Mariagna: (espantada) Què tenen? Què hi ha? Què pot-ser sóc jo que'n
tinc la culpa?
Sr. Batista: I què has de tenir la culpa! És que aquí també tenim
costura.
Mariagna: M'havia assustat!
Rafel: (apropant-se-li) Mentres jo siga aquí, no t'assustis.
Mariagna: Vostè?
Rafel: Jo sóc la madre de la casa.
Mariagna: Ja! Ja! Ja!... Quin acudit!
Sr. Batista: Deixa-t d'acudits i contesta: Quina impresió t'ha fet al
entrar aqui?
Caterina: I què sap ella, la criatura.
Mariagna: Prou que ho sé. M'ha semblat tot petit, tot petit, com una
gavieta negra!
Lola: Com sempre ha viscut en un palacio!
Mariagna: Si voleu jo ho faré tot blanc!
Dª Tulia: (al Sr. Farnell) Se dèu pensar qu'és un hospici.
Sr. Batista: Més endevant. Més endevant hi farem gasto.
Mariagna: Que m'agrada la blancor!... Trobo que fa molt honrat el blanc!
i nèt, i bonic, i endreçat. El que viu en quarto blanc, és ben cert, me
sembla que no pot ser dolent. Per això, l'olor que m'agrada més és la de
bogada!
Lola: Uf! de bogada!
Mariagna: I ja sé per què ho tenen tan negre això. Ja ho sé. És perquè
deuen mudar de pis.
Sr. Batista: Per què ho dius que mudem de pis?
Mariagna: Ho conec amb els matalaços.
Tots Ja! Ja! Ja!
Mariagna: De què riuen?
Dª Tulia: Pregunta-ho al... padrí.
Sr. Batista: (enfadat) Que ho pregunti!... Aqui no'm tinc d'amagar de
res. Això són coses del negoci.
Rafel: Fem col·lecció d'antiguetats.
Mariagna: Ai, perdonin-me!... Ja ho sé. S'han enfadat perquè he rigut.
Com que sempre he estat tancada, avui ric en sense adonar-men!... Vé a
ser com si'm desengaviessin.
Dª Tulia: Si, lo qu'és avui, senyoreta, no't farien pas filla de Maria.
Caterina: Però jo la faig filla meva!
Rafel: Ben dit, tia, vostè té cor!
Caterina: No tinc res jo, pobre de mi, però conec el mal dels pacients.
Abraça-m, filla! Abraça-m i diguem: mare!
Mariagna: Déu del cel! Les ganes que tinc de dir-ho! (abraçant-la).
Mare!... Mare del meu cor!... Manin-me!... Digui-m què he de fer!...
Dirigeixin-me!... Donguin-me la mà!... Portin-me com si fos una perduda,
que jo ja hi estic aveçada a creure!... I vui creure, i vui agrahir!...
i vui, sobretot, agrahir! Padrí, abraçi-m vostè també!
Sr. Batista: (L'abraça. Pausa. Se la mira.) No me'n havia adonat!... Ets
guapa posada aquí a casa... Te farem dos vestits nous!... No dos...
Un... Un, però bò!... I't faré curar la vista.
Dª Tulia: Si poden.
Caterina: No han de poder!
Dª Tulia: No pas si vé de naixença!
Caterina: Encare que'n vingui de naixença!
Rafel: (indignat) Callin!
Mariagna: (en sí meteixa) Gracies, Déu del cel i verge dels Desamparats!
Ja m'ho deia'l teu mirar que no m'abandonaries.
Dòna: (entrant corrents i desesperada) Les dèu pessetes!... Tinguin,
aquí tenen el mocador. Donguin-me les dèu pessetes.
Sr. Juliá: Qu'és això?
Dª Tulia: Què passa?
Batistet: Are no és hora de despatx!
Dòna: Jo necessito les dèu pessetes. El meu home s'està morint, i tinc
de pagar el didatge.
Sr. Batista: Ja vos diuen que no despatxem. Veniu demà dematí.
Dòna: Si és que la dida no té cor, i tots, tots ens morirém!
Sr. Juliá: Quina escena més molesta!
Sr. Farnell: Però, qu'és això?
Batistet: No res. És una clienta.
Sr. Batista: Teniu, aqui vos regalo dugues pessetes. Aneu, que vos les
regalo.
Dòna: Però si és que'm duràn el fill a casa, i no tinc res per donar-li!
Si és que no puc. Si és que no puc...
Rafel: (agafant la dòna per la mà i emportant-se-la a la porta) Teniu i
aneu, vos les dono!
Dòna: Vostè?