pisa groga que posa damunt la taula; l'alcalde la destapa, ne surt una
fumarola vaporosa de greixúm apetitós que fa ensalibar; agafa la llossa,
dona una remanada, y tot servint:
--Per vosté... li agrada l'escudella, don Sanchez?
--_Hombre, no me disgusta_.
--Donchs, quan ne tinga bastante.
--_Basta! hombre, basta!_
--¿Y vosté? senyor Jofre.
--Ja me 'n pot donar una bona platada; no hi ha res que se senti tantbé
al pahidor... ¡Prou!... ¡caratsus!... ¡borrango!... ¡que fa!...
--Mengi, home! Lo ventre porta las camas.
--Sí, pero ne fa un gra massa.
--¡Au! que cadascú se serveixi; aquí va la sopera... ¡Sila! treu
toballons y gots que 'ns fan nosa; son bons pel senyor diputat y
l'senyor Jofre; nosaltres som gent de porró.
--¡Ah! ¡un hom tot se retorna! digué 'n Jofre.
--¡Apa! noys; aquí va la carn d'olla... ¡patacadas!.. Senyo diputao: no
fassi cumpliments.
Ya se puede atipar; ho pagan 'ls electors... capitol d'imprevistos;
¿veritat? secretari.
--¿Qué diu? senyor alcalde... la boca plena...
Al comensar, tothom era callat' menos l'alcalde y lo senyor Jofre; lo
senyor diputat 'ls hi feya respecte; mes, á mitj dinar, després d'haver
traguejat una miqueta, lo vi generós de Rabós deslligá las llenguas, y á
postres, tots parlavan castellá que donava gust sentir.
--Don Gonzalez, deya un regidor: ¿sabe V. beurer á galet?... miri com se
fa... y ab lo porró xerricava la garnatxa, imitant lo refilar del
garrafó... Vosté ha de portar eixa moda á Madrit; crégui tindría
admiradors.
Lo senyor Jofre s'alsá brindant pel triomf del futur diputat. Aquest feu
lo mateix brindant per l'alcalde y poble de Rabós. Menos 'l senyor
Jofre, cap 'l va entendrer. Tot eran preguntas que feyan los regidors al
senyor diputat; don Martínez responía garsas per perdius; sort que 'n
Jofre feya d'intérprete.
A las tres se despediren dels rabossenchs; lo futur diputat y son cá
depresa pujaren á la tartana pera fer la mateixa funció á Espolla,
St. Climent y demés pobles del districte electoral.
La lluyta s'enveriná. En Marsal, al veurer lo de sempre, un desconegut,
estrany á la terra, imposat pel govern centralisador de Madrit, acudí
als mateixos medis empleats per aquell. Recorré lo districte, ajudat per
sos amichs, presidí reunions electorals, invocant los interessos del
pais, parlant á tots clá y catalá; en una paraula, fou tanta sa
activitat que vencé son contrincant, resultant elegit ab gran majoría.
Elecció renyidíssima, puig s'hi havia barrejat l'amor propi, y en Marsal
n'havia fet qüestió d'honor.
Rebé felicitacions de tota la comarca.
Lo triomf de 'n Marsal fou celebrat á Figueras ab un gran convit hont se
brindá per la pátria catalana y per la representació del país per
diputats de la terra.
Lo brindis de 'n Marsal arrancá aplaudiments entussiastas al manifestar
sas ideas catalanistas per la reivindicació de nostra llengua, de nostre
Dret civil y demés llibertats perdudas, condempnant la política
absorvent y centralisadora dels goberns castelláns.
Lo candidat del gobern don Sanchez Martínez y Gonzalez se 'n torná á
Madrit, la cúa entre camas; mes com son gent que tant se 'ls hi 'n dona,
que no fan cas de la llissó, que sempre está á la saga y no 's cansan
may, algun dia d'eleccions lo tornarán á veurer ab reforsos de tota
mena; y si no es ell, será son cosí germá y tutti fratelli... sortirá ab
la seva, y 's tornarán á restar com eran, representats per tots los
Sanchez Martínez y Gonzalez y demés noms castelláns que acaban en ez...
y axis ballan á Mollet.
