Home segon: (apropant-se al taulell) Un jaqué.
Batistet: En nom de qui?
Home segon: No ho vull dir. Me'n dono vergonya!
Batistet: Pensi-s un nom. El que vulgui.
Home segon: Doncs, posem-hi Pau... i a radera posem-hi Jordi...
Batistet: Quatre pessetes.
Home segon: Però si de una trista americana ja me'n van donar vuit i
mitja.
Sr. Batista: Una americana val més que un jaqué, perquè es porta més que
un jaqué. An aquesta casa som demòcrates. Comprem per les majories.
Home segon: Però si és un jaqué de panyo.
Sr. Batista: Pitjor. Una casaca de ministre val menos que una levita.
Com més disfreça, menos quartos.
(L'home cobra i se'n va. Entra una dòna corrent i s'apropa al taulell.)
Batistet: I vos, què voleu?
Dòna: Jo vinc per aquêt mocador de seda. Necessito dotze pessetes!
Batistet: No'n val més de vuit.
Dòna: Però jo en necessito dotze!
Batistet: Vos dic que no'n val més que vuit.
Dòna: Tinc l'home molt mal. Tinc un fill que no li puc pagar el didatge.
Compadeixi-s de una pobre, senyor!
(Plora.)
Sr. Batista: No ploreu, dòna, no ploreu. Aquí és una casa de... socorro,
i no és un diposit de llàgrimes. Fa més de trenta anys que exerceixo,
conteu si n'hauré sentit de planys. Si aquí cobressim am llàgrimes, això
seria un Banc d'Espanya.
Dòna: Conti que aquêt mocador, és el meu mocador de nuvia.
Sr. Batista: Ni que fos el de funerals.
Dòna: És el primer que vaig tenir!
Sr. Batista: Senyal qu'és vell. Les coses no's pagan per fetxes.
Dòna: Li demano pels meus fills!
Sr. Batista: Ja m'ho penso que ho demaneu pels fills. Totes les mares
que venen ho demanen per lo meteix, i que'n venen un floret de mares!
Però una cosa són els fills i un altra cosa és el negoci. També m'agrada
fer favors, però no pas aquí.
Dòna: Doncs, facim aquêt, senyor!
Sr. Batista: Aquí som al negoci.
Dòna: Facim-ho pels meus angelets!
Sr. Batista: Dali amb els vostres angelets! I quants ne teniu
d'angelets?
Dòna: Quatre de vius i un de mort.
Sr. Batista: I quina semanada guanyeu?
Dòna: El meu home quatre duros. Però ara fa dos mesos que'm jeu, i una
cerca, i s'empenya...
Sr. Batista: I qui vos fa tenir tants fills sent pobres?
Dòna: Això de l'estimació és l'unic consol que tenim els pobres!
Sr. Batista: I després, vinga demanar.
Dòna: Si fos per mi, ja seria morta. Vostè, senyor, no pot saber-ho què
m'arrenco d'aquí, d'aquí el cor, amb aquêt bocinet de seda. Dèu anys de
tenir-lo tancat, de guardar-la aquesta recordança! Quan a casa eram
feliços, i obria l'armari, i el veia, no sé, me semblava que havia obert
un sagrari. Avui, quan l'he obert per durlo aquí, m'ha semblat, Deu meu!
m'ha semblat que obria una tomba.
Sr. Batista: Bah! bah! Batistet. Dóna-li fins a dèu pessetes, i no
passem per tacanyos.
Dòna: Si són dotze, les que necessito!
Sr. Batista: Jo necessito dèu milions. I prou! que tenim altres feines,
i en tenim d'aixugar d'altres de llàgrimes.
Dòna: Però... si... aqui...
Sr. Batista: Aneu a la casa del costat, que allí ni vos obriràn la
porta.
Dòna: (anant-sen) Pobre de mi, per dos pessetes tenir-se de veure
afrontada!
(El Sr. Batista es posa la levita.)
### Escena II
(Sr. Batista, Batistet i Sr. Pepet)
Sr. Batista: Es que a mi'm fa riure aquesta gent! Es pensen que això és
una mina. Vinga portar roba inutil, i prendes passades de moda, i coses
ventureres que semblen robades de un fossar, i pagueu-los, deu-los lo
que vulguin, i per torna, aconsoleu-los! Aviat hauria de posar una
agencia de consol si m'hagués d'escoltar á tots els que venen!
Batistet: (surtint i encenent l'electricitat de la sala i del escriptori
del Sr. Pepet) Ja ho pot ben dir, tio Batista!
Sr. Batista: Una agencia de consol, i uns encants! Aveiam, digas, tu que
ja ets del ram: Qui m'ho ha de comprar tot lo que porten? Els pobres?
Els pobres no compren: empenyen. Els rics? Els rics no'n porten de
pellingos. Posar-me jo totes les prendes? Ja me les poso les que puc,
però no me les puc pas posar totes! Ditxosa miseria! que un hi tingui de
viure a sobre, i que ni vivint-hi, un hi pugui viure!
