dos mil hectólitres de ví, doná tot just cinquanta litres, y encara
aprofitant los gotims que se solen deixar al cap de las tórias. Los
rahims no havian arribat á ben madurar; eran vermellenchs, donant un ví
flach que s'hagué de realsar ab alcohol... aquell famós alcohol alemany
que ja llavors comensava á enmatzinar lentament los espanyols, y en
particular los empordanesos faltats de ví.
La tina, aquella hermosa tina enrajolada de rajola vermella de Valencia,
barnissada, lluhenta com un mirall, hont anys avans, l'hereu Noradell
havía donat á sos vinyaters aquell opíparo convit, per Sant Miquel, era
entapissada de taranyinas que penjavan esfilagarsadas de las parets y de
la volta. Lo hermós botám del celler feya dol de mirar: botas y samals
ressecadas, polsosas, cércols trencats y arrovellats, coberts de
floridura, pilots de dogas corcadas; nius de ratas y escarbats pudents.
Ja no 's senten més los pims poms dels boters, ans la brema, los
xarroteigs joyosos de las cullidoras, ab llurs cansons refiladas, llurs
rialladas y festeigs ab la fadrinalla, lo animat carreteig de las samals
plenas de rahims, portadas al más ab carrets y borriquets en mitj
d'aixáms de vespas y abellas atretas pel most, las joyosas cantarellas,
l'alegre xerrich del ví novell... ara lo silenci y la soledat han
reemplassat la joyosa animació de la brema... una negror lúgubre de ceps
morts cobreix l'extensa planura y serraladas de vinyas avans tant verdas
y ufanosas... semblan volguerse associar al dol, á la tristesa que
embarga los amos del patrimoni Noradell.
En Joan, l'anciá servidor fidel de la familia, qui 'ls ha vist naixer;
al presenciar á la fí de sa vida tanta ruina; al veurer sos amos
estimats reduhits com ell á travallar pera viurer, prés de recansa y de
tristesa, se posá malalt.
Quant á 80 anys, lo travallador de la terra, ferreny, l'espinada
encorvada pel pés del magall, per eix travall cansat, penós de cabar y
arrancar terrosas, que may ha fet llit, comensa á jaurer 's, es que ja
no pot més, es que la mort no es lluny, ja 'l rodeja, entr' obre la
porta de sa cambra, tráuca son cráneo terrós y 'l crida ab veu ronca y
profunda.
¡Pobre Joan! sentía que las forsas se li acabavan, més lluytava contra
la mort tant que podía.
A las vetlladas, sentat en un recó del escón, durant lo rosari, se
quedava ensopit; havía perdut la gana. En Marsal lo volía fer jaurer,
més ell no se l'escoltava; li semblava impossible que son cos tant
robust ja no fos bo pel travall: --aixó no será res... dos dias de repós
y prou... ¡Ay! ¡senyor amo, ara qu' hi ha tanta feyna!... ¡posarse
malalt!... ¡aixó no val!... se volía alsar y no podía.
La Teresa s'hagué d'enfadar per ferlo anar al llit.
--Joan, heu de creurer... vos ho mano... ¡ho vuy!
--¡Ay, mi senyora! ¡no s'enfadi!... ja que m'ho mana... hi vaig... y
ajudat per en Francesch, 's ficá al llit.
Son amo que tant l'estimava li feya conversa.
--No us impacientéu, Joan; lo travall se fará sense vos. Lo que haveu de
procurar es de vostra salut.
--¿Vol dir? senyor amo.
--¡Es clar! Deu vos ajudará.
Entrava la Margarida ab una escudelleta y cullera.
--Vaja, Joan, heu de pendrer aixó.
--¿Que 'm portas? Margarida.
--Es caldo de gallina.
--¡Ay! ¡María Santíssima!... ¡jo, caldo de gallina!... ¡de ma vida l'he
tastat!... Senyor amo, fassim portar una escudella de ví ranci qu' es lo
caldo dels vells.
--¡Vaja! prenéu lo que vos donan y no insistíu.
