disminuhit de més de la mitat de llur valor; un y altre eran hipotecats
per vuit mil duros, 'ls dos setze mil. La masada de Masarách, coneguda
per más Noradell, ab sa horta y casal, y la casa de Figueras, que podian
valer tot junt qüaranta mil duros, eran hipotecats per vint mil.
Aixís com los demés masos, mortas las vinyas, no donavan cap producte,
lo más de Masarách ab sos olivars, terras de conréu y uzerdars, podia
encara anar; mes tot lo réddit se fonia pera pagar contribucions é
interessos.
Dels censos, censals y parts de fruyt, no 's cobrava res.
Després de posada la situació del patrimoni en clar, trobá, en Marsal,
qu' era poch lo que 'ls hi quedava pera viurer; mes ab estalvi y travall
podria lligar 'ls dos caps; vindrian temps mellors; los grans y bestiar
aumentarian de preu; las vinyas, las del plá que li donavan encara algun
rahim, las reconstituhiria ab ceps americáns, ne faria una ayrola en la
horta, y ajudant Déu, podria encara deixar á sa filla Mercé un
pubillatge no despreciable pels hereus del Empordá.
La Teresa, després de reflexionar; preferí enterar sa filla de lo que
passava; deixantli ignorar l'orígen dels deutes, li feu entendrer qu'
eran molts, que la renda havia disminuhit y que calia estalviar.
Molt ben fet la Teresa de dirli: los pares poden amagar l'estat del
patrimoni als seus fills quan aquest está en alsa; mes quan está de
baixa, no ho deuhen ignorar pera reduhir llurs gastos y estalviar en
comú tot lo que 's pot.
Tots lo somnis daurats de la Mercé se desvaneixeren devant tant crudel
realitat; més, al veurer la fonda tristesa de sos pares, 's posa sobre
sí, redoblant de carinyo y d'estimació per ells.
Quan veya son pare capficat, neguitós, li deya somrihent:
--Papá, no estigui trist, no s'espanti; ja veurá quin hereu més rich se
casará ab mí.
--¡Ay, filla! han passat los temps dels casaments enamorats! avuy lo
diner ho fá tot; 's fan capítols y se 'n discuteixen las cláusulas punt
per punt: ¡l'amor y lo desinterés hi fan trista figura!
En Francesch, al considerar la situació precaria de la familia dels seus
benefactors, plé de delicadesa, volgué separarse d'ella, áduch que
ressentís una satisfacció interior, egoista, que no 's podia explicar,
més que 's comprén per l'amor naixent que li inspirava la Mercé. Hauria
volgut veurerla pobre com ell. ¡Oh! allavors sí que pot ser s'hauria
atrevit á estimarla ab alguna esperansa, á oferirli lo seu amor tant
recatat dins son cor com objecte sagrat d'adoració!
¡Pobre Francesch! ¡era ben á planyer! may sisquiera en sas miradas havia
donat á coneixer á la Mercé lo seu amor.
Somés, servial, atent, midava la distancia que 'l separava de la pubilla
Noradell.
Com podia endevinar aquella senyoreta, tant altiva encara que bondadosa,
que hagués inspirat tant gran amor á un pobre dependent de la casa,
orfe, sense posició, sens pervenir, tinguent solament per única riquesa
un cor noble, plé de sentiments exquisits.
Al proposar á 'n Marsal son intent:
--Nó, Francesch, nó; de cap manera vuy que 't separis de nosaltres; te
necessito ara més que may; travallarém junts á realsar la meva casa;
farém front á l'adversitat. Ets jove, Francesch, intel·ligent é
instruhit, necessitas ferte la posició que no tens y que, en nostra
desgracia no 't puch oferir; si per ton bé creus convenient separarte de
nosaltres, seria pera mí un cárrech de conciencia oposarmhi; á pesar del
afecte que 't tením, la teva ditxa val més qu' ell; nostres bons recorts
y agrahiment te seguirán per tot hont vagis; y si Deu vol que lluheixin
dias mellors pera nosaltres, recordat que assí trobarás sempre un amich
que 't reberá de cor... y li allargá la má.
