vinyaters, prempsayres, cullidoras jovenetas dels pobles d'aquells
encontorns, esperant ab dalé la hora de sentarse á taula. Tots van
mudats de festa; las noyas un ramet al pit, los joves un clavell al
plech de la barretina; tot son riallas y festeigs. La Teresa y la Mercé
se miran desde la eixida aquell floreig de jovent alegre.
Ja acaba d'arribar lo metge de Masarách.
--Deu lo guart, senyor Pere.
--Deu vos guart, jovenalla, Deu vos guart... es molt estimat; tothom li
vol bé. Va tot endiumenjat; levita de llarchs faldons, corbata blanca,
barret de feltre, armilla groga; per sota d'ella penja una clau de
rellotge, grossa pedra vermella quadrada, encastada de coure, del
antigor. Se 'n pujá al casal á saludar la familia Noradell.
Y Mossen Esteva?... se fa molt esperar... deu tenir un bateig... sol
arribar cada any al punt de mitjdia... no li agrada ésser matiner...
menos que tinga poagra... Quin sentiment tindría!...
Tothom vigila 'l rellotge de sol del casal. Es dels rellotges més
bonichs del terme; rodejat de dos palmas pintadas de vert y blau,
lligadas ab un llasset vermell; l'agulla surt de la boca d'una cara de
lluna de galtas infladas, ulls grossos rodons, nas aixafat, que fa
l'admiració d'aquells pagesos. Fa alguns anys que lo feu un payré molt
saberut de la vila de Torroella de Mongrí, de molta anomenada; totas las
caras de lluna dels rellotges del Baix Empordá eran fetas per ell.
Parlava llatinorum y solía rodejar la cara de lluna d'una inscripció
llatina. La del rellotge del casal deya _Tego quod detego_, inscripció
filosófica qu' era un enigme per la gent de Masarach. May ningú havia
sabut lo que volia dir... y ne voleu de comentaris!...
L'agulla marcava tres quarts per las piadosas ó sia las dotze, hora de
la dinada. Molts la vigilavan, lo cap enlayre, boca badada, badalls de
gana. Lo mestre boter de Figueras, que 's pintava de sabi digué, al mitj
d'un rotllo, qu' ell sabía lo que aquellas lletras volian dir.
--¿Qué volen dir? veyám... feren alguns badochs.
--Escoltéu bé... tots s'apropáren... _Tego_, ruchs --_quod_, més--
_detego_ que ruchs.
--Y vos també, mestre.
--Jo no; perqué ho he sabut traduhir.
Mitjdía!... las piadosas!... á taula! á taula!... tothom corre envers la
tina. Una escala de gat hi está posada. Las ninas volen baixar primer
que 'ls noys... oh! cá!... cap se las escolta!... quins atrevits!...
devallan en mitjs de crits y riallas fent enfadar los vellets, en Joan y
la Margarida que no están per jochs. --Sí Mossen Esteva fos aquí aixó no
succehiría.
Quan tots son aplassats baixan la familia y 'ls amichs convidats. Mossen
Esteva arriba tot esbufegant... de poch no hi es á temps... s'aixuga 'l
front ab son mocador gran com un llensolet, de fil, blau ab quadrets
ribetejats de vermell... ha tingut de batejar dos bordegassos... Just
avuy!... quan fa cinch mesos que no ha tingut cap bateig!... L'heréu
Noradell presideix; te al costat seu sa mare, Da. Catarina, qu' ell y en
Cabreta han ajudat á baixar; no ha mancat may á tan joyosa festa; diu
que s'hi torna jove. Es costúm patriarcal dels Noradells que los passats
de la casa han sempre celebrat fa centúrias.
Quin espectacle més original y pintoresch lo veurer tota aquella
entaulada, al fons d'una tina espayosa que reb onadas de llum zenital
per l'ampla obertura de la volta, reflexada per las lluhentas parets de
rajola vermella de Valencia... deixant los extréms de la taula en
obscuritat relativa y al centre una clapada de llum rogenca qu' encén
las caras dels convidats!... quadro extrany, de vigorós clar-obscur, com
un interior flamench de taberna de Teniers.