Batistet: Si, senyor.
Sr. Batista: Saps qu'és això? Luxo, pretensions, i no acontentar-se de
lo que tenen. Aquí'm tens a mi, per exemple. Me sembla que bé puc
gastar.
Batistet: Lo que vulgui!
Sr. Batista: Lo que vulgui, no, un xiquet menos. Doncs, té: aqui porto
unes sabates, decents, però am mitjes soles; uns pantalons que no eren
meus, però que ho semblen; i una levita que fòra taques, encare serà una
levita. Que estalvien tant com jo, els pobres?
Batistet: I què tenen d'estalviar!
Sr. Batista: I doncs que aprenguin i no's queixin, que tots tenim motius
de queixar-nos. Total: què havem deixat avui?
Batistet: Res; cosa de dos a tres cents duros.
Sr. Batista: Doncs, a ral per duro, conta. Ja veus si'ns tocarà gaire
cosa!
Batistet: Pero consti que som al estiu, i l'estiu és mala temporada.
Sr. Batista: No hi fa res!
Batistet: La gent pot anar am poca roba. No hi ha miseria com al hivern,
i aquesta falta de miseria ja sap vostè que'ns perjudica.
Sr. Batista: La falta de fer favors, deus volguer dir.
Batistet: Es lo meteix.
Sr. Batista: És lo meteix, però n'hi ha que no ho creuen!
Batistet: Tota la gent conforme ho creu.
Sr. Batista: No faltaria mes que no ho creguessin Aveiam: digues tu
meteix. Aont anirien a parar els desesperats de diners si no fos el
nostre socors? Qui'ls hi donaria la ma an els jugadors que s'arruïnen,
an els bolsistes que han quebrat, i an els nobles que van quebrant si
no'ls hi donguessim nosaltres? Qui'ls hi tiraria una corda an els
naufrecs de la vida que s'ofeguen en aixut, si no'ls la tiressim
nosaltres? Ningú. Que no ho fem de franc? Està clâ que no ho fem de
franc! Qui fa res de franc an el món? Qui no fa pagar un ral per duro,
ho fa pagar amb agrahiment... i saps què vol dir l'agrahiment? Vol dir
l'usura moral. L'adulació al vint per cent i l'exigencia al quaranta.
Batistet: Es ben cert!
Sr. Batista: Mira. Tu ets el nebot que més estimo, ja ho saps. T'estimo
perque't veig per bon camí. Doncs, escolta bé lo que't dic. Pensa que al
món tot són els quartos. Tot se compra i tot se ven, no més cambia el
preu de la finca i la forma de comprarla. Si vols comprar bé, no
t'enterneixis, i si no vols vendre malament, fes el pobre i el
desgraciat, per si hi cau gent enternida. Procura guardar, si pots, això
que'n diuen l'honor, les afeccions, les amistats, però sobretot guarda
el crèdit, que am crèdit te deixaràn diners, i els diners pots
traballar-los; i conta tu si t'aprecio, que't dono els concells de
franc. Que te'ls hi donarien els altres?
Batistet: Aixís ho faré, tio Batista. Vostè és més que pare per mi.
Sr. Batista: Un pare de franc.
Batistet: Un home que pensa bé. (baixa el Sr. Pepet del escriptori.) No
és veritat, senyor Pepet?
Sr. Batista: Deixa-l estar al senyor Pepet. El senyor Pepet és un
creient.
Batistet: Tan vell?
Sr. Batista: És un creient que no té cura.
Batistet: I doncs, de què li serveixen els anys?
Sr. Batista: De res, si no li donen rèdit.
Batistet: Però digui: de quins és vostè?
Sr. Pepet: Jo? De cap. De ningú i d'enlloc. Jo ja no sóc més que un
número, fill meu! Potser no més que zero, però un número!
Batistet: Ja! Ja! Ja!
Sr. Pepet: Conta que fa cinquanta anys que estic an aquesta casilla!
Que'n vida dels vells ja hi era...
Sr. Batista: (apagant el llum de l'escriptori del Sr. Pepet) És ben
cert!
Sr. Pepet: I el que porta cinquanta anys d'estar entre el *Debe* i
l'*Haber*, ja no és un home: és un dupte.
Batistet i Sr. Batista: Ja! Ja! Ja!
Sr. Pepet: A vint anys me van encarar amb el Major, un Major com una
planura, i me varen dir: "Apa, aquí Pepet; aquí tens planes i tinta, i
cuidado que't caigui un topo, que les taques de la persona la benzina i
el temps las borra, però les taques del Major porten de dret cap el
presiri..."
Sr. Batista: És veritat.
Sr. Pepet: I desgraciadament per mi, fa cinquanta anys que no faig
topos. Desde que vaig entrar a la gabia, mai he faltat ni un sol dia. El
senyor Batista ho pot dir. Mai m'he mogut d'aquêt fielato, ni he tingut
més amics que *Varios*, ni més companys que *Deudores*! però mai m'he
pogut apuntar *Alegría de Caja* a *Mí*, ni Pepet a *Desengabiarse*, ni
*Llibertat* a Pepet, sino *Debe*, i més *Debe*, i *Haber* a *Monotonía*.
