Lluiset, que son pare feu educar als Estats Units y que iniciá després
al comers, associantlo á sa casa de la Habana coneguda á New-York per
_Maresch and son_, y á Barcelona per Maresch y fill. Arribá al Empordá
carregat de diners. Se presentá á son poble natal, l'Estartit; ningú lo
va coneixer; feya quaranta anys que n'era fora. Sa caseta de la platja
existía encara; mes son pare, sa mare y los dos oncles eran morts y
enterrats. Hi vivía l'únich parent que tenía ab sa dona y criaturas. Li
feu aixecar la casa de dos pisos; li comprá una balandra y l'encarrilá á
guanyarse bé la vida.
Volgué que l'Estartit se recordés del Pauet pobre y espellifat d'aquell
temps de miseria de feya quaranta anys: ple de vanitat feu construhir
dos grans edificis pera escola y ajuntament, deixant crescudas cantitats
pera hermosejar la població.
En Pauet se havía tornat tot un senyorás y fins tractat de Don Pau per
los que li venian á demanar quartos. Comprá algunas fincas en lo plá de
Perelada, y s'establí á Castelló, fentse construhir una casa com un
palau, sens oblidar la torra miranda enlayrada pera comtemplar l'extensa
plana del Empordá y sobretot la mar.
Es singular lo carinyo que tots los catalans tornats de Cuba ab una
fortuneta, tenen per la mar. Com la major part d'ells son de la costa,
aixó 's comprén: la mar hont han tant navegat, de la qual no s'han may
separat, té per ells l'atractiu que tenen las altas montanyas pel
montanyés. Tenen l'anyorament de la mar; la mar es necessaria á llur
existencia y s'embriagan ab las emanacions salitrosas que 'ls hi porta
la brisa de garbí. Tots tornan á llurs pobles de la costa hont han
nascut; y si algun d'ells s'interna en població un poch lluny del
litoral, fa construhir á sa casa la enlayrada miranda hont puja una
vegada al dia pera contemplar la mar y seguir ab la vista las evolucions
de las velas llatinas dels palangrers, ó bé lo negre plomall de fum que
un vapor al passar deixa estés al horisont.
Lo senyor Pau Maresch es un home de uns 65 anys, alt, ample d'espatllas,
ossat, mans y peus de bastaix, cara colrada, angulosa, guarnida d'un
sota barba de pel grisench, sal y pebre, á tall d'esclop, lo mateix
color de sos cabells molt atapahits, ferms, tiessos com pels de toixó;
ulls petits, verdosos, coberts de cellas embardissadas que arronsa quan
está mal humorat; llabis y nas carnuts; fesomía dura, de fermesa, que
denota un carácter formal, sério, resolt, autoritari, degut á la
terrible lluyta per la existencia de sa vida atzarosa y á la costúm de
raurer ab negres.
Sa esposa, la senyora Rosa, natural de Matanzas es l'esclava somesa que
tremola devant son marit y senyor, fent la seva voluntat, resignada,
acostumada als seus reganys, bona cristiana, encomanantse á Deu; una
santa dona víctima d'aquell despótich tirá, consolantse ab l'amor
entranyable que té pel seu fill. Té 55 anys y apar més vella de lo qu'
es per causa de sa vida de sufriment.
Quina estranyesa! son casament fou un casament d'amor, casi un idili. En
mitj de la vida atormentada de 'n Pau, al retorn d'un viatge profitós á
Guinea, caygué malalt á Matanzas, en casa d'un associat negrer; fou
cuydat ab tanta sol·licitut y carinyo per la filla del seu amich, la
Rosa, que l'estimá y se casá ab ella. En aquella naturalesa salvatge, en
aquell erm pedregós, germiná la flor d'amor que tot fill d'Adam porta en
sí, per ell flor efimera que s'espigá y graná als pochs dias d'ésser
flayrada; fou sols una guspira que l'instint brutal apagá; y no podía
ésser diferentment atés aquell temperament, aquell carácter de ferro;
aquell cor arronsat y endurit no estava per filar als peus de sa aymada,
com un altre Hércules als peus de la reyna Omfala; la Rosa tan amant,
tan sensible, tan carinyosa, com son las fillas de Cuba, fou considerada
com un moble sols útil pera satisfer sas necessitats bestials y prou.
