que no escapá á sa mare. Eixa expressió de contenta fou sa primera
impressió, mes de sopte sa cara 's torná séria, un pensament acabava
d'atravessar son esperit: --¿perque fer l'almoyna en nom de la familia
Noradell?... perqué no en nom seu? ó mellor anónim? puig que diu bé lo
precepte de caritat: la almoyna que 's fa secreta es accepta y molt
perfecta... ¿Baix quin impuls ha obrat?... y 's topavan en son sí una
munió de preguntas y respostas qual resultat sens dubte no la satisfé,
perqué anava barrejat d'un pensament dominant los demés, inspirat per sa
dignitat y altivesa. Atesa la manera d'obrar dels Mareschs envers sa
familia, atribuhí lo moviment generós de 'n Lluis al orgull, malgrat la
veu interior que li deya que los sentiments del fill podian dissentir
dels del pare. Mes no quedá gens convensuda.
L'endemá en Lluis sortí de bon matí de Castelló, dirigíntse envers
Masarách per fer l'almoyna recomenada per Mossen Esteva... aquella
almoyna tan grata, tan volguda per la Mercé!
Certament al ferla no tenía gran mérit sens dubte, puig que obrava no
sols per l'amor de Deu mes també per l'amor de sa adorada Mercé.
Oh! sí, hauría volgut aixugar las llágrimas de tots los pobres de la
comarca en nom d'ella, associantse als seus sentiments caritatius.
Duas ánimas que fan lo bé han d'ésser sens dubte atretas, amparadas sota
las alas del ángel hermós, radiant, de la caritat.
Entrá en la casa; hi trobá una dona vella, ajupida á la llar, que bufava
brasas per' avivar la flama; pochs mobles, tots d'aspecte miserable;
damunt la taula greixosa, una grossera estoballa, un topí, un tros de pa
de ségol sech, una cullera y escudella de fusta; eran los restos del
esmorzar de la vella.
En Lluis demaná per la malalta; la vella quí sens dubte pensá qu' era un
metge enviat per Mossen Esteva, lo feu entrar en la única cambra, hont
geya, sobre llit de posts, de márfega, sens matalás, una dona jove,
tísica, agonisant. La finestra casi closa donava á la cambra una
obscuritat relativa. En Lluis al entrar, res distingí, enlluhernat per
la claror de fora. La vella entrá, obri la finestra... Oh! sorpresa!...
l'angel del consol, la Mercé, era á l'espona del llit de la malalta.
Com de costúm, la Mercé havia anat á missa ab la Margarida, y al sortir,
sabent l'estat grave de la malalta, hi aná pera consolarla; mentres que
la Margarida havia pujat á la rectoría.
En Lluis, al veurer la Mercé, se quedá de pedra. La Mercé, baixá la
vista: 'ls dos sentiren afluhir en llur cor, glatits abrusadors que 'ls
feren pujar la rojor á la cara. Més, prompte, la Mercé alsá sa mirada
serena vers ell, aquella mirada altiva de la pubilla Noradell que
reflexa la dignitat, la honra sens taca dels seus antepassats; puig se
cregué que la coincidencia de trobarse en Lluis en aquella casa, mentres
hi era ella, no era fortuita.
En Lluis molt conmogut, depositá sobre la taula una cantitat de plata.
--"Me permetrá, senyora, d'afegir la meva almoyna á la de vosté."
s'incliná, saludant profondament y sortí de la cambra.
Al ésser á la cuyna, la bona vella li digué:
--Deu li pagui la caritat y li donga molts anys de vida!... Si vol
acceptar alguna cosa de nostra pobresa, será ab molt gust.
--Sí, bona dona, un got d'aygua fresca.
--Vaig á buscarla á la font.
La malalta s'havia adormit; sortí la Mercé de puntetas de la cambra,
entrá á la cuyna dirigíntse envers la porta forana, sens dignar mirarse
en Lluis, quin, respectuosament, molt conmogut, juntá sas mans á la
altura del cor, la deturá, suplicantla:
--Oh!... Mercé!... perdó!... perdó per mon pare!... perdonim si la he
ofesa!... en nom de la santa caritat!
Ella molt séria y desdenyosa; mes ab veu conmoguda:
--Si, ja sé qu' es vosté molt caritatiu de poch temps en aquesta part...
y l'almoyna que acaba de fer no deixa d'ésser molt casual.