I no'm queixo. Ja ni esma de queixar-me tinc. No més vull dir-te am tot
això, que aquell que no més passa un llibre, per ample i Major que sia,
arriba a no tenir parer. Tot se balanceja, en el llibre, i el saldo (el
saldo sóc jo) se torna com un nivell, un contador i un rellotge que
marxa sense dar-li corda.
Batistet: Vaja, que no és tan màquina com això. També haurà passat els
seus bons ratos!
Sr. Batista: I no'ls té d'haver passat!
Sr. Pepet: Si; tinc sis fills: bé n'he d'haver passat alguns de bons
ratos.
Sr. Batista i Batistet: Ja! Ja! Ja!
Sr. Pepet: Els fa riure que'ls fills m'hagin donat bons ratos? Jo sóc
com aquella dòna, també'n vaig distreure a estimar, i a cada afecció que
tenia, ja me la veia venir: un altra criatura als braços.
Sr. Batista: Déu el faci bó, senyor Pepet.
Sr. Pepet: Jo crec que me'n ha fet massa de bò.
Sr. Batista: Tot-hom que no conta, abusa. Quin és el goig que li han
donat els fills?
Sr. Pepet: Que quin goig m'han donat, me pregunta? Per fer-li entendre,
no més li diré que una cosa. Afiguri-s que cada fill li produeix un cent
per cent i que va doblant els interessos, o afiguris que jo sóc *Caja*,
i que m'apunto aquêt assiento: *Yo* a *Varios* o a *Seis hijos
comandita*.
Sr. Batista: I disgustos?
Sr. Pepet: *Hijos comandita* a *Yo*; es dir, am mi, i encare amb una
fracció.
Batistet: Quina fracció?
Sr. Pepet: La dòna!
Sr. Batista i Batistet: Ja! Ja! Ja!
Sr. Pepet: La dòna! que si no hagués estat avesat an els cinquanta anys
de jamecs que he sentit an aquesta casa, pot-ser l'hauria empenyada.
Batistet: No n'hi hauriem donat ni un quarto.
Sr. Pepet: I haurien fet santament. Dur-la an ella, si qu'és dú un tomo.
Batistet: I a quina edat se va casar?
Sr. Pepet: Ai, ja no ho sé! Sempre! Ho tinc apuntat a un altre llibre!
An el Major matrimonial.
Sr. Batista: Del matrimoni du Major?
Sr. Pepet: Jo porto Major de tot. A cada fill o net que'm neix, li obro
un compte corrent, i el compte n'es tan de corrent que, saben lo que hi
trobaràn avui per demà que jo falti? Les planes dels ingressos,
blanques; i les planes dels gastos... plenes.
Sr. Batista: I no se'n dóna vergonya?
Sr. Pepet: Si ja no sé si'n tinc de vergonya!
Sr. Batista: Sóc jo que no'n tinc, de tenir un home aixís a la casa!
Batistet: Ja! Ja! Ja! No té remei!
(En Batistet se'n va al magatzem.)
### Escena III
(Sr. Batista i Sr. Pepet)
Sr. Pepet: Ja ho sé que no'n tinc de remei! Però soporti-m, que no sóc
ningú!
Sr. Batista: I no'l tinc de soportar, sant varó! Ja sap que jo sóc molt
considerat; que aprecio la dependencia per lo que val en si meteixa, i
per l'utilitat que dóna; i la prova de que el considero, és que vull
parlar am vostè com a home de confiança.
Sr. Pepet: Digui.
Sr. Batista: Jo, senyor Pepet, ja sap que fa molts anys que traballo.
Vaig heretar aquesta casa; l'he seguida am tota l'honradesa que ja sap;
sóc ben considerat an el comerç; tinc crèdit am la gent conforme, i no
dec res a ningú.
Sr. Pepet: Quina sort!
Sr. Batista: És una sort, está en lo just... Però el que té casa
d'empenyos, per bé que faci i que desfaci, tots aquells que no saben
entendre-s, ja els en pot fer de favors, el tenen... com li diré... el
tenen per un escanya-pobres.
Sr. Pepet: Què hi farà!
Sr. Batista: Si, senyor; per un escanya-pobres... i jo no'n vull
escanyar més de pobres: tanco la casa d'empenyos i'm dedicaré a
prestamista!
Sr. Pepet: Ai, pobre de mi!
Sr. Batista: No tingui por, senyor Pepet. Vostè continuarà a la casa. El
que ha dut els llibres que ha dut, ja pot continuar portant-los, que ja
sap ben bé lo que són llibres.
Sr. Pepet: Ai, i quin pes m'ha tret del demunt!
Sr. Batista: Jo, ja sap que estic arregladet.
