Sr. Batista: Escolti! Escolti! Em descuidava dels sellos.
Penya: Quant és?
Sr. Batista: Són dugues pessetes.
Penya: Tingui un duro, i no'l descambi-hi. Ja li dono de propina!
(El senyor Batista mira cap aont ha sortit, am despreci, després se
frega les mans pensant amb el negoci que ha fet, i entra'ls pagarés a la
caixa.)
### Escena II
(Sr. Batista i Sr. Pepet)
Sr. Pepet: (entrant sofocat i commogut) Senyor Batista, dispensim. No sé
cóm dir-li, ni què dir. He fet tart!
Sr. Batista: Ja sap que no vé d'aqui.
Sr. Pepet: Si, que vé d'aqui, senyor Batista. Mai n'havia fet, am tans
anys!... Però me'n passa una de grossa.
Sr. Batista: Què té?
Sr. Pepet: Quinze mil duros!
Sr. Batista: Què vol dir?
Sr. Pepet: Que he heredat. Que heredat quinze mil duros!
Sr. Batista: Què diu ara? De qui?
Sr. Pepet: D'un germà! pobret! d'un germà d'aquells que semblen de
novela, però que també n'hi han a la vida.
Sr. Batista: I ont ha mort?
Sr. Pepet: Alli on moren els germans que deixen diners: a Amèrica.
Sr. Batista: I ja ha cobrat?
Sr. Pepet: Jo, no encara, però a casa si. Vui dir qu'és com si ja
haguessim cobrat. Tot-hom ha sortit a fer compres. A hores d'ara ja
deuen haver buidat les botigues. Per això és que, com que m'he quedat
sol a casa, m'he hagut de fer el dinar jo meteix, i no he pogut arribar
a l'hora.
Sr. Batista: Bravo! Bravo! I d'aqui endevant què pensa fer?
Sr. Pepet: Lo de sempre! Travallar.
Sr. Batista: Travallar, diu? Reflexionem, reflexionem-ho una mica!
Sr. Pepet: Si, senyor, ho reflexionarem. Ara me'n vaig al Major.
Sr. Batista: Esperis. Esperis i tingui calma. Segui (seu.) Ho sap ben bé
del cert que ha heredat?
Sr. Pepet: El meteix notari m'ho ha escrit, i m'envien els diners.
Sr. Batista: Doncs, bé, jo també tinc de dir-li una cosa que no li
hauria gosat dir, però que ara ve com l'anell al dit ane les presents
circunstancies. Vostè ja és vell, senyor Pepet. Vosté ja té un grapat
d'anys a l'esquena i'ls llibres que porta també... i com que'l negoci
que tinc ara no exigeix gran teneduria, podria retirar-se a viure, i a
viure amb un tres per cent, contant sempre i a totes hores, siguin de
despaig o no ho siguin, am l'amic comercial, i am l'amic particular,
ademés d'un crèdit obert, que'l posarém... a dotze mil duros.
Sr. Pepet: Que vol dir que'm treu?
Sr. Batista: No'l trec, això mai! El retiro... Això és: el retiro de la
circulació dependenta.
Sr. Pepet: Però, això és dir-me que me'n vagi...
Sr. Batista: No ve de vuit, ni de quinze dies. Se li pagarà la quinzena
ab tota rel·ligiositat; però si la casa amortisa mobles, bé té
d'amortisar dependents.
Sr. Pepet: Però que no veu que no podré viure!
Sr. Batista: Am quinze mil duros que ha heredat, me diu que no podrà
viure?
Sr. Pepet: Si no és això lo que vui dir! No veu que ja estic fet an el
travall? No veu que m'hi he avesat de petit? No veu que ja sóc massa
vell, per no fer res? Per estar en vaga?
Sr. Batista: Ja qu'és tan vell com diu, passegi-s.
Sr. Pepet: Passegi-s!... Passegi-s me diu!... I ôn vol que's vagi a
passejar l'home que ha segut cinquanta anys?... Que ho sé jo per ôn se
passeja, ni ôn se pren el sol, ni l'ombra?... Senyor Batista per Déu!
reflexionem, com vostè'm deia!... Sap lo qu'és dir cinquanta anys
d'estar près i que li obrin de cop les reixes?... De ser lliure se'n ha
d'apendre, i jo no n'he pogut apendre!
Sr. Batista: Això rai, que s'apren aviat!