Ans de comensar lo convit, en Marsal feu, com cada any, una curta
invocació á sant Miquel. Tots s'alsáren ab molt reculliment, fora
barretinas.
"Benhaurat sant Miquel, vos que 'n seu tant gloriós, benehiu la brema
d'aquest any y lliuréu nostras vinyas de plagas y malórias."
Tots respongueren "Amen."
S'assentáren y vingan caixaladas... la virám de la Margarida pagava la
festa; be prou 's véya ab la plomissada y caps d'anech escampats pel
pati. ¡Quina animació! ¡quin dinar mes alegre! ¡quina gana tothom!... ¡y
quin xerricar!... L'apat 's prolongá fins á las duas, hora en que la
jovenalla 's dirigí á l'era hont un tamborí y fluviol los feu ballar
tota la tarda.
L'endemá, á trench d'alba, tota la colla prengué lo camí de la vinya,
comensant la brema per la vinya de la Riera, y seguint ab las demés.
Quina matinada més hermosa, casi sens aygualera! Una faixa de bromas
d'un nivell exactíssim envolcalla l'inméns amfiteatre de la alta crena
pyrinaica; los cims més alts son daurats per los raigs del sol ixent, en
tons d'un rosat pálit; una lleugera boyra s'extén en tota la plana de
Castelló; ve dels estanys de la Muga hont se sent á voltas lo bruel
llegendari. Allá, al Orient, un incendi d'or y foch encén 'ls núvols
estirats al horizont del mar... surt 'l sól expléndit, radiant; son
reflexo, en lo raig visual, s'extén, lliscant sobre l'aygua com un riu
d'argent fos salpicat de palletas d'or, onejant, tremolosas,
enlluhernadoras. Los cims de sant Pere de Roda, las escalas d'Anibal, lo
castell de Mongri, tot lo circo qu' enclou 'l golf de Rosas, la planura
del Empordá, ab sos olivars, arbredas, vilatges y cloquers, prenen un
color daurat mes encés; s'alsa un oreig fresquet agradable, impregnat
d'emanacions marinas.
Camins y viaranys van plens de corrúas de vinyaters que 's crehuen ab
las collas de cullidoras, donantse 'ls bons dias. Un alé de vida anima y
alegra los extensos vinyats de las serraladas empordanesas.
A la vinya de la Riera s'hi aplega un floreig de noyas dels masos y
pobles vehins, quiscuna ab lo seu cistellet sobre l'bras, posadas en
renglera, faldillas retrossadas, devantalet de tela; tallan, ab ganivet
de fulla reblincada, 'ls rahims que posan dins lo cistell, trahent avans
ab cuydado los gráns dolents. Quan 'l cistell es plé, lo buydan dins las
samals que 'ls hi portan 'ls vinyaters; los rahims son lleugerament
prempsats y buydats dins la tina.
Ja 'l sól es alt y comensa á picar; ja s'sent lo brunzit de las abellas
y vespas que 's tiran dins las samals, atretas pel most; lo prempsayre
n'es emborbustit; las manegas de camisa retrossadas fins al colze, una
pedra plana á las mans, encorvat, pitja los rahims; ne treu 'ls brassos
vermells que regalan de most llafiscós, mentres las cullidoras abocan
dins la samal que prempsa llur cistell plé, fent lo rabiar de tant que
li 'n tiran.
--¡A poch á poch que no puch aguantar!... y per ferlas despitar, 'ls hi
passa sa má llafiscosa per la cara... ¡Uy! ¡Guidó!... ¡que n'ets de
remaca!...
--¡Ciset, me la pagarás!... y tot fregantse las galtas ab lo corn del
devantal... ¡aqueixa no te la perdono!
--¿Vols que 't dongui una abrassada?
--¡Fuix! ¡putiner!...
--¡Vaja! noyas, diu en Joan... ¡prou jochs!... cadascuna á sa feyna.