En Lluiset, al venir al Empordá sos pares, tenia 24 anys. Per bondat y
carácter se semblava á sa mare á quina retirava també per las faccions
de sa cara; de regular estatura, fesomía intel·ligenta, barba rossa,
sedosa, mitj partida, ulls blaus, de vivesa, tipo nort americá; molt
instruhit, parlant be l'inglés y 'l francés, maneras afables, carácter
franch, leal ab sos amichs y en los tractes de negocis comercials.
S'havía posat al front de la casa Maresch de la Habana, y com era
avispat y laboriós com son pare, continuava ab profit los negocis,
aumentant de molt son reddit.
Trobantse á Castelló l'hivern anterior aprofitá de las diversions que li
ofería la temporada de balls y reunions del Carnaval de Figueras. Fou en
un ball del cassino que vegé per primera vegada la Mercé y que ballá ab
ella.
En Lluiset en mitj de sa vida activa de viatges, ficat ab negocis, no
havia sentit encara bategar son cor; papallonejava ab las senyoretas,
galantejant, flirtejant, sense pararse en cap d'ellas. La simpática
Mercé, tan guapa, tan encisadora, li produhí fonda impressió; no sabia
apartar d'ella sas miradas; sa imatge 'l seguía per tot.
Hem de créurer que 'ls obsequis del jove Lluis no foren pas del tot
indiferents á la Mercé, ja que després de molt temps que no l'havía
vist, á la primavera següent no 's pogué estar d'encarregar al pobre
Francesch de pendrer informes d'ell.
En Lluis, á mitj Mars, havía tingut d'anar á la Habana hont sa casa lo
reclamava pera portar á cap un negoci important.
Per xó la Mercé, passat lo Carnaval, s'estranyava de no veurel á la
porta de la iglesia, al sortir de missa de dotze, ab los seus amichs,
pera saludar las senyoras conegudas.
## XV
En Francesch, cumplint l'encárrech de la Mercé, y un altre més important
que confidencialment li havía donat en Marsal, se 'n aná á Castelló un
dematí. En Joan collá la mula a la tartana; á las nou eran á Castelló.
Se hostatjáren al hostal del Gravat. En Francesch s' feu servir xacolata
y en Joan un tall de pa fregat ab all que despedía un' aroma riquíssima;
era lo seu esmorzar de cada matí; al hivernás, quan lo fret apretava, se
menjava la llesca ben untada d'allioli.
En Francesch deixá en Joan al hostal y 's dirigí envers la casa del
senyor Maresch, al cap de vall de la població.
Entrá en la gran portalada, atravessá lo pati y pujá l'ampla escala de
marbre ab barana de coure daurat, deturantse al replá del primer pis un
ratet pera reprimir sa emoció; estirá lo cordó de la campaneta, lo
reixadet s'obrí y tot seguit la porta, una hermosa porta de caoba,
macisa, esculpida. Un negre castis, rabassut, un plomero á la má, li
demaná lo que se li ofería.
--Desitjaria veurer al senyor Maresch.
Lo feu entrar al rebedor.
--Sentis... esperis un moment... ¿la gracia de vosté?
--Francesch Saqué.
Lo negre desaparegué. En Francesch se mirava aquella estancia moblada ab
luxo; al centre una tauleta rodona ab hermós tapet portant un gerro de
flors, una lámpara ab sa mampara, albums ricament enquadernats; ne
fullejá 'l primer que li vingué á má, retratos fotográfichs de gent de
tipos estranys. Cortinas de damás mitj closas donan al rebedor una
claror suáu, discreta.
Sentat en otomana, esperant, sentía á perlejar del seu front gotas de
suhor de congoixa.
Per fí lo negre lo feu entrar, fentli atravessar un corredor,
conduhintlo al despaig del senyor Pau.
