# L'heréu Noradell
Estudi de familia catalana
Carles Bosch de la Trinxeria
1889
> A ma estimada neboda Na Mercé Fonsdeviela, comtesa d'Arnera
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## I
Quan un surt de Figueras per la carretera de Fransa envers la frontera,
després d'haver caminat uns nou kilómetres, se troba, á la dreta de la
carretera, un cip ó fita de pedra calcinal, d'un metre d'alsária, que
indica lo camí vehinal de dos pobles quals noms porta grabats:
Vilarnadal y Masarach.
Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitavan
gayre los carros; los únichs que 's veyan y que 's veuhen encara son
carros primitius, prehistórichs, tirats per un parell de bous. Abuy eix
camí porta lo nom pretenciós de carretera, y lo cip esmentat li dona
encara més importancia.
A fé que lo dit camí se troba com se trobava en las centúrias passadas,
estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrollas,
romagueras, sarsaparrella y esparragueras; en mitj de la bardissa
grisenca de polsaguera, enlayrada pe 'l tramontanal, sobressurten
llarchs punyals d'etzavara de punta afilada. A voltas, es tant enfonsat
per las ayguas, que sembla un córrech. En temps de plujas, al hivern, á
més del pedregam que 'ls pagesos hi tiran de llurs camps, s'hi fan unas
roderas y uns sots que donan, al vehicul que s'hi arrisca, un traqueig y
un trontoll que us deixa capolat.
A las duas de la tarde d'un dia de Juliol, en Joan, del casal Noradell,
vellet de 75 anys, després d'acabat lo mercat del dijous de Figueras,
hont havía vingut lo matí pera vendrer hortalissa, ous y virám, collá la
mula al carret y se dirigí envers lo carrer de la Junquera y carretera
de Fransa, pera tornarsen á casa.
Sentat damunt la post del carret, lo pipot encés, tot alegroy y satisfet
per l'apat copiós, arregat de bon vi, absorvit al hostal de la Tona,
atiava á voltas la mula que semblava tenir son: ¡Arre! Castanya!...
¡Veyam si 't despertaré!... y li clavava una xurriacada sobre las
áncas... ¡Apa! cansonera! que 's fa tart y vol plourer! Mes la mula que
coneixía lo genit bondadós de son amo, no 'n feya gayre cas.
La carretera anava plena de gent que se'n tornava á casa: carros,
cabalcaduras, pagesos de calsas amplas de vellut blau, jech y armilla
curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa y barretina
vermella... corrúas de pagesetas, faldillas retrossadas, calsadas
d'espardenyas, aixeridas, lleugeras, conversant y rihent ab llurs
xicots, en mitj de núvols de pols que aixeca la ponentada... un sol
ruhent qu' excita lo cant monótono y estrident de las cigalas amagadas
dins la rama dels olivars. --Adeu siau! Joan. --Adeu, bona gent, adeu!
--recados á 'n Rafel, á la Josepa! (los masobers del mas Noradell)...
Era molt conegut... ¡feya tants anys que anava al mercat del dijous!
¡Quín temps més xafagós! A voltas ratxas de vent calent escombran la
carretera, enlayrant la pols en torbellí; fadrins y pagesetas giran la
esquena, tapantse 'ls ulls, envolcallats en nubolada de polsaguera. Una
blanca faixa de bromas, uniforme, anivellada, cenyeix la cordillera
pyrinaica; estesa á mitja falda, s'arrossega per las fondaladas de las
Salinas y Recasens, descubrint á claps, lo castell de Bellaguarda y la
blanca ermita de Santa Llúcia, daurada pe 'l sol.
Arribaren als Hostalets, veynat de Pont de Molins. Tota la comitiva se
deturá devant una porta damunt la qual penja un ram de pi ressecat; dins
la entrada, una tauleta placada de zinch, ab gots, copas, ampollas de
xarop y anissat, un poal plé d'aygua, platerada carquinyolis y paperinas
d'anís.
--Joan, ¿qué no voleu beure un cop?
--No vindrá mal; tinch lo canyó encrostat de pols.
Deturá la mula, y al volguer baixar del carret, una noyeta burlona li
digué:
--Joan, ¿voleu que us donga la má?
--Si, noya, ab molt gust, y una abrassada també.
--¡Barra que us toch! Joan, li digué un fadrinet, seu pas amussat!...
Aixó de demanar una abrassada, ja no es del vostre temps.
--Tu ho dius, Quet: has de saber que 'ls anys no fan pas la vellesa.
Aqueixa resposta feu riurer las noyas, y totas lo bromejavan que se 'n
veya un embull.
--¡Vaja! Joan, aquí teniu la copeta d'ayguardent... ¡au! trinquém... á
la vostra salut.
--A la vostra, y á la de la fadrinalla.
Begueren la copeta d'un glop; en Joan torná á pujar al carret y tota la
jovenalla continuá camí enllá. Uns y altres s'anavan separant dirigintse
cadascú á llur mas, donantse l'endeusiau.
Avans d'arribar al córrech de Ricardell, lo carret de 'n Joan trencá á
la dreta, fregant lo cip, prenguent lo camí de Masarach.
Duas jovenetas guapas, rialleras que portavan un cistellet sobre 'l cap
plé de paperinas d'arrós y fideus, li demanaren de pujar.
--¡Hóo! ¡Castanya! ¡Hóo!... ¡Apa!... pujeu. Pujaren ab molta lleugeresa,
sentantse al costat de 'n Joan, una á dreta l'altra á esquerra.
--Y aixó ¿ahont aném, jovenalla?
--A Masarach.
--¡Oydá!... Ja us conech ara... me faig vell y no se distingir de
lluny... tú ets de ca 'n Serra y tú de ca 'n Alsina... la Tuyas y la
Marió... las duas noyas més guapas de Masarach! las més aixeridas! las
més remacas!... ¡Uy! si 'm pogués tornar jove!... y ab sas mans tocá la
barbeta d'una y altra... ¡Ay festa! quina ditxa de tenirvos al costat!
--Vaja! Joan, estéu!... may se us acabará la bona humor; sempre seréu
plaga... ¡llástima que sigueu vell! Digáu, Joan, digué la Marió ¿per qué
seu tant vell?
--¡Ay traydoreta! ¿Tú 't creus que so molt vell?
--Ah! ah!... esclafint las duas una rialla... ¡qué n'haureu fet de secas
y verdas á la vostre joventut! per xó seu encara fadrí... ¿Us voléu
casar ab mí, Joan? digué la Tuyas.
--Quan vulgas, Tuyas... sabs: per un vell carn tendre es de bon rosegar.
--¿Y ho diheu de veras?... Ah! ah!... rihent... Escolteu, Joan, aquest
any també vindrém á veremar al casal Noradell. Ja 'ns ho fareu saber
¿veritat? A don Marsal li agrada lo jovent; fa com vos.