Tot es animació y alegría en aquell estol de cullidoras. n'hi ha de
joves, de vellas, de guapas; mes hi domina la jovensalla. La Tuyas es de
las mes aixeridas. ¿Y la Marió?... ¿hont es la Marió?... ¿que s'ha
fet?... ella que tant havía recomenat á 'n Joan que no l'oblidés pera la
brema!... Tot son cansóns y riallas. Una d'ellas, avispada, de fisonomía
burlona entona una cansoneta nova, y totas repeteixen la tonada:
¡Ay! ¡la pobre Marió!
diu que vespa l'ha picada...
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Li clavá tan mal fibló
que sa galta n'es inflada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Son promés va aná trobá
que li tragués la fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
¡Ay! ¡la pobre Marió!
si que n'ha sigut picada!...
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Ell saliva li posá,
la galta torná rosada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
¡Ay! ¡María Marió!
¡diu que vespa l'ha picada!...
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Fou curada ab un petó,
dols petó sense fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Sa galteta 's desinflá
tot fent una riallada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Ninas que rahims culliu
¡Ah! fugiu de la picada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
De la vespa lo fibló
deixa galta senyalada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
La Mercé, sa mare, en Marsal presidian á tant joyosa cullita, triant
picapollas, pansas y moscats posats en panera, que feyan portar al casal
pera ferne penjolls lligats ab cordill, penjats, y posats á secar al
sostre del graner pera l'hivern.
La brema durá molts dias; puig que las cullidoras tenian de seguir totas
las vinyas del patrimoni.
Los arrendataris y censalistas arribáren també al más ab llurs
burriquets portant cada hú, dins duas samals, la carga de rahims de tres
quintals que, després de pesats y anotats per en Francesch, eran
prempsats y tirats dins la tina.
Los prempsayres, al pati de la casa, eran mitja dotzena; apoyats ab
llarch pal, en cos de camisa, espitregats, calsas retrosadas mes amunt
del genoll, ballavan la polka, fent saltirots dins las samals, trepitja
que trepitja, passan d'una samal al altra peus y camas nusus que regalan
de most... lo bull purifica tot... dihuen que la suharda de peus se
l'emporta la brisa y dona cos al vi... En Marsal se havía procurat
máquinas d'espellofar; mes l'aferrada rutina pogué més qu' ellas:
preferían porquejar ab los peus dins las samals. Es ben cert que llur
invent data del patriarca Noé, 'l primer viticultor conegut d'aquell
temps biblich; y hem de creurer que fou lo primer xerricayre qui ensenyá
á nostres rebesavis á beurer á galet y que ho feu tant bé que va agafá
la pinya... aixís ho deya lo senyor Pere, lo metje de Masarách.
Los Noradells passaren tot lo día á la vinya. A mitj dia, mentres
cullidoras y vinyaters feyan la dinada al ombra d'un cirerer, 's
dirigiren envers la font del Sálser hont se feren portar lo dinar.
La font del Sálser es un dels sitis més pintoreschs dels encontorns del
casal; raja al peu del marge de la riera, en mitj d'un pilot de penyas
esquistosas arrapadas d'eura y molsa, ombrejadas per l'arbreda. Com
l'aygua es bona y fresca, en Marsal hi ha fet posar una taula rodona ab
una mola vella del molí, y pedrissos al entorn. Lo raig surt d'un canó
de ferro y cau dins una pica feta ab un roll de roure, que serveix pera
posar enciám y ampollas en fresch.
Amanir lo dinar era á cárrech de la Mercé, ajudada per una cullidora.
Aixó de poguer cuynar á fora es per ella una alegria: devantalet posat,
brassos retrossats, tria l'escarola que posa á refrescar, prepara
l'arrós, talla pernil, trosseja pollastres... ¡qu' animadeta! ¡qu'
aixerida! ¡qué guapeta!... Mentres 's troba en eix tráfech, arriba en
Francesch.