L'endemá vingué lo senyor Pere, lo metge.
--Joan, ¿y aixó?
--Ja ho veu, senyor doctor, me fan estar al llit... faig 'l presós, 'l
senyor... ¡fins me fan pendrer caldo de gallina!
--Molt ben fet; sols que després del caldo vuy que beguéu un través de
dit de ví generós.
--¡Aixó prou!... ¡Quína vida, Deu meu!..., ¡si no fos tant vell, com
m'engreixería!
¡Pobre Joan! malaltejá alguns dias. s'aixecava, se 'n anava al terradet
ajudat pel seu amo y en Francesch, s'assentava en cadira de brassos en
un repetell de sol, la cara amagrida, sas mans callosas abandonadas
sobre sos genolls, lo cap inclinat, aspirava la marinada; sa mirada
enterbolida cercava l'espay, l'arbreda, los camps que havía tant llaurat
y cavat, las closas hont havia anat tant sovint á fer pasturar la
vacada... Tot li recordava sa llarga vida de travall, encorvat á la
terra, arregant las terrossas ab la seva suhor... y ara, á la fí de sos
dias, per recompensa, veya, ans de morir, lo dol, la tristor, la ruina
dels seus amos estimats, per quí ha sacrificat sa joventut y sa vida!...
Rebé los sagraments; morí en los brassos de 'n Marsal, rodejat de tota
la familia entristida.
En Marsal no volgué que fos soterrat; li feu celebrar honras com per un
de la familia, y lo feu depositar en la tomba dels Noradells.
Los servidors com en Joan s'acaban en nostra terra catalana. Las
modernas doctrinas ho han tot regirat. La fé dels nostres avis, tant
arrelada en la gent del camp, minva cada dia; un vent d'igualtat bufa
per tot arréu. Las novas doctrinas apartadas de la Creu del Gólgota 'ns
portan Deu sab hont.
## XX
Han passat tres anys. Sembla que la desgracia s'aferra en la desditxada
familia Noradell. Ha mort Da. Catarina!... Pobre senyora!... quin
trastorn! quin desespero!
Un matí de Desembre la Teresa entrá com de costúm en sa cambra per'
ajudarla á vestir; la trobá que dormía; 's retirá de puntetas y al cap
de mitj' hora hi torná:
--Qu' es vosté presosa avuy, mare; 's coneix que sent lo fret; es tot
nevat... han tocat las nou... y li obrí la finestra.
Da. Catarina dormia del somni etern.
Lo vell que s'apaga á la fí d'una llarga vellesa 's mor en detall.
Va perdent successivament tots los seus sentits. La vista s'enteleix,
l'oido pert gradualment lo percebiment del só, lo tacto s'amussa,
l'olfat te feble impressió, los órgans sensitius s'atrofian, las
funcions cerebrals se van apagant. Cada un dels llassos que lligava 'l
vell á la vida 's deslliga insensiblement. No obstant la vida interna
continua; la nutrició se fa encara; més prompte las forsas abandonan los
órgans més essencials; s'estroncan las fonts de vida, y per fí, las
contraccions del cor se paran: es la mort.
Lo vell qui emprén en eixas condicions lo somni etern mor sens dubte com
lo vegetal que no tinguent conciencia de la vida tampoch la té de la
mort. La transició de una á altra deu ésser insensible. --Parlo de la
mort fisiológica en tota l'accepció de la paraula.-- Morir aixís no ha
de tenir res de penible. Aixó de l'hora de la mort sols nos espanta
perqué nos separa de sopte y per sempre més de nostra familia, parents,
amichs, en una paraula, de totas nostras relacions socials; mes quan lo
sentiment d'eixas relacions, ja fa temps s'ha desvanescut, l'espant no
pot existir á la vora de la tomba.
Mes ¿qui 's mor avuy en eixas condicions després de llarga vellesa?
En los centres populosos de vilas y ciutats no 's veu gayre. Los casos
de longevitat se troban en la vida del camp, d'ayre pur de montanya,
d'alimentació frugal y sobre tot de bonas costums.