--Oh! Mercé!... no!... no ho cregui!... si hagués sabut que la meua
presencia en aquesta casa l'havia de oféndrer, no hi hauría vingut; li
juro que ignorava que vosté hi fos!... Mes ara beneheixo eixa benhaurada
casualitat que 'm permet d'expressar tot lo respecte, la simpatía, lo
desitg de poguer servir á vosté y á sa respectable y honrada familia...
res mereixo á las desgracias que han caygut sobre d'ella... tres anys
que lo dols recort de vosté m'ha seguit per tot desde que tingué la
ditxa de conéixerla!... Díguim, Mercé, que no está irada contra de
mi!... Ah! si sabés lo que mon cor sufreix!... eix cor que batega sols
per vosté!... Permétim, Mercé, de dirli que l'estimo; que li ofereixo
mon cor, ma vida, tot lo que tinch!...
Entrá la vella ab l'aygua fresca; posá 'l poal damunt la taula:
--La trobará molt bona; es de la font de la Llosa, la mellor aygua dels
encontorns!... vaig á rentarli un got. Y vosté, senyoreta, que no vol
refrescar? crégui que se li assentará bé; es aygua molt bona pel
ventrell y per mal de maragassa.
--Se us estima, bona dona; no tinch set; será un altre dia. Feu per
manera que la malalta siga ben aconduhida.
--Ara ray! res li faltará.
La Mercé vegé venir la Margarida desde 'l pas de la porta de la casa; se
girá envers en Lluis qui se la mirava ab mirada tant compassiva, tant
suplicant, que, ab moviment generós, li allargá la má. En Lluis no gosá
portarla á sos llabis, la estrenyé com á un amich, ab efusió.
Passá tot lo dia als encontorns del casal; l'ayre que hi respirava li
dilatava 'l cor; no se 'n sabía anar.
Arribá á Castelló á entrellusca. Sopá sol dins sa cambra, servit per sa
mare quina, al véurel tant content li feya un sens fí de preguntas.
--Mare no 'm pregunti fins que se me 'n vagi 'l tap que tinch aquí,...
senyalant lo cor... ve del pare.
--Ja li passará; no desesperis.
Aquella nit, en Lluis recobrá la son que havía perdut feya dias.
## XXV
Desde la darrera conversa que havía tingut ab son fill, lo senyor Pau
estava d'humor execrable, sempre callat, frunsint las arrugas del front,
arronsant las cellas dels pels herissats, que li tapavan los ulls;
etjegant tot al botavan, al dimoni; afectant de no volguer parlar ni á
sa muller ni á son fill. Tot lo dia tancat dins son estudi, ni á taula
's presentava; 's feya servir pel negrito.
En Lluis, al véurer la terquedat de son pare, era afectadíssim. Allavors
cercava consol en sa mare.
--Mare, ajúdim á desenfadar lo pare, á convéncel; podrá més vosté que
jo... En Lluis li havia fet sas confidencias y sa mare li havía promés
ajuda.
--Deixam fer. Avuy mateix li parlaré de tú.
En efecte, á la mitjdiada, la senyora Rosa entrá en l'estudi del seu
marit, espolsant las lleixas ab un plomero.
--Vaja! dona, acaba aviat que m'omplas de pols!... ¡si son cosas de fer
ara!... ¿no podias esperar aquest matí, mentres jo era fora?... ¿Y
perqué no ho ha de fer 'l negrito?
--Perqué espolsant t'ho regira tot, y després no saps trobar los papers.
--Una pausa. La senyora Rosa continua espolsant, molt afanyosa.
--Ay! batúa!... veyám si 'm traurás d'aquí!
--No t'impacientis, Pau: be sabs que ningú adoba tas cosas mellor que
jo.
--Bé, bé... acabém aviat!... ¿Hont es en Lluiset?
--Dins sa cambra. No ha volgut dinar, ni ha sortit de tot avuy.
--Malhaja 'l xicot! se 'ns ha tornat enamorat de debó.
--Y tal enamorat! n'ha perdut la gana y 'm temo se 'ns posi malalt.
--Cá! dona, no t'espantis: son malaltias que ningú 'n mor y que 's curan
d'ellas mateixas.
