telègraf.
-Què fa el Rector de Rodós?
-Ara hi ha regent... aquell vellet va morir.
En Joan va sentir-se encadenat de cor per una llei de tristesa
aclaparadora. Mort aquell vellet a qui ell ho devia tot! i mai
haver-se'n recordat! L'agraïment és cosa lleugera que tot seguit la
ventada se'n duu; malhaurat qui no n'escolta la primera insinuació,
la que parla a cau d'orella tot seguit que un rep la cosa anhelada,
la que es barreja amb la mateixa alegria del gaudi! Li faré dir una
missa, i hi tocaré belles peces exquisidament dificultoses...
El mul seguí sa via ran del camí, sempre al mateix pas i fent
acataments rítmics a les pedres i a les plantes. El sol es mirava en
Joan fixament, amb una roent mirada que l'amarava de clarors.
-¿Veu això? és penical; portant-ne l'arrel a la butxaca mai
s'esguerrarà- i aquell home en collí mentre en Joan retenia una
rialla ample, fresca, així com feia temps que del seu pit no
n'eixien.
-Gairebé ja hi som; ¿què va?
-¿No hi ha cap drecera per aquí?
-Prou... però és dolenta. La ciència vera no deixa la marrada per
anar per la drecera... ¿què va?
-Està bé; no la sabia, aquesta!
De la casa pairal ja se n'obira el panell rovellat i rondinador, que
nit i dia és amatent a senyalar d'on ve l'escomesa de les ratxades.
De primer, sembla un parallamps, i un ocell hi reposa. Passa un
respir de vent, l'ocell fuig, i la sageta del panell dóna la volta
fent una remor aspra. Ja es veu la torre de la casa, enlairant una
munió d'olles foradades que pengen de la paret, com una restallera
de ventoses damunt la pell; ja es veu la teulada encatifada de
molsa, i líquens i flors que dancen al vent. La muntanya apar que
s'ajupi per a deixar pas a la mirada tendra i emocional d'en Joan; i
a ell li sembla que la casa s'enlaira, s'enlaira, plena de
remembrances i formosor... Ara es descobreix la finestra de la seva
estada, plena de musicadures que quan ell era vailet seguia amb el
dit, imitant amb sos llavis el soroll del tren que havia vist una
vegada anant a trobar un metge de Barcelona: i aquella finestra
embellida amb fines gràcies de la pedra feia de marc a una testa
blanca.
-La mare!...
En Joan, quiet, plorava. El sol el mirava fixament...
-El noi! El noi! curriu, curriu!- exclamà la dona de la finestra.
Els gossos surten lladrant, tots els de la casa venen corrents i
l'envolten; ploren, riuen, criden... Quin doll de sentiments
esclaten sota el tàlem del bosc!
-El noi! el noi!
-El senyor noi! el senyor noi!
Ja és en aquella batllia de l'antigor, en aquell casal que eixoplugà
a qui manava totes les pagesies escampades per aquella rodalia de
verdor encisera. Ja ha passat per aquell portal de montants fornits
com els murs d'un castell, i fins ha entrat en aquella presó fosca i
baixa i humida que en tota una centúria sols va engolir un boig i un
home corredís que havia begut massa. Després pujava per aquella
escala esbarjosa, plena de realesa i entrà en el menjador
emblanquinat i ple de llum. A cada finestral s'aturava, parlant sol
i movent el cap. -I que en viviu de feliços aquí!- Tots l'escoltaven
silenciosament, mirant-lo amb estranyesa. Va caminar damunt les
amples llambordes seguit de tots, i va asseure's en el banc de la
paret, assota de la panera i es recolzà a la taula, com si se li
esvaïs la mirada dolça i melangiosa. -I que n'és de bell tot això!-
De sobte va alçar-se, en veure l'oratori. Posà horitzontalment el
pastell corcat que anava balder en el clau que l'aguantava, i les
portes, ennegrides per unes pintures que'l temps enfosquia, van
obrir-se lentament, majestuoses, com uns braços que s'obrissin,
acollidors...
-Tot igual!