Sr. Pepet: Sé que està molt ric, senyor Batista...
Sr. Batista: Silenci, senyor Pepet! El tenedor no ha de saber mai si
l'amo està ric o està pobre!
Sr. Pepet: Perdoni-m. Ja no ho sabré més!
Sr. Batista: Estic arreglat, no més que arreglat, senyor Pepet; i com
que estic arreglat, me puc dedicar a fer bons préstams. Hi ha molts
joves menors d'edat que, am tot i ser de cases bones, tenen d'esperar
que'ls pares morin per poguer cobrar lo que'ls pertoca, i pateixen i són
esclaus i no poden ocupar el seu rango; i no està bé que aquêts pobres
fills esperin la mort dels pares. L'esperaré jo en comptes d'ells.
Sr. Pepet: Cobrant el seu interés.
Sr. Batista: Vostè ha estat cinquanta anys al comerç i'm gosa fer
aquesta pregunta? An el món no's fa res de franc, i el que vulgui ser
lliure que ho pagui. Ademés, hi ha un altre assumpto que'm fa cambiar de
negoci.
Sr. Pepet: Un altre?
Sr. Batista: Si, senyor. Jo, ja sap vostè que no tinc fills. O no'm
devia vagar d'estimar, segons les seves teories, o no'm devien estimar a
mi, perque no hi havia pagat prou bé, el cas és que no n'he tingut.
Sr. Pepet: Déu dóna fills a qui no té ungles.
Sr. Batista: A mi tan m'hauria fet tenir-ne com no, la veritat. No'ls he
trobat mai a faltar! Si m'he casat dugues vegades ha sigut perque'm
cuidessin, i per això sempre he triat la minyona! Quan ne trobava una
d'economica, endreçada i que mirés per casa, l'he passada per l'iglesia,
vinga el civil, i santes pasqües! Però la dòna, la dòna no és lo meteix.
Vol una noia, vol companyia, s'anyora, i, res: que per humil que siga...
és dòna.
Sr. Pepet: Ai, la meva ho fos tan!
Sr. Batista: Ja sap vostè que mai me callava. "Que tindriem d'adoptar
una filla! Que jo voldria una bordeta! Que amb un no res la mantindriem!
Que patatim, que patatam!..." Doncs, nada: que ja està fet. Ara és a
cercar la bordeta.
Sr. Pepet: Jesús Deu meu! Petita?
Sr. Batista: Què petita! Que'n mantingui qui vulgui d'infants! Divuit
anys, i am tots els coneixements, i bona per traballar!
Sr. Pepet: Què diu ara! I vostè l'ha vista?
Sr. Batista: No me l'haurien pas donada. No'n busquen pocs de requisits
per una cosa tan senzilla! Gasten més papers per una noia que no'n gasto
jo per un empenyo. Solicitut; demanar informes dels pares, que
tractant-se de nosaltres naturalment que van ser bons, i després se li
pot donar el nom o se la pot dotar: lo que's vulgui. Jo li he donat el
nom, per ara.
Sr. Pepet: Però avants devia triar-la?
Sr. Batista: Naturalment, que vam triar-la. Hi varem anar am la dòna, i
que li dic que allò està montat, que cap oficina ho aventatja. No l'ha
anada a veure mai la Casa de Misericordia?
Sr. Pepet: No, senyor!
Sr. Batista: Oh! És una cosa magnifica. Ample, espaiosa, recte; alli no
veurà una finestra que surti dos dits més que l'altre, i si s'en tanca
una es tanquen totes, i quan obren, obren per tot. El pati, que li diré,
és com un quartel; tal com li dic: com un quartel, però un quartel nèt
sense que hi surti ni un bri d'herba. Les sales de menjar, blanques; les
taules de marbre, blanques; els llits, blancs: tot blanc. Arreu aquella
simetria. *"Comedor, Dormitorio, Enfermería;"* alli no's fa res sense
lletrero. Les sopes, admiri-s! les fan am màquina, i sempre surten
exactes; el pá'l pesan perquè tot-hom menji'l meteix, com si fos un
ranxo, però mistic; i quan és hora de dormir, han de dormir totes a
l'hora; i quan és hora de llevar-se, totes han de posar els peus a
terra. En fi: una igualtat magnifica.
Sr. Pepet: I les noies?
Sr. Batista: Totes iguals. Jo no sabia quina triar. Ens varem guiar més
am l'edat que am la diferencia de la cara.
Sr. Pepet: Vaja, que han fet una obra santa. La seva dòna és molt bona.
Sr. Batista: I barata.
Sr. Pepet: Si vostè no ha de mirar els diners, sant cristià! Jo no sé
res, però sé qu'és molt ric, senyor Batista! Molt ric!
Sr. Batista: Si que sóc ric, i a vostè ja li puc dir, però no hi ha
torment més gran per mi que gastar.
Sr. Pepet: Però, què'n treu de tenir diners?
