sola... ¿de qué enrahoneu?
--Ay! pobre mare! digué la Teresa; quina sort d'ésser sorda... rés ha de
saber... Parlavam del sant de la Mercé.
--De la Mercé?... qué?... qué?... qué 'm dius?
La Mercé cridant prop de sa orella: --Padrina, parlavam del meu sant.
Qué 'm regalará?
--Ay, pobre de mi! que vols que 't regali!... res tinch si no mas
oracions y ma benedicció que en aquell dia te donaré del fons del meu
cor. Sabs, Mercé: la benedicció dels vells porta la ditxa.
--Ah! si, padrina ¡que grata 'm será! Per la Mare de Deu de la Mercé li
faré recordar.
Eran las vuyt del vespre; la vella Margarida que feya de cuynera, puig
se havía donat comiat á tot lo demés servey de la casa, menos en Joan,
traucá 'l cap á la porta de la cambra: --si están servits, lo sopar es á
taula.
La familia passá al menjador; tots s'assentáren. La taula era parada com
en dia de festa: blancas estoballas, un gerro de flors al centre, la
lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suáu. Un cubert está sense
ocupar. En Marsal digué á la Mercé:
Ves al despaig de 'n Francesch; dígasli que 'l demano.
Se presenta en Francesch.
--¿Que se li ofereix? Don Marsal.
--Francesch, sentat aquí.
--Oh! Don Marsal... tanta bondat!...
--Aquest es y será sempre ton cubert... tú ets de la familia ¿veritat,
Mercé?
--Si, papá, te rahó.
Se sentá molt conmogut entre la Teresa y la Mercé. Da. Catarina resá lo
benedicite. Tots feren esforsos pera allunyar la fonda pena que 'ls
entristía. Lo sopar fou mitj alegre; fins en Marsal rigué de bona gana
al contarli en Francesch la feta del apotecari de Rabós que deya haver
trobat un remey eficás pera matar la filoxera, untant las arrels dels
ceps ab oli de grans de ginebró barrejat ab aygua de ruda; que n'havía
escrit una memoria enviada al comité de defensa filoxérich de Figueras.
Tots sopáren ab gana, puig no 'n tenian gayre la costúm.
## XVII
Lo 10 de Juliol, á las 7 del matí, en Marsal, la Teresa y en Francesch
pujaren á la tartana. En Joan guiava, sentat sobre 'l coixinet de la
barana; la Castanya prengué lo trot seguint lo camí de Castelló.
Prompte hagueren de baixar y anar un rato á peu, tant la carretera era
dolenta. L'any avans la Muga havia fet de las séuas invadint lo plá y
escorrencant los camins que feyan llástima; ningú 's cuydava
d'adobarlos.
Quina matinada més hermosa! lo cel ben seré sense cap núvol. La
cordillera pyrinaica se perfila al horisont ab una puresa admirable. Fa
un ayre fresquet, agradable que porta las emanacions de la terra, de las
floretas dels camps, de l'herba redallada de prats y closas, dels
rostolls en mitj dels quals saltironan cabrits y borréchs dels remats
que pasturan. Las cigalas enramadas á las oliveras ja comensan llur
concert estrident que anuncia un dia calorós. Lo fértil plá de Peralada
es plé de vida: per tots los rostolls se veuhen á carregar, enlayradas
ab la forca, garbas de blat damunt los carrets tirats per un parell de
bous que 's dirigeixen, ab pás maymó y feixuch, á las eras dels masos,
guiats per l'agullada del boher apoyada sobre 'l jou.
Ja ha comensat la batuda; se veu la polsaguera del boll qu' aixecan las
eugas arrengleradas en tres y quatre parellas, atiadas per un baylet, un
fuet á la má, subjectadas ab una corda, que las fa voltar l'era, com en
circo de cavalls, al trot, trepitjant y esmenussant la palla pera ferne
caure 'l grá; mentres los mossos del más, en mánega de camisa,
espitregats, barret de palla ab pom de rosellas, van rambant ab la forca
la palla als peus de las eugas.