En Francesch conmogut li apretá ab efusió.
--¡Nó, Don Marsal, nó!... ¡jo, separarme de vostés!... ¡may! L'afecte
que tenen pera mí jo l'tinch pera vostés! considero eixa casa com la
meva; disposi de mí, y crégui me trobaré molt ditxós de poguerlos
servir, contribuhint, ab ma bona voluntat, per lo que valga.
--Gracias, Francesch; t'ho agraheixo en nom meu y de ma familia.
Desde aquell dia, la Teresa y la Mercé, enteradas de la conversa tinguda
ab en Marsal, demostráren á 'n Francesch llur agrahiment, aumentant per
ell llurs carinyosas atencions.
Los pobres de Masarách no se ressentian pas del cambi de posició de
llurs benefactors de casa Noradell; si bé, las cantitats donadas en
almoyna no eran lo que avans; mes los malalts necessitosos eran sempre
socorreguts.
Prescindint d'aqueixas almoynas, la caritat en lo casal se feya 'l
divendres de cada setmana. Com la miseria creixia cada dia, la corrúa de
pobres que s'apilotava al pati de la casa era prou nombrosa.
Desde que Da. Catarina s'havia fet tant vella, la Mercé era la
encarregada de fer la caritat. A las nou del matí, baixava al peu de la
escala, portant una devantalada de moneda de coure; feya arrenglerar
tots 'ls pobres, donas, vells, criaturas d'un costat del pati, y de un á
un, al passar devant d'ella, 'ls hi donava una pessa de moneda.
Eixas caritats son una costúm en lo Empordá, y crech també en tota
nostra benvolguda terra catalana, que data de temps inmemorial y que 's
conserva encara en las casas ricas de pobles, de pagés y de ciutat. Eixa
bona obra no 's delega may al servey; la senyora principal de la casa es
sempre la que fá la almoyna.
Un dia, la Margarida que venia de missa matinal, portá á la Teresa un
recado de Mossen Esteva que en una casa de jornalers, á mitja horeta del
casal, hi havia una familia que passava necessitat. No poguent ella
anarhi, digué á sa filla, donantli una petita cantitat de moneda: ves,
tú mateixa; fes 't acompanyar per en Francesch, ja que ton pare es á
Figueras.
La Mercé prengué son parasol, 's posá un barret de palla ab vel vert,
vestit curt, un bastonet á la má; lleugera, tota contenta, entrá en lo
despaig de 'n Francesch.
--Francesch ¿me vol acompanyar?
--Ab molt gust, senyoreta; estich á las sevas ordes.
Era l'endemá de Sant Pere de Juny. Tota la matinada havia plogut; alguns
núvols, impel·lits per un ventijol fresquet, descubrian á claps un cel
blau per hont s'obrian pás los raigs d'un sol hermós. Dels blats,
uzerdars, de tot l'herbám dels camps s'exhalava una flayra humida, suáu,
aromatisada per la flor d'espinadella y de sarsaparrella que vorejan las
bardissas marjeneras. Las fullas dels arbres y garrollas degotan encara;
las gotas irisadas pel sol semblan brillants y rubís. Los rossinyols se
responen uns ab altres fentse á qui refilará mellor, mentres las
aurenetas volan com fletxas arrán dels camps florits de vermell y rosa
del trébol y trapadella.
En Francesch y la Mercé 's dirigiren envers la casa que habitava aquella
familia necessitada.