La Teresa y la Mercé cusían prop la finestra de la sala del casal
Noradell, al costat de donya Catarina que posava taló á una mitja.
--Mamá ¿quán tornará 'l papá? ¿perqué triga tant á tornar?
--Ay ¡filla meva! las eleccions lo tenen mitj trastornat. Demá anirá en
Joan á Figueras pera saber novas.
Per fí arribá en Marsal acompanyat de 'n Cabreta y de son fidel Joan.
Al baixar de la tartana trobá sa muller y sa filla quinas havian baixat
á rebrel á la porta forana. Després de donárlashi una estreta abrassada,
pujaren á la sala. Feu un petó al front de sa mare, radiant d'alegría,
plé de pols.
--¡Vaja! digué á la Teresa, so diputat.
--¡Que 'm dius!
--No n'he pogut prescindir. Hem tots lluytat ab valor y guanyat la
victoria.
--¿Donchs, qué 't proposas fer?
--Que vols que fassi... aniré á Madrit.
--Y nosaltres papá, digué la Mercé ¿també anirém ab vosté?
--Está clar; mes no encara; ja 'n parlarém; primer aniré jo y després
vindréu vosaltras.
--¿La padrina també?
--La padrina també; tots.
--Ay ¡qué contenta!... y feu un petó á son pare.
Als pochs dias l'hereu Noradell comensá sos preparatius per anar á
Madrit.
Se posá en relacions ab sos electors, fent serveys á uns y altres; puig
era un d'aquells homes com se sol dir del cor á la má, franch, després,
judicant sos amichs y coneguts com ell, incapassos d'engany, de
falsedat.
Quan se li demanava un servey, no 'l solía may refusar, lo concedía ab
generós desprendiment.
Havía afavorit á molts propietaris que li eran deutors de sumas
respectables, contentantse solament ab llur paraula y ab llur firma, en
document ordinari, sense may recorrer á un notari.
La Teresa no aprobava tant desinteressament.
--Marsal, ja m'está bé que fassis favors als teus amichs; mes, que 't
diré... no tots dehuen mereixer tan cega confiansa; m'apar que abusas de
ta generositat.
--Pero, jo faig per ells lo que farían per mí, n'estich segur; si
sabesses las provas d'amistat y d'afecte que m'han demostrat durant
eixos dias d'eleccions..., no puch negalshi los favors que 'm demanan.
--Bé, bé; tu mateix: ets mon marit y senyor; mes com á esposa y amiga
teva, dech ferte aqueixas observacions que pendrás per lo que valgan.
Era l'únich defecte que tenia en Marsal: lo esser massa bó.
Las donas, en general, tenen un judici mes certer que 'l nostre.
En las circunstancias críticas de la vida, en mitj de nostre
defalliment, quan sembla que ja no hi ha remey, una paraula, un consell
de nostra muller fa entreveurer un raig d'esperansa que 'ns reanima y
nos salva.
Tot lo que veu la dona es vist per lo prisme del sentiment adornat per
una exquisita sensibilitat.
La Teresa no sols estimava al seu marit d'amor d'esposa, mes ressentía
també per ell un sentiment d'admiració degut á la superioritat en que
tota muller 's plau á reconeixer al seu espós, al home que Deu li ha
donat pera guiarla y ampararla en lo camí enmalesat de la vida.
En Marsal no s'havía may separat de sa muller; havían viscut sempre
junts, compartint llurs penas y alegrías.