Sr. Batista: Què'n trec, diu? El goig de saber que'ls tinc. Escolti,
senyor Pepet. Vostè no sap qu'és el ser ric i tenir-ho guardat en
secret. El saber que'ls diners creixen, creixen, que's van enfilant
caixa amunt, i que encare que no'ls vegi, sap que són seus alli dintre,
y que'ls pot llençar i no'ls llença, i que'ls pot donar i no'ls dóna.
Tot això que veus, un se diu, montanyes, dònes, joventut, alegria i
honres, podria ser teu, i no vols. Aquesta dòna que's vendria, la
podries comprar, i no la compres; aquesta conciencia s'entregaria, i la
pots rendir, i no ho fas, i com que no ho fas tenint força, tens el
meteix goig que si ho fessis, i tot això pel diner, per aquêt munt de
papers que esperen que'ls atiis a fer destroça.
Sr. Pepet: Però si jo tingués tanta fortuna...
Sr. Batista: Calli, li diuen, tenedor! Qui li ha parlat de fortuna? Tinc
no més que un capitalet, ho té entès? Menos que un capitalet: un
benestar, o un passament. Casi una pobresa. N'hi han que venen aqui a
empenyar-se, i no són tan miserables!
(Entra Rafel cantant, amb una cartera sota'l braç.)
### Escena IV
(Sr. Batista, Sr. Pepet, Rafel i Batistet)
Rafel: *Allons enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivée*.
Hola, tio, am la companyia!
Sr. Batista: Què't porta per aqui, bona peça?
(Batistet surt del magatzem i es posa darrera el taulell.)
Rafel: Vinc perquè sé que arriba una noia!
Sr. Batista: Qui t'ho ha dit?
Rafel: Ui! No n'hi ha poca d'alarma! Els tios, els cosins, els nevots,
desde que han sabut la noticia, tots corren d'una banda a l'altre com
rates emmatzinades. No tardaràn pas a venir. Se deuen esmolar les
ungles.
Sr. Batista: I com ho han sabut?
Rafel: Au, ensumeu!
Sr. Batista: I què n'han de fer de la noia?
Rafel: Ja! Ja! Si no vindran per la noia. Vindràn pels quartos de la
noia.
Sr. Batista: Però quins quartos li he donat?
Rafel: Els que li donará en el testament.
Sr. Batista: I què saben ells de testament!
Rafel: Això és lo que'ls cou. Que no ho saben.
Sr. Batista: Doncs, si no ho saben, que roseguin.
Rafel: Ben dit, tio. Vostè té cops amagats. Que ho roseguin, i si no
tenen dents, que masteguin. I a tu que't sembla, Batistet?
Batistet: No'n sabia ni una paraula; però si és la voluntat del tio...
Rafel: Això és un home prudent.
Batistet: Més que tu.
Rafel: I tan més! Mira, si hi ha raons de familia, tu vota am les
majories.
Batistet: I tu, què has vingut a fer?
Rafel: Que no'm veus am la cartera? A fer un dibuix de vosaltres. És
dir, una caricatura. Jo no més faig caricatures.
Batistet: Poca-solta!
Rafel: Quan el parent està en funcions, es dir, quan fa de parent, es
quan treu els verdaders instints i es quan agafa més caracter, i l'home
quan té caracter sempre s'assembla an alguna bestia.
Batistet: Això deus assemblarte-hi tu.
Rafel: Com tot-hom. Jo tinc posat de cadell peter, el tio... de tio, tu
(a Batistet) de guineu tendre, i el pobre senyor Pepet de foca mansa,
però arnada.
Sr. Pepet: Bé, Rafel! Ja! Ja! Ja! A mi'm fa riure aquêt xicot!
Sr. Batista: No més falta que li dongui ales. En sa vida's pren res en
serio.
Rafel: Ni ganes. Jo visc de la serietat dels altres. Si que estaria ben
posat que'ls homes no fessin ganyotes! Vesteixi un home del que vulgui:
de general, de sereno, de senador, fins de policia, i ja fa la ganyota
justa, que li correspon pel trajo. Ja és home que té dibuix.
Sr. Pepet: Ja! Ja! Ja! Ben dit noi!
Sr. Batista: Ell si que no'n té de dibuix. Aveiam: què hi portes an
aquêt cartró?
Rafel: Obligacions de Badalona.
Sr. Batista: Si no n'hi ha de obligacions á Badalona.
Rafel: Bé tenen prou sort de no tenir-ne. Hi porto quatre dibuixos que
no farien per vostè. No voldrien empenyar-me-ls.
Sr. Batista: Senyal que valen poca cosa.
Rafel: Ja ho sé. Però hi ha beneits que me'ls compren.
Sr. Batista: I amb això't guanyes la vida?
Rafel: Segons lo que entengui per vida. Si li dic que'm compro cases,
no'l vull enganyar: no me les compro; però si el viure és tenir alegria,
els en dono trenta a quaranta.
Sr. Batista: I quan sigues vell, què faràs?
