després d'haverse despedit de tots, pujaren á la tartana y en Joan 'ls
acompanyá fins á llur casa.
Pochs dias després tota la familia aná á Figueras pera passarhi
l'hivern, com cada any, quedantse al casal en Francesch, en Joan y la
Margarida; ab lo servey de la masia.
Al hivern son pocas las feynas del camp que consisteixen solament en
llauradas de fons goret pera estobar la terra, batuda y replega de las
olivas y desfer l'oli al trull.
En Francesch, fora en Marsal, dirigia 'ls travalls d'hivern del
patrimoni. Al trobarse sol en lo espayós casal, suara tant animat per la
familia Noradell, y ara tant solitari, fou prés d'una tristesa singular
que no 's podia explicar; allavors comprengué lo gran afecte que havia
posat á la familia de son benefactor, ja que la separació li causava
tanta pena.
Passava los dias á fora, recorrent los camps, anant ab lo bestiar,
vigilant las prempsadas del trull, hont hi trobava sovint en Rafel y en
Joan que xucavan una torradeta; mes, quan se venia al vespre, y que 's
posava á taula pera sopar, no tenia gana. La Margarida qué 'l servia li
deya: ¿senyoret, que no está bó? ¡lo jovent ha de menjar!... mes ell,
apenas li responia.
Los dias de mal temps se 'n anava ab en Joan á passar las tardas y las
vetlladas á ca 'ls masobers, sentat al escón, vora la llar, conversant
ab ells, per distraurers. Sols lo travall intel·lectual li era un alivi.
Passava llargas horas en son estudi escribint los seus pensaments
íntims, sas impressions, los recorts de sa tendra jovenesa al costat del
seu benefactor, canonge de la Seu de Gerona. Veya en son esperit las
funcions explendents de la catedral negada en boyra d'encéns, en mitj
dels acorts harmoniosos del orga, dels cants de la pregaria, del
fervorós reculliment dels fidels... Ab quina devoció pregava oferint á
Deu tota la seva ánima, son porvenir, sa vida! demanantli de tot son cor
que li fes la gracia de poguerlo un dia servir en lo sant Temple,
revestit del sagrat ministeri... ¡ah! ¡que 'n seria de felís! alsava sos
ulls al cel y sa ardenta pregaria s'enlayrava, ab las volutas d'encéns,
envers los finestrals de sants y santas encesos per nimbos de colors
esclatants... Mes Deu no ho volgué: la inexorable mort li robá son
benefaetor... 's tornava trobar orfe, desamparat, demanant al travall de
la terra lo pá de sa subsistencia... quan la Providencia li enviá la
honrada familia Noradell. També ¡que 'n estava d'agrahit! ¡Oh! sí, era
gran l'afecte, l'estimació que tenia per ella!... Passava nits
d'insomni; la seva ánima volava pels espays, en las altas regions del
cel blau portada per un torbellí de bolbas d'or... se despertava
conmogut, frissós. La pálida claror del alba lo trobava sovint despert.
Una tarda de fí de Novembre, en Francesch baixá al jardí; no hi havia
cap flor; las geladas de la nit havian mustigadas las pocas qu' estavan
á recés; sols en un recó del terraplé, sota un pilot de fullaraca
arremolinada pel vent geliu, vegé traucar qualcuna viola de rica
fragancia; ne feu un ramet, lo portá dins la cambra de la Mercé, lo
olorá ab frenesí, lo posá ab aygua en un jerro de porcellana damunt lo
tocador. Mentres se retirava, al volguer tancar la porta, la tórtora,
vegent oberta la finestra de la cambra de sa mestressa estimada, entrá
d'una volada, parantse sobre 'l mateix tocador. En Francesch, atendrit,
conmogut, la volgué cariciar; més ella no 's volgué deixar agafar; doná
una volta per la cambra y fugí per la finestra oberta... allavors
s'assentá sobre 'l canapé, lo cor oprimit, prés de fonda tristesa, 's
tapá la cara ab sas mans y sos ulls s'ompliren de llágrimas!... ¡Oh! sí,
era gran l'afecte que 'n Francesch ressentia per la familia Noradell!...
¡ha fet tant per ell!... per xó s'explicava sa melancolia, son neguit...