--Y á quí no agrada! ¡Ah! digué en sí, suspirant: si jovenesa sabés!...
y si vellesa pogués!...
Atravessáren lo poble de Vilarnadal dominat per son castell senyorial en
part enderrocat, al peu d'un serrat pedregós clapejat d'oliverons; poble
rónech, de trist aspecte.
Lo vent de Ponent havía parat; no feya ni un alé d'ayre. Las cinch
tocavan al cloquer del poble. Las cigalas excitadas per la calor ofegant
de la tarde redoblavan llur cant estrident. Pe 'ls camps se veyan
pagesos en cos de camisa, encorvats, amarats de suhor, cavant blat de
moro, espolsant gram y terrossas en mitj d'un núvol de pols de la gran
secada que crema la terra.
A las sis arribaren á Masarach.
--Joan, ara gran mercé... Adeu!... no 'ns oblideu per la verema.
--No 'n passeu cuydado. Adeu! y sobre tot sigau bonas minyonas.
Molt lleugeras se dirigiren carrer amunt, mentres en Joan continuá son
camí envers lo casal Noradell.
Avans d'arribar, trobá lo pastor del mas sentat vora 'l camí sobre la
paret d'un camp; son remat pastorava en un rostoll.
Lo gos d'atura, al veurer la Castanya, la saludá ab quatre salts y
glapits d'alegría, corrent tras d'ella.
--Bonas tardes, Joan; anéu depressa que us esperan al casal.
--¿Qué hi ha de nou?
--L'amo m'ha dit de dirvos que us afanyésseu; crech que hi ha novedat;
l'amo vell s'ha posat malalt.
--¡Ay! pobre don Jaume!
En Joan atiá la Castanya, quina, sentint la grana y l'estable, prengué
'l trot; en pochs minuts arribá al mas. Encarregá á 'n Guillém, lo
masober, que li aconduhís bé la mula y se 'n pujá tot seguit al casal
Noradell, pera saber com se trobava don Jaume.
## II
L'antich patrimoni Noradell es un dels més richs del Empordá; consisteix
en camps de conréu, olivars, prats, closas y gran extensió de vinyas al
plá y en los aspres de la falda del Pyrinéu, entre los pobles d'Espolla
y de Rabós, que donan un ví que 's pot comparar als mellors vins
d'Andalusía.
En efecte, las vinyas d'aquells terrenos granito-esquitosos, situadas en
las serras que forman las estribacions del baix Pyrineu, sostingudas per
parets de pedra seca, escalonadas, pera evitar l'arrastre de las terras
en temps d'ayguats, 's troban á racés de la tramontana; lo sol hi cau de
plom, y pel Juliol y Agost, pedras y terrossas creman. També ¡quina
vegetació més verda y ufana! La vinya s'hi complau; lo seu toriám
s'entrellassa d'un cep á l'altre, y quan vé 'l Setembre, fa goig de
veurer la bonica rahimada que porta cada cep.
Eixos serrats eran árits, cuberts de pedregám, matolls d'argelagas y
garrollas que pastoravan las cabras, lo que donava un producte
insignificant. Los hereus de casa Noradell donáren eixas terras en
enfitéusis als menestrals y travalladors de la terra dels pobles de Sant
Climent, Espolla y Rabós quins, ab molt travall, n'han fet uns terrenos
dels més productius del Empordá. Pagan á llur senyor lo ters y quart de
rahims, ab obligació de portarlos á las tinas del amo. Fan ví pel gasto
y per vendrer. Los rahims, que casi tots son garnatxas, donan un vi
licorós de quinze y setze graus, que venen á trenta cinch y qüaranta
pessetas la carga de cent vint litres.
Lo casal Noradell está situat á un quart del poble de Masarach, á mitj'
hora del poble de Sant Climent, al peu de la riera que devalla de las
ubagas de Recaséns y se junta al Llobregat prop de Peralada. Sos marges
son ombrejats de frondosas arbredas de verns, salses y polls; no hi
faltan pradas y closas de bona herba que dona al bestiar de llana una
carn saborosa.
Lo poble Masarách es adossat en anfiteatre á la falda de un turonet
encatifat de garrollám, trist, rónech, de pocas casas, poblat per
pagesos y jornalers que viuhen de la terra. No s'hi veu cap arbre per
pendrer l'ombra; al estiu hi cau un sol ruhent que crema y enmorena las
caras d'aquells pagesos.
De dias lo poble es desert; homes y donas ab sas eynas van al travall de
bon matí y ne tornan quant es ben fosch. Sols quedan á casa los vells y
criaturas, alguns porchs que 's veuhen á morrejar pels recons y femers
en mitj de pollets y gallinas que cloquejan.
La iglesieta de Masarách se troba á un quartet del poble, no lluny de la
riera, prop del molí Noradell. Es d'estil romanich del sigle XI: Sa
portalada crida l'atenció del arqueólech per sa elegancia y riquesa de
detalls.
Es la antiga iglesia del priorat benedictí dependent del monástir de
Sant Pere de Roda. Son claustre es del tot enderrocat, res se coneix.
Los vells edificis del petit convent, avans habitats pels mónjos
benedictins, serveixen abuy d'alberch á alguns pagesos de Masarách, com
també al senyor rector, Mossen Esteva, que hi té la rectoria.
La iglesia es d'una sola nau, tota de pedra picada. Lo seu interior no
ofereix res de particular; sols un retaule de época més recent, dividit
ab qüadrets pintats al oli, que representan la vida d'un sant; tenen
prou merit.
La iglesieta ha sigut rebatuda al exterior y pintada de groch y blanch
al interior; es un adefeci degut á algun rector amich de virolaynas, com
tants n'hi ha encara desgraciadament en nostres pobles montanyesos, que
fan mes mal á nostres antichs monuments que la má destructora de la
vellura.
Lo casal Noradell es independent de la casa dels masobers y caserius que
serveixen pera la explotació agrícola del patrimoni. Reuneix tot lo
confortable d'una casa de senyors rica, oferint las conveniencias de
casa rural y de ciutat.
S'entra per una gran portalada de pedra picada á un pati interior
enllosat, que reb la llum per una espayosa claraboya reixada de filferro
y envidriada; damunt la porta se veu l'escut dels Noradells; al cap
d'avall del pati una escala de pedra, ampla, suáu á doble barana de
ferro, per hont se puja á la porta cancell del primer pis. Vastas
estancias ben mobladas; eixida arquejada que volta la casa á mitj dia y
ponent, envidriada al hivern, al estiu adornada d'arbustos y flors
flayrosas.
Una de las cambras principals, la cambra d'honor, moblada ab luxo,
comunica ab un preciós oratori que conté un grupo molt ben esculpit,
representant la Mare de Deu de la Mercé y dos catius postrats á sos
peus. Al segon pis, graners y cambras pel servey de la casa. Las
estables, 'l trull, las tinas son dependencias del más proper al casal,
hont viuhen los masobers, en Rafel y la Josepa, ab lo boher, pastor,
rabadá, porquera etc, tot lo servey de la masía.