Da. Catarina fou sorpresa per la mort. Deu no li feu la gracia de poguer
rebrer los postrers sagraments; mes com era una santa dona, no hi ha
dubte qu' está en la Gloria.
L'assistencia als funerals de las principals familias de la comarca
probá á 'n Marsal l'afecte que tothom li tenía. Richs y pobres vingueren
de lluny al enterro; lo que hauría sigut un consol si hagués pogut ésser
consolat, tanta era fonda la pena que tenía.
L'oncle Paulí carregat d'anys y de réuma no pogué assistirhi; ja no
sortía de casa; la mort també l'ensumava.
La pérdua de son fidel Joan, y ara la de sa mare, afectaren tant en
Marsal que, la Teresa y la Mercé, al veurel sempre tan callat y
capficat, no sabian com distráurel, tremolavan que no perdés lo seny.
Be pregáren y pregáren á la Mare de Deu, demanantli ajuda, pera poguer
resistir á tantas penas!
En efecte, llur posició era horrorosa. Debía, en Marsal, dos anys
d'interessos. Lo senyor Maresch había obtingut del jutge lo judici
executiu; las fincas estavan embargadas; y ans de procehir á llur venda
en subasta pública, eran administradas per un segrestador que vivía á
Garriguella, de la confiansa del senyor Pau, nombrat pel jutge. Per
caritat deixava la familia Noradell habitar llur casa payral, vivint de
la horta y de algun camp, al voltant del casal.
Quina miseria Deu meu! á penas tenian per menjar! Oh! si, res d'estrany
que l'hereu Noradell se tornés boig!... motius li sobravan!...
L'home que naix pobre, mentres no li falti 'l pá, viu felís en aquest
mon, contentantse de poch, perqué no sab lo qu' es riquesa que may ha
conegut; mes lo qui de rich se torna pobre, fa esgarrifar al pensarhi.
Quan un hóm es acostumat á gosar de totas las satisfaccions que procura
lo benestar, lo confortable, las conveniencias, las relacions y
consideracions socials, tant realsadas per la riquesa, bon alberch, bona
taula, bon llit, en una paraula tot lo que dona lo benestar, y que, de
sopte vé la pobresa ab sas privacions, sa vergonya, l'abandó dels
amichs, la terrible lluyta per la existencia... sols en aqueix cambi
crudel de vida, la fé, la religió, 'ns donan resignació pera soportar
tan gran desgracia. Mes, de vegadas, malgrat eixa forsa moral, nostre
débil organisme no pot resistirhi; venen malaltias sempre companyas de
las penas y pobresa: las batzegadas que reben lo cor y lo cervell portan
ó á una lesió cardiaca ó á la terrible bogería.
Tot era dol en aquella casa. La Teresa feya lo cor fort pera realsar
l'abatiment d'en Marsal. Quan se trobava sola dins sa cambra, sos ulls
vessavan tantas llágrimas que los tenía vermells é inflats. A voltas al
sentir los plors y singlots de sa mare, entrava la Mercé dins sa cambra,
creuhava sos brassos demunt son coll, apoyant lo cap sobre son pit, las
dos, silenciosas, singlotejavan llarch rato... la Mercé alsava envers sa
mare sos hermosos ulls llagrimosos --Mamá meva!... --filla de mas
entranyas!... Sortian de la cambra, mudas, compungidas, se dirigían al
oratori, se postravan devant la Verge Santa... ab quin fervor la
pregavan, la suplicavan!... al sentir los passos d'en Marsal, aixugavan
llurs llágrimas, s'alsavan corrent envers ell, somrihent, de somriurer
fingit, dolorós, pera dissimular, pera no entristirlo, parlantli,
animantlo, mirant de distráurel, de apartarli son neguit. Lo solian
portar á la horta; hi trobavan en Francesch afanyat en arregar l'enciám,
las cols, l'ápit; allavors en Marsal li ajudava; aixó 'l distreya;
mentres la Mercé cullía un ramet de flors, lo duya somrient á son pare:
--Papá, es pera vosté: flayri quina rica fragancia; las he cullidas al
invernacle... y li clavava lo ramet de geranium y heliotrope, ab una
agulla, al trau de la botonera de l'americana... sab, no vuy qu' estiga
trist, si nó, m'enfadaré de veras... sent?