Mes ¿anava acertat? ¿era ben cert que las séuas llágrimas provinguessen
del afecte que tenia per la familia Noradell? Ell, aixís ho volia
creurer; mes no s'adonava que eix afecte que tant l'entendria era
dominat per un altre sentiment nascut de sopte en lo fons del seu cor
qu' ell no s'explicava: era ferit per la guspira del amor... eixa
guspira psicológica que conmou las fibras mes fondas del ánima, que fa
extremeixer tot nostre ser, com s'extremeix l'humil flor montanyesa quan
obra son cálzer als raigs hermosos del sol d'Abril.
En Francesch era tant apreciat per la familia Noradell, era tanta la
confiansa que per ell tenia en Marsal, que no tingué cap reparo á
entregarli la direcció y administració del seu patrimoni, durant sa
ausencia del casal. La familia lo considerava com de casa; tots
l'estimavan, amos y servey.
Lo seu carácter 's ressentia de la educació rebuda al costat del senyor
Canonge; los principis religiosos havian arrelat fondament en ell. Havia
arribat á 23 anys sens que la pau del seu cor hagués sigut turbada per
cap sentiment profá tan inherent á la jovenesa. Era possehit d'un
sentiment perfumat de poesia mística.
De regular estatura, cara lleugerament gravada de pigota que havia
tingut á quinze anys, mirada intel·ligenta; se notava en sa fisonomia un
no sé qué de simpátich, de bondat, que accentuava més sa barba sempre
afeytada, sens dubte en recort de la carrera sagrada en qué devia
entrar.
Anava cada dia á missa matinal que Mossen Esteva deya á las sis. Acabat
de practicar sos debers religiosos, anava á sa feyna, sia ab los
trevalladors, sia á son despaig; portava la comptabilitat del patrimoni.
Quan hi es la familia dina sol després dels seus amos. Quan va entrar al
casal, en Marsal, sempre tant franch, l'ho volia admetrer á sa taula;
mes sa esposa li feu entendrer que, com á dependent de la casa, no
convenia eixa familiaritat, ademés que en Francesch seria mes lliure. En
efecte, del contrari, ben segur que aquell jove, ab sa humilitat y
timidesa, hauria sigut 'l primer de trobar que no estava en son lloch.
## IX
La casa dels Noradells á Figueras es en un carrer céntrich, prop la
Rambla. Casa antiga, d'estancias espayosas ben mobladas. Los baixos son
arrendats á botiguers; la familia ocupa lo primer pis; lo segon pis es
arrendat á una senyora, viuda d'un coronel retirat, que hi viu ab sa
filla.
Los Noradells portan una vida molt retirada. En Marsal va al cassino á
fer lo tresillo; sol anar de quan en quan á Masarách á donar una ullada
al patrimoni. La Teresa y la Mercé fan y reban visitas pocas; van á
missa cada dia y assisteixen á las funcions religiosas que 's celebran
sovint á la iglesia de Sant Pere; son fillas de Maria, de societats de
beneficencia, y de la devoció á Sant Joseph.
Da. Catarina, los dias de mal temps 's fa portar á la iglesia ab
carruatge ben tancat per resguardarse dels ayres.
La Mercé havia cumplert sos 19 anys; ja era hora que 'ls seus pares
pensessin en son pervenir. Vivint á Figueras sempre al costat de sa
mare, passant la major part del any á llur casal de Masarách, no
coneixia del món si no la hermosa naturalesa, las funcions religiosas y
los tertuliáns que venian á passar la vetllada los diumenges; no havia
estat may en cap reunió ni molt menos al teatre. Los dias de festa á las
tardas la familia anava á donar un vol pels camps als voltants de la
vila. Pujavan sovint á la carretera del Castell, fins al peu de las
murallas, pera admirar lo grandiós panorama que 's descobre desde
aquella altura: tota la extensa planura del Empordá enclosa dins lo
círcol de la cordillera pyrinaica, limitada al horizont per lo golf de
Rosas y massiu montanyós de Bagú, dels Angels y Rocacorba.
Solian anar raras vegadas á passar la vetlla á casa de las tias Manelas,
tres germanas solteras de prou edat, parentas dels Noradells; més com
Da. Catarina se havía de restar á casa pels ayres frets de la nit, per
no deixarla sola, la tertulia dels dias festius se feya á ca 'ls
Noradells. Hi venian las tias Manelas, algunas amigas més, acompanyadas
de llurs marits; y mentres 'ls homes jugavan al tresillo ó á la manilla,
las senyoras, després d'haver molt enrahonat de flochs, puntas, funcions
d'iglesia, del Jesuita que predicaría lo novenari d'ánimas, acabavan la
vetllada fent la lotería á céntim lo cartró.
