Sr. Batista: An el teu padrí... qu'és com si ho fos (a Mariagna li
escapa'l riure.) De què rius?
Mariagna: De vergonya, de que vostè'm siga padrí.
Sr. Batista: Contesta an el teu pa...drí! No vas estar contenta quan vas
veure que't... triavem?
Mariagna: No ho sé! De moment, no me'n vaig donar prou compte... Me va
passar una cosa estranya... Què li diré... me va semblar que queia una
pedra... del cel, i que m'havia tocat a mi. Vaig alegrar-me, me vaig
entristir, i després me vaig posar contenta. Quan te prenen, no sent-los
filla, me vaig dir, han de ser una gent molt generosa. Alli ont has
d'anar deu ser un cel: els uns se deuen estimar an els altres; deu ser
un jardí d'alegría, un pom de flors, un altar. Déu meu! i allavores, de
tan contenta, plora que plora, i plora que plora; fa riure, veritat!
(avergonyida) vaig plorar tota la nit.
Caterina: Filla meva!
Sr. Batista: Ho sentiu bé?
Dª Tulia: Això ho deus dir per ta neboda.
Lola: Això ho deu dir per vostè.
(Entra Rafel.)
Dª Tulia: Com que tu tens tan bons sentiments!
Lola: Qui parla!...
Dª Tulia: Que't penses que no conec aon vas?
Lola: Debem anar del braç totes dugues.
Sr. Juliá: No sigueu cursis, filles meves!
Dª Tulia: Això conta-ho a la teva filla.
Sr. Batista: Prou, dic; que sou a casa meva!
Dª Tulia: Treu-nos per ella, si coneixes!
Sr. Batista: Dic que prou!
Rafel: Què li sembla això, senyor Pepet?