--Tú ho dius; de vegadas tenen mals resultats. Y si 'l nostre fill se
posés malalt ¿qué farias?
--Vaja! no diguis aixó.
--No ho tinch de dir!... lo conech més que tú. La seva sensibilitat es
extremada: mare, me deya suara, si 'l pare no 'm deixa casar ab la Mercé
Noradell, es que no m'estima; seré un desgraciat. May havía estimat; es
mon primer y darrer amor!
--Tot aixó son camándulas.
--Si 's pot parlar aixís!... Si quan tú me festejavas tant enamorat, no
t'haguessen deixat casar ab mi ¿qué haurias fet?
--M'hauría tirat de cap al pou.
--Vaja! Pau, no es cas de fer broma; la cosa es séria: la salut, lo ben
estar, lo pervenir de nostre fill, l'únich fill que tením, no 'ns poden
ésser indiferents. Reflexiona y que Deu te dongui un bon acert.
--Déixam estar en pau tú y en Lluiset en Lluiset y tú!... ja 'n tinch lo
cap plé... Y no vinguis més espolsar quan estich en mon despaig... ¿ho
sents?... fes que no t'ho hage de dir un' altra vegada.
La senyora Rosa se retirá tota compungida. Entrá en la cambra de 'n
Lluis.
--Mare, ¿ha vist lo pare?
--Vist y enrahonat. Per ara 's manté ferm. Fém com ell y al fí tindrá
que cedir.
Al vespre, per sopar, tampoch se presentá en Lluis.
Lo senyor Pau menjá quatre caixaladas á correcuyta, sense dir una
paraula á sa muller, fent cara de prunas agras. Se 'n torná al estudi.
Durant tres dias se lliurá en son sí una terrible lluyta entre sa
avaricia y lo gran afecte que tenía pel seu fill.
Ell, tant puny arrapat, veya de sopte tots sos plans, tots los seus
sacrificis pecuniaris, tots sos projectes desvaneixers com un castell de
cartas per l'intent y tossudería del seu fill. Era idea que no li podía
entrar al cap.
A poch á poch se calmá, entrá en reflexió sensata. Comprengué que per
importants que fossen los seus crédits, venut lo patrimoni Noradell pel
Tribunal, prescindint dels gastos, sempre restaría una cantitat sobrant
prou crescuda que hauría de tornar á la familia Noradell. Veya ademés
que son fill s'enllassaría ab una familia honrada y antiga de las més
consideradas del país. En Lluis tindria 25 anys, per Nadal, entraria
major d'edat; no li podria quitar la part que li corresponía de la casa
de la Habana; á 25 anys, ja era hora que pensés ab lo casori... estava
enamorat; y donchs ¿qué ferhi?... Estimava massa al seu fill pera
contrariarlo fentlo potser desgraciat.
L'endemá á las nou del matí la senyora Rosa li portá la xacolata dins
son estudi, sempre callada.
--En Lluiset ¿qué fa?
--Que vols que fassi; sempre trist y afligit. Veyam si al últim haurá de
venir lo metge.
--Ja estich empipat de tú y ell!... Ves! dígasli que 'l demano.
Entra en Lluis.
--¿Qué vol? pare.
--Sentat. ¿Estás resolt?... ¿t'hi ets ben pensat? ¿persisteixes en
volguerte casar ab la senyoreta Noradell?
--Sí, pare.
--Está bé. No m'hi oposo.
--¡Ah! pare... ¡mil y mil gracias!
--¿Qué pensas fer? Se té que demanar la má de la senyoreta als seus
pares.
--Ja ho tinch pensat.
--Explícat.
--Si li apar bé, me valdré del senyor Aymar, lo notari de casa.
--No 'm desagrada la idea. Donchs, tú mateix, enllesteixho aviat.
Després de tú obraré jo.
Al sortir en Lluiset del estudi de son pare, trobá sa mare que
l'esperava, ansiosa, pera saber lo resultat de la conversa. Boig
d'alegría la estrenyé en sos brassos ab tanta efusió que, conmoguda, 's
posá á plorar. Ell també plorava y reya de goig.