La Teresa tota orgullosa de veurer son marit diputat á Corts ressentía
no obstant una pena interior que no 's podía explicar, que la entristía
y turbava la seva satisfacció. Son espós participava de la mateixa
tristesa. ¡Separarse dels sers que tant estimava!... del seu patrimoni
qu' era la nina del seu ull!... dels servents de la casa y de la
masía!... ¡de las melloras que estava fent á sas terras!... ¡de la vida
del camp per ell tant atractiva!... y tot aixó ¿perqué? ¡per anar á un
pais estrany, desconegut, á sentarse en lo Parlament desprestigiat, en
mitj d'aquells parlayres hont sa veu de catalá no sería escoltada!...
¡Oh! sí, ¡era un gran sacrifici que feya al pais! l'honor, la confiansa
que sos electors havían depositat en ell, los interessos del Empordá, de
la pátria, de sa aymada Catalunya tant trepitjada, que tenía que
defensar lluytant de totas sas forsas contra sos acerrims enemichs, li
feyan un deber d'anar á Madrit; ja no podia recular.
Lo dia de la separació fou un dia de llágrimas en lo casal Noradell. Da.
Catarina, al saber que son fill anava á Madrit per diputat, se senyá.
Preguntava si era molt lluny de Masarách, lo temps qu' estaria pel camí,
si trigaría á tornar.
May cap Noradell havía deixat son patrimoni per anar á llunyanas terras
á corre 'l món.
--Pero Mare, li deya en Marsal, es per defensar la política, los
interessos del pais...
--¡Qu' es aixó de política!... ¡la mellor política es á casa teva!...
--¿Per qué no hi van los demés?... ¡Ne treurás mes honra que profit!...
¡Pobre senyora! ¡era del temps vell y no comprenía las exigencias de la
civilisació de abuy dia!...
En Joan collá la mula á la tartana. Da. Catarina volgué baixar la escala
ab son bastonet, apoyada al bras de la Mercé. Son fill molt entendrit la
estrenyé en sos brassos:
--¡Adeu! mare; no estigui trista... tornaré aviat.
--¡Que Deu te beneheixi, fill meu!... las llágrimas li lliscavan galta
avall.
La Margarida s'aixugava 'ls ulls ab son devantal, plorant com una
Magdalena, al veurer partir son fillol.
La gent de la Masía, en Rafel, la séva dona, boher, pastor, rabadá:
¡adéu! ¡senyor amo!... ¡Deu 'l guardi de mal!... torni aviat. Estrenyé
la má á tots.
La Teresa, la Mercé, en Marsal pujaren á la tartana, emprenguent, molt
compungits y silenciosos, lo camí de Figueras, dirigintse á la estació
del carril. Hi trobáren nombrosos amichs que 'l venian á despedir; á
tots apretá la má ab efusió de cor.
Sa muller y sa filla volian pujar en lo mateix vagó seu; no 's podian
resoldrer á separarse d'ell... ¡Quin mar de plors!... tothom estava
conmogut. Ja la campana ha donat lo senyal; passa 'l conductor del tren
qui d'una rebolada tanca la portalleta, sens compassió... Lo xiulet
estrident de la locomotora, xiulet desapiedat, inhumá, que esqueixa 'l
cor, los separá. ¡Quins adeus mes crudels!... se 'n tornáren tristas,
afligidas, 'ls ulls inflats de llágrimas, á llur casal de Masarách hont
trobáren Da. Catarina al oratori que resava 'l rosari, pregant per son
fill.
## V
En Marsal, al deixar l'administració del patrimoni á sa esposa, nombrá
no obstant un procurador de confiansa pera mellor direcció dels travalls
y comptabilitat agrícols, recomenat per Mossen Esteva, lo rector de
Masarách.
Se diu Francesch Saqué. Havía estudiat per capellá; mes morí son
benefactor y no pogué seguir la carrera per falta de recursos.
Es fill d'un mas dels voltants de Garriguella; orfe de pare y mare. 'S
trobava sol, desamparat, quan fou recullit pel senyor rector de
Garriguella que ne feu son escolá y comensá á li donar los primers
elements d'instrucció.
Al veurer sa aplicació y bonas disposicions, l'enviá á Gerona aprop d'un
seu amich, canonge á la Seu. Los pochs parents que li quedavan eran
pagesos pobres com ell.