--¡Oy que bé arriba! Francesch... me té que ajudar... si vol dinar l'ha
de guanyar --Máni, Mercé; estich á las sevas ordes... y 'ls dos
arreplegáren un pilot de llenya seca, fent lo foch entre duas pedras, al
peu de la penya, hont se posá la grasala d'arrós ab pollastre. Culliren
un enciám de créixens y ápit bort que posaren en fresch sota 'l raig de
la font... ¡que bó! ¡quin dinar més delitós!... ¡may havian tingut tanta
gana!
Després del dinar, la Mercé escalá lo pilot de penyas, arrancá una
ridorta de clematitas, la enrotllá fentne una corona que 's posá sul
cap. --Mamá, miris ¿m'está bé?... estaba dreta damunt del penyám qual
esquistosa negror feya ressortir sa esveltés, y la blancor del seu
vestit de lleuger teixit clar. Las fullas de la clematita li habian
desfet lo monyo; rissos de cabells rossos ondejavan sobre sa espatlla y
son front... ¡qué guapa!... semblava la ninfa, la nayade de la font.
¡Com se la mirava, en Francesch!... ¡y quin glatir lo seu cor!... Cullí
al peu de las bardissas, violas y pervenxas, ne feu tres ramets rodejats
de molsa vellutada, d'un vert d'esmeralda, y tota joyosa, somrient:
pápá... aquest pera vosté... aquest pera la mamá... y aquest pera en
Francesch... en recort de la font del Sálser.
A posta de sól se 'n tornaren á casa. Hi trobaren l'oncle Paulí qui
habia arrivat de la Escala. May cap any feya falta á la brema. Ja
l'esperavan per la festa de Sant Miquel; mes l'oncle 's fa vell, te més
de setanta anys y lo poagre 'l té sóvint clavat á la cadira de brassos,
los peus embolicats de draps de llana.
La Martina, sa criada, lo cuyda; es una cosina de la Margarida, de prou
edat, que Da. Catarina li ha proporcionat; dona de seny, bona cuynera,
molt ordenada, de sentiments religiosos, callada, sempre á sa feyna. Ab
lo temps que 'l serveix, ha prés sobre d'ell cert ascendent de
majordona; mes per ell tan se val; es home de pau y no vol discussions;
mentres sigui ben servit y l'arrós á la marinesca cuyt á punt, li passa
tot per alt.
La familia voldria que l'oncle Paulí s'estés ab ella, al casál; mes ell
té sas costúms de las quals no 's pot separar. Viu á la Escala, está com
un canonge; caseta aixerida al carrer de mar, eixida cuberta d'un
parral, prop de la platja; ben peixit per la Martina, y com es molt
amich del peix ben fresch, se 'n regala. Té de molts anys una passió que
l'acompanyará al clot: es pescador de canya; perxó viu á la Escala.
Per poch que 'l réuma y 'l temps li permetin, surt á las tardes ab sa
canya y cistellet, sens oblidar lo xalabret, que no li serveix gayre,
s'assenta damunt d'una roca á vora aygua, hi passa horas agafant peixets
menuts que son tot espinas. Quan no agafa res ho atribuheix al esqué
massa estantís; alashoras cerca curcullas y castanyas pé 'l rocám,
perseguint cranchs, cullint fonolls marins pera confitar ab vinagre.
No deixa d'esser estranya la séua afició pera la mar, ell qu' ha passat
sa joventut al casal Noradell, en mitj de closas y terrossas dels camps;
¡mes! ¡qué s'hi fará! Ja sabém que la cassa y la pesca son duas passions
que s'apoderan del home, fins que ha arrivat á la decrepitut.
Quin es lo farsayre qu' ha definit lo pescador de canya de papanatas?
Aquest epiteto no 's pot aplicar al oncle Paulí que no té cap busca al
ull, encara que sa vista flaquegi; no es gens tonto, malgrat sa poca
instrucció.
Alt, magre, sempre afeytat, calvo, porta estiu é hivern un llarch gech
gruixut ab fondas butxacas, com una samarra de mariner, y un jipijapa
que fa deu anys li va regalá un patró de barco, amich seu, vingut
d'América. Carácter alegre, ben humorat quan no té poagre, com tot vell
solter; franch, plé de cor, estimant molt la séua familia, sa casa
payral, hont hi passa temporadas á la tardor. Li agradan molt los
rahims, y per la brema se 'n fá un tip; diu que purgan y fan sortir...
los dolents humors. Sa conversa es plena d'aforismes de molta sabiesa,
trets d'un llibrot que comprá un any, als encants de Barcelona; lo té
molt recatat; diu qu' es lo guia del home de bé.
