ab aquella somrisa adorable, aquella amabilitat plena de distinció!...
Oh! sí, era ben bé la reyna del ball!... y al carrer, quan ab sa mare
anava á missa de dotze, ó á visita; quina elegancia! com bé tot li
esqueya!... se posava á la porta de la iglesia pera saludarla al
sortir!... Oh! si, la simpatía que 'n Lluis ressentía per ella anava
creixent, creixent que ja era amor; la ferida li atravessava 'l cor...
Mes la fatalitat volgué que emprengué lo viatge á Ultramar, cridat per
un negoci important. Son pare li deya: será cosa d'alguns mesos; aviat
podrás tornar... mes quan fou allá, lo seu associat morí del vómit;
liquidació, dificultats en los asuntos de la casa, viatges á Newyork y
Montevideo, lo feren restar tres anys... tres sigles! Per fí pogué
embarcarse, arribá á Barcelona, á Castelló, portant sempre ab ell lo
dols recort de la Mercé. Tremola al pensar trobarla casada... nó, la
troba soltera. Mes quin cambi en aquella familia! quantas llágrimas
derramadas!... y ell, si bé indirectament, devant la opinió, 'n té la
culpa com son pare!... son los Mareschs qui fan véndrer pel tribunal lo
patrimoni Noradell... aixís se diu en l'Empordá... son ells que
reduheixen aquella honrada familia en la més horrorosa miseria!...
Oh! nó, aixó no pot ésser!... jo 't juro, Mercé, per lo sant amor que
radía dins mon cor que aixó no será!... Mes... y ella?... quina
presumpció!... ¿m'estima?... ¿se recorda de mi?... ¿quinas provas li he
donat pera ferli coneixer lo sentiment pur que m'ha sabut inspirar?...
si no aburriment, odi, pot ser, ja que so la causa de sa desgracia y la
dels seus pares!... Mes; que m'importa!... jo faré quant podré pera
salvarla!... si no m'estima mereixeré d'ella agrahiment, y me restará la
satisfacció de haver cumplert un deber.
Hem de convenir que eixos nobles sentiments honravan á 'n Lluiset,
encara que no li podém donar gran mérit ja qu' eran influhits per son
primer amor, per eix sentiment que entendreix lo cor, que ennobleix
l'ánima guiantla envers lo bé, lo ver y lo hermós.
La distancia de Castelló á Masarach es de duas horetas. En Lluis se posá
los botins, prengué sa escopeta y sarró en mitj de salts y crits
d'alegría del Black, son fidel perdiguer, y dirigí sos passos envers
Masarách.
Feya una hermosa matinada de Mars. Los blats en erba, inclinats per
l'aygualera, se redressavan, sacudint llurs perlas y rubís, acariciats
per l'escalf d'un sol lleugerement boyrós.
En Lluis era un pobre cassador, s'entén, no que no fos bon tirador, mes
si, per sa excessiva sensibilitat. Una pessa qualsevulla que hagués
ferit, no podia véurer sa agonía, no 's veya ab ánima d'acabarla de
matar. Lo Black sens dubte ho sabía, puig las hi donava una estreta al
portalas al seu amo, de lo que 'n Lluis se 'n alegrava. Una perdiu
ferida, se la posava al sarró pera no véurerla sufrir, sens pensar que
obrava com un sense cor, ja que allargava son agonía. Ell ja ho
comprenía, pero no hi podía fer més; y per paga sovint li fugía del
sarró; per xó 'l Black, per evitarho, li donava clavada mortal.
Al arribar á un rostoll, prop lo casal Noradell, li saltá una llebra no
parada pel perdiguer; anava desprevingut, li tirá de prou lluny, mes ab
lo salt que feu, conegué qu' era tocada. En efecte lo gos corré cap á
ella; en Lluis apressá sos passos seguint la direcció del perdiguer, y á
mitj kilómetre de distancia, al peu d'una tanca d'espinas, trobá lo
Black que li portava la llebra, mitj arrossegantla, puig que de tan
grossa ne tenía un feix y no li podia cábrer en la boca.