Es un jove de uns 23 anys, de bons sentiments, molt honrat,
intel·ligent, prou instruhit, pero molt tímit y vergonyós per causa de
sa pobresa y humilitat.
Coneix lo patrimoni Noradell per haverlo en Marsal empleat algunas
vegadas á la cobransa dels censos y tersos dels enfitéutas. Vivía en un
más prop de Masarách, ajudant á las feynas del camp, del bestiar,
guanyant poca soldada, contentantse de menjar pá y vestirse, aprofitant
las horas que podía fora del travall per' alimentar sa intel·ligencia,
repassar y estudiar 'ls llibres seus y los que li deixava Mossen Esteva
qui l'apreciava molt per lo bon minyó qu' era.
Rebé las instruccions y recomenacions per tot lo referent al patrimoni.
Fou allotjat en lo casal.
Com ja era conegut de la familia, la Teresa y la Mercé ne tingueren una
vera satisfacció. Sólas, sense 'n Marsal, 's haguessen trobat massa
aisladas.
En Francesch tenía sa cambra junt á son despaig, independent de las
demés estancias de la familia.
Acompanyat de 'n Cabreta, recorregué tot lo patrimoni de Masarách, Rabós
y Espolla, posantse al corrent de tots los travalls agrícols iniciats
per en Marsal; fou presentat als masobers, servents, y travalladors de
las masías.
La Teresa y la Mercé reprengueren llur vida acostumada y feynas de la
casa.
Eran á primers de Setembre. Quan la calor del dia havía minvat sortían á
la tarda á passeig, á voltas acompanyadas de 'n Francesch, la Mercé ab
vestit curt, barret de palla d'amplas alas, riallera, esvelta, lleugera,
cullint floretas, perseguint papallonas. s'havía fet un filat de gassa
blava ab bossa, posat al cap d'una canya, per' agafarlas al vol; no pera
picarlas ab agulla en planxeta de suro... ¡quin horror!... mes sols pera
contemplarlas de mes aprop, admirant los hermosos colors de llurs alas
vellutadas y finura de llurs antenas, fentlas voleyar dins sa cambra,
jugant ab ellas; després obría la finestra per donalshi llibertat,
seguint ab sa mirada llur vol capritxós á través dels camps assoleyats.
Aquella tarda dirigiren llur passejada envers la vinya de la riera, mes
propeta del más; seguiren un viarany dins l'arbreda que voreja la riera
y closas, encatifat d'herbám y margaridoyas. Entráren en lo molí
Noradell, sobre la mateixa riera, ombrejat d'olms; molí d'hivern
primavera y fi de tardor, d'una sola mola, de bassadas, puig que no
porta la riera prou aygua pera moldrer á rech corrent.
Sortí á la porta del molí, lo moliner, la cara y vestidura enfarinada,
barretina en má, saludantlos:
--Bonas tardas tingan... ¿volen descansar?... ¡Tomasa! ¡porta cadiras!
Vingué la Tomasa, una jovenassa robusta, de amplas caderas y abultada
pitrada, seguida de duas criaturas bessonas arrapadas á sas faldillas,
rossas com un fil d'or. La Mercé volgué acariciarlas posántselas á sa
falda; mes feren lo peterrell, esclatant en plors, estirant llurs
brassets envers llur mare qui las hagué d'abrassar y petonejar pera
ferlas callar.
La Tomasa que acabava de treurer lo pa del forn, regalá á sas mestressas
una coca de farina de mastall que la Mercé posá dins son cistellet pera
brenar.
Continuáren llur passeig pujant un turó hont per d'allá 's troba la
vinya.
La tarda es hermosa, lo cel seré. A ponent la posta de sol cobreix de
calitja tota la cordillera pyrinaica: d'amunt d'ella, á gran altura, una
aglomeració de cirrus esclatants, amuntonats, franjats de flonja neu
enlluhernadora, deixan passar, á claps, nimbas de fletxas d'or que
encenen mitj cel. Al orient, al cap d'allá de la extensa planura, á
través dels pins y olivars, al horisont, una pinzellada soptada d'un
blau de cobalt, es lo golf de Rosas, clapejat de velas llatinas dauradas
pel sol ponent.