Sr. Pepet: Si jo ja no tinc temps, senyor Batista!
Sr. Batista: Doncs, no sé què dir-li, fill meu!... El lloc de vostè el
pot tenir un altre que no tingui tanta renda!
Sr. Pepet: Però que no tingui tants anys! Tants anys de veure miseries i
fosca... i parets humides!... He pujat els llibres, com un pare, i ara
que son grans, me treuen! (plora.)
Sr. Batista: Bah! Bah! Vostè rapapieja. Faci-s carrec, si és que se'n
vol fer, que tinc més gasto del que tenia. La noia m'apren francès,
piano, de tot, de tot lo que pot saber una noia!
Sr. Pepet: (responent ensimismat) Ai, la noia!
Sr. Batista: I no és que me'n arrepenteixi. No ho cregui. Ho faig, però
ho faig am gust. No sé què rediable m'ha donat aquêt diantre de
xicota!... Jo que no he sigut mal-gastador, en tractant-se d'ella, allà
va el gasto!
Sr. Pepet: Ai de mi!
Sr. Batista: Que vol un vestit? Vinga un vestit. Jo meteix li compro, li
pago i casi li cuso i li emprobo!... Que vol música? Vinga música, i, jo
que no havia vist més solfes que las que'm treia de la roba, ara fins li
giro la plana. Fins pentinadora li he posat, i cuinera, i vinga servei!
Sr. Pepet: Ai, Déu meu!
Sr. Batista: La veritat és que mai hauria dit que aquella noia tan
senzilla, molla d'ulls, i amb aquells posats d'ovella morta, arribés a
ser lo qu'és: guapa, xamosa, am bones etxures... res: una noia qu'és de
la inclusa i és guapaça com si tingues pares!
Sr. Pepet: Ai!
Sr. Batista: Però qu'és aquêt gemegar?
Sr. Pepet: Estava pensant amb un assiento pel dia que moriré, i'm sembla
que no es gaire lluny. *Caja a Pepet*... i a la caixa. *Pepet a caja*...
i a dintre, i d'allí al llibre inventari del cementiri de l'Oeste. (Se'n
va cap al despatx.)
Sr. Batista: Però, aon va? Aon va tan depreça?
Sr. Pepet: A despedir-me dels llibres i a passar balanç de la vida.
(El senyor Pepet entra al despatx. El senyor Batista el mira marxar,
fent anar les espatlles, com qui diu: "És un infeliç!")
### Escena III
(Sr. Batista, Mariagna i Caterina)
Mariagna: Qui hi havía, padrí?
Sr. Batista: Ningú. El senyor Pepet, que n'hi passa una de grossa. Ha
heredat quinze mil duros.
Mariagna: De debò?... De qui?... Quina alegria!
Caterina: Aquêt si que se'ls mereix!
Mariagna: (cridant) Senyor Pepet!... Senyor Pepet!
Sr. Batista: No'l cridis, que no està gaire content.
Mariagna: No està gaire content d'haver heredat?
Sr. Batista: D'això tot-hom n'està, siga'l qui siga el que's mori. No ho
està de que jo, en vista de que ja té per viure, l'he tret de tenedor de
llibres.
Mariagna: Vostè l'ha tret?
Caterina: Pobre home!
Sr. Batista: Té per viure!
Mariagna: I se'n anirà de vora nostre!
Sr. Batista: No s'hi ha pas de confitar aqui a casa! Que havem de tenir
vells en conserva?
Mariagna: No'l tregui, padrí!
Sr. Batista: Si no l'he tret. L'he... retirat.
Mariagna: Això ja sé que vol dir treurel; (acariciant-lo.) No'l
tregui!... Li demano jo!... La seva estimada. (El senyor Batista
somriu.) Li demana la seva filla!
Sr. Batista: (cambiant d'expressió i apartant-la) No pot ser!
Mariagna: Tants anys qu'és aqui!... Que li ha fet mai cap traidoria!...
(agafant-li la cara.) I vostè li faria an ell?... No'l tregui. No ho
vui!
Sr. Batista: (rient) Mira que n'ets de temptadora.
Mariagna: Que no m'estima, senyor Batistet?
Sr. Batista: Me sembla que te'n dono provas.
Mariagna: Doncs donguim aquesta, no'l tregui, i li faré un bon petó. (li
fa.)
Sr. Batista: bueno, doncs, ho arreglarem.
Mariagna: Si, si!
Caterina: I si, home; això no't costa res.