Lo casal es voltat de lladoners y olms seculars. Duas renglas de
plátanos conduheixen al jardí y horta, voltada de paret, á cent passos
de la casa, hont s'entra per una gran porta reixada de ferro.
Los hereus Noradell s'han gastat molt diner pera captar las corrents
soterranas de la riera y conduhirlas per medi de mina ben construhida al
horta. També, ara una font abundant de bona aygua alimenta lo casal, la
masía, y ompla un gran safareig que serveix pera rentar y arregar las
terras dels voltants.
Lo principal y únich atractiu de la vida del camp, prescindint de una
bona casa, es l'horta ab son jardí; l'horta per hortalissa y fruyta y 'l
jardí per flors y arbustos.
Los Noradells havian tingut un gust especial en procurarse los mellors
llegúms coneguts, que 'n Joan venía á bon preu, al mercat de Figueras.
En lo jardí, separat de l'horta per una tanca d'espinadella, al peu de
la paret, á recés de tramontana, s'hi veu un invernacle que conté
hermosas flors exóticas; y al costat, una aucellera ab tota mena
d'aucells del país com també una glorieta cuberta de gessamí, xucla-mel
y satalías, totas flors enredaderas.
La familia Noradell se compón de D. Jaume y sa muller Da. Catarina, de
'n Marsal llur fill, de la Teresa sa esposa, y de la Mercé, llur filla.
Hi há també un oncle de 'n Marsal, germá de D. Jaume; que viu á la
Escala, peró que passa llargas temporadas al casal Noradell, sa casa
payral. Li diuhen l'oncle Paulí. Viu sols de la renda de sa llegítima, y
com es molt amich del peix fresch y aficionat á pescar ab canya, s'está
á vora mar, á la Escala.
Los servidors mes fidels y estimats de la familia Noradell son los dos
vellets en Joan y la Margarida.
En Joan qui, segons diu ell, per la Mare de Deu de la Candelera fará 78
anys, va naixer al mas; fa 50 anys que está al servey dels Noradells.
Servidor fidel, honrat; es tanta la estimació que té per sos amos que
sacrificá sa joventut, renunciant al matrimoni, pera dedicarse
enterament á llur servey. Es un fill dels masobers, del mas Noradell,
oncle de 'n Rafel, quins, de pare á fill, fa mes de doscents anys que
menan la masada. Se diuhen Gensana; mes dingú los coneix per eix nom; en
la comarca, lo masober es anomenat Noradell, lo nom del amo; y aixó es
pels anys y panys que son al más.
La Margarida té uns 70 anys; es la dida de 'n Marsal, viuda del masober
del mas Roure, de la montanya d'Espolla, dependent del patrimoni
Noradell. Fa 40 anys qu' es al servey de la familia; se la considera com
de casa. Es la mestressa de claus del seller, del vi, del oli, del
rebost. Petita, grassona, no estant may en repós; porta sempre lligat á
la cintura un manoll de claus; lo que incomoda de vegadas á Da. Teresa
quí, necessitant una clau, la té que fer anar á cercar á la iglesia hont
la Margarida sol anar sovint á pregar á Deu.
Com á dida qu' ha sigut de 'n Marsal, li tenen totas las consideracions,
puig es fiada y honrada, mirant per los profits dels seus amos com si
fossin seus. En Joan li diu la dona dels gats; puig ella cuyda dels gats
de la casa; diu que son los animals dels mes útils de una casa de pagés;
y té molta rahó, perqué sense ells, las ratas farian mes mal que pedra
seca.
Llástima que la Margarida sia tant vella! es una servey com no n'hi ha.
## III
Al pujar, en Joan, á la sala del casal, trobá los séus amos molt
afligits.
D. Jaume no s'havía aixecat de tot lo dia; deya que li mancavan las
forsas y s' restá al llit, lo que no deixá de sorpendrer; puig que,
encara que d'edat, acostumava á ser molt matiner, y ningú s' recordava
que hagués fet un dia de llit. Tan al estiu com al hivern era dels
primers aixecats, menant pressa al servey, fent aixecar á tothom; puig
deya que lo massa dormir atontava y envellía. Se pasejava sala amunt
sala avall fins qu' era ben dia; allavors se 'n anava á fora ab lo
bestiar, los jornalers, al horta arregar l'hortalissa, feyna que s'ho
prenia com volia, cargolant alguns cigarrets de tabaco negre que li
portavan de Cadaqués. A las vuit se 'n tornava á casa per esmorsar ab lo
porró y forquilla, deya que la xacolata era bona pels capelláns y que un
got d'aygua fresca debilitava. Acabat d'esmorsar tornava á sortir fins
al dinar, fent lo mateix á la tarde. A las vuit, resat lo rosari, havent
sopat, se 'n anava al llit. Alt, magra, amplas espatllas, ossat, colrat
del sol, cara afeitada, fisonomía enérgica, cabells blanchs, llarchs al
clatell y polseras; vestit sempre de vellut de cotó, calsat de sabatas
ferradas y d'esclops al hivern, en temps d'humitats..., may s'havía vist
home tant ferreny.
La familia assustada parlá d'anar á cercar lo senyor Pere, lo metje de
Masarách.
A las vuit del matí, donya Catarina, en Marsal y la Teresa, entráren en
sa cambra.
--Pare, li digué son fill, si li está bé farém venir lo metje.
--¡No estich per metjes! may cap m'ha polsat... ¡Que vinga lo senyor
Pere com amich, mes com á metje, de cap manera!
Vingué lo Sr. Pere, senyor de 60 anys, encara solter, fisonomía oberta,
prou entés per sa llarga experiencia, molt amich de la familia.
Ans d'entrar en la cambra del malalt, demaná explicacions á n' Marsal.
--¿Que té?
--Res; diu que rés li fa mal; sols ressent grant debilitat... y quant
s'está al llit, ja pot ben creurer que 's troba aixafat. No sé si 's fa
cárrech del seu estat, pero jo crech que sí. Vosté coneix lo genit de
mon pare; vosté sab que may ha volgut creurer ab la medicina y que no es
amich de metjes; donchs, vosté mateix.
Entráren en sa cambra.
--¿Y aixó? Don Jaume ¿també 's vol tornar presós de no volguerse
aixecar?
--Senyor Pere, tinch á la ratlla de vuitanta; ha arribat la meva hora.
Lo metje se'l mirà y vegé á sa cara senyals que no li agradáren.
--¡Home! no digui aixó! Vosté té encara robustés per' arribar á noranta.
--Senyor Pere, no 'm faig cap ilusió. Que vinga la mort en bona hora, ja
estich preparat; só cristiá y no la temo.