Al arribar á la vinya, la Mercé triá un cep de picapollas, s'assentá á
terra aprop del cep, tragué la coca del cistellet, ab un petit ganivet
ne tallá tres llescas y espiocá los grans de rahims, del cep estant, com
una perdiu.
--Mamá, ¿que no vol brenar?... portantli coca y un grapat de rahims...
¿Y vosté? Francesch... son dolsos com mel... tasti.
--Ab molt gust, senyoreta.
Los tres passaren lo rosari desgranant las picapollas mostosas cullidas
per la Mercé.
Havent brenat se passejáren per la vinya. Los despampolayres dirigits
per en Joan, encorvats á llur tasca, 'ls hi mostravan l'hermoseig de la
rahimada que penjava dels ceps.
--Aquest any. Joan, si no ve cap pedregada. omplirém botas y tinas,
digué 'n Francesch.
--Sí, te rahó; tenim una anyada com may s'havía vist, li respongué 'n
Joan; mes ¿ha observat quina singularitat? moltas tórias se quedan
verdas y algunas tornan á brotar, mentres altras no han fet lo creixent
dels demés anys. So vell y may ho havía vist.
La vinya aquella ab las demés del terme 's trobava baix la influencia de
la primera invasió filoxérica.
En totas las vinyas dels termes d'Espolla, Rabós, Pau, Palau, Vilajuiga
y Culera, 's notaren 'ls mateixos fenómenos, qual explicació generalment
admesa es la següent:
Lo primer aixám filoxérich, al invadir las arrels y fer en ellas, ab
llur picada, una ferida, eixa ferida produhía una sangría favorable en
llur forsa vegetativa y excés de saba. Ja se sab que per fer portar
fruyt á un arbre, se li ratlla la soca fins al derme pera castigarlo, es
á dir, pera facilitar la sortida del seu excés de saba que dona massa
vida al branqueig y fullám en detriment del fruyt. Donchs la picada del
insecte en las arrels, produhí á las vinyas lo mateix efecte. Lo primer
any d'invasió filoxérica may 's havian vist tants rahims, may s'havia
fet tant vi. 'S comprén qu' eixa benéfica sangría, quan es repetida, 's
torni ferida mortal. Per xó l'any següent, la vinya cansada de lluytar,
dessangrada, anémica, ja no pot mes resistir; la mort la corseca de
sopte com una ferida de llamp.
--Y donchs, Joan, qué penseu d'aqueix rebrot de las vinyas? li preguntá
la Teresa.
--Que vol que li diga... cal viurer pera veurer estranyesas. Lo que hi
ha de cert es que los rahims son molt bonichs y la brema abundantíssima
per tot, ¡alabat sia Deu!
La Teresa pensá: donaré eixa bona nova á 'n Marsal que 'l fará content.
Prou ánsia deu passar de lo de casa.
Al retornar al casal passáren devant la rectoría de Masarách; trobáren
Mossen Esteva que anava á tocar la oració. Entráren ab ell un rato á la
iglesia pera pregar.
La llum crepuscular penetrava pel rosetó de damunt la portalada,
clapejant de pálida claror lo coronament del retaule del altar major; lo
demés de la iglesia era negat dins la foscor; res se distingía; sols al
fons de la nau 's veya un llumet blavench, de flama vacil·lant, débil,
sens resplandor: la llántia del Santíssim.
Després de resar sortíren. Lo senyor rector tancá la porta ferrada,
macissa, tota clavetejada de ferraduras y claus de cabota cónica
quadrangular, fent correr un feixuch forrellat de ferro en forma de serp
escatosa, boca badada, que llensá un ganyit estrident.
--Vuy que púgin á descansar.