Al passar los Noradells, los garbajayres y gent dels camps de vora 'l
camí, 'ls saludan: bons dias, D. Marsal, Da. Teresa, Francesch, Joan...
¿volen esmorzar ab nosaltres? Eran las vuyt, hora d'esmorzar; se veyan
rodonas de garbajayres y espigolayres sentats al ombra d'un oliu, alsant
lo porró, fent lo xerrich. Quina gana tenen! ab quin gust menjan lo
timbarro de pá que sucan dins l'enciam de ceba, pebrots y tomátechs!...
Quants n'hi ha de ricatxos que tenen lo ventrell fet malbé per
fartaneras y menjars exquisits que donarian més de la mitat de llur
fortuna pera poguer menjar un enciám de cebas y tomátechs, ab la salut
de ferro, la bona humor y sobretot la gana d'aquells pagesos!
La Tuyas qu' espigola per allá prop, los hi porta un ramet de niella,
blauets y rosellas, l'ofereix á Da. Teresa. En Joan li pregunta de la
Marió.
--Es casada y enmaynadada, li respón la Tuyas, rient.
--Li darás l'enhorabona de part meva... sents, Tuyas?... y tú que fassis
aviat com ella.
--Si 'm sabéu casador, Joan, aviseu... vaja, adeusiau! tinguin felís
camí.
--Adeu, Tuyas... y que fassis bondat.
Lo sol comensava á picar de valent. Pujáren altra volta á la tartana; á
las nou arribaren á Castelló. Deixáren la tartana á la fonda y anaren al
carrer de Rosas hont viu lo notari Aymar.
La notaría de Castelló de D. Joseph Aymar es una de las més acreditadas
del Empordá y de las més antigas.
Com la comarca de Castelló es tant estesa y poblada, los pagesos, per
llurs contractes, acudeixen á la notaría Aymar. Casa vella que compta
centúrias, darrera la iglesia, en carrer estret. s'hi entra per una
portalada de pedra picada; pati interior, enllosat, que reb la llum
zenital per una claraboya; á la esquerra ampla escala de pedra ab barana
de la mateixa, per hont se puja al primer pis, habitat pel notari y sa
familia; á la dreta del páti, una feixuga porta de roure damunt la qual
s'hi llegeix en grossas lletras: "Notaría;" al obrirla per' entrar se té
que empényer altra porta de tela enconxada de llana, que 's tanca de
cop, no pera evitar corrents d'ayre, si, pera que la veu quedés ben
ofegada per si algún indiscret li passés pel cap de parar l'orella desde
'l páti.
Al entrar, una estancia espayosa rodejada de banchs de fusta corcats,
esculpits com banchs d'obrers d'iglesia, y de lleixas que tocan al
sostre, rublertas de patracols pergaminats desde la centúria 1400; lo
color groch dels pergamins prén tots los tons, segons llur vellura, del
castany fosch á groch de Nápols. Molts escribents encorvats á llur
tasca; pilots d'escripturas damunt las taulas. Un St. Crist de fusta, de
0'60, tapat ab gassa, per las moscas, molt antich, es posat en evidencia
en pany de paret.
Ne diuhen la sala dels Capítols perque hi encabeix tota la parentela
sempre nombrosa de abduas familias del futur casori.
Per una porteta envidriada tapada ab cortina, s'entra á una saleta més
reduhida: lo sanctus sanctorum, l'estudi particular, com qui diria lo
confessional hont lo notari Aymar, magestuosament drapat ab sa bata,
casquet de seda brodat, cara de pontifical, reb las confidencias de las
familias, las postreras voluntats del vellet ensumat per la mort, los
secrets més ocults de marit y muller, donant bons consells, estalviant
plets, guiant los seus parroquians en lo camí del dret, de lo just y del
deber.