Lo senyor Pere li estrenyé sa má febrosa, amagrida, 's retirá de la
cambra diguent al malalt: aixó no será rés; vosté fa bé d'estarse al
llit... dos días de repós y próu. Encara hem de celebrar aquest any y
altres la festa de San Miquel de la verema ¿veritat?
--Será lo que Deu voldrá.
Al ser á la sala, digué á n' Marsal: no hi ha rés á fer; sa naturalesa
es com la máquina d'un rellotje del tot usada de massa servir, los
ressorts ne son gastats, se morirá com un pollet sense que ningú se 'n
adoni. Fássinlo sagramentar.
--¡Pobre pare! digué 'n Marsal, ¡quina resignació!
Lo mateix vespre en Joan y lo boher anáren tot seguit á Masarách avisar
lo senyor rector pels sagraments.
Eran las vuit de la nit, la campana tocá á combregar. La nova corregué
tot seguit pel poble. Se juntaren á la iglesia algunas vehinas ab
caputxa negra y una candeleta á la má per' acompanyar Nostr'Amo.
L'escolanet obrí lo paraygua de domás vermell, y lo combregar se dirigí
envers lo casal Noradell.
A mitj camí tots los servents de la masía, ab llur candeleta á la má,
seguíren la professó, mentres l'escolanet tocava per moments la
campaneta, toch lúgubre que feya parar lo cant dels richs-richs y
granotas de la riera. Lo cel ennublat; no 's veya cap estrella; envers
Recaséns, en las fondaladas, una faixa de bromas negras que aumentava la
foscor, bufava un ayre fret y humit. Prompte lo vent apagá las llums;
sols Mossen Esteva se guiava ab la llanterna de llauna, arrovellada,
sense vidres, rublerta de foradets, contenent un cap de ciri encés que
donava una claror esmortuhida.
Llampegava á Ponent; se sentian los ronchs fondos de la tronada.
Al arribar lo combregar al casal, la familia y servents se postráren;
Mosen Esteva entrá en la cambra del malalt, posá lo Cupón damunt la
taula adornada de blanca y fina estoballa de lli, ab quatre ciris
encesos, y després de ohir sa confessió y ditas las pregarias de costúm,
administrá lo sant Viátich al malalt que lo rebé ab molta devoció, en
mitj del reculliment de sa familia agenollada al entorn del llit.
Lo combregar s'entorná á la iglesieta de Masarách ab lo mateix
acompanyament de donas endoladas y servents de la masía.
Després de rebuts los sagraments, trobantse un xich reconfortat, don
Jaume, cridá ab veu apagada á son fill heréu; lo feu sentar á l'espona
del llit.
En Marsal las llágrimas als ulls s'assentá.
--¿Que vol? pare.
--Apropat, fill meu!... més... més... se m'acaban las forsas!... aviat
no podré parlar!... Me'n vaig d'aquest mon... ja hi he cumplert ma
missió... espero que Déu me rebrá en sa Gloria. Te deixo lo patrimoni
que m'han transmés mos passats sense un deute, sense cap obligació... Te
deixo la honradés que sempre ha guiat nostra familia en lo camí del bé,
segueix mon exemple y 'l dels teus passats... Sías caritatiu, afavoreix
al pobre y á la fí de tos días trobarás al cel ta recompensa... Donáume
beure... tinch la boca aixuta... En Marsal aná á la tauleta, feu fondrer
un tros de sucre dins un got d'aygua, y li'n doná una cullerada...
Marsal, ja no puch més!
--Pare, no enrahoni, si l'ha de cansar.
--Déu me donará coratje per' acabar.
Féu un esfors y continuá ab veu apagada.
--Sías bon pagés, viu en ta casa payral, al centre del teu patrimoni, hi
trobarás pau y ben estar... Encara que ta posició te permeti viurer á
ciutat, no segueixis l'exemple de tantas familias del Empordá que s'han
arruynat per volguer imitar la gent de alt tó, confiant á procuradors
llurs hisendas... Recordat que en aquest món l'home que té quartos es
saludat y ben vist per tothom y 'l que 's torna pobre per sa culpa es
despreciat y ningú 'n fa cas... Recordat de la hombría de bé dels
Noradells; segueix llur exemple...
Ja no pogué més. Feu entrar en sa cambra sa pobre muller, Da. Catarina,
molt afligida, los ulls negats de llagrimas, la Teresa, la Mercé; y
junts, ab en Marsal, se postráren als peus del llit, estengué sa má
amagrida sobre d'ells donántloshi sa benedicció.
No tardá á entrar en l'agonía; á las tres de la matinada finá, volant la
seva ánima cristiana envers son Criador.
D. Jaume Noradell era un d'aquells homes de la lley vella, plé
d'honradés, estimat per tots los pagesos de la comarca que lo trobáren
molt á faltar. També pels funerals la iglesia de Masarách no podía
contenir la gent que hi assistía, puig n'havía vingut de mitj Empordá.
Fou portat per sos masobers al cementiri de la parroquia y depositat
dins la tomba de la familia, al costat de la ossamenta de D. Maurici,
son pare, mort lo sigle passat.
Fou una mort que afectá molt á la familia Noradell; encara que D. Jaume
hagués mort carregat d'anys, la separació l'hi fou molt sensible.
Tota la casa estava endolada; puig que, en nostras familias ricas de
pagés del Empordá, es costum de fer portar dol á tot lo servey y gent de
la masía, durant sis mesos.
## IV
En Marsal Noradell, al morir son pare, tenía 45 anys; de bona estatura,
ferreny, plé de salut, moreno, mirada intel·ligenta; portava tota la
barba retallada de dos centímetros; carácter sério, afable, fisonomía
distingida que respira bondat.
Acabats sos estudis al Institut de Gerona, son pare, volguentne fer un
bon agricultor, un bon pagés com ell, lo feu anar á la Escola
d'Agricultura de Montpeller hont passá tres anys, dedicantse á tots los
travalls práctichs y teórichs de la terra, estudiant las ciencias
naturals.
Al acabar sos estudis agrícols, feu un viatge á Inglaterra hont, durant
un any, perfeccioná los coneixements adquirits á la Escola de
Montpeller.
Al tornar á casa sos pares 's posá al front del seu patrimoni que aviat
feu l'admiració dels propietaris rurals del Empordá.
En los camps del plá de Peralada adoptá aradas de ferro especials que 's
feu venir d'Inglaterra, tiradas per quatre y sis bous, pera desfonar los
camps. Se procurá las mellors máquinas modernas més conegudas per llur
perfecció: segadora, dalladora, batadora, rampí etc..
Las terras dels fondals inproductivas, pels aygua-molls, las feu drenar
convertintlas en userdars de gran producte.
També mellorá sa rassa bovina, ovina y porcar ab un toro, un moltó
marrá, y un berro, que comprá al Concurs Regional de Bruxelas. En una
paraula, en Marsal, per sos coneixements culturals teórichs y práctichs,
aumentá de molt lo reddit del patrimoni Noradell.