En Lluis content com unas Pascuas aná á la mateixa tarda á la notaria de
D. Joseph Aymar.
Entrá á la primera saleta dels escribents afanyats en llur tasca de
copiar patracols; hi havía sols un pagés y una pagesa sentats; ell
portava un sarró y ella un cistell d'hont sortían tres caps de virám,
tres pollastres de cresta vermella. Han vingut sens dubte per demanar un
parer al senyor notari, y esperan, sentats y resignats, que plagui á sa
senyoría volguerlos ohir.
Un escribent feu entrar en Lluis en lo sanctus sanctorum, hont lo
notari, vestit de pontifical, drapat ab sa bata morada, casquet morat,
brodat, de seda, ulleras d'or, estava repapat dins sa cadira de brassos,
llegint un pergamí.
--¡D. Lluis!... ¡vosté per aquí!... ¿quant ha arribat?... Fassi 'l favor
de sentarse... ¿Com li ha probat lo viatge?... ¡l'ha feta llarga!...
pensavam que no volía més tornar... ¿Com están son pare, sa mare?
--Be per ara, ¿y vosté?... tant lo veig ara com fá tres anys, com quan
me 'n vaig anar, sempre fresch y florat... ¿y Da. Tecla? ¿la Ramona? ¿en
Valentí?... la familia del notari...
--Tothom bo, ¡gracias á Deu!
--Bé D. Joseph, me 'n alegro... Digui, ¿qu' está molt ocupat?
--Ja sab que per vosté no ho estich may... y li oferí un cigarret.
--D. Joseph, li vinch á demanar un favor que no me 'l deu refusar.
--Vosté sab, D. Lluis, que per vostés estich sempre disposat á servirlos
en tot lo que puga.
--Gracias, D. Joseph. Donchs lo favor que li demano es d'anar á
Masarach, al casal Noradell, y demanar á D. Marsal y Da. Teresa la má de
llur filla Mercé, en nom meu y de mos pares.
Lo notari, molt conmogut, s'alsá de sa cadira de brassos y aná á
estrenyer la má de 'n Lluis.
--Be, Lluis, be!... es tanta l'alegría que 'm dona que no sé com
felicitarlo. Es una solució portada pel Cel. que totas las familias de
nostre Empordá aplaudirán. Demá tindré 'l gust de cumplir l'encárrech.
--Li quedaré agrahidissim.
En Lluis s'aixecá, encaixá ab D. Joseph, qui l'acompanyá fins á la porta
del carrer. Al tornar entrar, vegé 'ls dos pagesos, sentats á sobre 'l
banch, mitj adormiscats, badallant, cansats d'esperar.
--¿Qué voleu?
--Veniam pera pagar la contribució territorial.
Entrá en son despaig, alsant las espatllas. Un escribent molt plaga 'ls
digué qu' anessen al Registre d'hipotecas, donántloshi la direcció, qu'
allá 'ls hi cobrarían... Lo pagés era d'aquells de botó de banya y de
cabells llarchs al clatell y polseras, nascut al sigle de las llums.
## XXVI
La familia Noradell sortía de la iglesia de Masarach hont havía assistit
als funerals del aniversari anyal de la mort de Da. Catarina. Després de
despedir los convidats á la porta de l'iglesia, 's dirigiren á llur
casa. Lo metge de Masarach, lo senyor Pere, los acompanyá un tros de
camí; puig feya alguns dias que 'n Marsal li donava inquietut; á voltas
sa mirada atónita, distreta, algunas paraulas incoherents, li feyan
temer un principi de lesió cerebral.
Res havía deixat coneixer á la Teresa ni á la Mercé, encara que be prou
havían ellas notat un cambi en lo estat de 'n Marsal; més l'atribuhían á
las penas y sentiments de llur crítica posició.
Dihuen que los disgustos matan; es cert. Las lesions que prevenen de
nostres sufriments morals afectan massa nostre organisme; la sacudida
arriba fins á las fonts de vida, y no té cura.
L'hereu Noradell avans tant robust y ferreny, ara 's sentía aixafat,
disminuhidas sas forsas, son cap sempre barrinat per la mateixa idea que
no 'l deixava may: lo trist y horrorós pervenir seu y de sa familia.
s'encaminava insensiblement á la bojería ó á una afecció orgánica de
cor.