Quina nierada de belleses de l'antigor!... No havien pas fugit com
la seva joventut! Aquella imatge de Sant Esteve, en tants d'anys
encara no havia reposat, romania tot dret dins l'or que
l'embolcallava i que s'havia anat esmorteint, esmorteint, fent-lo
semblar de bronze; aquells canalobres negres, de unes potes
separades com les de les aranyes, encara copsaven els ciris
plorosos; aquells llibres que ningú entenia esperaven encara unes
mans piadoses que'ls obrissin i uns ulls saberuts que'ls
entenguessin, i dos gots, com sempre, allargaven les vides flairoses
de les flors camperoles. Diria's que'l temps no ha passat per aquell
reliquiari de vellúria.
En Joan s'agenollà, mirà a son entorn amb alegria i va fer:
-Resem...- i tots senyalaren que sí, mentres sa mare butxaquejant va
dir-li:
-Què vol resar?
En Joan sense respondre, va mirar-la bella estona estranyat. Ella
tremolava davant del seu fill com si estigués davant d'una aparició
celestial.
-I ara? Què dieu, mare? de vostè em tracteu?
-No en caldria d'altra!- exclamà el seu pare, penedit perque en
arribar li escapà de tutejar-lo.
Ell va dir, abraçant-los:
-No'm tingueu aquesta adoració; el meu esperit està malalt i cerca
el baume només que en vosaltres; soc un fill com tots, sentiu?
Passem el Rosari per l'ànima d'aquell vellet capellà de Rodós!
La mare tenint entre'ls dits el primer gra del rosari, agenollada i
amb el cor lluny de Sant Esteve, començà la pregària i totes les
mirades que escorcollaven, encuriosides, allò que feia en Joan,
van anar encabint-se dins l'oratori.
-Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia... Deus estar ben capolat
del viatge, fill meu!... El Senyor és amb vós i beneita sou vós
entre totes les dones i beneit és el fruit de vostre sant ventre.
Amen Jesús.
I s'escampà calmosament una riuada de veus que entre rialletes
contingudes feien la resposta.
-Déu vos salve Maria... A fè que avui no t'esperavem pas!... plena
sou de gràcia; el Senyor és amb vós... Mariana, ves, mata un
pollastre mentres passem el rosari... Déu vos salve Maria; plena sou
de gràcia; el Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les
dones... Com el vols el pollastre, noi?
-Diguem el rosari, mare.
-Oidà!... Santa Maria... Ai! Déu vos salve Maria, plena sou de
gràcia. T'agrada rostit?... Déu vos salve reina i mare de
misericòrdia... Ai!... Mare de Déu, quin cap tinc!...
Aixís seguí el primer misteri d'aquell rosari i, en començar el
segon, plegaren, entre rialles. Sant Esteve semblava dir-los amb un
somriure de perdó:
-Tanqueu l'oratori i aneu en nom de Déu,- i el pastor va tancar-lo,
aquell minyó banyabaix que per un no res reia amb veu de dona i es
tapava la cara per a parlar.
-Miri, senyor noi, aquí té els dos germans que suara demanava- feu
el pastor signant dos brivalls que hi havia en un recó. L'un amagava
la cara darrera el cap de l'altre. En veure que en Joan avançava per
a fer-los una manyaga, fugiren com dos conills.
-Que sou isarts!- va fer el pare enquimerat. El pastor, aquell minyó
banyabaix, tot tapant-se la cara esclafí en una rialla escandalosa
que alegrà a en Joan; i ell també va riure; i llavors s'alçà tot un
esclat de rialles ufanoses que eixordava... i van dinar rient. Quina
dèria! Quan les rialles s'anaven apaivagant poc a poc i regnava una
mica de silenci, el pastor tornava a riure i tots el seguien, uns
amb els ulls plorosos i altres contenint-se el ventre adolorit per
aquell sacsejament de l'alegria.
Havent dinat, en Joan va explicar una munió de coses que li havien
succeït. Les boques s'obrien i els cigars s'apagaven, oblidats
entre'ls dits dels fumadors. Els brivalls, quan ningú els veia
avançaven de puntetes i llambregaven d'amagat. El pare després de
romandre una bella estona com a extasiat, va alçar-se; va agafar la
caixa del violí i la posà amb esment damunt la taula i va obrir-la.