--Preciosa llebra! digué un jove qui ab estisoras tallava la tanca
d'espinadella; se li ha alsat del camp dels Magraners. A mí se m'hi ha
alsat més d'una vegada.
--¿Es vosté l'amo del camp?
--No senyor; es de ca 'n Noradell, allá, aquell casal... senyalant á un
tir de bala.
--¿Allá viu la familia del ex-diputat per Figueras Don Marsal Noradell?
--Si senyor.
--¿Es vosté de la casa?
--Dependent, si senyor.
--Donchs m'ha de fer un favor.
--Digui.
--De portar eixa llebra á D. Marsal. La he morta en sas terras sense
tenir son permis; de dret li toca.
--Eixa teoría es nova pera mi: m'apar que la llebra es de vosté, ben bé
de vosté.
--No senyor, de cap manera! ne tindria un cárrech de conciencia.
Vaya quin original pensá en Francesch.
--Ja ho veurá...
--Que hi ha? Francesch... digueren duas senyoras qui comparegueren al
cantó de la tanca, passejant, portant las dos un ram de flors que venian
de cullir del jardí, la Teresa y sa filla.
Al véurer en Lluis la Mercé se quedá turbada, tornantse molt roja; en
Lluis encara més qu' ella. Peró prompte la Mercé recobrá sa serenitat,
expressant sa fesomía altivesa, aquella altivesa que li era peculiar,
que tenia de la noblesa de sanch de D. Maurici Noradell, lo ciutadá
honrat de Barcelona, qui portava espasa atravessada al ronyonal.
--Lo senyor s'empenya en que la llebra que acaba de matar al camp dels
Magranés, sense permís del amo, no li pertany y que pertany al amo del
camp.
--No, senyor! digué la Mercé molt séria, la llebra es de vosté, més de
vosté que del amo del camp... y mirántsel de fit: no necessita vosté
permís pera cassar en eixas terras... en tot cas, lo pot demanar al pare
de vosté...
Y las duas, ab molta dignitat, continuaren llur passejada dirigíntse al
casal.
La Teresa digué tot seguit á sa filla:
--M'apar que conech aquest jove... no 'm recorda ahont l'he vist.
--Vosté l'ha vist á Figueras, fa alguns anys; es lo fill del senyor
Maresch quí ha tornat d'América.
--Ah! ja 'm recorda! jove molt amable, molt obsequiós... llástima que
sia fill de son pare!
--Si mamá, te molta rahó: l'educació se coneix desseguida.
En Lluis se quedá atónit, inmóbil, plantat com un terme, seguint ab sa
mirada la Mercé. No sabía lo que li passava. Sos ulls s'ompliren de
llágrimas. --Ah! si ella sabés!... es molt natural, molt conforme que
m'haja parlat aixís!... ¿qué so jo per ella?... Quina simpatía li puch
inspirar?... si no repulsió!... ¿no so pel cas fill de mon pare?...
Y en Lluis s'assentá sobre 'l marge, l'escopeta entrecamas; s'apretava
lo cap ab sas mans, desesperantse... mentres lo gos llepava la llebra
estirada als seus peus.
En Francesch, de l'altra part de la tanca, afanyat en estisorar la
espinadella, 's mirava aquell jove cassador foraster, conegut per Da.
Teresa y sa filla; notá la emoció de la Mercé, la rojor de sa cara, la
formalitat ab que li parlava y de sopte, sentí dins son cor una punyida,
un dolor agut com d'un ferro ruhent... si será lo fill del senyor
Maresch tornat d'América...
Lo dubte l'atormentava; mes no s'atreví á enrahonar ab ell; se sentía
aixafat, oprimit. Deixá son travall dirigintse cap al casal, entrá en sa
cambra, torturat, congoixós, prés de fonda tristesa; prengué una rosa
molsosa posada ab aygua dins un pitxeret; mes al volguerla flayrar,
totas sas petals caygueren á terra, mustigadas. Las cullí de una á una y
las posá entre dos fulls de son cartipás... era la rosa molsosa que li
havia donat la Mercé.