Sa esposa y sa filla feyan tot lo que podían per' animarlo; mes era
envá, Veyan que s'aflaquía, que á voltas son esguart prenía un aspecte
estrany; alashoras redoblavan llurs caricias, demostrantli alegría que
no sentían, fent esforsos pera distraure 'l, somrihent devant d'ell
d'aquell somriure dolorós que trenca 'l cor. Puig llur aflicció igualava
la de 'n Marsal, encara que llur resignació era sostinguda per llurs
oracions á la Reyna del Cel.
La dona té més forsa pera resistir als embats de la vida; 's pot dir que
pera ella sufrir es sa norma; Deu l'ha creada per' aixó; la seua vida es
tota de sufriment; los dias de bonansa per' ella son ben comptats. Parlo
de la dona cristiana; si no fos la fé ardenta que sol tenir, cauría com
nosaltres vençuda en la terrible lluyta.
¿Y en Francesch?... ¡pobre Francesch!... al veurer lo sufriment moral
tant crudel d'aquella desgraciada familia, era plé de neguit y tristesa;
puig veya que no hi havía consol per' ella ni salvació; sabía que lo dia
menos pensat, vindría un nou amo que 'ls trauría de llur casa payral.
¡Ah! ¡perqué Deu no li havía donat la riquesa!... ab quin entussiasme y
alegría l'hauría oferta als seus benefactors! Lo seu amor per la Mercé
era negat al fons de son pobre cor adolorit per la pena amarga que
l'oprimía.
Avans d'arribar al casal, lo senyor Pere 's despedí per' anar á visitar
un malalt que tenía en un más per' allá prop.
--¡Coratge! D. Marsal; no 's deixi abatrer, anímis; després del mal
temps surt l'arch de Sant Martí.
--¡Ah! senyor doctor, las alegrías d'aquest mon son acabadas pera mí!
¡Sols demano á Deu salut pera poguer lluytar ab lo travall contra 'l
trist pervenir que se 'ns espera!
Encaixá ab lo senyor Pere. La familia Noradell entrá en sa casa payral,
pujá á la sala pera, avans lo dinar, resar lo sant rosari y pregar per
la difunta y demés passats de la casa.
En Francesch, al sortir dels funerals, havía tingut d'anar á
Garriguella, á veure lo segrestador, per un assunto de 'n Marsal.
Després de resar 's sentaren á taula. La Margarida portá una sopa d'oli
bullida, fasolets y enciám. Feya temps que no tastavan carn; per' ells
cada dia era dia de dejuni de qüaresma. Si encara haguessen menjat eix
frugal dinar ab gana; més, aixó nó!... dinar trist, silenciós.
La Mercé s'esforsava de distraurer á son pare, també á sa mare, puig la
Teresa era febrosa, las llágrimas havían cavat fonda arruga; ja no podía
més. Sabían que la subasta del llur patrimoni era fixada pel dijous
vinent: solament set dias 'ls hi restava pera saber l'hora fatal d'esser
despossehits de llur casal, del casal de sos antepassats, hont havían
nascut, hont havían gosat dels sants afectes de familia, tant plé de
dolsos y sagrats recorts! ¡Oh! ¡eixa idea los tenía postrats!... ¡Com
podían tenir gana!
Tot just havían resat lo benedicité que de sopte sentiren fressa de
cascabells. Una tartana acabava de pararse devant lo portal de la casa.
Ne baixá un senyor d'edat vestit de paltó llarch y tarot, de fesonomía
respectable.
En Marsal tremolá, puig que res de bo podía esperar de semblant visita
que no podía venir sino del Jutjat.
Baixá á rebrel, y al veurer lo senyor Aymar, 's refé del sobresalt; més
la palidesa de sa cara persistí, haguentse de posar la má al cor pera
comprimir sas palpitacions.
--¡Es vosté D. Joseph!... ¿Quín bon vent lo porta?... y encaixaren
amistosament.
--¿Com están Da. Teresa y la senyoreta Mercé?
--Bé, molt bé.. fassi 'l favor de pujar... Entráren á la sala...
¡Teresa! ¡Mercé!... D. Joseph Aymar, lo notari de Castelló.
Després dels saludos, en Marsal apropá una butaca á D. Joseph.
--¡Segui! digué la Teresa... vosté estará cansat.