Los pagesos sempre rutinaris, aferrats als costúms de la vellura, al
veurer aytals novetats, feyan la mitja rialla, aquella mitja rialla
compassiva de saberuts: "se coneix que l'hereu Noradell es home
d'innovacions... té més teoría que práctica... al cul del sach veurém
las engrunas... se fará més sábi que rich."
Mes, al veurer lo brillant resultat obtingut en las terras y bestiar del
patrimoni Noradell, no pogueren més que admirar y felicitar á Don
Marsal.
A 24 anys se casá enamorat ab una filla de la familia Noguer de
St. Feliu de Guíxols, del comers; la Teresa, que es y ha sigut per ell
bona esposa, bona mare per sa filla, en quí ha trobat una amiga
carinyosa, bona cristiana, vivint sols per son marit, sa filla y sa
sogra; dona de seny, bona mestressa de casa, estimant lo seu espós com
en los primers dias de casada. May cap borrall de broma ha enterbolit la
puresa de llur cel sempre seré.
Al comensar eixa relació, llur filla Mercé tenía 18 anys. Son pare y sa
mare l'idolatravan; puig que de tres criaturas que va tenir la Teresa,
duas varen pujar al Cel.
En sa infantesa era débil, malaltissa; als set anys cambiá sa
naturalesa; y ab l'ajuda dels banys de mar y de sorra, que anava á
pendrer á la Escala, ab sa mare, á ca 'l seu oncle Paulí, se torná
robusta, enfortida per las emanacions salitrosas, y colrada pel sol y
ayre de mar.
Sa mare la guardá aprop seu fins passada la edat crítica. A 13 anys la
portá al col·legi de monjas del Sagrat Cor de Sarriá hont s'hi quedá
fins á 16 anys. Completada sa educació, torná prop dels seus pares, á la
casa payral.
La Mercé á 18 anys era ja dona formada, esvelta, rossa, ulls blaus
expressius, fisonomía simpática, pero un xich massa séria; tot ella
reflexava la robustés de son cos y la puresa de son cor; carácter
bondadós, d'exquisita amabilitat, semblantse per sas bonas qualitats á
la seva mare.
Al estudiar sa fisonomía se notava á voltas una expressió d'altivesa que
qualsevol contrarietat feya ressortir més encara; eix petit defecte era
degut á sa excessiva sensibilitat y al ésser massa mimada de sos pares;
també, podém afegir, á la importancia que li donava lo títol de pubilla
Noradell.
Molt amiga d'aucells y de flors. Los aucellets que té á l'aucellera del
jardí, al costat de la glorieta, son los seus amichs; conversa ab ells;
ella sola cuyda de portalshi aygua y panís ab matas d'escarola ben
blanca.
Las flors y arbustos que vorejan los camins ensorrats del jardí y de
l'horta son hermosíssims.
Al caurer la tarde, á posta de sol, se posa un devantalet de tela blava
y barret de palla, arruixa las flors ab la regadora. Ne té de preciosas;
s'enfada ab las abellas atrevidas que s'introduheixen dins llurs
calzers, obrint y esparpillant sens pietat llurs petals y etaminas pera
robarne lo pol·len. Cada dia ne feya hermosas toyas pera adornar los
gerros de son oratori y de sa cambra.
Donya Catarina, la mare de 'n Marsal, era senyora d'uns 78 anys; baixa
d'estatura, prou sorda, la vista encara bona, cara pergaminada,
arrugada, enqüadrada per dos rinxos de cabells blanchs, com s'usavan al
principi del sigle actual. Pera guardarse dels ayres cubría son cap ab
una toca blanca bordada de punt que li tapava mitj front; com vestia
sempre de negra semblava una monja. Ferrenya, encartronada, la malaltía
no hi podía res. Molt cuydadosa de sa persona, sempre neta que donava
gust.
No li agradava la ociositat; tenía sa cadira de brassos enconxada, al
estiu, prop la finestra de la sala, á la tardor, al escalfa panxas, puig
passava l'hivern á Figueras ab la familia. Feya mitja ab ulleras de
vidre rodó posadas al cap del nas, ó bé, resava lo rosari, encomanantse
á Deu.
Molt dona de bé, caritativa, amiga dels pobres; Deu sab la gent
necessitosa que havia socorregut en los vilatges y masías dels
encontorns de Masarách; també ¡qu' estimada y venerada! En Marsal, la
Teresa, la Mercé, li tenian un gran afecte; no la deixavan may sola; la
cuydavan ab carinyo.
La seva conversa era agradable, puig tenía encara bona memoria; ¡havía
tant vist y aprés durant tan llarga vida! feya revíurer lo passat; may
un se cansava d'escoltarla. La Mercé era sa estimada; quan surtía á
passeig á pendrer 'l sol, sempre era ella que li donava 'l bras; li deya
nena com quan era criatura.
La vellesa es sempre amiga de la tendra joventut. Sembla que al arribar
á la fí de la vida, 'l vell té 'l pressentiment d'una nova existencia
que l'ha de rejovenir; los recorts de sa infantesa, per un fenómeno
singular, se li presentan, á la fí de sos dias, clars, seréns,
somrients, y alashoras se sent atret per la hermosa joventut que li fa
recordar la primavera de sa vida.
Los Noradells tenen casa á Figueras hont hi passan l'hivern.
Son relacionats ab las principals familias de la provincia de Gerona. En
Marsal es diputat provincial, soci corresponsal del Institut Agrícola de
St. Isidro, de Societats literarias y de associacions d'Excursions, de
Barcelona.
Los articles agrícols, que sol publicar en la Revista del Institut, son
molt apreciats, puig son escrits d'un home competent en tots los
coneixements agrícols.
Tant com visqué son pare, en Marsal, tot adonat al cuydado del seu
patrimoni, no havía may tingut cap ambició de figurar. Sols havía
acceptat l'honor de representar sa comarca á la Diputació provincial. No
s'havía ocupat may de política; aburría los partits madrilenys; era
catalá de cor y estimava sa terra. En la Diputació defensava los
interessos agrícols del Empordá; més, com á rich hisendat, sas ideas
eran conservadoras y sobretot catalanas.
Al hivern de 188..., un diumenge de Novembre, á la tarde, fou cridat á
una reunió de propietaris del país que li proposaren la Diputació á
Corts en las próximas eleccions que s'havian de fer, pera reemplassar lo
diputat castellá que havia dimitit.
--Vosté, D. Marsal, ha d'anar á Madrit; será votat per tots los
propietaris y gent de bé de la comarca; ja es hora que nostre diputat
sia empordanés; ja 'n tenim prou de diputats estranys á la terra,
imposats pel gobern, quins, una volta elegits, ja no 's recordan més de
nosaltres.
--Senyors, ténen molta rahó; penso com vostés; més jo no tinch cap
influencia; vostés saben que sempre he viscut aislat de la política; y
dech confessárloshi que tindría molta recansa de deixar lo cuydado del
meu patrimoni.