Aquest s'estava sentat en sa butaca devant son escriptori empilat de
papers, registres y escripturas, un tinter de plata ab sorrera y
campaneta. Darrera d'ell, adossada á la paret, una hermosa biblioteca de
xicranda esculpida, ab vidrieras, tancada sempre ab clau, lleixas plenas
de llibres de luxosa enquadernació que provenen d'entregas á ral, ab
cromos llampants, virolats; d'aquells llibres que no 's llegeixen may,
pero que fan planta y que donan al visitant una bona opinió de lo erudit
y estudiós qu' es l'amo de la casa; no 's pot obrir; fa temps que la
clau n'es perduda: lo senyor Pau s'ha oblidat de ferne fer un' altra.
Que 'n coneixém de bibliotecas per l'estil que tenen perduda la clau,
creadas de quatre dias, hont hi figuran obras insípidas, volúmens com
missals: la _Crónica de España, Costumbres del Universo, Crimenes
célebres_, etc., etc.! Lo repartidor d'entregas recorre vilas y pobles;
deixa á la casa, per algunas horas, la primera entrega de mitj ral ab
una portada florejada y un cromo que per sos vius colors enlluherna; la
gent s'hi deixa caurer com las alosas als mirallets. Raras vegadas
reparteixen obras útils, instructivas. Per supost cap d'eixas obras se
llegeix... ni un benedictí llegiria la _Crónica de España_ que crech té
dotze tomos que ni la Suma de St. Tomás; y no obstant la trobaréu que
figura en casi totas las bibliotecas de nostres industrials é hisendats,
poble, burgesía y classe rica. Donchs eixas obras que ningú llegeix
resultan molt caras; mes, qué s'hi fará! aixó fa sabi y es de moda. Fan
bé los editors d'aprofitarne. A mida que 's vagi espargint la verdadera
instrucció per nostra terra catalana la vena s'acabará y deixará d'ésser
explotada.
Torném al despaig del senyor Pau.
En los panys de paret s'hi veuhen estampas coloradas de la conquista de
América, per Cristófol Colon, y lo modelo d'un clipper molt bufó que
pertany á la casa de la Habana; sota d'ell un calendari de fulls, y la
cotisació diaria de la Bolsa de Barcelona. Al front del escriptori un
rellotge de paret, de xicranda, en forma de lira, qual balancer
representa las quatre cordas; damunt d'ell, un lloro dissecat.
Lo senyor Pau vestit d'una bata ramejada de vius colors, lo cap cobert
d'un casquet de vellut carmesí ab borla, sentat en sa butaca, alsá 'l
cap, clavá de reull una mirada escrutadora al desconegut visitant y molt
sério:
--Fassi 'l favor de sentarse, ¿qué se li ofereix?
--Dispensi la molestia... So 'l procurador de confiansa de Don Marsal
Noradell, de Masarách. Vinch de part seva á demanarli un favor y á
proposarli un negoci aventatjós per vosté.
Al ohir lo nom de 'n Marsal, lo senyor Pau arronsá las cellas, arrufá
los llabis, molt sério y ab tó sech:
--Explíquis.
--Siguent vosté un dels acreedors hipotecaris qual crédit es mes
important, Don Marsal Noradell espera de la seva bondat que, en vista de
la crísis agrícola que pesa sobre 'l país, li concedirá tres mesos
d'espera pera satisferli los interessos vençuts, assegurantli, de part
seva que, per tot l'Octubre vinent, li serán pagats.
--Lo senyor Noradell m'está debent los interessos del any passat, ja veu
que 'l no exigírloshi li he donat proba de tenirli consideració. En hora
bona, esperaré que 'm pagui los interessos d'aquest any y del any passat
per tot l'Octubre vinent, comptant ab la paraula que vosté 'm dona de
part seva, advertintli que si no cumpleix, procediré judicialment contra
d'ell.
--Mercé pel favor. En quan al negoci proposat: Don Marsal voldría
unificar sos deutes en una sola má y ha pensat que vosté podría ferse
cárrech de tots ells.