També hi venian las senyoras del segon pis: Da. Bibiana, la viuda del
coronel retirat, que te no mes per viurer sa paga de viudedat, y sa
filla Emilia, amiga de la Mercé; son poch ó molt de la mateixa edat.
Pobre noya! es poch afavorida de la naturalesa; se sembla á son pare, lo
coronel; te més faccions masculinas que femeninas. Més á 19 anys, per
lletja que sia una noya, té, com se sol dir, la hermosura del diable,
qu' es la tendror de la primavera de la vida.
Pobre Emilia! es guerxa!... defecte capital que 's perdona al home, mes
nó á la dona per jove que sia. Los ulls son l'espill del ánima; en ells
se reflexan los sentiments, las impressions més fondas del cor: una
mirada diu tot, mes una mirada guerxa no diu res, causa pena y un aparta
instinctivament la vista d'aquella aberració.
Eix defecte físich era compensat per las sevas qualitats morals, de bon
cor, bons sentiments, carácter amable, molt sensible, talent natural,
dotada de molta intel·ligencia.
Mentres las mamás y tias Manelas parlavan de lilaynas, de flochs,
capritxos de la moda, de la reunió tal ó qual, las duas, apartadas de la
tertulia, se refugiavan dins la cambra de la Mercé pera poder conversar
á solas; conversa íntima de duas joves cándidas, senzillas en la qual no
obstant se podia endevinar lo carácter d'abduas.
Parlavan dels balls y reunions que 's preparavan pel Carnaval en las que
la Mercé havia d'anar per primera vegada.
--Que cosas tindrás pera contarme!... jo ja so resignada! li deya la
Emilia, los ulls negats de llágrimas.
Quina resignació més dolorosa!... á 19 anys!... en plena florida de sos
ideals, de sos somnits daurats, de sos sentiments rebossant de
tendresa!... de sas ilusions que s'enlayran envers lo cel blau, com los
fils ténues de la Verge, impel·lits per lo ventijol de primavera, que
joguinejan en un raig de sol... un ánima adolorida que cerca una altra
ánima pera oferirli los tresors de son cor verginal... y al mirar la
Mercé... --tu ets guapa, rica... no 't faltarán partits que podrás
triar... mes jo, pobre de mí! qui m'estimará!... Deu meu!... Deu meu!...
y las llágrimas lliscavan sobre sas galtas.
--Emilia, amiga meva!... no 't desesperis! tas hermosas qualitats morals
seran un dia apreciadas; trobarás un ser digne de tú ab quí serás
ditxosa... t'ho desitjo de tot cor!... y abrassava sa amiga ab tendresa,
aixugant ab son mocador de batista sos ulls plorosos. Vuy que vinguis al
ball ab mi... ja n'hem parlat ab la mamá... ja está decidit... vuy que
'n sias ben convensuda... y entrant al saló, se recolsá, molt carinyosa,
sobre la butaca de Da. Bibiana:
--Veritat que la Emilia vindrá al ball ab mi, y que vosté també
l'acompanyará?
--Oh! si, digué la Teresa, han de venir; ho demano pera la Emilia...
Bibiana, vosté no m'ho pot refusar... sortirém de casa junts.
--Havia decidit que no; més ja que tant s'hi empenyan...
¿Qué 'n dius, Emilia?
--Ay! mamá, que sí! que sí!... y l'abrassá, tota joyosa, fentli dos
petons.
Aquell any lo Carnaval á Figueras fou molt lluhit. Los oficials del
batalló de Cassadors de guarnició del Castell, ab los joves de bonas
familias de la mellor societat, donáren balls, reunions, cabalcadas
lluhidíssims.
Feya dias que 's parlava del ball del Cassino, ball de gran etiqueta
donat pels joves á la bona societat figuerenca.
Molts dias avans, las duas amigas ja estavan atrafegadas ab llurs
preparatius, no deixant la modista en repós; no dormian de contentas. La
nit del ball ni gana tingueren per sopar; lo que feu enfadar Da.
Catarina que deya que lo jovent del dia no valia 'l de son temps:
--Ets una llepa fils!... jo á la teva edat quan havia d'anar á sarau,
m'atipava bé pera tenir coratge y fer flaquejar los balladors.
--La mare te rahó, Mercé.
--Mamá no puch fer més... es com si tingués un tap á la gola que res
deixa passar.
A las nou entráren las tias Manelas pera assistir á la toileta de llur
nevoda; totas se ficaren dins la cambra de la Mercé, ajudant á vestirla.