--¡Vaja! D. Marsal fassi un esfors, accepti pel bé del pais; vosté es
bon catalá, estima la terra; també pot defensar en las Corts nostres
interessos agrícols com los defensa en la Diputació Provincial. Comptém
ab vosté; se deu sacrificar pel bé de la comarca; ja pot ben creurer que
tots li quedarém agrahits.
--Senyors, ja que vostés s'empenyan, accepto de bon grat, agrahint de
cor tan gran honra que no mereixo.
Aixís fou que 'n Marsal fou portat pera diputat á Corts per tota la
classa rica conservadora del districte de Figueras.
No 'n digué res á la Teresa fins alguns dias avans de comensar la
campanya electoral. Tenia un cert remordiment de no haverla consultada
ans de comprometrers; si ho hagués fet, es més que probable que no li
haguera aprobat; puig no acostumava á ocultarli res y majorment una
determinació tan important per las conseqüencias que podia tenir, en cas
d'elegit, de haguer de deixar sa familia y son patrimoni.
--¿Sabs la nova que corra? li digué, me volen fer diputat.
--¿Ho dius de veras?
--¡Vaya si ho dich! y la proba que 'l comité electoral está ja format y
s'han ja enviat pels pobles circulars y ma professió de fé.
--¡Com t'ho tenias guardat!... si ans de acceptar m'ho haguesses dit,
pot ser te hauría dit no ho fassis.
--¿Perqué?
--Marsal, no m'ho demanis!... so enemiga de tot lo que amenassa ma
ditxa. Si foras diputat te perdría, ja no 't tindría aprop méu... y
mirántsel amb carinyo... jo 't prometo fer tota la oposició possible,
ensobornant los electors; los diré qu' ets massa bó pera ser diputat,
que anyorarás los renys afectuosos de ta mare, las manyagas de ta esposa
y los petons de ta filla; y que, als pochs dias d'estar fora, plantarás
Corts y madrilenys y te 'n tornarás á casa... ¿veritat, marit meu? Més
no anticipém: vaig á avisar ta filla y ta mare, y las tres farém
maleficis pera que no sigas elegit.
En Marsal la abrassá ab tendresa:
--No creguis que hi tinga empenyo; fins te diría que 'm sab greu; més he
donat ma paraula: dech seguir avant.
Tot estava disposat pera comensar la campanya electoral.
Un matí, en Marsal feu collar la mula á la tartana, guiada per en Joan,
abrassá sa familia y, acompanyat de 'n Cabreta, prengué la direcció de
Figueras.
En Cabreta es lo guarda terras particular del patrimoni Noradell; es un
home com un St. Pau; ha sigut mosso d'escuadra; te uns 40 anys; sério,
barbut, cara de respecte. May dingú l'ha vist ríurer; porta una nafra
rogenca que li prén part de la galta y mitat del llabi superior, una
punyalada d'un lladre ab quí s'abrahoná en la ermita de St. Ferriol,
aprop de Besalú. Sa fulla de servey es honradíssima; sempre ab lo pipot
á la boca; home de pocas paraulas, molt callat, responent y fora las
paraulas més precisas que se 'l pregunta. Té molt prestigi ab los
pagesos y menestrals d'aquells pobles; servicial, honrat; fa alguns anys
que guarda las terras de sos amos per qui 's faría matar, tant es
l'afecte que 'ls hi té.
--Cabreta ¿com ho tenim? li preguntá en Marsal, camí fent.
--Bé, molt bé.
--La cosa va séria; no faltará oposició; n'hem de sortir bé.
--No passi cuydado, D. Marsal: ja ho tinch tot preparat de temps; tothom
votará per vosté: St. Climent, Masarách, Mollet, Espolla, Rabós son
nostres; lo mateix li puch dir dels demés pobles del districte.
--¿Que sabéu del candidat del gobern?
--Se diu que arriba demá á Figueras... clavá dos pipadas...
¡malaguanyada cenrada!...
--¿Perqué dihéu aixó?
--Ja ho veurá: es castellá, y no volém més diputats castellans.
--Lo poble n'ho entén pas com vos, Cabreta, puig que de molt temps ensá
vota diputats castellans.
--Ja vindrá un dia qu' obrirá 'ls ulls.
--Será tart.
--Si, ja l'entench: vol dir que la llimona per ells expremida haurá
acabat lo such.
--Me 'n tinch por.
--No, D. Marsal, no: aixó no pot durar. Ve un dia que tant va 'l canti
al pou que 's trenca. Ja pot ben créurer que per aquestas eleccions se
trencará; ja ho veurá.
--Lo que hi há qu' hem de lluytar ferm; l'enemich es temible.
--No ho crégui, ja veurá si tindré rahó.
Arribáren á Figueras. En Marsal se dirigí al carrer de St. Pau, entrá en
una casa ahont trobá lo comité reunit que l'esperava.
Al saber lo gobern la candidatura de oposició patrocinada per molts
electors de Figueras, se prepará tot seguit á derrotarla. Lo comité
oficial enviá emissaris pels pobles, anunciant l'arribada del candidat
agrahit pel gobern, excitant empleats, alcaldes, etc., per ferlo
triomfar á tot cost.
Lo candidat castellá que feu oposició á 'n Marsal, se presentá á
Figueras acompanyat de sos adjudants d'eleccions, de cacichs, empleats,
tota la récula de la gent que cobra ó qu' espera turró, veras sangoneras
que xupan la sanch del contribuyent.
Ningú lo coneixía; no entenia un mot de catalá; may havía estat en
l'Empordá. Lo gobern de Madrit lo havía imposat al país. Era nevot del
fill d'un cosí de la muller d'un oncle del ministre de Foment.
Son gos de presa era un tipo: lo senyor Jofre; un senyor particular
sense ofici ni benefici que havia sigut ataconador á la portería del
senyor Desplá, y qu' ara vivia de renda. Empressari d'eleccions
oficials, sempre disposat á servir lo gobern, qualsevulla que fos, que
lo donava ossos á rosegar. Uns 50 anys; porta tarot y levita llarga,
lluhenta de tant servir; era lo seu uniforme oficial que 's posava
solsament en dias d'eleccions, pera presentarse y fer costat al senyor
diputat. Magre, cara afeitada, l'ull viu, avispat, molt aixerit, la
proba es que viu de senyor sense fer rés. Se diu amich dels diputats,
que 's carteja ab ells. Es la mosca de la faula, ó 'l burro carregat de
reliquias. Los estanquers y alcaldes de poble lo temen y respectan...
diguéuli tonto!... qualsevulla fassi sabatas!...