Sr. Batista: (cambiant de tó) Què vols dir que no'm costa res?
Caterina: Que no't vé d'aqui, si no'l vols treure.
Sr. Batista: I què saps tu, si'm vé d'aqui!
Caterina: Perdóna-m, m'ho penso.
Sr. Batista: (sec) Tu no tens de pensar res!
Mariagna: Però, padrí...
Sr. Batista: Res, dic. La dòna no s'hi fica an el negoci.
Caterina: Però, si jo...
Sr. Batista: Ara'l trauré més que mai.
Caterina: Batista!...
Sr. Batista: Ja ho he dit. Ja saps quin lloc ocupas a la casa i, si no
t'agrada, alli hi ha la porta. (a Mariagna) No ho dic per tu... Ho
dic... L'home s'hauria de casar als setanta anys, per no tenir temps
d'arrepentir-sen!
Caterina: Però, què t'he dit?
Sr. Batista: Res!... El teu parlar me desespera... Que m'he
disgustat!... i no'm convé!... Pórta-m una taça de tila! (Dóna una
mirada d'odi a Caterina i entra al despatx.)
### Escena IV
(Mariagna, Caterina i aviat Rafel)
Mariagna: Però, què té'l padrí?
Caterina: Ai!... No sé què té am mi!... Sempre m'havia tractat com si
fos un-enza, un no res, una nosa, un destorp!... Però fa un quant temps,
que encara no'm veu, ja'm maltracta. No més am la mirada'm mataria!
Mariagna: Mare...
Caterina: No'm pot veure, filla meva. Abans, al menos, me tenia com un
gos; però ara'm vol mal, te dic que'm vol mal!... Me té inquina!
Mariagna: Pot ser és vostè que s'ho pensa.
Caterina: No m'ho penso, no; ho sé ben bé!... I què li he fet, pobre de
mi!... Que no he estat sempre una criada per ell?... Que no m'he deixat
trepitjar sempre?... Què li dec fer, perquè'm maltracti! (plora.)
Mariagna: Mare, no plori!... Jo li demanaré per vosté. Ja sap que
m'estima'l padrí.
Caterina: A tu, si, i sòrt ne tinc que tu hagis vingut; però a mi no. Jo
crec que fins me llançaria!... Pobre de mi, desgraciada!
Rafel: Bonas tardes a tot-hom. Què tenen?... Què passa?
Caterina: El teu oncle!... El teu oncle m'ha maltractat!
Rafel: Però per què?
Caterina: Que no'm pot sofrir. Que m'odia. (anant-sen a les
habitacions.) No'l vui veure més!... No'm veurà mai més!... No'l vui
veure!
Rafel: Però escolti, aon va?... Aon va?
Caterina: (plorant) A durli la taça de tila.
### Escena V
(Rafel i Mariagna)
Rafel: Però què ha estat això?... No's pot venir an aquesta casa que
no's vegi plorar a algú... Això aviat semblarà una academia de llanto!
Mariagna: Ha estat que'l padrí no pot sentir a la mare. Li té com un
avorriment!
Rafel: I això li vé de nou?... Fa vint anys que li fa menjar pà del dia
abans, perquè diu que allarga més; que li fa beure aigua, perquè diu que
refresca i engreixa; que la fa anar al llit ab sopar... lleuger, perquè
diu que'l menjar de nits, carrega; i encare no hi està aveçada?
Mariagna: No te'n riguis, pobra dòna!
Rafel: Si és la veritat... Si no n'hauria trovat cap de dòna que la fes
viure am rosegons del modo que la fa viure an ella.
Mariagna: Ell menja'l mateix.
Rafel: Ell prou!... Però ell menja bitllets de banc per postres.
Mariagna: No es això, Rafel. És que d'un quant temps ensà li té odi!
Rafel: I a tu no?
Mariagna: A mi, al revés. Tot lo que dic li fa gracia. Tot lo que faig
ho trova bé, i si li demano que'm compri lo que sigui...
Rafel: Sua!
Mariagna: Sua, però acaba per comprar-m'ho.
Rafel: (rient) No li has donat pas cap beguda?
Mariagna: Qu'ets tonto!... I quina beguda li puch donar?
Rafel: Beguda de joventut!
Mariagna: Ja! Ja! Ja!
Rafel: No te'n riguis, beguda de joventut!... Quan se té una noia jove a
la vora, els ulls beuen més de gust.