En Lluis s'alsá, ficá la llebra al sarró en mitj de glapits d'alegría
del Black y emprengué envers la direcció de Perelada y Castelló.
A certa distancia, al voltant del camí hont se deixa d'ovirar lo casal
Noradell, se girá per dir adeu al alberch de sos amors. Vegé la Mercé
sola, recolsada á la barana de la eixida.
Al véurerla son cor glatí més depressa... si será una ilusió, un engany
dels seus sentits!... nó, es ben bé ella.
Cosa singular, en Lluiset s'amagá darrera un clap d'alsinas per no ésser
vist y poguer contemplar aquella adorada aparició que semblava posar un
bálsam á sa sagnant ferida y aquietar los torments de son cor; puig en
mitj de son desespero nasqué soptadament en ell una idea vanitosa,
absurda, que no podia ésser si no vana presompció: se deya en sí ¿perqué
está sola á la galería?... A eixa pregunta se li apilotavan un conjunt
de respostas que arrelavan de la vanitat, del amor propi, del orgull,
tant inherent en nostra naturalesa: se figurá que si la Mercé estava
sola á la galería era per ell... com si sa estada á la galería no fos
casual. Vaya una presompció!
Mes si aixís s'ho creu, deixémli créurer... qui sab, potser nosaltres
hauríam pensat com ell. Son impressions molt verdaderas que no
s'explican.
La Mercé 's retirá de la galería y en Lluis se queda extasiat com si la
vegés encara.
Lo perdiguer s'havia fet un jas de fullaraca y dormía tot arrodonit al
peu del sarró del seu amo.
Per fí, en Lluis, plé de recansa, s'aixecá, enviá ab la má un bes amorós
envers lo casal y emprengué sa caminada cap á Castelló.
## XXIII
En Lluiset arribá á la vesprada á casa seva; puig com á cassayre se 'n
havia emportat lo dinar al sarró.
Trobá son pare que 's passejava sala amunt sala avall, molt inquiet de
la tardansa del seu fill.
--Gracias á Deu que ets aquí! ¿ahont has anat?... ola! una llebra!...
¿l'ets morta ab perdigons de plata?
--Que 's pensa que so un cassador de pega?... Pregúntiho al Black... fa?
Blanckot... fentli una caricia... May endevinaría ahont l'he morta...
donchs en un camp, prop lo casal Noradell.
--Molt lluny has anat. Com diantre has dirigit ta cassera envers aquell
punt?
--He volgut véurer las terras del patrimoni Noradell. ¿No han d'ésser
aviat nostras?
--Aixís ho presumo. La venda de las fincas al encant que s'havía de fer
d'aquí pochs dias, s'ha aplassada per ésser lo jutge malalt. No espero
tenir cap concurrent; en tot cas, dificultós li seria disputármelas,
sobretot la heretat de Masarách, quals terras llindan ab las terras de
nostres masos de Perelada.
--O! sí, pare: reunirém alashoras un hermós patrimoni; no s'ho deixi
escapar.
--No passis cuydado... ¿Has entrat dins la casa?
--No pare; m'apar que sería una indiscreció... no ho coneix!... tant com
hi siga la familia Noradell!...
--Ja estich cremat d'aytal familia! Com més pobres més orgullosos!
Després que, per llur culpa, s'han menjat tot lo que tenían, sembla que
's consideran encara los amos de llur patrimoni. Prompte ne tindrán lo
desengany, jo t'ho prometo, y alashoras que vagin á Madrit en busca de
turró, que lo qu' es per assí, hi farán pas gayre nosa.
--Oh! pare, no es tanta llur culpa! Si no hagués sigut la filoxera ja
veu que no estarían en aquest cas.