Rafel: No tindré de fer testament, i els parents no'm vindràn a veure.
Sr. Batista: Vaja, que am tu no's pot parlar.
Rafel: Doncs, li diré d'un altre modo. Viuré una mica malament, com
varen viure un tal Velazquez, i un tal Goya, i un tal Quevedo, però si
arribo a asemblar-me an ells, que tinc sospites de que no, d'aqui dos o
tres cents anys encare'm retrataràn.
Sr. Batista: I aon te retrataràn, a les auques?
Rafel: A les auques dels seus amors: an els bitllets del Banc d'Espanya.
Sr. Pepet: Molt ben dit!
Sr. Batista: Molt mal dit. I perquè els hi retratan an els bitllets?
Rafel: Perquè també an el Banc són humoristes.
Sr. Batista: Tu si que n'ets d'això que dius! Si t'hagués vist la teva
mare!
Rafel: La mare m'hauria estimat a mi i als dibuixos, perque li haurien
sigut néts. Però no'n parlem de la mare, perque'm posaria serio i
m'assemblaria an en Batistet.
Batistet: I què pagarias d'assemblar-te-m?
Rafel: Ja! Ja! Una papeleta d'empenyo!
Sr. Batista: Pocs modos, mes que pocs modos. Què no't valdria més que
l'imitessis, i en comptes de fer uns ninots que són *la risa* dels
que'ls miren, t'estessis a l'escriptori, com t'he ofert tantes vegades?
Rafel: Justa! I que'n comptes de fer números, dibuixés sobre
l'Inventari, i no més pogués dibuixar victimes, i perdés la meva
parroquia? No és aixis, senyor Pepet?
Sr. Pepet: Jo ja he perdut el parer, fill meu!
Rafel: Perque els llibres li han fet perdre.
Sr. Pepet: El Major! Sobre tot aquell Major!
Rafel: Doncs, Déu ens guardi de Majors!
Sr. Batista: I de droperia.
Rafel: I de lo que vulgui, però no prediqui més, qu'és inutil. Vaja,
tio, vulguim com sóc, que ja sap que jo'l vull tal com és.
Sr. Batista: Ja'n tens bona sort que t'aprecio. De ningú les soportaria
les coses que m'arribes a dir.
Rafel: Però jo no li demano diners.
Sr. Batista: Això si que ho tens de bó, i fa que tot t'ho perdoni. Es
veritat que no te'n daria, però sempre es d'agrahir que no'n demanis.
Rafel: Me sembla que ja són aqui.
Sr. Batista: Qui vols dir?
Rafel: Els que no'n demanen, però n'esperen.
### Escena V
(Els mateixos i el Sr. Farnell i Dª Tulia)
Dª Tulia: Bones tardes.
Sr. Batista: Déu vos guard.
Dª Tulia: Ja pots suposar per lo que venim.
Sr. Batista: No encare.
Dª Tulia: Seiem!
Sr. Batista: Voleu entrar a dintre?...
Dª Tulia: Aqui meteix!...
Sr. Batista: Allà on vulgues.
Dª Tulia: Cregues que no venim pas per seure.
Sr. Batista: Doncs, no seieu.
Rafel: (al Sr. Pepet) Ja hi som!...
Dª Tulia: Hem de seure i hem de parlar.
(S'asseuen.)
Sr. Batista: Endevant.
Dª Tulia: I ja ho saps de lo que havem de parlar. D'aquesta noia
aventurera que vos poseu a dintre casa.
Sr. Batista: I què?
Dª Tulia: Tu diràs.
Sr. Batista: Ja ho he dit.
Dª Tulia: Doncs jo no més tinc de dir una cosa. Tu ets amo de lo teu, ja
ho sabem. Tu manes i tu disposes com vols, però lo que'ns ofèn la
dignitat de germana i de cunyat, lo que no'ns cap an el magí, és haver
hagut de saber la nova, nada menos que pels veïns, pels anants i vinents
de la casa, per qualsevol, menos per tu, o per la teva senyora dòna,
qu'era a qui tocava dirli!
Sr. Batista: I per res més?
Dª Tulia: De la teva dòna no m'estranya: que la que no ha rebut
educació, no'n pot treure; però de tu? de tu que, sigues del modo que
sigues, has tingut els teus principis, tota la familia està aturdida!
Sr. Batista: I què?
Dª Tulia: Que'ns tens com goços, però si no havem tingut sòrt com tu,
no'ns faràs anar a recó! Si el pobre Farnell va quebrar, va quebrar
perquè debia; i no va ser quiebra fraudulenta, i van cobrar els que van
voler; i sàpigues pel teu decoro, que som ben rebuts per tot arreu, i la
gent conforme ens aprecia, i que si tinguessem els teus quartos ne
seriem tant com tu, de conformes!
Sr. Batista: Mireu que'n tinc de paciencia!...
Sr. Farnell: Alto!... Alto! Anem per ordre!...
Sr. Batista: Are tu?