Eixa reduhida estancia es relativament comfortable: estorat, braser,
taula cuberta d'un tapet vert de llana, cadiras de brassos al voltant,
de respatller y seti de cuyro clavatejat de claus de coure arrovellats,
de l'antigor; biblioteca envidriada, de noguer, que conté llibres de
Dret, recopilacions jurídicas, manuals, etc.. Las obras del rector de
Vallfogona, las crónicas de Pujadas, Muntaner y Desclot; la mitat d'una
lleixa es ocupada per una renglera de tomos enquadernats, com missals...
es la inevitable Crónica d'Espanya --lo notari també s'hi ha deixat
caurer.-- Tan en eixa saleta com en l'altra s'hi respira aquell baf
peculiar que 's desprén dels patracols y papers ratats, la pols de la
vellura.
La notaría reb la llum per duas finestras reixadas, baixas, á dos metres
d'altura del plá terreno, de un carrer estret, hont lo sol no toca may,
llum interceptada tot lo dia per l'ombra dels murs negres y macisos de
la catedral; resclusida, freda, lúgubre, claror d'un dia rufol d'hivern.
Son aspecte representa ben bé la estancia séria, respectable, lo
santuari recullit hont se firman los contractes més tristos y més
alegres de la vida.
Lo notari, D. Joseph Aymar representa uns 70 anys d'edat; home de bé,
molt entés, de llarga experiencia, possehint la confiansa de las
principals familias y pagesos de la extensa comarca de Castelló. Fá anys
y panys que la notaría está regentada de pare á fill per la mateixa
familia; á la mort de D. Joseph, son fill Ignasi qu' estudía lo Dret á
Barcelona, li succehirá regentant la notaría com son pare, seguint son
exemple; puig la honradesa es proverbial en la familia Aymar.
Entráren en Marsal, la Teresa y en Francesch á la primera saleta, hont
travallavan enfeynats los escribents. Sobre 'ls banchs, al entorn una
familia pagesa sentada, esperant que li toqui 'l torn d'entrar. s'hi veu
ab ella una joveneta prou guapa, mudada, mocador de pita al cap, llargas
arracadas d'or, aixerida, rihent ab un jove que té al costat. Llur bona
humor constrasta ab las caras sérias de llurs pares, molt callats,
badallant sovint, fentse ab lo pulgar creus á la boca badada perqué no
hi entrin los mals esperits. Si anirán per fer capítols... ditxosos
d'ells!...
Un dels escribents s'aixecá y los feu entrar tot seguit en lo despaig
particular del senyor notari.
Al veurer en Marsal y sa esposa, lo senyor Aymar fou molt obsequiós,
fentlos sentar en cadira de brassos, demanant per Da. Catarina, per la
senyoreta Mercé.
D. Joseph coneixía la familia Noradell, de Figueras; puig era lo notari
de las tias Manelas, y en llur casa s'hi havian trobat de visita.
Com lo notari Aymar es lo notari del senyor Maresch, aquest exigí que la
escriptura de debitori fos autorisada per ell. A 'n Marsal li era
indiferent puig sabía qu' era un home de be, la prova, que li doná la
grata nova que, á copia de prechs, havia lograt del senyor Maresch que
los tres mil duros que exigía fossen reduhits á dos mil. La Teresa y en
Marsal li donaren las gracias.
Prompte arribaren los acreedors que prengueren assento.
S'enviá un recado al senyor Maresch qui comparegué al cap de mitj' hora.
L'escriptura de debitori estava ja redactada, se 'n doná lectura, se
firmá. Lo senyor Pau pagá á cada acreedor lo crédit que tenía, mediant
la correspondent carta de pago, encarregantse de tots los deutes de 'n
Marsal, ab l'interés del sis per cent, pagat per anticipat, que 's
detingué, afegint al capital, com també los dos mil duros convinguts,
sense oblidar de fer inscriurer, de segona á primera, la hipoteca de la
llegítima de la Teresa, á la casa de Figueras.
Firmada la escriptura, encaixaren ab lo notari; saludaren als assistents
y 's dirigiren á la fonda; pujaren á la tartana, y á la una arribaren
per dinar, á Masarách.