--Mossen Esteva, será un altra dia; ho tenim tart y arribarém á casa de
nit.
Mes fou tant lo que insistí que per no ferli pena feren un puja y baixa
á la rectoría.
Pujáren l'escala; entraren á la saleta; vingué la majordona á rebrels.
Pelava trumfas tirant las pelas dins un parolet que tenia al seu costat;
s'aixecá, saludantlos, molt obsequiosa; una dona vella poch ó molt de la
mateixa edat que Mossen Esteva, de uns 65 anys.
De seguit pará taula per ferlos brenar.
--Pendrán xacolata.
--¡Mes, santa dona! no veu qu' es tart y som lluny de casa... No 's
molesti; ja hem brenat á la vinya.
Tant sí com nó, hagueren de fer la xuclamolla ab melindros y vi ranci.
Per l'aspecte de la sala 's coneixía que la majordona era amiga d'orde y
de netedat.
La rectoría de Masarách es pobre; prou 's veya ab lo moblatge d'aquella
estancia, y la sotana lluhenta, apadassada, que portava Mossen Esteva,
qual color negre 's havia tornat verdós.
La gent del camp té massa salut; los enterros y funerals no son gayres,
y com la paga del gobern es poca y ve quan Deu vol, vivían ell y sa
majordona ab molta economía, menjant cols y trumfas, pobrets y alegrets,
puig que Mossen Esteva encara que vell no pert may son carácter jovial.
Alt, magre, fisonomía de bondat, es estimat per sos feligresos ab qui
comparteix sa pobresa.
La Teresa, sa filla y en Francesch 's despediren de Mossen Esteva qui
los volgué acompanyar un tros enllá. Arribáren al casal que ja
fosquejava.
L'endemá la Teresa escrigué al seu marit pera donarli la bona nova de la
verema abundant que 's preparava.
## VI
Feya quatre mesos que l'hereu Noradell era á Madrit. La vida que portava
era ben diferenta de la vida quieta y pacífica de Masarách, en mitj del
carinyo de sa familia, dels seus travalladors y feynas del camp. Vivía á
la fonda d'Embaixadors del carrer de sant Geroni, prop del Congrés, sol,
aislat, freqüentant poch lo gran món; aprofitant sa estada pera estudiar
tot lo que ofereix de remarcable la capital, sos museos, sas iglesias,
sos passeigs, sas bibliotecas. Passava llargas horas al museo del Prado
admirant las obras mestres de la Escola espanyola, extasiantse devant
los quadros de Murillo, Velazquez, Ribera, y sobretot del pintor
aragonés Goya tant hábil y original.
Recorría los carrers y mercats de Madrit, estudiant las costúms populars
tan diferentas de nostras costúms catalanas; observant, notant sas
impressions.
En lo Congrés prengué seti á la dreta, escoltant, analisant, votant
segons son criteri, sempre en bé del pais.
No s'atreví á pendrer la paraula; volia avans coneixer lo terreno que
trepitxava, estudiant á fons las qüestions económicas ab son clar é
intel·ligent criteri catalá; se reservá per la segona llegislatura. Mes
prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no 's
podian avenir ab l'engany y l'astucia d'aquells homes de partit que
sacrifican la nació á llur interés. Sa honradés, son carácter franch,
catalá, topava ab aquellas costúms de xatxarra y fingiment que
caracterisan los pobles decadents. Comparava los discursos eloqüents,
sí, mes buyts, de nostres oradors, ab los discursos sensats, práctichs
dels diputats inglesos que havia tingut ocasió d'ohir varias vegadas
durant sa estada en Inglaterra.
Admès en los salons de la bona societat madrilenya, fou seduhit per
l'amabilitat, la finura, aquell parlar atractiu, superficial pel qual la
llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuhen de dia al dia,
que no tenen mals de cap, segurs que no 'ls hi faltará la pluja d'or que
las provincias expremidas abocan á llur capital.