Pobres tias! lo cor se 'ls hi n'anava! hi ressentiren lo contre colp de
las emocions de la Mercé, que no havian may conegut en llur joventut
perduda; eran de las flors que no granan!...
A las 10 entráren la Emilia y sa mare; era convingut anar junts al ball.
Qu' eleganteta es la Emilia ja vestida! que be li escau lo vestit de
gassa blau de cel ab la camelia blanca clavada al costat del monyo! Quin
cos més bufonet! Las tias la felicitaren, trobant qu' estava molt bé y
que feya goig. Ella somrient, aná á abrassar á son amiga ja també
vestida.
Per fí arribá l'hora d'anar al ball; Da. Catarina que se 'n anava al
llit, desde sa cambra, las volgué veurer vestidas... entraren las dos
fentli una reverencia ceremoniosa de princesa; y al donarli la Mercé lo
bes de la bona nit --que tal padrina? --Be, molt be!... sou
guapissimas... sobretot no us canséu... ¿sents, Teresa? fes que no
surtin suhadas y no prenguin cap ayre... anéu! anéu! y divertius bé!
Se posáren llurs abrichs de pelfa y pujáren, ab llurs mamás y en Marsal,
al carruatge que las portá á la porta del cassino.
Pujaren al primer pis per l'ampla escala encatifada, adornada de gerros
de flors; al arribar al replá, los joves de la comissió d'obsequis, las
desembrassaren de llurs abrichs y oferíntlashi lo bras, entraren ab
ellas al saló de ball, ja omplert de senyoras.
Eixas duas jovenetas que feyan llur entrada al món elegant, cridáren
l'atenció; la Mercé sobretot feu sensació. Sentada al costat de sa mare,
son trajo de gassa blanca clapejat de poncellas de rosa molsosa, un
pomet de rosas al pit, un altre al cap ayrosament posat, sense cap joya,
alta, esvelta, sos brassos núsus lleugerament coberts de gassa diáfana,
grassets, rodons, d'un blanch nacrat, guantats fins al colze, peus
bufonets calsats de sabatetas de satí blanch, sa cara animada,
expressiva, ab adorable somrís... era guapíssima.
Tots aquells joves (de la joventut daurada) del cassino estavan en
admiració.
--¿Qui es aquella bella senyoreta?
--Es la senyoreta Noradell... lo mellor del pais... rica pubilla.
--¿No té relacions?
--Cá! es una flor boscana que no ha sigut may olorada.
--¿Y l'altra senyoreta?
--Es la filla d'un coronel retirat.
--Es prou guapeta... llástima que sia guerxa!
La Mercé se veya rodejada de richs hereus; tenía tots los balls
promesos; notava en son carnet de marfil los noms de sos balladors, se
'n veya un embull. Un d'ells en particular molt obsequiós, lo jove Lluis
Maresch, insistía pera ballar ab ella; semblava que se la bebía ab sa
mirada.
--Senyoreta Mercé, la próxima americana es pera mi.
--Ay!... esperis... m'apar que la tinch promesa... y mirantse 'l
carnet... si, veu?... li deya somrient... li daré lo primer vals.
--Aixó no 'm satisfá: voldria 'l vals y la americana.
--Ho sento molt, ja veu que no pot ésser.
La orquesta tocá la Americana; tot seguit 's presentá lo seu ballador,
jove oficial d'artilleria; ella s'alsá, posant son vano á la falda de sa
mare, y lleugera, graciosa, s'entregá ab languidesa als brassos del seu
ballador; 'ls dos se barrejaren en lo torbellí de las demés parellas,
seguits per la mirada envejosa, plena de recansa, del jove Lluis.
La Emilia ballá també; mes coneixia que 'ls obsequis dels joves eran per
ella sols un deber de galanteria.
¡Quina reunió mes distingida! los joves ab frach y corbata blanca, las
senyoretas ab trajos elegantissims, las mamás escotadas, lluhint llurs
joyas de boda, sentadas en duas rengleras de cadiras que voltan lo saló;
lluminaria expléndida, flors per tot ab profusió, gelats, refrescos
oferts ab galanteria pels joves del cassino. Los papás son al saló del
tresillo. Un grupo presidit per en Marsal hi parla de política, de
Madrit, tractats de comers, de la miseria en que está postergada
l'agricultura...
Lo ball s'acabá á las cinch del matí.
Al sortir la Mercé y la Emilia, ab llurs mamás, 's precipitá lo jove
Maresch al vestidor, donántlashi llurs abrichs ab molta finura.