--Y en Francesch, li digué sa mare, que no ho mereix?
--Tingui, Francesch... y li dona una rosa molsosa... es en paga del seu
travall.
--Gran mercé! li digué aquest, mirántsela ab tendresa.
Pobre Francesch! son cor oprimit era prés d'un sentiment de
conmiseració; l'amor que lo feya glatir era ofegat per la pena, per la
desgracia de que era víctima aquella honrada familia, sa benafactora,
com si portés negre vel de dol.
Pochs dias després, en Marsal aná á Figueras pera consultar ab son
advocat. En Francesch l'acompanyá, puig desde que la Teresa lo vejé tant
trist y capficat, may lo deixava anar sol.
Era una matinada d'un dia de Febrer, fret, núvol, boyrós. Mare y filla
després d'haver endressat, s'apropáren una y altra una cadira á la
finestra de la sala, prop de la taula apilada de roba blanca; comensáren
á cusir surgint mitjas y toballons, los peus sobre un braseret, puig lo
dia era prou fret. Feya temps que en lo casal, per economía, no
s'encenía cap més xemeneya que la de la llar, de la qual treyen brasa
pera planxar y calentar los peus en lo braseret.
--M'apar que 'l papá es més resignat.
--Deu ho vulga! digué sa mare, suspirant.
Llur conversa fou interrompuda per fressa de cascabells; una tartana
s'havía deturat devant la porta forana. Ne baixaren dos senyors quins
entraren al casal.
Las 10 tocavan á la péndula del menjador.
Prompte la Margarida trucá á la porta de la sala, entrá y digué que hi
havía dos senyors forasters que demanavan á D. Marsal.
--Féslos entrar, li digué la Teresa.
Entraren lo senyor Pau Maresch y lo senyor Benet, lo segrestador.
--Qué se 'ls ofereix? digué la Teresa, pálida, tremolant, al coneixer lo
senyor Maresch, preveyent l'objecte de la visita dels dos senyors.
La Mercé penetrá per intuhició l'intent d'aquells forasters per ella
desconeguts; sa fesomía prengué una expressió altiva, de despreci.
--Dispensi, senyora, voldríam parlar á don Marsal Noradell, digué lo
segrestador.
--No hi es; está fora; no tornará fins al vespre.
--Ho sento; mes no importa: un servidor es lo segrestador del patrimoni
Noradell, nombrat pel Tribunal; l'objecte perque venim es per fer
visitar la casa al senyor Maresch que no la coneix, y com s'ha de
vendrer dintre pochs dias, voldría coneixer lo seu valor. ¿Nos fará
l'obsequi, senyora, de fernos acompanyar pera veurer las estancias de la
casa?
--En eix moment m'es impossible.
--Nada! la senyora 'ns pot acompanyar sense fer cumpliments, y encara
mellor la senyoreta, digué 'l senyor Pau, ab sa veu regullosa, mitj
rihent, tot satisfet, trahentse un puro de la petaca.
La rojor pujá á las galtas de la Mercé quina 's redressá ab altivesa,
mirantse de fit al senyor Pau, y ab veu resolta li digué:
--¿Es vosté lo senyor Maresch?
--Sí, senyora, per servirla.
--Donchs sápiga que no tenim la costúm de raurer ab gent grossera, --no
parlo per vosté, senyor segrestador.-- Quan mon senyor pare será aquí,
enhorabona lo podrá acompanyar pera visitar la casa... y d'un gest
digne, indicant la porta del pis... Margarida! acompanyeu eixos
senyors... Vingui, mamá!... y las duas se retiraren dins la cambra de la
Teresa, deixant al senyor Pau y á son company sorpresos.
--¡Oydá!... aqueixas tenim!... no faltava més! digué lo senyor Pau
arronsant las cellas, rabiant... hostas vingueren que de casa 'ns
tragueren!... lo que fa l'orgull!... ja tindré jo cuydado d'aplacarlo!