Atravessáren la riera, seguint un rato l'arbreda, trencáren, emprenguent
un caminet vorejat d'etzavaras, á fullas dentadas, enormes, de luxuriant
vegetació; puig se 'n veyan de floridas, ab llur canó esvelt y enlayrat
que 's termina per pedículs lleugers, elegants, casi horisontals que
portan flors com campanetas; de lluny sembla un colossal canalobre;
flors efímeras que aviat se mustigan. Com totas las liliáceas, lo florir
la etzavara es la seva mort. Ha estat molts anys pera desenrotllarse;
sas enormes fullas carnosas, dentadas d'espinas punxagudas, rodejan y
protejeixen lo terrible punyal del centre, que lentament se va obrint
pera donar pás al colossal espárrech, 'l qual creix fins á tres y quatre
metres; allavors floreix, grana, y flor y planta se corsecan; llur
missió ja es acabada: ans de morir ha esparramat la grana per la
bardissa; l'any vinent ne sortirá un' ayrola... la naturalesa 's riu de
la mort.
Tot camí fent, parlavan de l'anyada, de la hermosura dels blats qu'
estavan en plena sega, de las floretas dels camps que 's veyan per tot
arréu.
--¿Li agradan las flors? Francesch.
--¡Si m'agradan!... son las mevas amigas, las mevas confidentas.
--¿Qué 'ls hi confia?
--Que son hermosíssimas, que estich enamorat d'ellas.
--¿Qué li responen?
--Rés... sols com encara que hermosas son bonas y compassivas, me
regalan per recompensa, una aroma més exquisita de llur fragancia, y
aixó 'm satisfá.
La Mercé tota pensativa anava cullint blauets, y ensenyant un blauet á
'n Francesch:
--Veu, en lo jardí tením flors per cert molt bonicas; més aquesta val
més que totas: miris sas petals ¡que finas! ¡que ben retalladas, ab sas
etaminas erissadas! cap té un blau tan pur. Es tant comuna que no 'n fem
cas; més si fos rara, seria inapreciable... y tot parlant ne feya un pom
barrejat ab rosellas y espigas que 's posá al barret de palla, y un
altre ramet que doná á 'n Francesch:
--Tingui... en recompensa del cuydado que ha tingut de ma tórtora...
encara que no ho mereix gayre.
--¿Per qué? Mercé.
--Perque desde qu' he tornat de Figueras sembla que s'estima més á vosté
qu' á mí.
--N'ho cregui: vosté es sempre l'estimada.
--Qu' ha fet pera tenirla tan amanyaguida?... tant esquerpa qu' era
avans per vosté!... Miris que 'n tindré gelosía.
--N'ho sé... capritxo de tórtora.
Després d'una pausa, la Mercé, recordantse del generós procediment de 'n
Francesch en la conversa que havia tingut ab son pare, li digué:
--Francesch, ja qu' es vosté tant bon amich nostre, m'atreveixo á
demanarli un favor.
--Disposi de mí, Mercé, en tot lo que puga servirla.
--Nó, no se 'n pot dir, si vosté vol, un favor: es casi una
confidencia...
En Francesch 's torná roig, y son cor comensá á glatir més que del
compte.
Donchs, bé. ¿Vosté coneix la familia Maresch que viu á Castelló?
--Particularment, no senyora; més sé qu' es una familia vinguda de poch
de la illa de Cuba, molt acaudalada, haguent fet segons dihuen, en
aquella terra, una gran fortuna. Se compón del pare, la mare y de un
fill, jove de uns 25 anys.
--¿Vosté coneix aquest jove?
--Nó, senyora.
--Donchs, Francesch, fassi sa coneixensa y díguim que 'n pensa. Est jove
fou pera mí molt obsequiós, l'hivern passat, en lo ball del cassino, al
qual assistí jo per primera vegada. Cada vegada que 'ns veya á Figueras,
ab la mamá, al sortir de missa ó á passeig, 'ns venia á saludar... no
m'desagrada; més, ans de sentir per ell simpatía, voldria coneixel un
xich més.
En Francesch, pálit, conmogut, li digué:
--Está molt bé; cumpliré l'encárrech.