--Déu lo guart, oncle... ¡ja es hora de venir!... Si 's descuyda fém la
brema sens vosté... ¿Com está de salut? li digué 'n Marsal.
--¡Déu vos guart á tots!... jo, per ara, bé... ¿y vosaltres?...
abrassant á sos nebots... ¿y la Catarina?
--Es á sa cambra, digué la Mercé; vaig á dirli que vosté ha arrivat.
Vingué Da. Catarina, tot trico traco, repenjada á son bastonet; y 'ls
dos s'abrassaren ab efusió.
--¡Tu sempre trempada!... ¡no 't fas gens vella!... jo, si no fos lo
reuma, encara gallejeria; mirém de fer anys: qui molt viu no pert lo
niu.
--¿Qué dius?
--Ha de cridar, oncle, digué la Teresa, la mare s'ha tornat molt sorda.
--Dich qu' estás molt bona y que 't tornas jove... cridant á cau
d'orella.
--¡Per ara tinch prou salut, gracias á Deu!... ¡Ah! ¡si no fos la
sordera, y la vista que 'm flaqueja!... ¿y la Martina?
--No sé qué s'ha fet... cridantla: ¡Martina!
Aquesta comparegué á la sala ab un gros cistell que habia tret de la
tartana plé de llagostas y un déntul de quatre carniceras que feu
l'admiració de tots.
--Oncle ¿vosté l'ha agafat? digué la Mercé.
--Está clar, noya... y donchs qui vols que siga?
--Dihuen que 's sol servir d'esqué de plata, digué la Teresa.
--Ho dirá algun ximplet que no hi entén pilota... Lo mes passat vaig
agafar un nero de tres carniceras... ¿per qué rihéu?... ¿que no ho vols
créurer?
--Sí, oncle, sí, ja 'l creyém.
--¡Es per xó!... Y donchs, Marsal, ¿qué dihuen los castellans?
--Oncle no 'm parli de política ni de castellans... n'estich retip.
Parlim dels camps, de l'anyada, de la brema que aquest any es
abundantíssima.
--¡Oydá!... ¡Joan! demá 'm cridaréu de bon matí per' anar á la vinya,
¿sentiu?
--No 'n passi cuydado.
--Lo sopar es á taula... ¿si están servits? digué la Margarida.
--Bona nova, digué l'oncle: 'ls budells 'm roncan pel ventrell.
--Me 'n alegro que tinga bona gana, digué 'n Marsal.
--¡Noy! pot anar; mes tingas present lo que diu 'l llibre de la sabiesa:
tindrás sempre bon
delit si templas ton apetit... no menjant sino
de un plat tíndras bon ventrell, Bernat.
--Oncle, m'ha d'ensenyar aquest llibre, digué la Mercé.
--¡A taula! ¡á taula!... ara hem de sopar.
Passáren al menjador; en Marsal digué lo benedicite; 's sentaren á taula
saborejant las talladas de déntul guisat per la Martina ab such, all y
julivert, á la marinesca ¡tenia mil gustos!
Després de sopar, en Marsal resá lo rosari; se donáren la bona nit, y
cadascú á retiro.
## VIII
La brema era acabada; lo trontoll del bull escumós de la tina havia
parat; la masía havia tornat á rependrer la calma y travalls de costúm
fins al colar lo ví.
La tardor s'apropava á llarchs passos. Ja las nits y matinadas son
fredas. Las aurenetas han fugit, ja han arrivat los tórts y reytóns; las
alosas s'aplegan á vols, tirantse pels gorets dels camps llaurats á punt
de sembrar.
Fa un sol hermós que la familia Noradell aprofita pera sortir á passeig.