¿Quinas impressions produhí lo ball á las duas amigas? m'apar seria una
indiscreció d'escoltar las confidencias que 's feren; mes per la alegria
y bona humor de la Mercé y la tristesa resignada de la Emilia, hem de
creurer que produhí á la primera gran satisfacció y á la segona
indiferencia.
Aixís ho notaren las tias Manelas en la tertulia del endemá del ball;
puig al veurer la Mercé tant ajogassada y joyosa li feyan broma
diguentli que sens dubte havia conquistat un rich hereu; mes ella
responia ab una rialla, tornantse roja.
La Mercé en mitj de las diversions no oblidava lo casal, sas floretas
abrigadas dins l'invernader, sos pobres, sa tórtora: No 'n passis ánsia,
li deya sa mare, en Francesch se 'n cuyda --quan tornarém á Masarách la
tórtora s'haurá tornat esquerpa y no 'm voldrá coneixer; estimará més á
'n Francesch que á mí... si fos aixís á fé 'm sabria greu.
Ha passat lo Carnaval. Fa dias que s'ha entrat á la Qüaresma; á las
diversions mondanas han seguit las funcions religiosas; en la iglesia de
Sant Pere son molt lluhidas y concorregudas; s'hi celebra 'l novenari
d'ánimas anyal. L'altar major endolat; s'hi veu una decoració de bona
perspectiva, ab graduació de lluminaria ben entesa que representa lo
Purgatori, d'hont surten, en mitj de flamas vermellas, caps mes ó menos
enfonsats de reys coronats, frares, bisbes, generals, criaturas, donas;
fins s'hi veu un pápa.
Lo que crida més l'atenció en la decoració de la iglesia de Sant Pere,
pel novenari d'ánimas, son las pinturas que 's vehuen enqüadradas en
marchs de fusta, pintadas al oli sobre tela, en los panys de paret,
entre cada altar lateral; son personatges del tamany natural com reys,
generals, princessas, damas y senyors elegants, drets, vestits ab
magnificencia, de la centuria passada, cadascú ab la vestidura que li
correspón: lo rey ab manto reyal folrat d'ermí, ceptre á la má; lo
general ab l'espasa, tricorn ab plomall, creus de condecoracions
arrengleradas sobre 'l pit; la princessa jove y guapa vestida ab
elegancia y riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc.. s'hi veu
també un coracer del any vuit, ab xarreteras, corassa, casco de llautó
ab pom y cúa de caball; fa molt respecte ab son ayre guerrer y
mostatxut. Donchs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixas
figuras en dos parts ben exactes, desde al cap als peus, y tindrán mitj
cos calavera y l'altre mitj natural, es á dir carnal ab sa vestidura
corresponent.
Verament han de causar á la gent y sobretot á pagesos, donas y criaturas
horrorosa impressió... ¡la mort juntada ab la vida!... mitj cos carnal y
sa mitja carcanada... un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta
rosada y del altre... ¡quin horror!... may 's havia trobat imatge mes
esglayadora de las paraulas terroríficas de: ¡_Memento homo quia pulvis
es et in pulverem reverteris_!
Passada la Qüaresma y las festas de Pascuas floridas, en Marsal no pogué
prescindir més d'anar á Madrit; puig feya dias que las Corts eran
obertas. Com á diputat, no podia deixar de cumplir lo mandat que li
havia donat lo pais.
Se separá ben á contrecor de sa familia, de son patrimoni y dels seus
amichs del Empordá, puig li repugnava lo tornar á Madrit.
Descoratjat, aburrit, son primer intent, després de tancada la
llegislatura, havia sigut de demetrer son cárrech de diputat, malgrat
los prechs dels seus electors. En una reunió d'amichs, propietaris y
electors que convocá á Figueras pera participals son intent, responent á
molts que li deyan: ¡home! D. Marsal, no fassi aquest disbarat,
respongué: --pero, senyors, la meva representació no serveix pera res.