Lo senyor Jofre ab lo candidat del gobern recorréren lo districte
electoral. Arribáren á Rabós un diumenge al matí. Al entrar en lo poble,
l'alcalde ja avisat y correligionaris 'ls vingueren á rebrer al carrer
Major. Baixaren de la tartana á la plassa, devant la portalada de la
iglesia, en mitj d'un rotllo de criaturas y pagesos embabiecats al
veurer aquells dos senyorassos forasters, de barret y levita. L'alcalde
mudat de festas, molt obsequiós, la má á la barretina tirada al clatell,
escoltat per l'agutzil y dos regidors, saludá als dos senyors,
acompanyantlos á la casa de la vila.
--Y donchs, ¿com ho tenim? digué 'n Jofre á l'alcalde.
--N'haurém com carn de cabra. He fet cridar la reunió pera las deu...
Potser lo senyor no ha esmorsat: --¿Quiere esmorsá senyó diputao? si
quiere xacolata ó un tall da botifarra, le haré portá de mi casa?
--Mil gracias.
--Home! Ja hem esmorsat. Lo qu' ha de fer es menar pressa y fer venir
tota la gent que puga, digué 'n Jofre.
--L'alcalde dirigintse á l'agutzil. --Sentiu, Janot, lo que diu 'l
senyor? Agaféu la trompeta y alante! No deixáu cap carrer, y si massa
cal, pujáu al campanar y trompetejáu als quatre vents perqué tothom
senti la crida: á las 10 en punt gran funció á la sala de ball... anáu.
La reunió electoral estava ja preparada en la sala de ball prou
espayosa. Ja lo dia avans l'alcalde havia fet fer dos cridas, un al
mati, l'altra á la tarda. Mes la gran crida d'efecte era la del diumenge
que los pagesos no son al travall y se restan al poble á xerricar per
las tavernas. Al sortir de missa, envers las nou, comensáren á formarse
grupos á la plassa. Algúns s'anavan dirigint tot xáno xáno envers la
porta de la sala de ball; altres feyan los desentesos.
--¿Que hi ha? deya un tot espitregat, sapat, de pit pelut, lo pipot als
morros... ¿Que 'ns volen donar quartos?... aixó put á cremat!... es cosa
de gobern... si portéu diners á la butxaca no 'n traguéu la má.
--¿Vols dir, Met, qu' es cosa de gobern? Jo no ho crech. En Janot lo
nunci que fa de agutzil ha cridat: gran funció á la sala de ball. Diuhen
que aquell senyor foraster acompanyat del altre que li diuhen Jofre,
farán jochs de mans, digué un.
--¿Quan fan pagar?
--No ho sé; no crech que fassin pagar rés; vólen que tots hi aném.
--¡Que diantre 'ns volen! diu un que acaba d'arribar del carrer d'amunt.
--¿Que no vares sentir la crida, ahir 'l vespre?
--No, me 'n havia anat á jaurer... ¿Quina crida feren?
--Si vols que t'ho diga no la vaig gayre entendrer. Me sembla que 'n
Janot parlava de quintas.
--¡Altra volta las quintas!... digueren tots.
En aixó passa 'l nunci.
--¿Que váreu cridar, Janot, ahir el vespre?
--Entréu á la sala que ho sabréu... ¡apa! ¡apa! aneuhi tots que la
funció comensará aviat!
--La funció!... las quintas!... los jochs de mans!... Veyám, entremhi,
ja que no fan pagar res.
La sala de ball era adornada de boixos y banderas.
A sobre una tarima empostissada, elevada d'un metre, lo Comité, que
formava la mesa presidida per l'alcalde, estava sentat devant d'una
taula hont se veya una campaneta, un tinter de banya, paper y plomas.
L'alcalde tenía á sa dreta lo senyor castellá y á sa esquerra, lo senyor
Jofre. Ja volia donar la presidencia al futur diputat, més aquest, molt
modest, no ho volgué.
La sala s'anava omplint de pagesos y de fum de pipas y cigarrets; s'hi
respirava un baf d'ayguardent y allioli.
Tot eran xius xius y conversas á veu baixa. Se'ls hi havia promés la
carretera, la font, rebaixa de consúms y de la territorial.
Per fí l'alcalde tocá la campaneta; 's feu silenci. Alashoras lo senyor
Jofre s'alsá pausadament, passejant sa mirada per tota la sala, 's mocá,
estossegá, esgargaixá, aprestanse á comensar son discurs, mentres lo
senyor castellá repantigat dins sa cadira de brassos, un lente encastat
al ull dret, s'escurava las unglas ab trempaplomas.
Lo senyor Jofre, ab veu forta, que 's sentia fins del carrer, digué:
"¡Rabossenchs! tinch l'honor de presentarvos Don Sanchez Martinez y
Gonzalez, nostre futur diputat, que s'ha dignat acceptar nostra
representació á las Corts de Madrit... Don Sanchez Martinez y Gonzalez
s'incliná, fent un saludo... Encara que sia castellá es catalá de cor,
amant de nostra terra com si hi hagués nascut; enterat y disposat á
atendrer vostras necessitats. Ell, mellor que cap altre ho pot fer, ja
qu' es á la font, y amich de 'ls que tenen la paella pel mánech. Sols
ell vos fará obtenir tot lo que havéu fins ara demanat. Lo clam del país
es la crísis agrícola; nostre futur diputat es proteccionista..."
--Un pagés: ¿que vol dir proteccionista?...
--L'alcalde president: aquí no s'interromp!... Si ho vols saber ves á
estudi.
"Respondré al interruptor: proteccionista vol dir... vol dir... la
protecció... si, tingueho ben entés; y protecció vol dir malura...
destrucció de las vinyas... no... de la filoxera, d'aqueix pugó que 'ns
arruina, qu' ha portat la miseria al pais! No dubteu, no, que nostre
futur diputat, ajudat pel gobern, lo fará desapareixer."
Un murmuri d'aprobació recorregué la sala; lo senyor Jofre l'aprofitá
pera recalcar més son dir.
Si, lo fará desapareixer; ell sol ho pot fer; y aixís tornarán la
riquesa y lo ben estar en aquesta comarca.
--Lo mateix interruptor: aixó que vosté diu, quan ho veuré ho creuré...
--L'alcalde: agutzil! trégui l'interruptor.
--Lo pagés: ja me 'n vaig.
--L'alcalde, dirigintse al futur diputat: dispense vosté, senyó Don
Gonzalez; en todos los indrets se troba gente faltada de modos.
--_No hay de qué... Señor Jofre, puede V. continuar_.