Lo senyor Pau arronsá las cellas de tal manera que no se li veyan 'ls
ulls y mirantse de fit á 'n Francesch:
--Molt mal pensat... se figura lo senyor Noradell que jo só un
Cresus...! Estich enterat de sa crítica situació... ¡si senyor!
Las fincas de Rabós y d'Espolla no valen abuy dia los gravámens de que
están hipotecadas; se troban amenassadas de judicis executius. En quan á
mon crédit hipotecat sobre 'l patrimoni de Masarách y la casa de
Figueras, l'adverteixo que si per tot l'Octubre no se 'm pagan los dos
anys d'interessos, pot dir al senyor Noradell que exigiré, sense cap
consideració, lo capital prestat, acudint á la via executiva... que ho
tinga ben entés... moment de silenci... En Francesch está aixafat; res
gosa dir... Lo senyor Pau, treu un paper de dessota un pilot
d'escripturas, se 'l mira y diu: lo valor actual de las fincas d'Espolla
y Rabós no passa de vint mil duros; son gravadas per setze mil: si
s'acudeix al Tribunal no quedará rés. Los censos y censals son
fullaraca... La heretat de Masarách val abuy trenta mil duros tot lo més
y la casa de Figueras sis mil. La meva hipoteca per la heretat de
Masarách es de divuit mil duros, y dos mil per la casa de Figueras en
segona hipoteca, ja que la senyora de Noradell hi té sa llegítima
assegurada en primera hipoteca: total, vint mil duros. A més hi ha,
segons tinch entés, segonas hipotecas de petitas cantitats. Ignoro si hi
ha pagarés quirografaris. Los deutes coneguts del patrimoni Noradell se
'n pujan donchs de qüaranta á qüaranta y cinch mil duros.
--No senyor, y dispensi: aquí porto una cópia legalisada per la firma
del registrador d'hipotecas que conté tots los gravámens del patrimoni.
De deute quirografari li puch assegurar que no n'hi ha cap.
Després de mirarse ab atenció lo certificat del registre d'hipotecas, lo
senyor Pau continuá diguent:
--Lo deute es de qüaranta mil duros. Ja veu que no m'enganyava de
gayre... Silenci... La posició de la familia Noradell es trista, molt
trista!...
--No hi ha dubte; y si vosté volgués encarregarse de tot lo deute,
ademés de fer un bon negoci, faria una bona obra, de la qual la familia
Noradell li quedaria agrahida.
--¿Com entén vosté eix bon negoci? jo no 'l se veurer. En tot cas
aprofitaria al senyor Noradell, no á mí, ja que pagaria lo sís per cent
de lo que deu pagar 'l vuit y 'l nou.
--Ignoro l'interés que paga. Jo entenia que siguent lo reddit del diner
lo cinch per cent, seria aventatjós per vosté cobrar lo sis.
--¡Molt mal entés! Vegi hont trobará diner al cinch en lo temps que
corrém... Sia com vulla, m'hi pensaré; estudiaré 'l negoci. Torni d'aquí
alguns dias, li donaré una resposta.
En Francesch s'aixecá y ab molts acatos y compliments se despedí del
senyor Pau qui lo saludá ab la má, sense moures de sa butaca, com si hi
fos pegat; tirá lo cordó de la campaneta que tenia al costat, comparegué
'l negre qui l'acompanyá y l'obrí la porta del pis. Baixá l'escala de
marbre ab barana de coure daurat, y molt compungit se dirigí envers
l'hostal. Al carrer se topá ab un enterro que l'entristí encara més. En
Joan collá la mula y reprengueren lo camí de Masarách.
La familia Noradell esperava lo retorn de 'n Francesch ab la més gran
congoixa.
En Marsal se passejava sala amunt sala avall, retorsentse lo bigoti,
molt ansiós, mirant á la finestra á cada punt per si arribava, sense dir
una paraula, passantse sovint la má pel front humitejat de suhor.
La Teresa donava á son brodat punts intermitents, alsant sovint envers
son marit sos ulls negats, com la Magdalena al peu de la creu.