Jo no só de cap partit polítich; só catalá, catalá de cor. Vostés saben
que aquells homes de Madrit que 'ns governan, no fan cas de nosaltres;
per tant que demaném ab justicia, no 'ns escoltan per res... En veritat
'ls hi dich; 's podria aplicar á la capital castellana alló de ¡_Roma
veduta fede perduta_!... y per no perdrer la fé de la pátria catalana 's
necessita possehirla en alt grau. Desgraciat 'l que 's troba barrejat en
mitj d'aquells partits heterógeneos guiats sols per l'ambició del
poder!... Com á catalanista vostés saben que mas ideas son incompatibles
ab las de partits y goberns castellans en lo que atany nostra estimada
Catalunya. Y permetim que 'ls hi diga ¿que hi aném á fer los diputats
independents cataláns á las Corts de Madrit? res hi podém obtenir; 'ns
aborreixen y es natural: entre castellans y nosaltres, á més dels
dolorosos recorts histórichs, hi ha é hi haurá sempre l'antipatia de
rassa que fa incompatible la diferencia de carácter, de pensar, de
costúms, de llenguatge. Per xó nostras aspiracions, no á la separació,
mes sí, á una autonomía relativa, son llegítimas: primer Catalunya,
després nostra pátria de tots: Espanya. Per aixó vindrá un dia --nostra
generació no 'l veurá encara-- en qué, lo regionalisme s'imposará per la
forsa del dret, per necessitat y per las revindicacions llegítimas de
eixa aglomeració heterógenea que forma Espanya.
No tots participavan de las ideas de 'n Marsal; deyan que 's feya
ilusions, que son regionalisme era irrealisable, que en lo sigle XIX era
una aberració, ja que las nacionalitats separadas tenian tendencia á
juntarse pera formar un centre poderós com Italia, Fransa y Alemania;
que la unió fá la forsa: que lo regionalisme ó federació 'ns faria
tornar tres sigles enrera, com en la Edat Mitjana.
Se comprén que hi hage molts cataláns que pensin aixís. Fa prop de dos
sigles que som tant fets á viurer baix la unitat de goberns
centralisadors y despótichs que 'ns sembla natural de viurer aixís: 'ns
trobém com los aucells engaviats que han perdut l'us de llurs alas y
que, si se 'ls treu de la gabia, hi tornan entrar d'ells mateixos.
## X
Vingué 'l Mars. Després d'haver despedit en Marsal envers Madrit, ab los
plors y singlots de costúm, la familia comensá sos preparatius pera
tornar al casal. Se despediren de la tertulia, de las tias Manelas, de
la Bibiana, fins al hivern vinent, si á Deu plau. La Mercé estrenyé en
sos brassos á sa amiga Emilia, fentli prometrer de venir al estiu, ab sa
mare, á passar una temporada al casal.
Un dilluns vingué en Joan ab la tartana, y la familia Noradell se 'n
torná á Masarách, reprenent sa vida acostumada.
La Mercé corré tot seguit al jardí pera reveurer sas flors y arbrissons,
sos aucellets; aclamá la virám donantli una faldada de grá; pujá al
colomar fent volar 'ls coloms que sortian esparverats, emprenguent la
volada, remolinantse enlayre, pels encontorns del mas, describint corbas
ayrosas, tirantse enventats com fletxas sobre 'l teulat del casal, hont
los mascles, de collar irisat, presumits, porrupant, perseguían las
femellas pera ferlas tornar al niu.
La Margarida li ensenya una pollada recent-nascuda, y tres llocas
posadas quals pollets eran á punt de naixer, n'hi havia que ja picavan
la closca.
¿Y la tórtora?... ¿hont era la tórtora? la Mercé la cridá; mes ella no
vingué.
--Francesch, ¿qué s'ha fet?
--Que vol que li diga, Mercé; suara volatejava per l'horta.
--Ja ho deya jo que s'havia tornat esquerpa... De prompte vingué d'una
volada, posantse sobre sa espatlla; la prengué en sas mans: ¡dolenta!
¡mes que dolenta!... ¡no t'estimo!... y la patonejava, cariciantla.
La Teresa reprengué sas ocupacions de mestressa de casa, inspeccionant
'ls armaris de la roba blanca, fent endressar, bogadejar, deixantho tot
ben ordenat. L'oratori espolsat; la Mercé hi portá un ram de flors de
rica flayra.
Da. Catarina reprengué sa cadira de brassos enconxada, posantse canó de
broca y ulleras, comensant un parell de mitjas d'estám.
Lo casal tant trist y solitari en los dias frets y rúfols del ivernada,
que donavan tant neguit y melancolia á 'n Francesch, renaix á la vida,
desencantat per las duas fadas, la Teresa y la Mercé.
La naturalesa s'espolsa sa tristor del ivern, preparantse á vestirse de
sas hermosas galas de la primavera. Una verda catifa s'estén sobre camps
y closas; lo blau del cel es mes pur; la cordillera pyrinaica menos
boyrosa 's perfila ab més claredat. Las aurenetas no han arribat encara;
tampoch los rossinyols, pinsáns y lluhés; mes, no poden trigar.