--Ta! ta! ta!... Aixó son malas rahons. Es clar... lo senyor Noradell
diputat!... vinga volguer figurar, enlluhernar lo país, tirar lo diner
per la finestra, gastar més de lo que podían!... Aquí tens á molts
propietaris del Empordá quins han dissipat en ciutats y capitals,
visquent ab gran tó, llur patrimoni, que 'ls seus passats, vivint ab
sensillesa y economía, 'ls hi havían transmés sense un deute.
Nosaltres debém nostra posició al travall, y ningú sab lo que m'ha
costat de guanyar la fortuneta que tením.
Es molt just que arrepleguém lo que 'ls altres no han sabut guardar. Si,
es cert, á la meva mort, tindrás una posició brillant; y tinguis ben
entés que, si la vols conservar, no deixis may lo travall.
--Tornant, pare, ab la familia Noradell, segons los informes que m'han
donat, es més desgraciada que culpable. Las senyoras no han may sigut
amigas de boato; han viscut senzillament en llur casa payral de
Masarách, alternant ab llur casa de Figueras hont passavan curtas
temporadas d'hivern, fent moltas caritats, benehidas pels pobres de la
comarca de Masarach. Es D. Marsal qui ha tirat á terra lo patrimoni, en
part, durant sa estada á Madrit, puig que ha sigut víctima de sa bona fé
y dels serveys que ha fet á molts que 's deyan amichs seus. La fatalitat
ha volgut que s'hi barrejés la filoxera y la crísis agrícola; lo
patrimoni Noradell estava en cas de resistir.
Crégui, pare, que son á planyer; y per mi, mereixen totas las
consideracions, puig fan més de lo que poden.
L'home qui com D. Marsal fet al benestar que dona la riquesa, quí, com á
diputat s'ha vist rodejat de distinccions, al véurel ara reduhit al
travall de la terra, com un pagés pobre, pera poguer fer honor á sas
obligacions, denota una hombría de bé, una honradés que no 's veu gayre.
--Pots tenir rahó; mes, que hi farém!... es una fatalitat... es la roda
de la Fortuna: los que son dalt van á baix y los que son á baix pujan á
dalt; aixís va 'l món y aixís irá fins qu' una tarrabastada ne fassi
cinquanta mil trossos.
--Pare, ¿vosté coneix la senyoreta Noradell?
--Vaya si la conech! Eixa si que la pobresa no ha aplacat son orgull de
quan era la pubilla Noradell... y contá al seu fill lo que aquest ja
sabía... Ahont s'es vist desvergonyiment! Nó, nó, no 'm vinguis ab gent
entonada... ¿Perqué eixa pregunta?... ¿Que la coneixes, tú?
--Ans d'anar á Cuba la coneguí en los balls y societat de Figueras y per
cert que deixá en mí una impressió molt simpática... Qué diría, pare, si
li digués á vosté que l'estimo.
Lo senyor Pau se deturá, mirántsel de fit, arronsant las cellas:
--Com?... ¿qu' has dit?... no t'he entés... ¿qu' estimas la senyoreta
Noradell?
--Si, pare.
--Vaja! es una broma!... vols dir que t'agrada... es prou bona mossa
per' agradar... proba que tens bon gust... es clar, estás en edat de
divertirte... fas bé... tú fas lo que jo no he pogut fer.
--No, pare, vosté s'enganya; l'estimo de tot mon cor, com se mereix, y
si ella correspón al meu afecte, ab lo consentiment de vosté y de la
mare, será la meva muller.
La fesomia del senyor Pau prengué una terrible expressió de rábia. Se
deturá devant d'ell, creuhant sos brassos, mirántsel de fit á fit:
--Lo consentiment meu!... jamay!... Y tú creus que la fortuna que m'he
guanyat pel meu travall y la meva suhor s'ha de fóndrer pagant los
deutes del hereu Noradell?... Ja t'ho pots tréurer del cap!... Dintre un
any serás major d'edat... alashoras casat si vols ab qui 't dongui la
gana... ab la reyna Pomaré ó del Congó... pero no comptis ab mi.