--¡Sí!... li quedaré agrahida.
No hi ha dubte que la Mercé ni suspita tenia del sentiment que havia
inspirat á 'n Francesch, y no deixa d'esser singular: la dona es tant
perspicás en tot lo que atany lo cor humá, majorment quant aqueix cor
glateix per ella! Més, en aixó, s'ha de considerar lo carácter reservat
y respectuós de 'n Francesch, sa humilitat, sa timidés, sa pobresa, la
distancia que lo separava de la pubilla Noradell. Ell, deixarli coneixer
lo seu amor!... ¡jamay! Se considerava felís d'estimarla; tenia tancada
sa imatge dins son cor, l'adorava en cult fervorós, murmurant, en sas
pregarias, y confonent lo nom de sa Mercé ab lo nom de la Verge. Aixó 'l
satisfeya: lo seu amor era massa pur, massa místich, pera exposarlo á un
desengany que ben cert li causaria gran desespero. L'amistat, la
simpatía, lo bon afecte que li tenia la Mercé, lo contentavan.
Arribáren á la casa, y després de feta la almoyna s'entornaren, seguint
lo mateix camí.
En Francesch era trist, pensatiu, responent á penas á las preguntas de
la Mercé, quina, atribuhint sa tristesa al quadro de pobresa d'aquella
familia desgraciada que acabavan de socorrer, li digué:
--Ha vist, Francesch, quanta miséria?... ¡pobre gent! ¡son ben á
planyer!... lo que 'm dol es de no poguerlos aliviar com jo voldria.
--Mercé, vosté es un ángel de caritat.
--No tant, Francesch: faig lo bé, primer perqué es la obligació de tot
bon cristiá, y en segon lloch perqué la caritat porta la ditxa. Ja veu
que, al ferla, s'hi barreja un petit sentiment d'egoisme, y que de cap
manera puch esser un angel.
--Pera mí lo es, Mercé, y desitjo de tot cor que sas bonas obras la
fassin ditxosa com 's mereix.
Ho digué conmogut, ab un tó singular, baixant los ulls, molt pálit...
¡qué depressa bategava son cor!
La Mercé se 'l mirá, de eixa mirada escrutadora com si volgués llegir lo
seu pensament íntim. Es ben cert que si no hagués sigut absorvida per lo
recort del jove Maresch, la emoció de 'n Francesch li hauría potser fet
endevinar lo secret que aquest volia tenir tant recatat. No obstant sa
turbació no li passa desapercebuda; mes hem de creurer que l'atribuhí al
seu bon afecte y exquisita sensibilitat, ja que li respongué:
--Gracias, Francesch, per l'interés y estimació que 'ns té; cregui que
tant jo com mos pares, li desitjém lo mateix.
A poca distancia ans d'arribar al casal, vegéren una tartana parada
devant lo portal reixat de la horta, y un senyor foraster que enrahonava
ab en Marsal. En Francesch al passar los saludá, entrá al mas pera donar
ordes á 'n Rafel, lo masober.
La Mercé doná una volta per no esser vista, pujá á casa seva per la
porteta del jardí.
Al entrar á la sala, trobá sa mare, un brodat entre mans, seguda al
costat de la seva sogra que feya mitja. Després de contar sa visita
caritativa, pintant la pobresa y necessitat d'aquella familia que venia
de socorrer; vegent sa mare trista y callada, s'assentá en cadira baixa,
prengué lo coixí de fer puntas que apoyá devant d'ella sobre lo
respatller d'una cadireta, y, ab sos dits, aparellá los boixets,
plantant agullas, continuant unas hermosas puntas que destinava á unas
tovallas del altar de Sant Joseph, de la iglesieta de Masarách.
## XIII
L'hereu Noradell era sempre diputat, encara que estava ben resolt á no
tornar mes á Madrit. No s'atrevía á presentar sa dimissió per lo dir de
la gent, y molt més per no despertar sospitas sobre la trista situació
del seu patrimoni.