Lo senyor Jofre, després d'estossegar y mocarse, continuá:
"No tinch necessitat de dirvos que la questió de la font y carretera ja
ho podéu tenir per concedit. En quan á la rebaixa de la contribució,
també hi podeu comptar, puig que 's farán tots los medis per
obtenirla... y alsant lo cap ab orgull y somríurer sardónich... Y ara,
respongau! ¿Que us ha promés lo candidat d'oposició?... rés... rés vos
pot prometrer!... Ningú 'l coneix á Madrit; prop del gobern será un
desconegut, un mossen Ningú; se'n tornará com hi haurá vingut, y
vosaltres us quedaréu ab un pam de nas, sense haver res obtingut:
pagaréu las mateixas contribucions, més que menos; vostre camí será
sempre de ferradura, y vostra font rajará l'any de la picor. Deixáuse
d'aquellas ideas que predica lo candidat d'oposició, d'alló que 'n diu
catalanisme ó regionalisme, que ningú sab que vol dir... son ximplerías;
tot es música celestial... al grá!... al positiu!... Anáu tots á votar
com un sol home, y que D. Sanchez Martinez y Gonzalez, aquí present,
surti triomfant de la urna."
Lo candidat castellá felicitá al senyor Jofre per sa eloqüencia y
argumentació, encara que res havia entés al seu discurs. L'alcalde molt
satisfet li apretá la má, donantli la enhorabona. En quan al públich,
menos los adictes escassos que picáren de mans, manifestá una
indiferencia glacial.
Los pagesos anavan sortint de la sala emboyrada del fum de tabaco,
gratantse 'l clatell, fent la mitja rialla; defora 's formaren rotllos,
discutint lo mérit dels dos candidats.
--Que la sab llarga lo senyor Jofre!... está clar... com viuría sense
aixó!... li val més garlar qu' estirar lo nyinyol.
Y aquell senyorás que vol ésser nostre diputat, res ha dit... ¿Que sería
mut?
--Cá! home! es que parla un llenguatge diferent del nostre; no 'ns entén
ni l'entendriam.
--Donchs, l'alcalde, be l'entén.
--Oh! l'alcalde! ja xarroteja 'l castellá... ha estat soldat; ha vist
món y sab de que se las hau.
--Vaja! no 'ns vinguin ab gent que no parlan cristiá com nosaltres..
¡Visca D. Marsal!
Se coneixía que 'n Cabreta ja ho tenía tot minat.
L'alcalde y alguns regidors precedits, per l'agutzil, acompanyaren á D.
Sanchez Martinez y Gonzalez y al senyor Jofre á recorre la població pera
examinar l'emplassament de la font; entráren en la iglesia; pujáren al
campanar per veurer los voltants de Rabós y tirar plans pera la
carretera que s'havía d'obrir.
A las dotze la comitiva 's dirigí envers la casa del alcalde hont tenian
preparat un bon dinar, seguits de la quitxalla, topantse ab porchs y
gallinas, aixordats pels lladrits de cans petaners esporuguits pels
barrets de copa dels dos senyorassos; seguiren un carrer estret, sense
empedrar, brut, fangós, casas de parets vellas, ennegridas, ab alguna
eixida coberta de parrals, per tot enfilalls de figas secas y capsas de
blat de moro; de moltas finestras penjan bandolas y pells de moltó,
mollas de pixúm, que secan al sol; ne surten caps de donas y criaturas
mogudas de curiositat, seguint, ab llur mirada encantada, aquella
comitiva precedida per l'alcalde que parla castellá.
Atravessáren un' era rodejada de matas d'etzavara, deturantse devant una
porta espayosa: cá l'alcalde. Entráren, obrintse pás en mitj de sachs de
grá, carbassas y rabaquets; pujáren l'escala, aguantantse ab la corda
greixosa y lluhenta; entráren á la sala adornada, de garlandas d'eura
que onejavan pel sostre, ab cistellets de paper de color ratallat que
feya molt bonich; era obra de 'n Janot, l'agutzil; es molt trassut. A un
pany de paret, á la dreta, en march de fusta envidriat, salpicat
d'excrements de mosca, penja lo retrato d'Espartero molt caracterisat
per sas dos pinzelladas de mostatxos del llábi superior, retallats arrán
com dos mascaras sota 'ls narius. Ademés s'hi veuhen també quadrets que
representan las peregrinacions del juheu errant... camina que
caminarás!... En mitj d'ells, figurins de moda enmantllevats al sastre
de Garriguella, encastats ab óstias á las parets; com també versos de
ventall, comprats á Figueras, lo mercat passat, al marxant que para á la
cantonada de la plasseta. Cada full de sa colecció de comedias, dramas,
cansons y rodolins es subjectat ab gafas de canya lo llarch de cordills
lligats ab claus plantats á la paret, pel vent.
A un recó de la sala, un rellotge de paret sense caixa, molt antich,
d'hont penjan duas cadenas y dos pilons de ferro en mitj dels quals 's
balanceja, molt depressa, un péndul arrovellat, qual tich tach incomoda
de tant marcat.
No hi faltan los dos armaris de recó, envidriats, ab llurs lleixas
rublertas de pisa, gots, xicras, porrons de broch llarch, ampollas de
xarops y aygardent anissat del camp de Tarragona; algun brotet de
fábrega ab aygua dins un got.
La taula parada al mitj de la sala; lo fuster hi ha hagut d'afegir duas
posts pera poder cabrer los convidats. Blancas estoballas y toballons
que fan flayra de bugada. Los cuberts son de boix; cada any passa á
Rabós un cullerayre de Tortellá que 'n vent de fins y grossers, ab
gafetas d'arám per encendrer la pipa.
L'alcalde, petit, rabassut, cara riallera, de pa fresch, uns 40 anys, 's
frega las mans, tot satisfet, cridant la Sila sa muller que va
atrafagada per la cuyna, y també son pare, un avi que fumava 'l pipot á
la vora del foch de la llar, vell soldat d'Espartero, los presentá al
futur diputat. Aquest se digná fer un compliment galant á la alcaldesa
quí 's torná roja, aduch que fos fet en castellá, mes, las donas, aixó
de requiebros los entenen per intuhició encara que sian fets en rus.
Allargá també la má al veterá d'Espartero, diguentli que 'n sent á
Madrit li faría donar una creu.
Vinguéren dos nens que jugavan ab un gosset, quins, al veurer lo senyor
foraster, s'arraparen á las faldillas de la Sila, llur mare
--_¿Son hijos de V.? señor alcalde?_
--Sí senyó, son de la dona.
Se digná tocalshi las galtetas.
¡Au! á taula! á taula!... que la rata 'm corre pel ventre, digué
l'alcalde... Senyor Jofre... aquí... al costat de nostre diputat, y
vosté don Gonzalez, aquí, al costat meu. Los demés que s'assentin hont
vulgan.
Se sentáren.
--¿_Y la señora de V._?
--¿Qui vol dir? la Sila... prou feyna tiene á la cusina: nuestro dinar
es un dinar oficial, no hi vuy muqueres.
¿No es veritat? Senyor Jofre.
--Jo li diré: lo bello sexo es sempre un adorno.
--¿Que m'explica del bello sexo? ¿que vol dir? parli clar!... ¿'s figura
vosté que la Sila es del bello sexo?... va errat: la Sila es la meva
muller, tinguiho entés!... Noya; porta l'escudella!