--Senyor Pau, no 'n fassi cas, digué 'l senyor Benet; la desgracia porta
á la desesperació... son senyoras... las te que perdonar... es la casa
de llurs antepassats... y son tan pochs los dias que hi han d'estar!
--Jo deixarmho passar!... jamay!... y tot baixant la escala: aixís me
pagan las consideracions que 'ls hi he tingut fins ara!... mes, d'avuy
endavant, entengui bé, senyor Benet, que no vuy més miraments. Demá
donaré l'orde al meu procurador que activi 'l judici... En ma vida he
rebut un xasco semblant!...
Tot pujant á la tartana encara reganyava molt enfurismat. Arribá á
Castelló enfadat com un cabo de reyalistas, etjegant al botavant al
senyor Benet, Tribunal y procurador que no portavan prou pressa á las
actuacions del judici. Al entrar á casa seva, la seua senyora, la Rosa,
lo volgué calmar, y ab veu carinyosa:
--Qué 't passa? qué tens? Pau.
--¡Batúa! las donas!... entrá en son despaig, tancant la porta d'una
rebolada, sense respóndrerli... Pobre senyora! ella hagué de pagar la
mala cara... ja hi era feta.
--¡Filla meva! ¡qu' has fet! digué la Teresa á sa filla... sabs que
aquest home 'ns te baix son domini!
--Aixó nó, mamá!: pot ferse amo de nostres bens, mes de nostra
dignitat... jamay!
--Si, filla; tens rahó, sabrém conservarla en la pobresa... Deu meu!...
Deu meu!... y llur cor oprimit esclatá en plors y singlots.
Després de molt plorar entraren al oratori á reconfortar per la pregaria
llur cor endolorit.
## XXI
Era pel Mars. Lo senyor Maresch rebé un telegrama de Barcelona
anunciantli que s'esperava d'un dia al altra l'arribada del vapor Ciudad
de Cadiz de la Companyía Trasatlántica que havía sarpat de la Habana y
fet escala á Cadiz.
Tot seguit volgué anar á Barcelona pera trobarshi á l'arribada del
barco.
Feya tres anys que no havía vist á son fill que venia ab dit vapor; li
tardava d'abrassarlo.
Sa muller, la senyora Rosa, boja d'alegría volia acompanyarlo.
--Pau, deiximhi anar... que me 'n farias de contenta!... tres anys que
no l'he vist!
--Las donas á casa!... ja 'l veurás aquí.
--Donchs ¿per qué hi vas, tu?
--Perque 'm don la gana... y prou explicacions. Fesme la maleta.
La senyora Rosa, humil, obedienta, no insistí més; se retirá dins sa
cambra, y tot aixugantse una llágrima, arreglá la maleta del seu marit y
senyor.
L'endemá lo senyor Pau 's dirigí á la estació de Figueras, prengué un
bitllet de segonas del tren de las duas, y arribá á Barcelona á las vuyt
del vespre.
Se feu portar la maleta per un baylet, anantse 'n á peu á la fonda
d'Espanya, del carrer de Sant Pau, que sol esser la fonda dels cerdans y
empordanesos.
Havent sopat aná á donar un vol per la Rambla y passeig de Gracia,
savorejant un veguero; entrá á Novetats, y á las onze se 'n torná á la
fonda. Al passar per la plassa de Catalunya, se li acostá un senyor
demanantli foch, puig lo senyor Pau havía encés un altre cigarro; molt
atent, li 'n doná, continuant son camí; mes prompte s'adoná que son rich
veguero s'havía tornat tagarnina pudenta del estanch. Al entrar en sa
cambra volgué donar corda al rellotje y vejé que sols li penjava la
cadena, Del veguero n'havía fet lo sacrifici: mes lo rellotje si que li
sabia greu... un cronómetre d'or comprat á New-York que li costava
doscents pesos!...
L'endemá s'aixecá á las set, doná una ullada al Brusi, y 's dirigí al
plá de Palacio á informarse ab lo consignatari.