Totes les mirades van caure dins aquell estoig encatifat de vellut
vermell, on hi jeia _l'esturment_ que havia rebut en Joan de mans de
un príncep llunyà.
-Noi, toca... em dispensaràs... i dispensi!
En Joan rebé el violí amb el somriure de la mare en plegar de terra
l'infant, i tot seguit feu vibrar en aquelles cordes primorosament
petjades una harmonia dolcíssima. Tantost finà, els mossos i les
mosses van picar de mans plens de joia, i els brivalls saltaven,
cridant, amb els braços enlairats, i els pares ploraven d'alegria.
-Nap! Napa!, puieu, cuiteu, puieu! sentireu una llei de musica!-
cridava el pastor des d'un finestral.
Tots callaren. La veu de una veïna es filtrà entre la branquissada
de la boscúria que voltava la batllia; i el cruixir de la clivilla
que posava més tivant la prima feia aclucar els ulls d'en Joan.
-Quina munyeca, eh! i no se li enrampen els dits!
El violinista per a esvaïr aquell bum-bum innoscent, que neixia pel
seu entorn, va agafar altra volta l'arquet enriquit de mareperla i
tocà «La Filadora». Aleshores, quin renou! quina cridoria! quin
rebombori! Quan va tocar per tercera vegada, tota la casa estava
plena de gent de la rodalia. Fins els carboners van entrar en aquell
menjador tan ample, i aleshores atapeït d'una alegria boja.
-Noi, en saps... però molt... i mai he sentit cap cego que toqués
com tu... en bona fè!- deia el pare, palplantat.
-També'n sabreu vos agafant l'arc i fent-lo anar amunt i avall com
una serra; veureu!
El pare, agenollat, feu lliscar l'arquet damunt les cordes i el seu
fill les anava petjant contra el negre batidor, a l'ensems que
inclinava el violí d'un cantó a l'altre fent-lo brandar com una
barca, i amb aquests moviments el violí destriava una harmoniosa
cançó popular que'ls arribà al cor. Quan el pare finia, tota la casa
tremolava.
-Ara jo,- feu sa mare, engelosida.
Més crits i rialles i una altra veu que deia:
-Ara jo.- Aquest cop era la filla de can Segimon que s'agenollà
davant d'en Joan i feu mormolar el bordó amb veu reptadora i feu
xisclar la prima. Al violinista va encisar-lo aquell somriure plaent
d'una gemada, galant fadrina de vint anys. -Quina dona més ingènua!-
pensa en Joan esguardant-la, mentres ella exclama riallera:
Ma! Quina mena de musica!... És ben d'allò, eh?
-Sembla un passarell!...
-Es molt saberut el vostre noi, Ciana- afegí la Remei, filla d'en
Segimon, -aquella noia jove, fornida i escarramassera, que duia al
seu pare tulit d'un cantó a l'altre, com si fos una criatura, i feia
recular el brau de la vacada, i reptava, esporuguint-los, els mossos
que l'havien vist néixer.
En Joan va anar-se'n cap a la seva cambra. Allí restà una galant
estona amb les seves idees. No podia treure's del pensament aquella
noia rossa, colrada, sanitosa i frescal... i tant ingènua. Ses
mirades, ses positures i ses rialles tenien una espontaneïtat que'l
corprenia i que per contrast li portà a la memòria aquelles altres
dones, perfumades, reblertes de menes d'agençaments, que havia vist
pels salons esguardant amb mirades assajades davant el mirall. Tot
pensant en aquella noia formosa, vestida només que per tapar-se,
pentinada perque'ls cabells no li voleiessin i amb cotilla per
seguir l'habitud, va exclamar movent tristament la testa:
-Quina diferència amb la dona de ciutat! que si no té color es
pinta, si no té cabells se'n posa, si és grossa s'aprima i si té les
dents lletges no riu! I si aquest fingiment s'acabés amb la matèria!
Però els pitjors artificis els porta a l'ànima.