La Mercé, ab lo coixí de fer puntas, fa ballar, desembullant ab lo cap
dels dits, los manolls de boixets lligats ab fil blanch molt fí.
Da. Catarina, lo cap inclinat, sas ulleras sobre 'l nas, sa mitja damunt
sa falda, fa rato que dorm.
Per fí se senten los cascabells de la Castanya; arriba en Francesch. En
Marsal lo feu entrar tot seguit en son estudi.
--Y donchs, Francesch ¿qué 'm dius?
--Rés per ara; lo senyor Maresch s'hi pensará; dech tornarhi d'aquí
alguns dias pera saber la resposta de sí ó nó... Més, qué vol que li
diga, Don Marsal... m'apar que dit senyor si s'encarrega de tots los
deutes, no tindrém rés de guanyat.
--Explícat ¿per qué?
--Que li diré... sab... l'impressió de la persona... de duresa
repulsiva... de puny arrapat... Me temo qu' una volta entregat vosté
dins sas garras, no sia encara pitjor. Podria enganyarme, més es la
impressió que m'ha produhit... y li contá l'enrahonament qu' havian
tingut.
--Bé, Francesch, t'ho agraheixo. Dilluns podrás tornarhi y sabrém á que
atenirnos.
Se retirá en Francesch al seu despaig. Al poch rato qu' hi era sentí á
la porta un truch discret.
--Francesch, ¿se pot entrar?
Entrá la Mercé tota conmoguda. En Francesch s'aixecá, més conmogut qu'
ella, tornantse roig.
--Francesch, ¿ha fet mon encárrech?
--Si senyora... Li contá tot satisfet lo que sabia dels Mareschs, puig
li havia sigut fácil d'enterarse, com també lo que 's deya de sa fortuna
guanyada venent esclaus; y afegí: lo fill fa temps que es á l'Habana...
baixant los ulls y tornantse encara més roig... segons veus, es probable
qu' hi prolongará sa estada molt temps.
Un moviment despitós, que clavá una punyida dins lo cor de 'n Francesch,
se notá en la fesomia de la Mercé.
Per virtuts que 's tinguin, los sentiments inherents á nostra naturalesa
sempre son barrejats de més ó ménos egoisme.
L'amor sobretot es un sentiment tant absolut que no sufreix
contradicció, ni obstacle; tot ho sacrifica y arrotlla al seu interés.
En Francesch, pressentint un rival en lo jove Maresch, trobava un plaher
egoista al dir á la Mercé que 'n Lluis estava á Ultramar, lluny, y que
Deu sab quan tornaria. En aixó mentia perque no ho sabia: més son cor li
deya.
La Mercé doná las gracias á 'n Francesch; baixá l'escala y 's dirigí al
jardí, molt pensativa. Cullí una hermosa rosa de Bengala, mitj
espallida; més, al volguerla flayrar, un petit escarbat d'un vert
d'esmeralda irissat, sortí volant d'entre petals, amagat al fons del
pistil; las petals mitj rosegadas caygueren á terra, y sols resta á la
má de la Mercé una rosa desfullada. Allavors s'assentá en un banch de la
glorieta, mirantse ab tristesa la flor sense fragancia, marxitada per
aquell insecte despiadat.
## XVI
Lo judici que s'havia format en Francesch del senyor Pau no era
equivocat.
L'home qui, de pobre y miserable, s'ha sabut guanyar una fortuna,
travallant durant qüaranta anys com un negre, que li costa grans lluytas
y suhors, sab lo que val lo diner.
¡Lo diner!... ¡que 'n té de magia aquest nom! ¡quín motor més
poderós!... ¡Qué val la palanca d'Arquimedes al costat d'aquesta!... es
l'alsaprém qu' aixeca 'l mon.
Lo diner es l'ídol daurat, esclatant, espléndit, que té á sos peus
l'humanitat agenollada.
¿Quín es lo poeta qu' ha dit:
Lo diner... sens ell tot es esteril
La virtut sens diner es un moble inútil,
Lo diner sol al palau pot fer un magistrat.