Una tarda, la Teresa y sa filla, acompanyadas de 'n Francesch, dirigiren
llur passejada envers una casa aislada dels voltants de Masarách. Hi
vivia un matrimoni ab quatre criaturas; ell, malaltís, passava dias
sense travallar; ella, feya lo que podia pera donar un tros de pá á sos
fillets espallifats, mitj despullats, que 's veyan prop de la casa,
xopejant dins un toll fangós. La Mercé portava un farcellet de roba que
doná á la mare, com també un grapat de moneda pera comprar lo que
necessitavan.
--¡Ay! ¡Donya Teresa, Donya Mercé!... ¡Deu 'ls hi pagui la caritat!... y
las llágrimas als ulls, besá la má á sas benefactoras.
La Mercé acostumava á fer eixas visitas caritativas. Quan sa mare no la
podia acompanyar, se feya acompanyar per son pare ó per en Francesch.
També ¡qu' estimada! ¡que benehida pels pobres malalts necessitosos! y
ella, que contenta després d'haver fet una bona obra! Semblava que la
caritat realsava més la dolsa expressió de sa mirada. Son carácter
bondadós, sa fesomía simpática, expressiva, reflexavan la puresa de son
cor.
Tenia un afecte particular pera una tórtora que havia criat treta de
niu. A la primavera passada lo rabadá li havia portat lo niu, desniat de
la branca d'un olm de la riera; hi havia dos aucellets, dos tórtoras de
pel moixí que badavan la boca de gana.
La Mercé entendrida al veurer aquells aucellets del bon Deu, orfes,
destinats á morirse de fam, 'ls ampará criantlos.
Una de las tórtoras fou víctima dels gats de la Margarida; l'altra no
tingué cap percás; la Mercé la criá ab tant cuydado y carinyo que, quan
li creixeren los alas, la deixava anar pels encontorns del casal; al
volguerli donar menjar, la cridava y ella venia d'una volada á posarse
sobre sa má.
La Mercé cuydava del altar major de la iglesia de Masarách. Dia per
altre las flors del altar eran renovadas; triava las més hermosas del
jardí; Mossen Esteva deya la missa embalsamat de llur fragancia; llur
flayra barrejada ab l'olor d'encéns espargía per tota l'iglesia un aroma
suáu y agradable.
Los dias de festa, lo senyor rector no comensava may l'ofici que no
hagués entrat la familia Noradell. Quan estava sentada al seu banch,
sols allavors sortia de la Sagristia ab los dos escolanets. Eixa
deferencia era merescuda per lo bé que feya á tota la comarca.
Lo banch dels Noradells es una prenda arqueológica de roure; lo dosser
es esculpit de branchs y fullám en mitj dels quals sobresurten dos caras
d'angels que portan l'escut de la casa crehuat d'una torra enmarletada,
una má ab punyal, tres arbres y la mar; per cimbori un casco ab visera
calada y tres plomalls.
Eix banch porta la data de 1527. Llástima que sia tant rosegat pel
corch, y socorrat per las candeletas d'anar á oferir pegadas, los dias
d'enterro y funerals, als brassos y dosser del banch, per las donas
endoladas.
Los antepassats dels Noradells havian sigut senyors de Masarách,
feudataris del comte de Vilarnadal, qual castell mitj enderrocat domina
lo poble que porta 'l mateix nom. Lo pare de Don Jaume Noradell, Don
Maurici, avi de 'n Marsal, era ciutadá honrat de Barcelona; y la familia
conserva encara com prehuat recort la espasa ab puny d'argent que
portava y lo jonch ab borla y puny d'or, qu' era lo distinctiu de la
noblesa.
Los honors y privilegis d'aquell temps han sigut escombrats per l'uracá
nivellador del sigle actual; mes la Iglesia, amiga de lo passat, los ha
volgut amparar y los conserva religiosament en sas costúms y cerimonias
del cult. Mossen Esteva 's feya un plaher d'esperar, los diumenges, la
familia Noradell pera comensar la missa; y en las festas solemnes, á més
de portar la primera barra del tálam, després de benehit lo pá beneyt,
l'escolá lo portava á n'en Marsal que 'n prenia lo primer trosset.