S'esperava 'l vapor lo mateix dia. Prompte fou senyalat per lo guayte de
Montjuich.
Lo senyor Pau no tingué espera; mentres lo barco entrava magestuós dins
lo port, prengué una llanxa á la escala de la Porta de la Pau, y tot
seguit que la Sanitat baixá del vapor, ell hi pujá.
En Lluiset se llensá en sos brassos, y aquell pare de cor endurit lo
estrenyé ab tendresa, los ulls humitejats, molt conmogut.
L'egoisme, l'avaricia, l'afany del diner, dels negocis, poden fins á
cert punt assecá 'l cor; mes un sentíment pur, arreconat, adormit en sas
fibras mes fondas se desperta, s'hi obra pás, dominant las malas
passions: es l'amor paternal. Y encara ¿qu' es l'amor paternal, comparat
ab lo maternal? la veu de la sanch? l'instinch natural? l'afecte que
l'animal ressent per sa progenitura?... nó; lo primer no 's pot comparar
ab lo segón qu' es inmens, com l'espay; es la guspira que escalfa y fon
lo gel del cor. Lo senyor Pau al abrassar á son fill no semblava pas lo
mateix home; ja no era ell, era un pare.
Prenguéren lo carril de Fransa; arribáren á Castelló á las tres de la
tarde, després de dinar á Figueras.
Quina alegría sa mare al abrassarlo! al trobar son fill fet un home,
alt, guapo, colrat pel sol d'Ultramar! Lo contemplava com á un sant,
mirantsel ab tendresa, palpantlo per veure si era ferreny, si tenía bona
musculatura... en Lluiset era fort y ossat com l'seu pare; la malaltía
no hi podía rés.
Aplegada la familia á taula, pel sopar, tot eran preguntas dels seus
pares per los parents y amichs de Cuba.
--Vosté mare, no s'ha fet gens vella... Com passa 'l temps!... sembla
qu' era ahir que 'ls vaig deixar!... Que content estich de reveurer mon
estimat Empordá!... tres anys que n'estaba fora!... m'apar impossible!
¿que 'm contan? quinas novas desde ma llarga absencia?...
Anava preguntant per las familias conegudas, per los séus amichs de
Figueras. Mes, cosa singular, no preguntá á sos pares per la familia
Noradell; no obstant res sabía.
Hem d'atribuhir aixó á un efecte psicológich que no 's pot gayre
explicar. Si no demaná per la familia Noradell, hem de deduhir que la
Mercé ocupava sempre son pensament y no volía assimilar aquella familia
ab las preguntas desinteressadas que feya per las demés. En Lluiset se
reservava enterarse ell mateix de una manera mes directa.
No tingué espera; l'endemá aná á Figueras pera estrenyer la má als seus
amichs.
Després d'abrassadas y encaixadas, formant rotllo al entorn del escalfa
panxas del saló del Cassino, se parlá de tot lo succehit durant sa
absencia, de la mort de 'n Pere, de 'n Pau, del casament de fulano, de
sutano; conversa de joves, bromejant, contant cadascú la séua; fins se
parlá de política, de la crisis agrícola, de la filoxera, de la ruina
dels propietaris del Empordá.
--A propósit... digué D. Feliu Morer, jove y distingit advocat... dins
pochs dias 's procedeix pel Tribunal á la venda de tot 'l patrimoni
Noradell, de Masarách.
--Com!... digué 'n Lluis... ¿la venda del patrimoni Noradell?
--Si, es una de las tantas víctimas de la filoxera, ajudanthi també los
gastos excessius á Madrit de nostre ex-diputat D. Marsal Noradell.
--Qué 'm dius ara!... ¿lo patrimoni Noradell es á terra?
--Tu mellor que ningú ho haurías de saber, saltá un altre.
--Com!... ¿de quina manera?
--Es ton pare que 'l fa vendrer com á únich acreedor qu' es.
En Lluis se quedá atónit, posantse pálit, no atrevintse á demanar per la
Mercé... ¡si sería casada!... Per fi no pogué aguantar més, feu un
esfors:
--¿Y la familia Noradell?