## XVIII
Las economias que efectúa en Marsal á son patrimoni foren extremadas.
La casa de Figueras fou arrendada; los ceps de las vinyas mortas foren
arrancats pera sembrarhi mestall y cibada; las de las serras d'Espolla y
Rabós, de terras magras, las arrendá á jornalers que li 'n pagavan una
miseria. Mossos y animals de conreu foren reduhits á lo més precís.
Lo servey de la casa 's compón de la Margarida y de 'n Joan, dos vellets
que no son gayre bons per rés; més, fá tants anys que son al servey de
la familia!
La Teresa y la Mercé planxan, cúsan, apadassan, surgen la roba de la
bugada, ajudan á la Margarida á fer las feynas casulanas, com si sempre
ho haguessen fet.
Una economía, un' orde admirable regna en lo menjar y vestir.
En Marsal, l'ex-diputat de Figueras --puig feya temps qu' havia
dimitit-- avans tant elegant, tant ben acostumat, l'home de món, de bona
societat, que 's presentava ab luxosa carretela, guiant ell mateix los
dos hermosos caballs grisos de pura rassa inglesa, lo groom ab librea
sentat detrás, en los passeigs del Prado y de la Castellana, l'home dels
somptuosos salons de son palau del carrer d'Alcalá, l'orador aplaudit
del Congrés, agasajat pels ministres y capitosos del partit
conservador... ¡Quin cambi!... ¡quina cayguda!... ara s'havia tornat ver
pagés, home de la terra com en Rafel, lo masober. Calsat de sabatas
ferradas, vestit de vellut de cotó; per estalviar lo servey d'un mosso,
empunyava l'arada fent juntas com qualsevol jornaler. Aixó no li venia
pas de nou, puig que en l'Escola d'Agricultura havia practicat tots los
travalls agrícols.
En Francesch li ajudava. Llurs mans blancas y finas s'havian tornat
colradas, pergaminadas, ab aquellas duricias que, com diu en Vallés, son
las flors del travall.
Molts richs propietaris del Empordá, empobrits per la filoxera, havian
tingut de fer com ell. Aixís es que quan se 'l veya ab l'arada ó la
dalla, dingú se 'n estranyava; inspirava més admiració que sorpresa.
També, ¡qué ferreny! ¡qué robust s'havia tornat! ¡ab quina afició 's
menjava aquell recapte, lo pá de cada dia, que Deu 'ns dó, guanyat per
sa suhor!
La tranquilitat, la santa pau havian tornat en aquella casa tant
desditxada. Sols demanavan á Deu salut pera poguer cumplir ab l'ajuda
del travall, las greus obligacions que s'havian imposat.
Las tias Manelas, la senyora Bibiana, las familias amigas, coneixent
llur trista posició, havian anat á poch á poch separantse d'ells; á més
que la familia Noradell, haventse arrendat la casa de Figueras, no hi
anava may; sols hi anava en Marsal per necessitat. Quan los seus amichs
á qui havia fet tants favors, á qui havia deixat cantitats importants,
lo veyan venir, giravan l'esquena, trencant per un altre carrer, per no
toparse ab ell; per altra part no 's deixava tampoch gayre veurer
d'avergonyit.
Sols continuava la correspondencia epistolar íntima de l'Emilia ab la
Mercé. No eran iguals, ara? ¿las duas pobres? llur cor endolat, sufrint
las mateixas penas, vegent llurs ilusions de jovenesa emportadas pel
torbellí, desapareixent en l'espay com las fullas que lo vent de la
tardor arremolina y enlayra?...
"Emilia meva, li deya la Mercé, quant donaría pera tenir la téua ditxa!