La tardor se passá á la masía en feynas agrícolas, en la sembra dels
blats y ordis. Donava gust veurer sortir de las corts los parells de
bous junyits pel jou, grassos, forts, gurmelluts, lo morro babós,
caminant d'un pás maymó y pesat, guiats per l'agullada del boher... ¡Ah!
¡ah!... ¡passa Moreu! ¡ah! ¡ah! ¡passa Mascaró!... dirigintse al camp
hont lo sembrador los espera. ¡Ab quina forsa obran fons goret! l'arada
talla la terra, girant arrels y terrossas, cavant ratlla dreta com una
I. Las cueretas segueixen lo llaurador, cercant per los solchs de la
terra frescal los cuchs terrers, mentres las alosas esporuguidas,
s'enlayran á vols, voltant los camps assoleyats.
Per tota la extensa plana de Castellò s' veuhen, fins á perdua de vista,
negats en calitja boyrosa, parells de bous que llauran, y darrera
d'ells, lo moviment automátich del bras del sembrador que llensa la
sémen á punyats, confiant á la terra lo qu' ha d'esser nostre pá de cada
dia.
L'oncle Paulí, feta la brema y lo ví, ja anyora la canya. En lo plá de
Peralada, en los rechs de molí de la Muga sol pescar anguilas ab botiró.
A voltas la Teresa y la Mercé l'acompanyan; es diversió que 'ls hi
agrada, sobretot á la Mercé qui també es aficionada á pescar ab canya,
aprofitant de las llissons que li dona l'oncle Paulí.
Quan hi ha terbolina y que las anguilas s'escauhen á picar, la pesca ab
botiró es molt divertida.
La llinya es un cordillet lligat ab una canya curta; per esqué una bala
de plom foradada, abrigada d'un enfilall de cuchs terrers que 's tiran á
fons d'aygua sobre 'l fanch. Las anguilas, al sentir la farúm, surten
del llot y pegan mossegada als rosaris de cuchs, trobantse
momentaneament enclavadas ab llurs punxagudas incisivas. Al sentir
l'estrebada 's tira lo botiró depressa; conté sovint un penjoll de fins
duas y tres anguilas, quinas, al caurer d'allá del marge, 's desclavan,
corren anguilejant pera tornarsen al aygua; pera evitarho 's tiran dins
un paraygua obert girat que 'l pescador té á vora seva, y aixís no poden
fugir.
A mitj Novembre l'oncle Paulí parlá de tornarsen á la Escala. ¡Quin
disbarat!... ¡ja s'ho podia treurer del cap!... ¡hont vol anar sant home
qu' estiga mellor!... Mes ell, al casal, trobava á faltar la marinada,
las emanacions salitrosas que 's desprenen de las algas y molsas
encastadas al rocám, aquella fressa monótona, dormidora, de la saga y
rassaga de las onas que s'estrellan contra penyas y esculls.
--Home, oncle no se 'n vagi, li deya en Marsal; vindrá ab nosaltres á
passar l'hivern á Figueras; veurá las festas de Carnestoltes, las
funcions de la setmana santa.
--Sí... y tú á lo mellor 'm deixarás per anar á xerrar ab los madrilenys
á las Corts... no estich per carnavaladas y professons; á la meva edat,
á caseta... ¿no es veritat, Martina?... aquesta endressava per la sala.
--¡Ay! Don Paulí, no l'aprobo... fa tants anys que no he vist las
professons de la setmana santa!
--Donchs, si ets bona minyona, te prometo que 't deixaré anarlas veurer
á Rupiá hont hi llueixen los estaferms més bonichs, que ni á Barcelona.
--Miri que li faré recordar.
--¿Qué dich may cosa per altra, per ventura?
--Sab, oncle, qu' es vosté ben poch agradós, digué la Mercé ¡tant plaher
que 'ns faria!
--Noya, no insisteixis; ma resolutió es presa... á la meva edat: qui
surt de casa pert lo seny y l'ase... ¿ho entents?