Sr. Farnell: Are jo, per posar les coses al seu lloc... Jo entenc, i és
el meu modest parer... un parer desinteressat, equitatiu, estricte i
raonable, que pot-ser has obrat ab premura. Abans de tenir un cop de cor
d'aquesta índole, les coses se consulten, s'hi dorm, si convé es crida
un advocat, que no'n falten pas d'advocats; si no s'està d'acord es té
una junta, es reuneix concell de familia...
Sr. Batista: I després se deixa corre.
Sr. Farnell: Si senyor que's deixa corre!... Que ja saps cóm te sortirà
aquesta sobrevinguda?... Ja sabs si serà capritxosa?... Si serà
mal-gastadora?
Sr. Batista: D'això ja me'n cuidaré jo.
Sr. Farnell: Les noies que no han tingut pares, la major part són de
mala índole.
Dª Tulia: Totes!
Rafel: Cuidado, tia!
Dª Tulia: Totes, dic!
Rafel: I quantes n'ha conegudes?
Dª Tulia: No se'n han de conéixer pera saber-ho!... Sempre van tristes i
amb el cap baix, i no vos en fieu de les persones que no gosen alçar la
vista.
Rafel: I no vos en fieu de les persones que gosen alçarla massa!
Dª Tulia: Ximple!
Rafel: Gracies, per la part que'm toca!
Dª Tulia: No vos en fieu de noies abandonades.
Sr. Batista: Jo les pago!
Sr. Farnell: Aqui ens tens a tots nosaltres, que t'hauriem servit *de
mil amores*, i vols una forastera... tu meteix!
Sr. Batista: Jo la pago, vos torno a dir!... Ho pago tot!... El vostre
parer... l'expósita, els pares incognits de l'expósita... i si no ho
pago, puc pagar-ho!
Sr. Farnell: Doncs, resumim: que podries interpretar la nostra bona
voluntat, com a mires egoïstes. Ja la veurem aquesta... expósita!
(Entren el Sr. Julià i Lola.)
Dª Tulia: Ja són aqui!
Sr. Batista: I què tenen de ser aqui. És la retaguardia!
### Escena VI
(Els meteixos, Sr.Juliá i Lola)
Sr. Juliá: Buenas. Veig que ja hi ha hagut qui s'ha adelantat.
Sr. Batista: Apa, vinguen els concells!
Sr. Juliá: No. No! Nosaltres no parlarem gaire, perquè'm penso que ja ho
haveu dit tot. Dugues paraules i ben dites. Lo que has fet ho trovo de
mal gust; senzillament, de mal gust.
Lola: Què ha fet, tio!
Sr. Batista: Fins tu hi tens què dir?
Lola: Fins jo, per la part que'm toca!... Aon la portarem am nosaltres
una noia tan sospitosa? Que no ho veu que no és del nostre bras? Que no
ho veu que si surto amb ella semblarà que trec a passeig una mona
disfreçada? I quina cosa més cursi!
Sr. Juliá: Cursi i de mal gust.
Sr. Batista: Però si no hi ha de venir am vosaltres.
Lola: Però nosaltres hem d'anar am vostè!
Sr. Batista: I per què?
Lola: Perquè... perquè diu el papá que havem d'anar-hi.
Sr. Juliá: És clar. No deixes de ser el germà gran, i no podem pas
abandonar-te. Després la noia's té de casar, es l'hora de buscar un
partit... digne, i encara qu'estem rics, tu ets un bon costat per ella.
Qui't fa enredar am noies d'inclusa?
Dª Tulia: Es lo que li estavem dient. Com si no tingués prou nebots.
Sr. Juliá: I nebodes. Fins la noia't podria fer companyia.
Dª Tulia: Ah, la vostra noia no pot ser!
Sr. Juliá: I per què?
Dª Tulia: Perquè en Batista té costums... modestas, i la Lola no sabria
avenir-s'hi!
Lola: I què sap vostè?
Rafel: (al senyor Pepet) Bomba!... Ja hi som!
Sr. Batista: Aixis, aixis! Discutiu-ho entre vosaltres!
Dª Tulia: No tenim de discutir res, però jo ja sé que no serviria. És
una noia mal montada.
Lola: La mal montada deu ser vostè!
Rafel: Ara va bé!
Dª Tulia: Recorda-t que soch la teva tia!
Lola: Vaia un record més agradable!
Sr. Juliá: (a Lola) No't disputis, qu'és de mal gust.
Lola: Com que ja sé a lo que van.
Dª Tulia: Tots devem anar a lo meteix.
Sr. Batista: Digueu-ho clar d'una vegada!... El carinyo que'm teniu vos
cega.
Rafel: (desde'l corredor) Hola, tia, am la companyia!
Sr. Batista: Són elles!
Dª Tulia: Ai, Senyor! És la nebodeta!
Sr. Batista: I ara, prou!... El que li faci mal paper no entra més an
aquesta casa!