Vius al costat de ta mare, felís, resignada sense que rés vinga
enterbolir la pau de ton cor! Si sabesses lo que sufreixo de veurer lo
desconsól de mos pares, per la desgracia que ha caygut sobre de
nosaltres!... desconsól que no té alivio y que la congoixa del pervenir
fá més crudel!... ¡Ah! ¡somnis daurats! ¡flors hermosas espallidas en un
raig de sól de nostra jovenesa!... ¡qué us heu fet!... ¿Te recordas
d'aquell ball? ¡com palpitava nostre cor!... Las flors, l'armonia, la
tébia atmósfera impregnada d'olor suáu, embriagadora, en lo torbellí del
vals, enllassadas en los brassos d'aquells joves elegants que murmuravan
á nostres oídos dolsas paraulas d'amor!... ¡Ah! ¡ilusions perdudas! ¡ja
no tornaréu més!... ¡la pobresa, la crudel pobresa allunya y glassa llur
cor!... ¡ben diferent del nostre que glateix sempre igual!"
"Voldria, estimada Emilia, tenirte aquí, al costat meu per' apretarte
sobre mon cor. Voldria recordarte la promesa que tú y ta mare 'ns váreu
fer de venir á passar una temporada ab nosaltres; més, no m'atreveixo...
¡hi ha tanta tristor en lo casal! hi brollan tantas llágrimas que seria
egoisme de part meva lo insistir en fervos recordar vostra promesa. Deu
'ns ajudará, Emilia; sento una veu interior que m'ho diu!..."
Sovint, quan per la tarda, en Francesch anava á veurer si lo bestiar
estava ben aconduhit; al atravessar l'era, trobava la Mercé rodejada de
virám que venia d'aclamar.
Vestida ab sensillesa, faldilla curta de llana, devantalet, mocador de
llanilla ab sarrell posat garbosament damunt sas espatllas, un poch
entr' obert á son pit, nuat darrera sas caderas, de cap penjant, al
estil de la heroica Charlotte Corday; sos llarchs cabells torsuts al cim
del cap en monyo elegant lligat ab estreta cinta de vellut blau ó
carmesí, deixant lliures los petits rissos sedosos del clatell que lo
ventijol fa joguinejar; guapa, aixerida, la cara animada; los
pollastrets li saltan per damunt; las ocas introduheixen llur llarch
coll, picant dins sa falda lo grá que hi quedava... se 'n veya un
embull.
--¡Ala, tú, presumit! --deya al gall... ¡enrera!... ¡vosaltras, ocas, me
la pagaréu!... ¡demá no n'hauréu!... ¡hont s'ha vist aytal
atreviment!...
--¿Vol que l'ajudi? Mercé.
--Es pas feyna d'homes; cuydis del bestiar, li deya rihent.
Entrava, en Francesch, á la cort dels bous: 'ls hi donava un brassat de
palla, 's sentava damunt la grípria, trist, tant trist que las llágrimas
li lliscavan galta avall. Sospirava per sa Mercé estimada; tot son cor
glatía per ella; li parlava com si la tingués al devant seu; se postrava
á sos peus, alsava envers ella sos ulls negats, li demanava una almoyna,
un trosset del seu cor, sols un bocí per l'amor de Deu... ¡Que 'n sería
de felís! ¡com lo tindría recatat!... s'alsá, 's dirigí envers lo
finestró de la cort que dona al era, y al mirar la gentil pageseta en
mitj de la virám: ¡Oh! benhaurada pobresa! ¡que te 'n so d'agrahit! ¡has
fet que la puga estimar sens reparo!... ¿no som ara iguals?... ¿no puch
dirli ara lo sant amor que m'inspira?... ¡Oh! ¡sí, m'escoltará!... ¡'l
cor m'ho diu!... y alashoras li venía un tremolor á las camas; no las
podía mourer de tant que li flaquejavan.
Encara que mitj vestida de pageseta, no per xó havía perdut, la Mercé,
sa distincció nativa deguda á sa noblesa y á la séua educació. Malgrat
son carácter bondadós, á voltas sa fisonomía prenía una expressiò
d'altivesa que esporucava la timidés del pobre Francesch quin era ben á
planyer perque coneixía que may tindría prou coratje per dirli que
l'estimava. Allavors donava tota la tendresa de son cor, tot lo seu
amor, á la tórtora; la prenía en sas mans, l'acariciava, la besava, com
si volgués recullir, xuclar ab sos llabis, los petons carinyosos que li
feya la Mercé; li parlava com si fos ella: ¡Oh! ¡tórtora gentil!