En Lluis s'assentá en una butaca, aixafat, recolsat, lo cap entre mans,
lo cor oprimit, sense gosar dir una paraula.
Son pare continuá:
--Esta clar... voldrian redaurar llur escut ab l'or dels Mareschs!...
t'han parat lo filat... t'han sabut engalipar.
--Oh! pare!...
--Si, ara que están arruinats volen que sigui l'hereu Maresch que págui
al hereu Noradell 'ls deutes qu' ha fet; ó que 'ls pagui son pare, qu'
es tot hú.
--Pare, cálmis!... no s'exalti... Vosté no té de pagar cap deute.
--Com?... explicat.
--No es filla única y pubilla, la senyoreta Noradell?
--Acaba.
--Donchs, casantme ab ella, lo patrimoni Noradell se fon ab lo patrimoni
Maresch y 'n fara no més un.
--Per xó has tant estudiat pera trobar tan pobres rahons?... ¿y lo diner
que hi he invertit, que m'he tret de la butxaca?
--Mes, pare, reflexioni, ¿no vol vosté comprar los bens que té
hipotecats quan los vengui 'l Tribunal? Donchs aixís s'estalviaría de
comprarlos. Lo que pot dir, si, que 'm casaría ab una noya de poca dot.
--Y tal de poca dot!...
--Mes ¿no 'ns permet nostra posició de fortuna prescindirne? y pel cas
¿no hi ha compensació ab la noblesa del seu llinatge? Quín goig! quina
satisfacció tindriam en fer lo bé! en realsar eixa familia desgraciada y
tant honrada! en tornalshi la riquesa y la ditxa qu' han perdut!... Ah!
pare, escolti aqueixa bona veu que li parla al fons del cor! fassi una
bona obra! no vulga la desgrácia del seu fill!... Si sabés quant
l'estimo!... y molt conmogut 's tirá dins los brassos de son pare.
Entrá la senyora Rosa
--Qué féu? qué enrahonéu?... fa rato que s'ha tirat l'arrós á l'olla y
que la sopa es á taula... Lluis, fill meu! ¿qué téns?... ¿que no estás
bó?
--Si, mare... aixugantse 'ls ulls... pregúntiho al pare que li dirá.
--Res... nostre fill está enamorat y 's vol casar; aquí ho téns ab duas
paraulas.
--Si la noya de qui está enamorat es persona de bé y honrada no deus
negarli lo permis, puig que fará ni mes ni menos com tu has fet; y com
estich convensuda dels sentiments nobles y dignes de 'n Lluis per no
donar un disgust á sos pares, desd'ara per ma part, li otorgo 'l
permís... ¿Qui es Lluis?
--La senyoreta Mercé Noradell.
--Rahó de mes... familia honradissima.
--Ta! ta! ta! aviat ho teníu arreglat, vosaltres!... Aném á sopar que 'm
moro de gana... ¿Y tú, Lluis?... los enamorats han de menjar.
Passaren al menjador, se sentaren á taula. Lo sopar fou callat; en Lluis
no tingué gana. Son pare menjá ab quatre caixaladas, s'alsá de taula
sens dir una paraula, reptá 'l negre ab fort regany perqué no li tenia
la lámpara encesa, y se tancá dins son despaig.
Lo mateix vespre, á taula, pel sopar, la familia Noradell parlá de lo
ocorregut aquella tarda.
En Francesch, al saber de cert que lo cassador generós que s'empenyava
en ferli acceptar la llebre, era 'l jove Maresch, 's quedá pensatiu y
desganat. Pretextá tenir migranya y no sopá; se retirá en sa cambra.
En Marsal qui havia sabut per la Teresa la escena de la visita del
senyor Maresch y del senyor Benet, mentres se trobava á Figueras, y ara
la recent ocorreguda ab lo jove Maresch, se posá mal humorat, neguitós;
digué á sa filla ab tó de reny afectuós:
--Tan mateix, Mercé, n'ets fet un xich massa: després de xasquejar 'l
pare ara xasquejas al fill... Com vols que 'ns tingan consideracions! Si
bé que 'l pare ja ho mereixía; mes ¿qui 't diu que 'l fill se sembli al
pare? Si jo hi hagués sigut no hauría succehit.