--No 's molesti, senyora; he vingut ab tartana; lo camí no es gayre bó,
y per evitar lo traqueig, he anat á poch á poch... y 's sentá en la
butaca que li oferí la Teresa.
--¿Vol pendrer alguna cosa?... no fassi cumpliments; aquí es á pagés.
--Se li estima... sols un got d'aygua fresca.
La Mercé li portá, ab bolados.
--Mil gracias, senyoreta... s'aixugá la boca ab gran mocador de seda de
fondo vermell ab dibuixos groguenchs que 's tragué dels faldons del
paltot, y tot aixugantse: --m'alegro de trobar tota la familia
reunida... 's tragué de la butxaca del infern del paltot una grossa
tabaquera de conxa, savorejá un polvo, y penetrat de la importancia de
sa missió, digué pausadáment: D. Marsal y Da. Teresa, vinch de part del
senyor Pau Maresch y de la senyora Rosa, sa esposa, á demanalshi la má
de la senyoreta Mercé, pera llur fill Lluis.
Descriurer lo estupor, la fonda sorpresa de la familia Noradell, es
impossible.
La Teresa 's torná pálida, comprimint ab sa má los forts glatits de son
cor. La Mercé rebé una foguerada qu' encengué sa cara de rojor.
En Marsal 's quedá mut, atontat, sa cara de lívida palidés; li vingué un
tremolor, y sos brassos caygueren inerts, lo cap s'incliná sobre son
pit. La Mercé, la Teresa correren envers ell... ¡pare!... ¡pare!...
¡Marsal!... ¡Marsal!... ¡Ay! ¡Deu meu!... ¡y no respon!... ¡Corre!
¡Mercé!... ¡l'aygua del Carme!... ¡Margarida!... ¡anéu pel metge!...
¡Ay! ¡Verge Santíssima!... ¡ajudeunos!...
--¡No s'assusti! digué D. Joseph, conmogut, esglayat, sostenint en
Marsal per las espatllas... aixó li passará...
La Mercé, pálida, tremolant, portá l'ampolleta del aygua del Carme; li
'n doná una cullerada; mentres la Teresa li fregava 'ls polsos ab un
drapet xupat ab vinagre que li feya també aspirar.
En Marsal feu un llarch suspir, y á poch á poch 's revingué:
--Ja 'm passa... y allargant la má al notari, li digué ab feble veu: ja
ho veu... son tantas las emocions que vaig rebent d'algun temps ensá que
ja no puch resistirhi... estich ferit aquí... senyalant son front ab lo
dit.
¡Oh! sí: hi ha alegrías que de cop produheixen lo mateix afecte
fisiológich que la més gran desgracia, que nostra naturalesa no pot
resistir. _La joie fait peur_, la alegría espanta, diu Madame de
Girardin que tant coneixía lo cor humá.
La conmoció d'alegría que rebé en Marsal fou espantosa.
Ab l'ajuda de sa esposa y de sa filla s'aixecá, li donáren lo bras,
l'acompanyaren á sa cambra, y la Teresa l'ajudá á ficarse al llit.
Al poch rato vingué 'l metge; lo polsá; ordená papers de mostassa á las
camas, exigint repós y molta quietut.
--Aixó no será rés per ara, digué á la Teresa; més s'ha de fer tot lo
possible que no li torni; necessita calma, molta calma.
'S restá la Mercé ab son pare. La Teresa torná á la sala ab lo notari
qu' havían deixat sol.
--D. Joseph... li digué, molt llagrimosa... ja veu quin trastorn!... ho
sento per vosté.
--¡Vol callar! senyora; disposi de mí... ¿Com se troba D. Marsal?
--Lo metge diu que no será rés... ¡Deu ho vulga!... No vuy que s'en
vagi... se resterá á dinar.
--Senyora, no pot esser, se li estima; á las duas tinch qu' estar á
Figueras.
Al despedirse, la Teresa li digué:
--A la demanda que 'ns acaba de fer, tindrém lo gust de donarli la
resposta dintre curts dias.
--Está molt bé, senyora.
Moments després se sentí lo traqueig de la tartana que s'emportava lo
notari cap á Figueras.
La Teresa entrá en la cambra de son marit; lo trobá que descansava, son
respir més natural.