Rebía cartas dels capitosos del partit moderat incitantlo á venir ocupar
son lloch á las Corts, sobretot per la votació de qüestions importants
al partit.
Altres mals de cap tenia lo diputat empordanés.
Los seus acreedors, al veurer l'estat fatal de las vinyas del patrimoni
Noradell que representavan la garantida hipotecaria de las cantitats
prestadas, demanavan la devolució de llur capital.
Si bé los masos d'Espolla y de Rabós eran posats en venda, no 's
presentava cap comprador; ¡que 's cas de presentarse! qui confia sos
capitals á la terra abuy dia aixafada per los tributs onerosos que pesan
sobre d'ella. La terra, per nostres economistas de Madrit es la vaca de
llet que 'ls ha d'alimentar; ¡be 'ls estiran y expremeixen aquellas
llanguidas mamellas!... pero, ¡desgraciats! no vehuen que lo dia que no
ragin será lo dia de _finis Hispaniae_; més, poch se 'ls ne dona; podrán
dir: ¡després de nosaltres vinga lo Diluvi!...
En Marsal se veya amenassat de judicis executius; y si s'hi ficava lo
Tribunal no n'hi hauría prou pera cubrir los deutes, ab risch de veures
la heretat de Masarách molt compromesa.
Eixa situació li donava fonda pena, puig que veya lo dificultós de
sortir d'aquest apuro.
Tota la familia estava entristida. La Teresa y la Mercé demanavan ab
fervor á la Verge Santíssima que no 'ls desamparés.
Sols Da. Catarina conservava son carácter de sempre, ben humorada, é
indiferenta, puig que res sabía, res li havian dit per no entristir los
pochs anys de vida que li restavan á passar en aquest món.
En Joan, la Margarida, los masobers, no deixavan de veurer la tristesa
de llurs amos per las penas degudas al estat aflictiu de la casa; tots
ne tenian gran sentiment.
L'hereu Noradell que 's veya apretat per acreedors impacients,
atormentat per llurs exigencias y amenassas, li semblá que si en lloch
de tenir tants gossos de presa, ne tingués solament un, encara que li
costés un sacrifici, viuría ab més tranquilitat; puig lo que ofenia sa
dignitat y l'incomodava més, era de raurer ab gent de mala educació y de
maneras grosseras. Pensá donchs á unificar sos deutes, es á dir,
encargarlos á una sola má.
Fins ara havia poch ó molt pagat los interessos, puig que lo poch vi que
feya 's pagava á bon preu; pero tremolava al pensar que d'aquí prop,
potser l'any vinent, li sería impossible cumplir ab los seus acreedors.
Si encara lo bestiar, l'oli, los grans se venessen bé; mes no era pas lo
cas: l'oli qu' avans los tractats de comers 's venia á onze y dotze
pessetas mallal, ara 's venia á set y vuyt pessetas; lo blat de vint y
dos pessetas ha baixat á catorze. En Rafel, lo masober tenia un floreig
de xays ben grassos que en altre temps haurian valgut vint y dos
pessetas, y avuy tot lo més si 'n trauria tretze de cada hú; y encara no
tenian comprador. Lo mateix succehía ab lo bestiar boví gras, etc..
Aquest era 'l resultat de la terrible crisis agrícola que afecta lo
país, crisis suscitada per los tractats de comers. Los productes de la
terra no podían lluytar ab los de nacions més ricas y poderosas que la
nostra.
Lo diputat empordanés amagava sa vergonyosa posició tant com podía; no
volía perdre lo seu prestigi ab sos electors, y sobretot ab sos amichs
polítichs de Madrit qui lo consideravan sempre com lo eloqüent y fastuós
diputat catalá.