Lo diner d'un home honrat ne fa gran malvat.
Es una veritat en nostra societat actual, y crech ben bé que desde que
'l món es món ha sigut sempre aixís. No hi valen amistats, parentius,
afectes de familia: la terrible lluyta per la existencia, _struggle for
life_, com diu Darwin, es la lley fatal que 'n aquest món terrenal
domina nostra existencia, que será sempre un obstacle al progrés moral
de la humanitat.
Sols la divina moral del Redemptor ha vingut á posar consól als
malaventurats, als deixats de la fortuna... Ditxosos los pobres per qui
s'obrirán las portas del Cel!...
La possessió del diner havia fet tornar avaro al senyor Pau, y sa
avaricia creixia en rahó directa del aument de sa riquesa.
Estudiá l'assumpto proposat per en Marsal, y quan als pochs dias se
presentá de nou en Francesch, li digué:
--Pot dir al senyor Noradell qu' accepto lo proposat baix lo pacte
següent: lo total dels deutes hipotecaris, segons lo certificat legal
firmat pel registrador, se 'n puja á qüaranta mil duros; donchs lo
senyor Noradell m'otorgará un debitori de qüaranta y tres mil duros ab
l'interés del sis per cent; li volia exigir 'l set, més per ara me
contentaré del sis, pagat per any anticipat; advertintli que l'hipoteca
de la senyora Noradell, sobre la casa de Figueras, qu' es primera,
passará á segona. Lo préstam se fará per un any.
--¡Cóm!... ¿Vosté aumenta 'l deute de tres mil duros?
--Dech observarli que, aumentant lo deute de tres mil duros, lo senyor
Noradell hi guanya; puig que si los acreedors lo portan al Tribunal,
entre 'l baix preu que 's traurá de las fincas en venda, y gastos de
perits, escribá, procurador y advocat, li costará molt més. Ha de tenir
també en compte la reducció dels interessos al sis per cent, pagantne
ara lo vuyt y 'l nou y potser més.
Vostés son amos d'acceptar ó nó. Aquestas son las mevas condicions
irrevocables: si no agradan al senyor Noradell, ell dirá. Que 's recordi
que li he donat espera fins per tot l'Octubre vinent, y que, si no
cumpleix, seré 'l primer en rompre 'l foch.
--Peró, ¿quí garanteix á Don Marsal lo risch de que vosté li exigesca,
passat l'any, lo capital 'l dia menos pensat?
--No hi ha dubte qu' es risch á que 'l senyor Noradell estará exposat,
puig que ningú pot respondrer de lo que ha de venir. Lo que li puch dir
es que si paga 'ls interessos cap temor ha de tenir.
Lo senyor Pau, en sos cálculs, comptava que si bé poch hi havía de
guanyar ab las fincas de Rabós y d'Espolla, sortiría gananciós ab la
heretat de Masarach y la casa de Figueras; y com á no tardar lo resultat
definitiu havía d'ésser una venda general, se quedaría ell ab lo
patrimoni Noradell que hauría obtingut per menos de la mitat del seu
valor. Com ja possehía tres fincas en lo plá de Perelada que confrontan
ab las terras del más de Masarach, arrodoniría lo seu patrimoni, fentne
un dels més importants del Empordá. En quant á las vinyas d'Espolla y
Rabós se proposava reconstituhirlas ab ceps americans, Ripárias al plá,
Solonis als áspres, empeltats ab las mellors classes conegudas, y
plantantne més, de manera que en pochs anys, ne duplicaría 'l reddit.
En Francesch vegé, ab las paraulas resoltas del senyor Pau, qu' era
inútil d'insistir, que rés obtindría. Alashoras s'alsá, saludá, y lo
mateix negre l'acompanyá fins á la porta del pis.
Se 'n torná á Masarach á donar part del trist resultat de sa missió á D.
Marsal.
¡Quin desespero l'hereu Noradell al saber las exigencias del senyor
Maresch!