Ell, home del camp, agricultor, amant de la naturalesa, de sa riquesa,
de sos productes, recorría los voltants de Madrit; sos ulls seguian á
perdua de vista las onas d'aquellas serraladas áridas, cremadas pel sol,
sense cap matoll, sense verdor... un inmens desert sense oasis...
Prompte fou prés de _spleen_, d'anyoransa... Cap catalá de cor 's pot
fer á viurer en aquella terra hont tot li fa recordar l'absencia de sa
patria estimada.
Se tancaren las Corts, y lo diputat empordanés 's dirigí á la Estació
del Nort, pujá al vagó, sacudint avans de sos peus la pols de la
coronada vila.
Com se li dilatá 'l cor al entrar á Catalunya, al ohir en la estació
d'Almacellas tothom parlar en catalá!... Si hagués gosat hauría besat la
terra de sa pátria!...
Quina alegria al casal Noradell al saber lo retorn de 'n Marsal!
La Teresa y sa filla l'anáren esperar á la estació de Figueras; aquella
estació de trist recort de plors, de desesperació de la despedida, dels
crudels adeus, ab aquella campana lúgubre que senyalá la separació! ab
aquell xiulet estrident de la locomotora qu' esqueixa 'l cor,
emportantse lo ser estimat... Ara la campana te un toch joyós, argentí;
lo plomall vaporós del tren que arriba 's veu corre á glopadas per la
planura, á través d'olivars y arbredas; lo xiulet de la máquina ja no es
estrident, al contrari, s'ha tornat sonorós, suau... conmóu y aumenta
los glatits del cor... Ah!... reveurer lo ser que tant s'estima després
de tant temps de separació!... quinas abrassadas! quina alegria!... En
Joan entendrit, los ulls humitejats, ab sa má tremolosa estrenyé la má
del seu amo. L'anden era plé d'amichs y coneguts que havian vingut á
rebrel... abrassadas, apretadas de má á uns y altres... se 'n veya un
embull.
Per fi pujáren á la tartana, y cap á Masarách. La mula semblava
participar de la alegria de sos amos, emprengué lo trot, lo cap alt,
fent drincar sa joyosa cascabellada.
A la creu del terme trobáren en Francesch, en Cabreta, la Margarida,
masobers, ab tots los servents del casal y masía que lo vingueren á
rebrer; á tots tocá la má; donya Catarina al abrassarlo, plorava de
alegria; ben cert que se rejovení de cinch anys.
Ab la presencia de 'n Marsal, la masía recobrá sa animació; la alegría
torná en lo cor oprimit de la Teresa.
## VII
S'apropava la diada de St. Miquel, diada de inauguració de la brema en
tot L'Empordá.
Ja han arribat los boters de Figueras ab llurs fadrins y sas eynas. En
lo pati y baixos de la casa se sent matí y tarda lo pim y pom de llurs
massas; resserran 'ls cércols de ferro del botám y lligan vims á las
samals.
La Vigilia de St. Miquel se nota en lo casal y masía gran animació: las
donas escombran y destaranyinan la tina que conté més de tres mil
hectólitres de vi, la fregan y netejan. Es tota enrajolada de rajola
envarnissada de Valencia; lluheix com un mirall. D. Jaume, Deu lo tinga
á la Gloria, la feu reconstruhir á tot gasto; es una de las melloras que
al morir deixá als hereus Noradell. Los homes portan feixos de pámpols
ab penjols de rahims, eura y llorer: ne fan garlandas ab cintas
viroladas, clavadas ab simetría á las parets, al voltant de la tina.
La Mercé ha cullit del jardí garbas de flors per' adornar los pitxells
de la taula baixada dins la tina ab sos corresponents banchs.
La Margarida treu del armari de la roba blanca estoballas, toballons y
cuberts de boix de Tortellá lluhents com marfil; las criadas atrafagadas
paran taula.
Anavan á celebrar la festa de St. Miquel, patró dels vinyatayres, festa
que 's fá cada any en lo casal Noradell ab un abundant ápat y ballas al
era.