¡pórtali mon cor! ¡eix cor que batega no més que per ella! ¡dígasli que
l'estimo com may será estimada! ¡que la veig nit y dia en mos somnis,
rodejada d'un' aureola enlluhernadora com la de la Verge inmaculada!...
y l'aucell fugía de sas mans, volant envers lo jardí, cercant sa
mestressa estimada... ¡Pobre Francesch!
Era pel Novembre; feya un d'aquells dias tristos, frets, bromosos que
precedeixen l'hivern. Las fullas grogas se desprenen dels arbres
encatifant de fullaraca pradas y closas del riberal. La naturalesa al
veurers despullada de sas galas, de sas riquesas, al veurer arribar
l'hivern ab sas neus y glassadas, ans d'entregarse á sa llarga dormida,
es presa de tristesa, de recansa; 'ns diu un adeu dolorós que trenca 'l
cor, que 'ns ompla de melancolía.
Eran las quatre de la tarde; en Francesch havía fet una junta; descollá
'l parell de bous y los maná pasturar als marges de la riera, no lluny
del mas.
Mentres pastoravan 's sentá al peu d'un roure, 's tragué de la butxaca
un petit cartipás ab llapis y escrigué sos pensaments, sas impressions,
pera trasladarlas després als fulls del seu llibre, historia de sa vida.
Molt absorvit en lo que escribía, no sentí venir la Mercé que cullía
eura y pervenxas pera adornar son oratori. Al arribar á prop d'ell,
detrás del roure, 's deturá, y molt curiosa s'incliná pera poguer llegir
lo escrit per en Francesch. Aquest, al sentir algú detrás seu, 's gira;
al veurer la Mercé se quedá parat, son cor bategá ab violencia, una
foguerada omplí sa cara de rojor; ni habilió tingué pera tancar son
cartipás. Mes prompte torná en sí, s'aixecá y saludant á sa jove
mestressa:
--¡Ay! dispensi, Mercé; ignorava que vosté fos aquí.
--Francesch ¿qu' es vosté poeta?
--¿Perqué m'ho demana? Mercé.
--M'apar que lo qu' escribía son versos.
--En efecte, son versos d'un mal poeta que no valen la pena...
--Dispensi ma indiscreció, Francesch, ¿me 'ls vol deixar llegir?
--No, Mercé, no! no 'ls vulga llegir... son los suspirs, los planys
d'un' ánima que pena!... ¡que demana á Deu un consól, una esperansa!...
¡que plora!... ¡que 's desespera!...
La Mercé moguda de curiositat prengué lo cartipás de mans de 'n
Francesch y llegí.
"Al ángel de mos amors..."
...Poesía plena de tendresa, d'inspiració, de sentiment lo més pur,
omplert de desesperansa y de llágrimas.
La Mercé conmoguda, li digué:
--¡Oh! ¡quína poesía més hermosa!... ¡que ditxós ha d'esser aquest ángel
per haverli sabut inspirar tant gran amor!
--No, Mercé, no es ditxós.
--¿Y perqué?
--Perque ho ignora, y jamay ho sabrá!... Que li importa al lliri hermós
l'afecte de la viola que vegeta á sos peus, que protegeix de son ombra,
que li deu la vida y qual existencia li es desconeguda!
--¡Oh! ¡qu' es vosté poétich! Francesch.
--No, Mercé, no es poesía: son los purs sentiments que aquest ángel
m'inspira, que brollan de mon cor!... ¡aquest ángel que veig en mas
pregarias radiant, hermós!... pero que no digna baixar sa mirada envers
l'humil viola que vegeta á sos peus!... ¡Oh! sí, sols una mirada seva
sería l'escalf, lo raig lluminós que la faría extremeixer!... Y 's
mirava la Mercé ab la mateixa expressió de tendresa com quan se mira á
la Verge Puríssima, pregantla, postrat al peu del altar.