### Escena VII
(Els meteixos, Caterina, Mariagna i després una dòna)
Caterina: Entra, entra. Tots son aquí.
Mariagna: Déu los guard. Déu lo guard, senyor...
Sr. Batista: Senyor Batista.
Mariagna: Té raô, senyor Batista. Ui, que gent!
Rafel: (al Sr. Pepet) Bona planta. Llàstima que no s'hagi criat al sol.
Dª Tulia: Que't fem por?
Mariagna: No senyora. 'M fan sorpresa!
Caterina: Hem tardat, perquè li volia cambiar el vestit, però encara no
estava llest.
Dª Tulia: Bé és prou bonic aquêt que portes. És senzill, però vaja,
és... senzill.
Sr. Farnell: És l'uniforme oficial.
Mariagna: És el que portem per surtir.
Dª Tulia: Que també vos deixen surtir?
Mariagna: Si, senyora.
Dª Tulia: I ont aneu?
Mariagna: Als enterros.
Dª Tulia: I en lloc més?
Mariagna: Ah, si, senyora; a passeig, vora el mar... vora el mar; però
ont anem més és als enterros.
Sr. Farnell: Jo les hi he vist molt pels enterros, però, com que se
semblen tant, no l'hauria pas coneguda.
Sr. Juliá: Un està pel mort i no per elles.
Dª Tulia: I qui vos els fa aquêts vestits?
Mariagna: A la casa.
Lola: Teniu cusidora?
Mariagna: No, senyoreta. Els cusim nosaltres meteixes, i la que cus
millor, i's porta bé, la fan *Hija de María*.
Sr. Batista: Què vol dir això?
Mariagna: Ai! ai! No ho sap? Filles de la Verge.
Dª Tulia: Es dir, que sou filles de la Verge...
Mariagna: No totes. N'hi ha que ni això poden ser!
Caterina: Pobreta! Però tu si que'n devies ser.
Mariagna: Ah! si, senyora. Moltes vegades. N'he sigut per la costura,
per les labors i per l'escriptura.
Lola: Es dir, que també saps escriure?
Mariagna: Es clar que'n sé.
Lola: Però a qui escrius?
Mariagna: Vès. A qui escriu vostè?
Lola: Al papà!
Mariagna: Al pare, jo no li puc escriure!... però escribia troços de la
Biblia, vides de Sants, qüentos de Verges. Hi ha unes histories més
boniques!
Lola: I noveles, que no n'has llegit?
Mariagna: Déu me'n guard!
Lola: Doncs, jo te'n deixaré una.
Rafel: (al senyor Pepet) Me'n vaig dintre, perque esclafaria un parent
(entrant al magatzem.)
Mariagna: Un cop, una que havia tornat, perque havia trobat una casa que
diu que la feien patir, ens ne va esplicar una de novela, i tota la sala
plorava.
Lola: I quina era?
Mariagna: *Amor de madre*, li deien.
Lola: Uf! *Amor de madre*!
Mariagna: Aquella senmana si que no n'hi va haver cap de hija. A totes
ens van castigar.
Sr. Juliá: Hi ha molt rigor an aquestes cases.
Sr. Farnell: N'hi ha d'haver.
Dª Tulia: Si que estarien bé que no n'hi hagués.
Mariagna: No, senyora, que no n'hi ha. Ens estimen molt les madres. En
tenim una qu'és santa.
Tots Ja! Ja! Ja!
Mariagna: De què riuen?
Sr. Batista: De res, dòna.
Mariagna: Es qu'és veritat! Quan alguna de nosaltres està malalta, o
està trista (perque per jove que una siga també està trista, devegades),
doncs la vetlla, la breça, l'acotxa, i fins li canta cançons. Aquella,
sí, qu'és una madre.
Lola: I com és que totes teniu mal d'ulls?
Mariagna: No ho sé. Deu ser per no ser més una que l'altra.
Caterina: bueno; no li feu més preguntes, que's cansa, la criatura.
Mariagna: No, senyora, que no'm canso. Si m'agrada parlar. Si sóc més
enraonadora... A la classe de lectura sempre'm tenien de fer callar.
Dª Tulia: Si que am tantes noies juntes, allò deu semblar un galliner!
Mariagna: Si que ho sembla. N'hi ha que enraonen, n'hi ha que
batxilleigen, n'hi ha que riuen. Fins de dolenta y tot, n'hi ha alguna!
Dª Tulia: Alguna no més?
Mariagna: Algunes. Alli no tenim la sort de vostès, que tots poden ser
bons i ho són.
Sr. Pepet: Hi ha de tot.
Mariagna: Cóm diu?
Sr. Pepet: No dic res. Jo no tinc parer, filla meva!
Sr. Batista: I escolta-m! Escolta-m, Mariagna.
Lola: (am despreci) Ai, Mariagna!
Dª Tulia: Fins tens nom?
Mariagna: Ah, si, senyora! Una servidora és batejada!
Sr. Batista: Escolta, 't dic. Escolta an el teu... padrí.