¡Que n'es de fondo lo seu contagi madrileny! ¡com s'ha insinuat en sas
venas! Ni la presencia de sa familia atribulada, ni lo recort dels
consells tant sabis del seu pare en son llit de mort, ni la vista de sa
llar, de sa terra catalana, ni las causas amargas de sa ruina, li fan
oblidar sa vida política! A pesar de tantas desgracias, encara hi pensa!
Feya esforsos de flaquesa per no deixar coneixer la trista posició en
que 's trobava. Mes á Figueras y sa comarca aviat tot se sab. n'era dels
Noradells com de molts propietaris del Empordá de anomenada, tronats; se
senyalavan ab lo dit.
Los acreedors y usurers, com llops famolenchs, esperavan tirarse aviat
sobre llur víctima, comprant per quatre lo que valia vuyt y ferhi llur
negoci de sempre.
Lo senyor foraster ab qui enrahonava en Marsal, al passar la Mercé, era
un d'aquells usurers que venia á proposarli la compra de las heretats de
Rabós y d'Espolla per menos del valor dels crédits que pesavan sobre
d'ellas.
Quan lo patrimoni del propietari comensa á trontollar, socavat qu' es
pels deutes; quan ha firmat lo primer debitori y ab aquest d'altres;
quan comensa á ésser prés de las angústias de la lluyta per la
existencia, de las congoixas del negre pervenir, allavors se veuhen
arribar de totas parts los tiburons que 's tiran sobre llur desgraciada
víctima ja mitj ofegada, estiragonsant y disputantse sos membres;
prestamistas, usurers, capitalistas sense conciencia, tots hi volen
part, tots van per acabarlo d'escanyar.
En lo temps que vivím, mentres durin los fatals tractats de comers fets
per nostres gobernants de Madrit, la crisis industrial y agrícola se
fará cada dia més aguda.
Lo propietari té d'acudir á sas obligacions, y com son patrimoni no li
dona prou, deu forsosament enmanllevar, esperant un any mellor que no ve
may ni pot venir; comensa á pagar crescuts interessos que fan com la
bola de neu; venen malas anyadas, la filoxera, lo desprestigi dels
fruyts de la terra, l'abaratura del bestiar... quan se desperta ja no hi
es á temps, contempla ab horror lo pervenir, se li presenta lo fantasma
esglayador de sa ruina... l'home religiós que te fé sab resignarse no
desesperant de la Providencia; l'home que no té creencias se desespera,
se torna boig y se clava un tiro.
La pau, la tranquilitat de la familia Noradell, de aquella familia de
bé, tan caritativa, tan estimada de la gent de la comarca, tan honrada,
tan ben vista en lo Empordá, se veya atribulada, de algun temps en
aquesta part, per tristesas y sobressalts.
En Marsal portava una vida retirada; no sortía gayre; anava á Figueras,
quan no 'n podia prescindir, pera no exposarse á topar ab acreedors.
En Francesch era l'home sempre disposat pera servir la familia,
ajudarla, fer diligencias necessarias, pagar interessos, demanar espera,
lo que repugnava á la dignitat d'en Marsal qui menyspreuhava la cobdicia
d'aquells homes que negocian ab lo diner.
## XIV
En Francesch cumplí l'encárrech que li havia donat la Mercé. Aná á
Castelló per informarse de la familia Maresch.
Lo senyor Pau Maresch era fill del poblet marítim del Estartit que 's
troba al extrém de la serra de Mont-Grís, al peu dels colossals grahóns
anomenats d'Anibal. En los temps remots eixos grahóns se prolongavan
dins mar formant un cap que, ab lo cap de Creus, enclohía l'extensa
badía de Rosas y abrigava la platja del Estartit. Un cataclisme escabotá
lo cap de Mont-Grís que s'enfonsá dins l'abisme, deixant en fora restos
de sa massa granítica que sobre-surten del aygua: las illas Medas. Lo
trench va donar pás á las onas que van socavant las timbas; de manera
que avuy una fondaria de cent brassas y una amplaria de cinch kilómetres
separa las illas Medas del continent.