Mariagna: Vaja, no siguis benèit.
Rafel: És que ha cambiat de linies... Tenia tres arrugues al front, que
no les té; tenia el llabi de baix, estret, i ara'l té molçut i inflat;
tenia els ulls prims i llargaruts, i ara'ls té rodons i embotornats...
Què vol dir aquêt cambi de linies?
Mariagna: Què sé jo!
Rafel: Però a tu, què't sembla?... Aveiam!
Mariagna: A mi no més me sembla una cosa... Me sembla qu'és el meu pare.
Rafel: I desde quan és?
Mariagna: Desde'l dia que'm va escullir.
Rafel: Ah, dispensa!... Me creia que'ls fills no s'escullien!... Que's
prenien tal com eren!... Doncs, per què no li dius pare?
Mariagna: Què't diré jo? perquè no goso.
Rafel: Ja! Ja!... Perquè, sense saber de dibuix, també li troves cambi
de linies.
Mariagna: No t'entenc.
Rafel: Millor per tu!... Ni mai que m'arribis a entendre!
Mariagna: Lo que sé és que's porta bé am mi; que a la seva manera,
m'estima, i qu'estic molt contenta a la casa.
Rafel: Ja ho sé... i fins hi tens qui es vol casar am tu!
Mariagna: Vols dir en Batistet?
Rafel: I doncs qui?... És l'unic que's pot casar, aquella prenda, an
aquêt temple economic!... És un noi travallador, aquell noiet!...
Estalvia, sap guanyar-se la vida, am modos; i té uns pares que, allò no
son pares, és una parella d'amors!
Mariagna: Doncs ara se'm porten molt bé.
Rafel: Ja! Ja!... També't deuen volguer escullir!... Bé t'hauràn
escullit sovint!... El dia que vinguis al taller, faré posar una
gazetilla: *Ayer visitó el estudio del joven y ya esperanzado artista la
sociedad más escogida.*
Mariagna: És que poden trovar millor!
Rafel: I què han de trovar millor que tu, aquell parell de gall-d'indis,
amb un noi que'ls ha sortit indiot!... Que no ho veus que allò no és una
familia, qu'és una trinitat numérica, una regla de tres; tres fraccions
decimals de cero?
Mariagna: Rafel!
Rafel: Ja! Ja! Vaia un regalo de noi! Tornejat, llustrós, i endreçat com
un balustre d'escriptori! Un noi de paper-xupó! Si fos meu, saps què'n
faria? El vestiria de ferro, amb unes lletres de nikel al ventre, que
diguessin lo qu'és: "*Caja*".
Mariagna: Mira que't pot escoltar, Rafel.
Rafel: Millor que sàpiga'l meu parer. M'indigna... els sentiments
estètics, que una noia com tu, qu'ets guapa, qu'ets bona com el pa, però
del dia, qu'ets... vaja, no'm vui declarar! qu'ets lo qu'ets! pogués
arribar a tenir un home, que ni és un home ni ho sembla. Un suro, un
pisa-papeles. Què vol dir un pisa-papeles? Un pisa-pagarés d'infeliços.
Mariagna: Rafel, et suplico que no te'n burlis.
Rafel: Vaja, ja ho sé que t'agrada.
Mariagna: No t'ho he dit mai que m'agradés.
Rafel: Doncs, pitjor, perquè t'hi casaries per cumplir, i això no
tindria... dibuix!
Mariagna: T'equivocas. Seria una prova d'obediencia, d'agrahiment, fins
de respecte an aquells que m'han fet dòna, traient-me d'allí ôn me varen
treure.
Rafel: Si no t'hi valdrà am mi la retòrica! T'haurien tret d'alli ôn tu
dius per portar-te en un lloc pitjor! Alli al menos tenies madres, i amb
aquêt minyó, tindries sogres!
Mariagna: Rafel, tu no't recordes que no tinc pares.
Rafel: Pitjor ell, que té els que té! Tampoc en tinc jo de pares!
Mariagna: Però tu n'has tingut. I tu...
Rafel: I jo no sóc un partit, vols dir... veritat? bueno, doncs, seré un
senser. Jo no sóc un home classificat a la vida; molt bé dius! No tinc
casilla social, ni prestatge celular, ni res jo. La gent d'ordre no
saben aon colocar-me a mi. "És dibuixant!" "És artista!" i és que no
gosen dir "És gandul!" i moltes vegades els que ho diuen, ho diuen
gronxant-se a l'ombra, mentres n'hi ha que'ls fan la feina!