-Que no tocarem més el violí, senyor Joan?- feu la veu de la filla
de'n Segimon. El violinista va redreçar-se de sobte i respongué
sense obrir la porta de l'estada:
-No, avui prou... estic tant cansat del viatge!
l tornà a quedar-se amb els seus pensaments que li feien veure la
felicitat que'l voltaria un cop mullerat amb la Remei, la dona
ingènua que ell inconscientment cercava.
Aquella nit, una fosca feréstega i basardosa ho colgava tot. En sa
immensa abraçada s'extenia la suau cantúria dels grills, torbada
pels tòtils feixucs i les granotes que vetllaven allò que són
miralls de l'estelada en les nits clares. El pastor tenia calor i
s'en anava cap el gorg Blau a refrescar-se. En Joan va seguir-lo
atiat pel desig de rebre una impressió de bellesa en aquell lloc on
les aigües, nit i dia, pentinen les herbes pregones i poleixen les
pedres que arrenca la pluja de les muntanyes pròximes.
Ja hi són, al gorg Blau. El pastor camina endavant, separant les
mates que li esgarrapen les calces de vellut apedaçades i llardoses.
En Joan el segueix temerós dient mots irònics, que fan riure al
pastor, qui no's tapa la cara perquè la fosca ja se'n capté,
colgant-ho tot: el gorg que medita, el riu que mormola i les
muntanyes que dormen.
Ja és nuu el pastor. Quina impressió fa aquell home forçut i
blanquinós, perdent-se en la negror de l'aigua que remou...
-Sembleu Adam en el paradís!- exclamà el violinista, i sa imaginació
va endinzar-se segles enllà fins arribar al primer home. -Quan Adam
obrí els ulls per primera volta, quina bàrbara sensació de
meravella! El primer home no tingué infantesa, no tingué temps
d'avesar-se poc a poc a gaudir de la bellesa. ¿Què devia passar-li
en veure la primera nit, en veure que tot, tot, es fon en un color
impenetrable, que tot es mescla, arbres, aigües, rocs i nuvolades?
Devia fugir adalerat, topant amb els troncs i enfonzant-se en els
llacs, devia remoure's fortament esglaiat, interrogant la divinitat
arcana. Quina tortura, la primera nit del primer home! i en veure la
primera celístia, i la primera resplandor de sol, quina alegria! No;
això no va ser! Déu ho va preveure, i perquè no patís li infongué el
sòn i ell va dormir-se com els homes d'ara. El sòn deu ser la nostra
única deixa del paradís, perque dormint és de l'única manera que
no's pateix... Quín poema sínfònic el que digués tot això! Vui
fer-lo! Ja estic cansat de servir de conductora transportant la
música dels altres per aquests mons! De primer hi haurà una bella
exposícíó de les remors de la nit, els grills, els tòtils, les
granotes, les òlives, la cascada... els mil cants perduts en una nit
meravellosa d'istiu. Després, el clam d'Adam, la caiguda al gorg,
després la dolçor de la sòn i el primer raig de sol i un esclat
d'alegria tríomfal!- i es posà a cantar, enlluernat d'inspiració,
movent els braços amb energia i mirant el cel ple de foscors... Quan
va finir volia fixar-ho, i no duia res, ni un parrac de paper, ni
llapis, ni tenia claror; i tement que aquell esclat d'harmonies
anessin riu avall, cap a la mar de l'oblit, va dir al pastor: -Anem
a casa depressa!- El pastor no podia respondre de tant riure,
sentint-lo cantar sol tanta d'estona.
-Dexi'm fer un salt i prou!- va respondre el pastor, removent
l'aigua amb la mà, perque no li conegués que reia d'ell.
El pastor va pujar a una roca i es llençà al gorg ombrívol. En Joan,
admirat, va exclamar:
-Quina impressió deu fer això!
-Ho provi pas, senyor, hi ha pena de la vida!
-Si però ho necessito pel meu poema!
-Ho provi pas... miri que si l'erra la paga!
En Joan pujà a la roca, mirà la fondaria fosca que paorosament
s'obria als seus peus i convençut va dir-se:
-Demà hi saltaré... ja sé nedar!