A entrada de fosch, torná lo metge, polsá 'l malalt, y vegent que dormía
com un santet, digué á la Teresa: desd'ara li puch assegurar que la
crísis no tindrá conseqüencias; més lo que 'ls hi recomano es d'evitar
tota emoció.
Al vespre arribá 'n Francesch. ¡Quina sorpresa més crudel, al saber
l'accident de 'n Marsal! s'assentá á l'espona del llit del malalt y no
se 'n mogué de tota la nit.
Lo pronóstich del senyor Pere 's realisá; una reacció favorable se
produhí, y als tres dias lo Doctor li permetí aixecarse.
La Teresa l'ajudá á vestir.
¡Pobre Marsal! ¡ja no era 'l mateix! 's sentía ferit del cap, com ell
deya; brassos y camas li flaquejavan.
Sentat dins sa cadira de brassos, se mirava ab tristesa á sa esposa que
li tenía la má; una somrisa dolorosa se dibuixava á sos llabis.
--¿Es veritat, Teresa, que Deu 's vulga apiadar de nosaltres?
--Marsal, no vulguis enrahonar; ets encara massa débil.
--No, Teresa: deixam complaurer en eixa idea que 'm dona coratge; ella
m'ha de tornar la salut.
Entrá la Mercé.
--¡Mercé!... ¡filla!...
--¡Papá meu!... y se tirá dins los brassos de son pare, qui la estrenyé
sobre son cor.
--Sentat aquí, ben aprop meu... més... y prenent sa má, li digué:
--¿Quína resposta farém al senyor Aymar?
--¡Per Deu! Marsal, sabs que 'l metge t'ha permés d'enrahonar un xich y
no més.
--Deixam enrahonar, Teresa, que se 'm dilata 'l cor... Respon, filla
meva.
(La Mercé havía ja enterat á sa mare de la simpatía que ressentía per en
Lluis).
--La resposta de vostés será la meva.
--No, Mercé; se tracta de ton pervenir, de la teua ditxa... ¿Estimas al
jove Maresch?
--Papá... no ho sé; no 'l conech prou pera respondrer á sa pregunta de
vosté. La veu que sento al fons de mon cor me podría enganyar. Per ara
lo sentiment que m'inspira es gran simpatía... y 's torná roja y
vergonyosa.
--¿Ahont es en Francesch?... ¿Qué no es á casa?
--Si papá; está en son despaig.
--Ves! dígasli que 'l demano.
Entrá en Francesch: --¿Com se troba? don Marsal.
--Mellor, molt mellor... Séntat, Francesch. Ja sabs, Francesch, que
t'hem considerat y te considerém com de casa. Los aconteixements que
atanyan á ma familia á quina tantas probas has donat d'estimació y ver
carinyo, no 't poden esser indiferents. Fins ara has compartit nostras
desgracias; es just que comparteixis també nostras alegrías. Lo notari
de Castelló, D. Joseph Aymar, de part de la familia Maresch, nos ha
vingut á demanar la má de la Mercé, per llur fill Lluís.
En Francesch sentí dins son cor un colp que l'obligá á apoyarse á sa
cadira per no cáurer. Se refé al moment, mes no trobá cap paraula pera
respóndrer, de tant conmogut. Ja se 'n dubtava! feya temps que 'l seu
cor li deya!
Adonantse la Mercé de la turbació de 'n Francesch, sentí sens dubte dins
son cor lo contra colp sentit per ell, puig se torná molt pálida baixant
los ulls, sense gosarse 'l mirar.
--Francesch, prosseguí en Marsal, crech que com nosaltres ne tindrás
vera satisfacció.
Al moment dominá en 'n Francesch l'esperit de sacrifici y d'amistós
afecte. Entrevegé la salvació d'aquella familia, lo retorn al ben estar,
la ditxa de tots, de sa estimada Mercé, la salut tan trencada de D.
Marsal; tancá lo seu amor al bell fons de son cor, oferintlo á Deu y á
la Reyna del Cel; comprimí un llarch suspir, y dissimulant sa tristesa
ab somrís dolorós, respongué:
--Sia la enhorabona, D. Marsal, Da. Teresa... y vosté Mercé... li digué
baixant los ulls, mitj tremolant... Deu li donga tota la ditxa qu' es
mereixedora... Comptin sempre ab mí pera servirlos en tot lo que puga.