Mariagna: Rafel, jo no sóc de las que ho diuen això.
Rafel: I què has de ser tu, criatura! Mira: ara'm vaig a declarar. Si't
pensessis que ho dic per tu, em faria un nus a la llengua. Això si: un
nus escorredor per poguer-la deslligar quan fos hora.
Mariagna: Ho deia... perquè'm sembla que tu no estimaràs mai.
Rafel: Ben pensat, perquè el dia que jo ho fes, em vols creure? en faria
massa. N'hi han que pensan: tinc tant cada mes, doncs ja puc estimar a
tant cada mes. Dels vinticinc fins als trenta, amor de cinquanta duros;
dels trenta als trenta cinc, de vuitanta; i el dia que morin els
pares... amor triomfal d'herencia. Jo necessito moltes més coses per fer
feliç una dòna, que fos la meva sola dòna!
Mariagna: Aveiam, digues, què necessites?
Rafel: Conta: Necessito... ja havem quedat, que diners, d'això'n tindré,
perquè n'hi han! Necessito saber ben bé del cert qu'estimo, perquè amb
un cop d'estimar em sembla que ja'n tindré prou; vull dir que l'estimaré
sempre! Necessito tenir talent, perquè quan ella passi pel carrer ja
sàpiguen la dòna de qui és, i no la prenguin per atri; i, més tart,
necessitaré... aguanta-m qu'ara va la bona! Necessitaré un bordagaçot,
d'aquells molçuts, riallers, de color de criatura; d'aquells que no més
am la cara ja animen, i que jira-ls pel cap que vulguis, tot són sacsons
d'alegria.
Mariagna: És massa hermós per poguer ser!
Rafel: I després sebes... Una bona grillada de sebes!
Mariagna: Què vols dir?
Rafel: No'n dic ideals, primer perquè fa carrincló, i després perquè un
mestre de Llotja ho deia. Com més sebes i més grillades, més depreça's
passa la vida, i Coronela! aqui, i arri! i oixque! i arriba! la qüestió
és arribar al cap-de-vall, però no tallant el cupó dels anys, com faria
aquell ninot, sino flairant-ne l'aroma. Creu-me a mi. Sigues
carrinclona. Tingues un bon floret d'ideals, que tot lo demés... és
carga!
Mariagna: I poguer?
Rafel: Tot-hom en pot tenir d'això! No veus que no'ls volen al empenyo!
Mariagna: Vaja, que tot t'ho prens en broma.
Rafel: No, tot no! Hi ha dos coses que mai m'en burlo: l'Amor, am lletra
majúscula, i la Belleça, am remajúscula. Tot lo demés d'aquêt món, és ja
per força, o per farsa.
Mariagna: Ho veus?
Rafel: Que no t'agrada que t'alegri?
Mariagna: Si i no. Et voldria com ets, però diferent.
Rafel: Doncs, me'n vaig.
Mariagna: Que t'has enfadat?
Rafel: Me'n vaig a travallar! A fer fortuna! A ser home! Dispensa-m,
però ha estat com un ai! Com una mena de repente de tornar-me laborioso.
També vull ser hijo de Maria!
Mariagna: Que no tornaràs avui?
Rafel: Fins deixaré'l travall per tornar! i fins vindré a dinar!
esborrona-t! Avans no hi venia ni a tiros, per no menjar pa del dia
antes, i ara vindria'l dia antes, per menjar-ne de l'endemà.
Mariagna: I cóm és?
Rafel: Ja! Ja! Ja! Planetes! Es que'm dec anar acostumant an els
aliments de familia.
(Va per sortir.)
### Escena VI
(Mariagna, Rafel i Batistet)
Batistet: Ja te'n vas?
Rafel: Em sembla que no't deu saber gaire greu. No estigues trist! Ja
tornaré!
Batistet: Tan me fa si te'n vas, com si't quedes.
Rafel: I doncs, perquè m'ho preguntes?
Batistet: Per res. Per parlar!
Rafel: Es veu que parles de franc que malgastes.
Batistet: Que tens ganes de raons?
Rafel: No, home, no; que no saps que jo sóc de la broma!
Batistet: Un xic massa!
Rafel: Fill meu, no tot-hom pot ser serio com tu. Tu estàs vacunat de
Patum.
Batistet: I tu, de què?