--¡No, de cap manera puch acceptar aytals condicions!... Aquest home 'm
vol acabar d'escanyar!...
Estava sol en sa cambra, sentat devant son escriptori, recolsat, lo cap
entre mans, lo mocador als ulls. --¡Quina desgracia, Deu meu!... oh! ma
posició es horrorosa!...
Entrá la Teresa. Al veurer son estimat espós tan postrat, corré envers
ell inquieta, asustada:
--Marsal!... qué tens?... qué 't passa?
--Teresa! Teresa meva!... no ho vulgas saber!... estich desesperat!... y
li contá las condicions y l'ultimatum del senyor Maresch... Hi ha homes
que no son homes!... son tigres!... aquest es assedegat de nostra
sanch!... la xuclará tota fins que no 'ns quedi una gota!... Oh! no vuy
pensarhi!... mon cap s'obra!...
La Teresa s'assentá al costat seu, li prengué las duas mans que posá
dins las séuas, y ab molta tendresa:
--Marsal! marit meu!... per l'amor de Deu, assosségat!... perqué tanta
desesperació!... ets cristiá!... tingas coratge; confiém ab la divina
Providencia, y nos ajudará!... Si lo que proposa lo senyor Maresch te
perjudica, no acceptarho.
--Com ho dius!... no acceptarho!... Més sabs que aquest home 'ns té lo
peu al coll!... qu' es primera y principal hipoteca!... que nostra sort
está en la seva má!
--¿No 't diu que pagant los interessos rés mourá contra nosaltres?
--Tú ho dius, Teresa ¿qui ho assegura?... y eixos interessos? d'hont los
traurém?... No veus l'estat llastimós de nostre patrimoni!
--Escolta, Marsal, reflexiona: ajudat dels consells de ton advocat, els
teus amichs verdaders, encara que en la desgracia pochs ne quedan per no
dir cap; nosaltres juntarém nostras oracions pera demanar á Deu que 't
dongui bon acert. Si per forsa has d'acceptar lo proposat pel senyor
Maresch, será tanta la economía en que viurém que no dubtis podrás pagar
los interessos.
--Mes Teresa: es possible que poguém víurer ab més economía que la que
vivím!
--Mira: á tu 't toca la economía rural: travalladors, feynas del camp
las més precisas, no dech dirtho; á nosaltres la economía doméstica...
¿No es veritat, filla meva?... la Mercé acabava d'entrar portant á son
pare la petaca que s'havía deixat damunt la taula del menjador.
--Sí, mamá... la economía doméstica... tant com voldrá; ja hi estich
feta; y ab molt gust.
--¿Veus, Marsal?... Mercé digas á ton pare que no volém qu' estiga
trist.
La Mercé, sentantse damunt los genolls de son pare, reblincant sos
brassos al entorn de son coll, li feu dos petons impregnats del més
tendre carinyo; y mitj séria mitj somrihent:
--Papá, sab?... no vuy aqueixa cara mal humorada... ó si no m'enfadaré y
no li faré cap més caricia... papá meu!... no estigui trist... la Mare
de Deu 'ns ajudará... Oh! la prego tant cada dia!...
--Si, filla meva; tú y ta mare sou los dos ángels d'aquesta llar!...
¡Qué seria de mi si no us tingués!... s'alsá y apretá las duas sobre son
cor, los ulls enterbolits de llágrimas... Ah! l'amor de la familia!...
que bó es!... ja pot venir la desgracia, la pobresa!... lligats per lo
sant afecte, sabrém soportarla ab coratge y resignació cristiana!
--¡Aixís m'agradas, Marsal; aixís vuy que 't revesteixis de valor pera
lluytar contra l'adversitat, no desconfiant de l'ajuda del Senyor! Ja
veus que possehim una riquesa envejosa que, ab tots los diners del mon
no 's pot adquirir: la salut; tots gracias á Deu ne tenim per vendrer;
mes, si 't deixes abatrer, la perdrás, y alashoras també la perdrém
nosaltres.
Entrá Da. Catarina, apoyada ab son bastonet: