Marsal. La Teresa sobretot no podia ferse á viurer separada del seu
marit; estava presa altra vegada de inquietut; se sentia invadida de
tristesa; cada vegada que 'l correo li portava carta de 'n Marsal, tenia
un sobresalt com quan se pressent una desgracia. Tremolava per son
estimat espós... saberlo tant lluny, sol en aquella gran capital, vivint
á la fonda, separat de sas costúms, del carinyós cuydado de sa
familia!... ell, tant mimat, tant ben servit, tant acostumat á las
caricias de sa filla, al afecte entranyable de sa Teresa, al ben estar
de casa, del seu _home_, com dihuen los inglesos!... si cau malalt ¿qui
'l cuydará?... Reflexions totas que 'ns fan coneixer los sentiments
bondadosos de la Teresa y son gran afecte pel seu marit.
Ella no 's feya cárrech de las exigencias, dels debers que imposa la
honra de representar 'l pais en las Corts de Madrit. Son espós no li
havia de donar tants cuydados, ni cap motiu de tristesa; ja no era á
planyer; puig que ja comensava á ferse á la vida madrilenya; ja hi era
encarrilat.
En Marsal feya un mes qu' era á Madrit; se havia fet amichs; fou
presentat en los salons de alt tó, seduhit per las costúms elegants, la
distingida franquesa de la alta societat. Insensiblement perdé sa
rigidés, sa enteresa catalana, y sense adonarsen entrá de plé en las
costúms madrilenyas y 's trobá afiliat al partit conservador, atret per
los afalachs dels caps d'aquell partit.
L'hereu Noradell tenía talent; 's feu coneixer prenguent la paraula al
Congrés pera defensar ab lógica y eloqüencia las questions económicas y
agrícolas que afectavan á Catalunya. Rebé indistinctament felicitacions
de molts diputats y, desde aquell dia, adquirí en las Corts una
importancia merescuda.
En Marsal 's feu molts amichs, quins, com en lo Empordá, explotavan son
carácter generós y desinteressat. De sa vida havia posat los peus á la
Bolsa; hi aná primer per curiositat; probá alguna jugada que li surtí
bé; hi prengué afició; lo mateix que en lo Bacarrá y Trenta y quaranta
que 's jugava cada nit en son Cassino. Lo resultat fou que perdé sumas
importants.
Entonat de la consideració que gosava en la alta societat madrilenya,
deixá la fonda hont vivia y llogá un primer pis en lo carrer de Alcalá
(un dels carrers més luxosos y més céntrich de Madrit), de estancias
espayosas: lo feu moblar ab molt gust y riquesa; comprá una hermosa
carretela y tres caballs de preu; prengué cuyner, criat, lacayo y
cotxero.
Los seus salons foren lo punt de reunió de sos amichs y correligionaris
del partit conservador, á qui donava opíparos y luxosos convits que
s'acabavan en lo saló de joch, fins que l'alba clarejava.
Un dematí que la Teresa y sa filla 's passejavan al jardí, cullint flors
per l'altar de la iglesia de Mararách, lo carter 'ls hi portá una carta
de 'n Marsal, que feu ressentir á la Teresa una conmoció involuntaria.
--Ay, mamá, ¡una carta del papá!... ¿perqué no l'obra?
¿Com s'explica eixa dolorosa impressió que 's ressent al rebrer una
carta, un telégrama, que fa pressentir una mala nova? Sembla que 's
desprén d'ella un fluit que dimana del sér estimat. s'obra la carta,
tremolant, y raras vegadas 'l pressentiment nos enganya.
La Teresa, en lloch d'obrir la carta, entrá dins sa cambra pera
comprimir los glatits del seu cor. May cap carta de 'n Marsal li havia
produhit aytal impressió. --Vés, digué á sa filla, ves al oratori á
pregar la Verge; jo vindré d'aquí un rato... tancá la porta de la
cambra, s'agenollá sobre 'l reclinatori, alsá 'ls ulls com per implorar
l'auxili del Cel, obrí la carta y llegí:
"Estimada esposa: ha arribat l'hora de cumplir la promesa que us vaig
fer de venir á Madrit... li contava son cambi de vida, la casa que
habitava, lo luxo dels seus salons, de son servey... Aquí trobarás un
palau digne de tú y de ma filla... reberéu las visitas de las familias
ricas y aristocráticas que m'honran ab llur amistat. No vuy que siguéu
enterradas en vida en aquest recó de món de Masarách... Ma mare es prou
ferrenya pera empendrer lo viatge... Nostra renda 'ns permet de viure á
Madrit gran part del any, fins que 's tanquin las Corts... Deixa á 'n
Francesch lo cuydar 'l patrimoni; feu vostres preparatius; fixam lo dia
de la marxa; feus acompanyar per en Francesch fins á Barcelona, y
després d'alguns dias de descáns (en la ciutat comtal), seguirém junts
cap á Madrit."
¡Quina carta més freda! ¡quín cambi!... que s'ha fet aquell carinyo tant
afectuós de 'n Marsal per sa mare, sa esposa y sa filla que tant
rebossava en sas cartas!... ¡aquella anyoransa de la vida de familia!...
Ara 's veu que una idea sols 'l domina, idea d'orgull, de vanitat, de
volguer figurar. Se coneix que 'l seu cor, al contacte d'aquella
societat de que parla, se li ha mitj glassat.
Llegida la carta, la Teresa exhalá un sospir, sospir de resignació á la
voluntat del seu marit y de congoixa, de temor com si pressentís un
perill, una desgracia que 'ls rodejava... ¡Deu meu! ¡Deu meu!
¡ampareulo! ¡y amparéunos!
Aixugats sos ulls, entrá al oratori. La Mercé orava; ella se postrá al
costat seu. Moment després sortiren las dos.
--Té, llegeix.
--¡Mamá!... ¡quina sorpresa!... ¡anirém á Madrit!... ¡ay! ¡que
contenta!... y vosté... ¿perqué es trista?... ¡vosté ha plorat!... ¡mamá
meva!... ¿que té?... y l'abrassá ab tendresa.
Res, filla meva: farém lo que ordena ton pare. Aném ho dir á ta padrina.
Da. Catarina sentada en sa cadira de brassos, á prop de la xemeneya del
menjador, feya las minvadas de la puntera de sa mitja; tenia sos peus
apoyats sobre un coixí, y al costat seu, damunt una cadira, dormia un
gat angorá, l'estimat de la padrina.
--Mare, miris que diu en Marsal... qu' hem d'anar tots á Madrit.
--Y vosté també ha de venir, digué la Mercé.
La padrina 's tragué las ulleras de sobre 'l nas que ficá ab calma dins
llur estoig; posá la mitja damunt sa falda; alsá 'l cap y los ulls
envers sa nora y fillola:
--¿Qué?... ¿que 'm dihéu de Madrit?... ¿que no está bó, en Marsal?
Allavors la Teresa li repetí, alsant mes la veu, á cau d'orella.
--¡Jo!... ¡á Madrit!... ¡á la meva edat!... ¡corre 'l mon!... ¡nó!...
¡nó!...
Deixaume acabar mos dias aquí ab en Joan y la Margarida... ¡lo deixar
eixa terra seria ma mort!... Sembla que mon fill ha perdut 'l seny de
volguer feros anar á Madrit, á la Cort!... Ay, ¡pobre casa!... ni
vostres avis ni vostres passats han abandonat may eixa llar; perxó la
casa Noradell ha pogut sempre portar lo cap alt. ¡Nó!... ¡nó! Teresa, no
comptéu ab mí... y ab lo mocador s'aixugá una llágrima que li lliscava
galta avall.
¡Que 'n tenia de rahó, Da. Catarina!... ¡Oh! sí, la Teresa pensava com
ella; coneixia á son marit, lo veya del tot ficat en una vida de luxo,
volguent posarse al nivell de la gent de alta fortuna; lo veya víctima
de son desprendiment, de sa generositat... ¿Qu' era 'l patrimoni
Noradell pera lluytar ab lo luxo y la riquesa d'aquells magnats de la
Cort?... ¡Un patrimoni empordanés volguer 'ls hi fer cara!... ¡quin
atreviment!... lo topí de terra contre lo topí de ferro de la faula...
s'havia d'estrellar en cinch mil trossos!
Per xó la Teresa, d'una part, desitjava anar á Madrit pera guiar en
Marsal y detenirlo en lo camí relliscós que havia prés, en risch de
comprometrer seriament lo seu patrimoni.
## XI
Eran á primers d'Abril. La naturalesa s'extremía al rebrer l'alenada de
la primavera.
Los capolls dels sálzers son los primers que comensan á esbadarse;
l'arbreda prén un tó groguench que cada dia 's va apropant á verdós.
L'herbám y floretas dels marges y pradas tráucan lo cap en mitj de la
fullaraca del ivern cayguda dels arbres. L'humil viola boscana ja ha
perdut son aroma desde la Mare de Déu de Mars. La blanca margaridoya
espelleix per tot arréu.
La naturalesa comensa á vestirse de sas ricas joyas, de sa tendra
verdor. ¡Qu' hermosas son las matinadas! ¡quin refilar 'ls aucells! Ja
van arribant las aurenetas; son las mateixas del any passat que nian al
casal, sota la teulada y als sostres dels graners. Los reytóns y los
tórts han fugit; ja 's vehuen pinsáns y lluhers; ja 's sent al horta y
per las bardissas de la riera la veu del rossinyol, veu un poch apagada
perqué las nits son encara fredas; mes prompte comensará á fer son niu,
y alashoras, ab quins refilets celebrará sa lluna de mel!
Un matí, la Teresa y la Mercé, acompanyadas per en Francesch dirigiren
llur passejada envers la vinya de la Riera, mes propeta del más.
Trobáren en Joan sentat á sobre un marge, lo bigós entre camas, trist,
pensatiu. Al veurer venir sas senyoras mestressas s'aixecá, aná envers
ellas, traguentse la barretina, saludantlas:
--Bons dias tingan... son un poch matineras.
--Bon dia, Joan... sembla que estéu tot capficat ¿qué hi ha de nou?
--¡Ay! ¡mi senyora! ¡no veu com tenim las vinyas! ja haurian de tenir un
pam de brot, y per ara no 's veu cap senyal; los brots que surten son
escanyolits, y la major part dels ceps podats del any passat no
brotan... ¡dolenta malura haurán agafat!
--Totas las vinyas del terme son aixís, digué 'n Francesch; dihuen qu'
es la filoxera.
--¿La filoxera?... ¡Déu nos 'n guart! respongué 'n Joan. Dihuen qu' allá
hont passa, la vinya queda com cremada, morta tot arréu.
--Joan, m'ho temo molt... Déu vulga que no sia.
--Vosté, Francesch, ¿ha vist vinyas filoxeradas?
--Si senyora, en lo terme de Mollet y Sant Climent.
--¿Y en nostras vinyas de Rabós y Espolla?
--També son malaltas; 's diu si son filoxeradas. Vosté sab que fá pochs
dias lo Gobern ha instituit á Figueras una junta de defensa; si li está
bé, demá iré á donarli part.
La Teresa no li respongué sumida qu' estava per las reflexions que
s'apilotavan en son esperit.
Continuaren llur passeig, pensatius, silenciosos; mirant, examinant
detingudament los ceps, vegent lo raquitisme de las brotadas.
Al tornarsen al casal, la Teresa, sempre absorvida per lo mateix
pensament, digué:
--Vol dir, Francesch, qu' eixa malura es la filoxera?
--Senyora, aixís ho dihuen: lo senyor Mateu, d'Espolla, me feu veurer
l'altre dia un' arrel ab lo microscopi, que n'era rublerta.
--Francesch, se 'n ha de ben assegurar: vagi demá á Figueras per avisar
la junta de defensa. Si es la filoxera farém fer tots los remeys
indicats per la ciencia pera atacarla y destruhirla.
Pochs dias després d'haver anat en Francesch avisar la Junta de defensa,
vingué á Masarách una colla de peons manats y dirigits per un senyor
desconegut al pais qui, contentanse sols de fer avisar, per l'alcalde,
lo propietari de la vinya, y sense cap mirament, feya arrancar de sol
arrel y xeringar á alta dosis de súlfur de carbono los ceps per a
matarlos més aviat. ¡Quin dol! ¡quina tristor los pagesos! En Joan
s'arrancava 'ls pochs cabells blanchs que té al clatell, al veurer que
aquells sayóns destruhian sens pietat la vinya de la Riera, la nina del
seu ull, qu' ell havia plantat dels ceps mellors que feyan uns rahims
tant dolsos!... Corré al casal: ¡senyora! ¡senyora! la vinya de la Riera
es tota arrancada y cremadas arrels y rabassas... fan seguir las vinyas
tot arréu... ¡quina calamitat!... ¡aixó no 's pot permetrer!
Bé prou ho veya la Teresa; mes rés hi podia fer: aquella gent obravan
per orde del delegat del Gobern.
Los pagessos al veurer destruhir llurs vinyas malehian gobern y
autoritats que feyan fer aytal desgavell. Un búm búm tempestuós, rabiós,
recorregué los pobles. Vinyaters y jornalers enfurismats anaban á trobar
llurs alcaldes: --¿qui ha donat aytals ordes? deya un --'l que
s'atreveixi á entrar á la meua vinya, deya un altre, ¡li aixafo 'l cap!
--m'han arrancat la meva hont malgrat la malura podia encara donarme
mitja cullita! etc., etc.. Tot eran clams y amenassas... Anavan en
tropell á demanar al delegat castellá que, per l'amor de Déu y dels
sants, desistís de fer fer tan solemne disbarat. Aquest responia que no
feya mes que cumplir las ordes formals del gobernador y junta de
defensa.
--¿Qui m'indemnisará? deya un.
--¿D' hont vindrán las missas? deya un altre.
--_Eso ya se arreglará despues_.
--¡Cá! aixó son qüentos... ¡vosté 'ns enganya!
La gent enrabiada s'armá de garrots y escopetas; los arrancayres,
xeringayres y aquell senyor particular hagueren de fugir.
La Teresa escrigué al seu marit enterantlo de tot: "las vinyas, lo
principal réddit del patrimoni s'anavan á morir víctimas de la
filoxera!... ¡que será del patrimoni Noradell!... Nó; Marsal, nó: en
lloch d'anar nosaltras á Madrit, ets tú qu' has de venir. Deixaho tot;
lo perill es gran; los propietaris del Empordá están tots alarmats;
dihuen que si 'l mal no 's pot deturar tením vinyas tot lo més per un
any. Te posarás al front dels viticultors del pais; cercaréu un remey...
¡Déu vulga que 'l trobéu!... Considera, Marsal, que si 'ns falta 'l vi
tindrém que reduhir molt y molt los gastos, concretantse á viurer assí
ab molta economía. ¡Déu meu! Marsal, ¡qu' estich jo trista!... ¡no sé
perqué ho veig tot de color negra!... ¡desde qu' estás fora qu' ha fugit
per mí l'alegria! ¡quan 'm trobo sola las llágrimas humitejan los meus
ulls!... ¡mos pensaments, mos recorts atravessan l'espay volant envers
tú!... ¡Deixat, Marsal, de política, de Madrit; vina prop de ta mare, de
ta filla, de ta esposa que tant t'estiman!"
Eixa carta arribá en mans de 'n Marsal á las deu de la nit, en mitj d'un
brillant convit que donava á sos amichs diputats pera celebrar lo triomf
que havia obtingut, lo dia anterior, en un eloqüent discurs que
pronunciá al Congrés contra la política lliure cambista del ministeri.
Lo sopar fou expléndit. Los convidats, uns quatorze, tots amichs
polítichs de 'n Marsal. La conversa fou casi sempre de política.
Al sortir del menjador passáren al saló (il·luminat á giorno). Prés lo
café, savorejant richs cigarros, entráren al saló de joch; 's jogá al
trenta y quaranta fins á las quatre del matí. En Marsal perdé aquella
nit més de quatre mil duros.
Los convidats s'havian retirat. Al trobarse sol, l'hereu Noradell, entrá
en sa cambra; lo seu cap bullia; sas mans cremavan. Obrí 'l balcó per'
aspirar l'oreig del matí.
La claror del alba dona als núvols un tó rogench pálit que
insensiblement 's torna vermell més encés. Desde 'l balcó veu, negada de
foscor, en líneas y massas confússas, tota la llargária del ampla carrer
d'Alcalá, descubrint un tros d'arbrat del passeig de la Castellana.
Los fanals del gas 's van apagant successivament. Carros d'hortelans, ab
llur fanalet encara encés fan retrunyer lo carrer de llur pesat
trontoll. Traballadors y manobres passan, en grupos, depressa, anant á
llur feyna; molts d'ells 's deturan á la cantonada, devant d'una taula
hont crema un llumet; hi menjan una rosquilla y vehuen llur copeta
d'ayguardent.
En Marsal tancá 'l balcó, 's sentá en una butaca, posá la lámpara damunt
la taula, obrí la carta de la Teresa y llegí.
La soptada invasió filoxérica en las vinyas del seu patrimoni lo deixá
espalmat. Estava molt ben enterat dels progressos que feya la filoxera
en las provincias del Mitjdia de Fransa y en lo vehí Rosselló. Com
molts, creya que 'ls Pyrineus serian una barrera que no la deixarian
passar. Coneixia lo impotent dels esforsos y remeys que s'havian fet
fins ara en los paisos invadits. Vegé sas vinyas tant ufanas mortas,
corsecadas. ¡Quin desengany més amarch!... Las reflexions de sa esposa,
lo porvenir, las obligacions que havia contret, sas pérduas de Bolsa y
de joch... ¡Oh! ¡no!... ¡es imposible tanta desgracia! ¡lo meu cap
s'obra!... segut, recolsat, damunt sa taula d'escriurer, lo comprimia ab
sas mans convulsivas. May lo quadro de sa trista posició se li havia
presentat ab tanta realitat.
Se ficá al llit sense poguer conseguir la són. --¿Qué fer?... ¿anarhi
tot seguit?... sí, ho cal... mes no es tanta la premura... ademés que
res hi podria fer; lo mal ha de seguir son curs. Escriuré á 'n Francesch
que fassi lo que fan los demés propietaris, que combati la filoxera ab
bon tractament cultural, y acabada la llegislatura hi aniré y 'm faré
cárrech de lo que hi ha.
L'hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á
sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d'anar tot seguit
á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, ¡com
deixar los amichs! ¡sas novas costúms! ¡lo seu partit! ¡las Corts! ¡la
política!... ¡Com despedirse dels seus acreedors! ¡quina opinió tindrian
d'ell si se 'n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y
demés obligacions contretas en la Bolsa y casa de banch de Madrit!
¡Pobre Marsal! ¡com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! ¿Qu'ha fet
del seu catalanisme? ¿del odi que tenia pels partits castelláns? ¿de sa
enteresa catalana?... ¡Oh! sí, _Roma veduta fede perduta_... ¿no es
veritat?... Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al
capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon
sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia
al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes
d'Estat. Ja no escriu mes en catalá, parla y escriu en castellá als seus
electors empordanesos... ¡Que li importan la ruina, la filoxera! ¡si
puja son partit al poder acás no trobará un bon destino á Cuba ó
Filipinas hont en poch temps se fará la barba d'or!...
¡Pobre pátria meva! Qué 'n tens de fills ingrats que 't renegan, que
t'abandonan, que no 't volen més coneixer! Mes, ¡ah! ¡no ploris, nó!...
som un estól aplegats al voltant teu que no 't deixarém may, que
t'estimém de tot nostre cor, ab deliri!...
Las vinyas del patrimoni Noradell, com las de tota aquella comarca,
feyan llástima de mirar. Los ceps que havian sigut injectats de sulfur
de carbono á alta dosis eran morts. Mes, allá hont la filoxera havia fet
mes estragos era en las vinyas dels terrenos magres, serrats, y falda
dels Pyrineus; havian donat una brotada raquítica sense cap rahim.
En las vinyas del plá la vegetació 's conservava encara; mes de rahims
pochs, y tot era que arribessen á be.
Era al mes de Maig, quan la vegetació es més ufanosa; las fullas de las
vinyas que en los demés anys tenien un vert fosch, senyal de vigor y
vida, prenian unas tintas de vert groguench. La taca filoxérica era ben
caracterisada y 's distingia de molt lluny; formava un rotllo de color
groch al centre de la taca, color desmayat com de canari, que s'extenia
en color vert mes pujat á la circonferencia. La comparació que 's fa de
la taca d'oli es exactíssima. Al arrancar aquells ceps 's veyan las
arrels podridas, sense cap pugó; ja s'havian menjat llur substancia;
pera trobarlo s' tenian d'arrancar los ceps de la vora del rotllo, més
ufanosos; llurs arrels n'eran ruplertas.
Ja que las plantas tenen vida, naixen, 's nodreixen, creixen; ¿tenen
donchs moviment, operació orgánica, 's propagan, engendran y com
nosaltres cauhen malaltas y 's moren? Si tenen sensibilitat é instinch,
com s'assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica,
horrorosa; entre 'l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?
Avans l'invasió, lo cep, molt arrogant, llensa sos sarments al seu
entorn; s'allargan, s'estiran, s'obran pás atravessant lo fullám
frondós; atrevits, s'emparran per las parets, pels arbres, no paran fins
arribar á traucar 'l cap al cim de las brancas, enviant un bés al sol
hermós; la bonica rahimada penja del seu toriám; sas arrels orgullosas
s'estenen sota terra; si troban una penya, una d'ellas, probablement la
més intel·ligenta, cerca un full, forguinya, s'hi fica, obra 'l camí á
las demés que la segueixen, se n'hi introduheix un grapat, forman un
tascó qu' esberla la penya, l'atravessan y surten per d'allá en busca
d'un nou obstacle. Quan senten frescada ó farúm de bona terragada,
encara que sian á dos metres lluny, totas s'hi dirigeixen. De sopte 's
topan ab l'invasió filoxérica; mils y mils pugóns afamats s'apoderan
d'ellas é hi clavan llur fiblada; als arrels se 'n rihuen, desprécian
aquells polls microscópichs, no 'n fan cas; mes, creix lo perill;
¡l'enemich es tant nombrós!... algunas ja 's corsecan... ¡sí!... vinga á
posarne de novas... son com tentáculs de pops subjectats per rosaris de
cranchs... lo cep fá esforsos coratjosos, desplega tot son vigor... s'
sent á mancar las fonts de vida... lluyta ab desesperació, fins que ja
no pot més... alashoras, rendit, extenuat, s'entrega á la voracitat de
sos nombrosos enemichs; sas fullas groguejan, s' reblincan, 's ressecan,
cauhen mústigas enlayradas pel vent geliu; com á nosaltres la mort
comensa á invadirlo per los extréms, per los sarments, y acaba ab lo
cor, ab la soca. Lo cor del cep com 'l nostre es l'_ultimum moriens_.
Al veurer l'extensió de ceps morts, per la planura y serraladas, y al
recordar llur vigorosa ufana, un se sent prés de tristesa y de recansa.
Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suhor,
tant travall, la única vinya que ha heretat dels seus passats, que
sempre li havia donat pá á ell y á sa familia!... hi passa tot lo dia,
hi té sa barraca, 's mira cep per cep, 'ls veu malalts, 'ls hi porta
fems pera refelse, pera férloshi recobrar llurs forsas perdudas; los
cuyda ab carinyo; tot son cor se 'n hi va; sos ulls s'omplen de
llágrimas al veurer que res pot... allavors entreveu lo trist pervenir,
la negra miseria que l'obligará á expatriarse ell y sa familia,
abandonant sa terra, sa estimada vinya, al gobern que la fará vendrer
sens pietat pera cobrarne la contribució!...
## XII
L'hereu Noradell ha tornat de Madrit. Las cartas alarmants de sa esposa
y de 'n Francesch l'han determinat á deixar la capital.
Ha desocupat lo pis, venuts sos mobles, cotxe, cavalls, donant comiat al
cuyner, criats y lacayos; fugint d'aquella terra malehida.
Ha posat en venda las heretats d'Espolla y Rabós, ja hipotecadas,
hipotecant també lo mas Noradell y la casa de Figueras.
Sols la Teresa coneix la trista situació del patrimoni; en Marsal no li
amaga res. La Mercé ho ignora encara; en quan á Da. Catarina, ¡pobre
senyora! ¡quin trastorn tindria si ho sabés! ben segur li portaria la
mort; 's fará tot lo possible perqué no ho sápiga... ¡si es més del
altre món que d'aquest! tot lo dia s'encomana á Deu.
La Teresa portava sola 'l pés de la desgracia... ¡que forta es la dona!
oh sí, resisteix mes que nosaltres á las penas morals y físicas; pera
reanimarnos troba paraulas de coratge y de consol. ¡Pobre Teresa! quina
pena ressentia al veurer son marit capficat, trist, desesperantse,
d'haver fet malbé, per sa culpa, eix hermós patrimoni realsat ab tant
afany pels seus passats, que son pare al morir li havia transmés sens un
deute!
--No 't desesperis, ¡marit meu! li deya, los ulls negats de llágrimas,
viurém aquí ab estricte economía, en la casa payral hont han viscut los
teus avis. Deixarás per sempre la política; viurás rodejat de ta esposa,
de ta mare, de ta filla que tant t'estiman, en mitj dels teus
travalladors, de las feynas del camp, de 'n Francesch, de 'n Joan; aquí
trobarás lo ben estar, la pau del cor, la tranquilitat de ton esperit.
Recorre á eixos amichs téus á quí ets fet tants favors; no poden deixar
de tornarte lo que 'ls hi has prestat ab tant desinterés. Vendrém los
masos d'Espolla y de Rabós; pagarém los deutes, y ab l'ajuda de Deu, 'ns
resterá lliure lo patrimoni de Masarách y lo casal de tos pares.
--¡Teresa meva! ¡ets un ángel!... ¡Oh! sí, tas dolsas paraulas me
reaniman y m'encoratjan!... ¡Quant culpable he sigut!... ¡Oh! nó... ¡may
més política! Aquí, al costat vostre es la vida, la ditxa!... y la
apretá contra son cor... ¡Qué cegat estava!... Mes, digasme ¿cóm podrém
pagar los interessos als nostres acreedors si 'ns falta lo principal
reddit, lo ví, ja que dels altres productes no 's fá cap diner?... ¡Ah!
homes del gobern, que n'heu fet de mal á nostre Empordá agrícola ab
vostres tractats de comers! Los grans son á donar; lo bestiar no troba
compradors... y donchs ¿cóm ho hem de fer?
En Marsal tenia rahó. No era sols ell que 's planyia; tots los
propietaris del Empordá 's trobavan en lo mateix cas; endeutats fins al
coll, no fent cap dinar de res, pagant ab dificultat las contribucions
del gobern que com més miseria més creixen. També quan en Marsal pregá
als seus amichs que li tornessen las cantitats prestadas per ell, no
pogué arrancar un quarto de ningú, pagantlo ab bonas paraulas, contant
llástimas.
La familia Noradell, sia per los disbarats de 'n Marsal á Madrit,
agravats per la filoxera y la crisis agrícola que atravessava 'l pais,
's trobava prou apurada.