--Oh! desgraciadissima... amenassada de la mes crudel miseria,
travallant pera guanyar sa subsistencia.
Oh! aixó es horrorós... ¿Y la senyoreta Noradell que fa tres anys, en
aquell ball del cassino, tant admiravam?
--Sempre guapa, arrogant mossa... áduch que s'haja tornat pageseta; sa
fesonomia te un vel de tristesa que la fa mes interessant; aixís m'ho
deya l'altre dia lo senyor Benet, nombrat segrestador dels bens, parlant
d'aquella desditxada familia; puig fa temps que no l'hem vista á
Figueras.
En Lluis ja no pogué més; s'alsá despedintse de sos amichs, y se 'n
torná á Castelló. Se tancá dins sa cambra pera reflecxionar ab calma de
lo que acabava d'ohir.
Sa alegria se torná tristesa. Los seus pares notáren arréu eix cambi, y
al preguntarli sa mare que tenia:
--Rés... migranya.
--Tú, migranya!
--No insisteixi, mare; li diré un altra día.
--Lluiset, fill meu ¿que no estás bo? no vulgas ocultarho á ta mare,
t'ho suplico!
--Si, mare, estich bó... no s'inquieti... li prometo dirli, mes no
encara.
Aquella nit en Lluiset no dormí, girantse y regirantse dins son llit,
esperant ab dalé que fos dia.
L'endemá de bon matí, aná á Figueras á trobar l'advocat y procurador del
seu pare; s'enterá dels actes, dels debitoris, de las hipotecas totas
inscritas á favor seu. Aná á Garriguella hont vivia lo senyor Benet, lo
segrestador, fentli preguntas sobre D. Marsal, Da. Teresa, la senyoreta
Mercé.
Al saber las penas que passavan, lo poch que tenian pera alimentarse, la
trista perspectiva de trobarse al carrer, sense alberch, amenassats per
la mes negra miseria, son cor sensible, molt conmogut, fou pres de gran
tristesa.
Mes lo que li causá mes fonda pena fou quan li contá la darrera visita
qu' ell y lo senyor Pau feren al casal Noradell, de la manera que foren
rebuts.
--No 's crégui que la miseria haja aplacat llur altivesa; lo qu' es la
senyoreta Noradell sab de qué se las héu... oy! si n'es d'avispada!
--Com s'entén!... expliquis?
--Es lo cas que lo papá de vosté la ofengué sens volguer, puig que ja se
sab qu' es molt franch en son parlar; no te la costúm de posarhi gayre
finura; es pas que la volgués ofendrer; la senyoreta s'incomodá ab rahó,
y sense mes ni mes nos senyalá com qui diu la porta. Lo papá de vosté
s'incomodá de tal manera que may l'havia vist tant enfadat, fent
amenassas contra aquella familia.
Si lo senyor Benet hagués sapigut lo trastorn que donaría á 'n Lluis al
ferli aytal relació, ben cert que se 'n hauría prou guardat; no sabia lo
qué li passava; semblava mitj trastocat. Prompte torná en sí; mes sa
emoció no escapá al senyor Benet.
--Mon pare sempre n'ha de fer una de las séuas! Aquestas senyoras n'hi
ha prou que sigan pobres y desgraciadas, pera mereixer tots los
miraments que se 'ls hi deu; y vosté, com administrador qu' es dels bens
del patrimoni Noradell, vull que tinga per' aqueixa familia totas las
consideracions compatibles ab lo carrech que se li ha confiat.
No s'escolti á mon pare; fassa lo que puga per aliviar llur posició.
Óla! Óla! pensá lo senyor Benet, lo pare vol portar tot á punta d'espasa
lo que 'l fill vol amansir!...
--Está molt bé, senyoret; 's fará lo que desitja.
--Li 'n quedaré agrahit.
## XXII
L'afany de 'n Lluiset era veurer la Mercé, encara que fos de lluny. Los
obstacles que s'interposavan feyan creixer lo seu amor y desitj.