La Mercé molt somesa y humil: si papa, es veritat... me te que
perdonar... es lo meu carácter que no se dominar, que 's deixa guiar per
la primera impressió; després me sab greu.
--¿Tu coneixes aquest jove?
--Si, papá, ans d'anar á America, fa tres anys, era un dels joves qui á
Figueras m'obsequiava; mes allavors era jo la rica pubilla Noradell, y
per la conducta de son pare envers vosté, dech creurer que 'ls seus
obsequis eran interessats.
--Sia com vulla, Mercé, sapigas dominar ta altivés que no escau ab la
nostra pobresa.
La Mercé, de sopte, esclatá en plors y singlots, plorant ab tal
desespero que son pare y sa mare s'aixecaren de taula, inquiets, no
sabent á que atribuhir tant gran sentiment; no la podían aconsolar.
--Filla!... Mercé!... ¿qué tens?... ¿qué 't passa?... calmat per Deu!...
fes com si no t'hagués res dit... y prenentla en sos brassos... ápa! un
petó... y la Mercé, los ulls negats, ploriquejant, fent llarchs suspirs,
abrassa son pare ab tendre carinyo.
--Y per mí? digué sa mare.
--Ay! mamá meva!... y la cubrí de petóns.
## XXIV
En Lluis no podia viurer lluny dels seus amors. Lo casal Noradell era
certament prou distant de Castelló; mes poch li importava. Quan no hi
anava ab l'escopeta, 's feya ensellar un cavall que deixava á un más seu
més propet de Masarách. Volia veurer la Mercé, enrahonar ab ella si fos
possible. La oposició de son pare per obstinada que fos no la temía; mes
lo que temía era l'indiferencia, l'odi pot ser que sentiría la Mercé per
ell y sos pares. Volia explicarli la causa de sa llarga absencia; volia
dirli que son cor batia sempre per ella, que son dols recort lo havía
seguit per tot. Mes, com fer!... y si la Mercé despres de tres anys ja
lo hagués oblidat... si son cor glatís per un altre... oh! eixa idea
l'atormentava. Ademés l'entristía la persistencia tossuda del seu pare;
coneixía son caracter resolt, formal, sa avarícia... mes, per ell eran
entrebanchs segonaris: --Oh! sols l'amor de la Mercé!... si m'estima tot
ho venceré!... y si no m'estima!... si,... si no m'estima!... quina idea
mes lúgubre!... no! no! no vuy pensarhi!... Ah! dubte crudel!...
Se torturava l'enteniment, formava plans, prenía resolucions, peró
després de reflecxionar, trobava que totas eran absurdas. Se dirigía
envers lo casal; quan hi era aprop, li mancava coratge, no gosava
avansar; 's sentava darrera dels alzinalls per no ser vist, mirantse de
lluny aquella galería guarnida de gerros de flors, suspirant, evocant la
celesta aparició que feu extremeixer tot son ser; horas després se 'n
tornava trist, neguitós, irat contra sa timidesa.
Un matí, en Lluis entrá en la iglesia de Masarach. Hi trobá Mossen
Esteva que venia de celebrar la missa. Lo coneixía per haver sigut
vicari de Castelló.