Eix cataclisme degué sens dubte coincidir ab l'enfonsament de la
Atlántida de que nos parla Platon y nostre poeta catalá, en Verdaguer.
Si lo poblet del Estartit existía en aquell temps, las condicions de sa
platja eran altras que las que té avuy dia. Abrigat de tramontana pel
cap de Mont-Grís havia d'ésser un port de refugi gens despreciable per
los barcos que fugian del mal temps, si tota vegada hi havia barcos en
aquella época remota, pot ser prehistórica.
Ara l'Estartit apenas arresserat de la tramontana es poblet de pescadors
que viuhen de la pesca.
La caseta hont havia nascut lo Senyor Pau, en Pauet, que li deyan al
Estartit, se troba al cap de vall del carrer únich que segueix la
platja. Caseta aixerida, petiteta, baixeta, blanca com un colom, sens
pis, per sostre 'l teulat. Al entrar, una estancia enrajolada, xarxas,
rems, velas, samals, cabassets de palangre, nansas de vim etc., etc., lo
tot arrambat al entorn, prou desordenat; s'hi respira aquell baf
peculiar, de salobra y quitrá que 's desprén dels arreus de pesca. Duas
cambras á dreta y esquerra ab llits de posts, márfagas y matalassos
rublerts d'algas marinas ressecadas. De cuyna no n'hi ha: un fogó
portátil que 's treu á fora quan fa bó, que s'entra al pas de la porta
forana quan plou, serveix pera fer coure lo ranxo. A deu passos de la
casa, lo llahut tirat en terra, ben amarrat á una estaca.
Lo senyor Pau tenía pare, mare, dos oncles, tots de pobresa, cohabitant
en la mateixa caseta, vivint de llur pesca, patint fret, calor y gana.
En Pauet, á 17 anys, tip de miseria y privacions, feu com molts catalans
de la costa; aná á la illa de Cuba, pobre, sense un quarto á la butxaca;
mes ferreny, de bona voluntat, avispat, l'ull viu, ben resolt á
guanyarse la vida, á fer fortuna en aquella terra ó bé deixarhi sa
carcanada.
Avisá á sos pares del seu intent. Un dia d'hivern aná á Rosas; se llogá
de criat en un vapor que de Marsella anava á Barcelona y á las Antillas.
D' eixa manera pogué fer la travessía de franch.
A la Habana entrá de criat en una fonda sense guanyar rés; no més s'hi
atipava. Als sis mesos d'estarhi, digué al seu amo que aquella vida
casulana no s'avenía ab la seva activitat; qu' era jove, tenia bona
salut y que volia probar d'enginyarse pera guanyar quartos. L'amo de la
fonda li doná bons consells, alguna recomanació, puig lo tenia per bon
xicot, y lo mellor vint pesos pera comensar.
Ab vint duros á la butxaca en Pauet se vegé tan rich com en Xifré.
Sería molt llarch é interessant de contar de la manera que sabé
enginyarse pera arreplegarse un capitalet. Com no era gens tonto ho
lográ aviat. Comprá bestiar boví, fent viatges á Montevideo; embarcava
las pells pera Barcelona; aná á St. Domingo, á las costas de Guinea,
traficant ab barcos negrers, perdé y refé son capital; mes fou tant lo
seu afany y constancia al travall que per fí 's vegé ab una fortuneta.
Allavors se dedicá exclusivament al comers de pells. La major part
d'aquells munts de pells que 's veyan á la riba del moll de Barcelona,
eran enviats per ell.
Consolidada sa casa de comers, feu com tots los catalans que la
necessitat obliga á deixar la patria, fou prés d'anyoransa, del gran
desitg de revéurer sa terra, lo cloquer del seu poble, los parents y
amichs que hi ha deixat.