La Mercé baixá la vista, molt conmoguda, dos rosellas coloraren sas
galtas; son cor glatí ab més violencia.
Los dos restaren silenciosos; puig se topavan á glops en llur cor
sentiments per ells fins ara desconeguts.
Pochs moments després, la Mercé se despedí d'en Francesch, alsant sos
hermosos ulls al cel y ab veu conmoguda: ¡adeu! Francesch ¡adeu!... se
dirigí pensativa envers lo casal, entrá en l'oratori, posá als peus de
la Mare de Deu una corona d'eura entrellasada de pervenxas, se postrá, y
pregá.
En Francesch se torná sentar y, apoyant lo cap en sas mans, plorá; sas
llágrimas borravan la poesía escrita dels fulls que tenía sobre sos
genolls.
Feya temps que la Mercé havía endevinat l'amor que 'n Francesch
ressentía per ella.
A pesar de tota sa discreta dissimulació es difícil al home amagar lo
sentiment que l'inspira la dona, y aquesta es massa perspicás per no
adornarsen.
Més may la Mercé hauría cregut qu' eix amor fos tant gran, tant sublim.
Ab l'orgull que 'n ressentí s'hi barrejá un sentiment de conmiseració
planyivol que li donava fonda pena. Estimava á 'n Francesch per sas
bellas qualitats morals, per l'afecte que demonstrava á sa familia, per
sa bondat y abnegació; l'estimava com á un amich verdader. Lo sufriment
de la ferida del seu cor li era molt sensible; lo veya malalt, y com á
bona germana de caritat, volía posar un bálsam á tant crudel ferida,
volía aliviarla y si fos posible tancarla del tot.
La Mercé no podía correspondrer al amor de 'n Francesch; lo seu cor
glatía per un altre... amor platónich, sens esperansa, nascut en mitj de
sos ideals, rodejada d'adulacions que dona la riquesa, lo prestigi
d'esser la pubilla Noradell... Ara se li presentava la trista realitat,
la crudel pobresa, l'aflicció de sos pares... sas ilusions havian caygut
com las fullas mústigas que cauhen de l'arbreda y que lo vent gelat de
la tardor arremolina y arrecona pera sempre més. Més l'amor, en lo cor
de la dona, es la flama de la llántia que crema dins la foscor, al fons
de la nau: vacila pero no s'apaga.
La Mercé redoblá de carinyo per en Francesch; mes, de carinyo amistós,
de bon afecte, sense may fer cap alusió al seu amor.
A voltas y sense adonarsen, se sentía atreta, absorvida, envers ell per
una simpatía, una tendresa que feya batrer son cor y omplía sos ulls de
llágrimas: allavors se demanava si eixa simpatía, que tant la conmovía,
era amor; no ho sabía, no ho volía saber; deixava la seva ánima, se
complaurer en eixa beatitut de tendresa, somni daurat en lo celest espay
hont veya l'imatge trista, afligida de 'n Francesch, que 's dissolvía
insensiblement y prenía la fesomía noble, altiva, de mirada expressiva y
penetrant d'aquell jove elegant que la estrenyía en sos brassos, en lo
ball del cassino, murmurant á sas orellas dolsas paraulas d'amor...
¿hont era?... ¿qué s'havía fet? --¡Ah! sí, allavors era jo la rica
pubilla y ara so pobre!... ¡es per causa de ma pobresa que s'ha allunyat
de mí!... ¡Oh! ¡l'aborreixo! ¡vuy apartar per sempre son recort!... y la
fesomía trista, compassiva, de 'n Francesch, ab aquella mirada llánguida
de sufriment, reapareixía, oferintli son amor, los richs tresors de son
cor rodejats d'un aureol de pobresa y de poesía. Alashoras se postrava
als peus de la Verge, pregantla ab fervor que tornés la pau al seu cor
nafrat y dongués consól á sos pares.
## XIX