Lo senyor Rector lo convidá á pendrer xacolata, lo que aceptá de bon
grat. Vingué la majordona, pará taula, tragué secalls, borregos de
Cardedeu, formatge y llonganissa. Tot esmorsant feyan petar l'enrahonada
parlant de Castelló, de Figueras, y naturalment de l'iglesieta de
Masarach, de las degoteras que ningú 's cuydava de fer adobar, de la
miseria de la parroquia y de la pobresa del país:
--Oh! si, es gran la miseria que tením! ¡hi ha tantas familias
necessitosas! Ara desde la filoxera no 's veuhen si no corrúas de pobres
que van á captar pels masos. Avans, jo 'ls podía socórrer; mes ara faig
lo que puch; travalls tinch jo mateix pera víurer, perqué lo govern se
descuyda de donantse la paga. Mes, lo qu' ha sigut una calamitat pels
pobres de la comarca, es la desgracia qu' ha caygut sobre la familia
Noradell. ¡Feya tantas caritats! ¡era tan benehida pels pobres!... Deu
n'ho havía de permetrer; mes hem d'acatar sos designis, puig que si ho
ha permés há d'ésser per llur bé.
En Lluis se posá trist, pensatiu.
--Si, es cert... digué... molt la deuhen trobar á faltar, ja qu' hi ha
tanta miseria.
--L'altre dia encara, malgrat llur pobresa, Da. Teresa y sa filla me
feren portar un farcellet de roba ab algun diner per aliviar una viuda
ab criaturas qu' estava sense pa. Oh! si, Nostre Senyor los hi tindrá
compte: Da. Mercé y sa mare son dos ángels de caritat.
En Lluis conmogut li respongué:
--Mossen Esteva, jo visch lluny d'aquesta parroquia, ignoro sas
necessitats; mes, desde avuy los dos hem de fer un conveni: vuy que tots
los pobres de sa comarca sian socorreguts com aváns, en nom de la
familia Noradell. Vosté será l'encarregat de fer eixas caritats; lo
donador s' ha de ignorar... y traguentse la cartera... permétim per
comensar d'entregarli eixos quatre bitllets del Banch de vint duros,
total vuytanta. Quan serán distribuhíts fássimho saber. Li recomano la
major discreció.
En Lluiset no comptava ab la majordona quí desde la cuyna escoltava la
conversa.
--Deu li pagui la caritat! Se fará com vosté desitja.
En Lluis tot content de sa bona acció, se despedí de Mossen Esteva qui
lo volgué acompanyar un tros de camí, fins á la creu del terme. Ans de
separarse d'ell, li digué:
--Si vol que la caritat sia més agradable á Deu, no vulgui que la fassí
jo sol; ajúdim. Precisament no lluny d'aquí ¿veu aquella caseta al peu
del turonet plantat d'oliveras? hi ha duas donas, mare y filla. La mare
es molt vella y sa filla fa temps que jau, molt malalta; si no se las
socorrés se moririan de fam. Vosté mateix las hi pot fer caritat.
--Demá sens falta las hi portaré la méua almoyna.
Encaixá ab Mossen Esteva, continuant son camí envers Castelló.
Lo mateix dia á la tarda, al sortir la Margarida de la iglesia de resar
com de costúm, trobá la majordona á la porta de la rectoría qu'
escombrava l'escala. Aquesta la cridá y las dos feren petar un rato de
xarrola, parlant de naps y cols, de la feyna casulana, dels surgits que
tenia de fer á las sotanas de Mossen Esteva, de la corrúa de pobres que
tots los dias assetiavan la rectoría... mes d'aquí endevant, gracias á
Deu serán més socorreguts... y li contá la conversa del fill Maresch ab
Mossen Esteva.
--Vaja! aquest senyoret ha obrat bé... uns americans tant y tant richs
que no saben com gastar la plata!... al fer las caritats en nom de la
familia dels vostres amos, han fet sols lo que debían, ja que 'ls hi han
prés llur patrimoni.
--No 'ls hi han prés encara... pero no deixa d'ésser una fina atenció lo
fer las caritats en nom dels Noradells.
--Podria ser també un principi de remordiment... sía lo que vulla, Deu
'ls hi pach.
La Margarida 's despedí de la majordona, y al ésser al casal repetí á
Da. Teresa, devant la Mercé que feya puntas, seguda al costat de sa
mare, la conversa ab la majordona, afegint: se coneix que aquet senyoret
té bon cor. Deu li pagui la caritat.