«Heu's ací que ara és ministre de Marina.»
Aquest bon Harris no sap veure fins a quin punt arriba a fer el
beneit i com és carregós per a molta gent que no li ha fet cap mal.
S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi,
i afegeix:
-Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó.
Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré
una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com
el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.
Havíem format una reunió elegant, d'enlairada cultura intel·lectual;
ens vestíem amb la millor roba de l'armari i sosteníem belles
converses. En poques paraules: tots ens sentíem feliços, tret de dos
joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era
d'estar en la reunió de mala gana, com si trobessin el programa
enutjós. Nosaltres érem massa intel·ligents, al costat d'ells:
aquesta era la veritat. La nostra brillant conversa junt amb els
gustos més refinats, els aclaparava i els deixava a un nivell
inferior al nostre. Tots férem, més tard, aquesta observació: que
mai no devien haver-se trobat allí.
Es tocaren fragments dels antics mestres alemanys; es discutí
filosofia i estètica; els homes estigueren oportuns amb les dames i
es féu humorisme, sempre de bon to. Algú declamà un poema francès,
després de sopar, i els concurrents van declarar-lo admirable.
Després una dama cantà una balada espanyola, tan sentimental que féu
vessar llàgrimes a dos de nosaltres. La balada era patètica de debò.
Aleshores aquells joves s'aixecaren i digueren:
-Vostès no han sentit mai a Herr Slossen Boschen cantar la seva gran
cançó còmica alemanya!-
Aquest digne Herr havia arribat en aquell moment, i s'havia
instal·lat directament al menjador.
Cap de nosaltres l'havia mai sentit. Els joves afegíren:
-És la cançó més divertida que s'ha escrit. Nosaltres coneixem
Slossen Boschen, i, si vostès volen, anirem a demanar-li que vingui
a cantar-la. Mirin si ho serà, de divertida, que, havent tingut
Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya,
calgué portar al llit l'emperador, malalt de tant riure. Demés, no
hi ha ningú que pugui cantar-la com ell: sap servar una gravetat tan
gran tot el temps, que es podria creure que recita una tragèdia. I
aquesta actitud fa la cosa més original. Mai no deixa suposar, ni
pel seu to ni pels seus gestos, que canta una cosa còmica, puix
treuria sabor a l'obra interpretada. El seu aire grave, patètic i
tot, esdevé una broma irresistible.
Davant aquestes explicacions expressàrem el nostre viu desig
d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar bé.
Els joves anaren a fer la petició a Herr Slossen Boschen.
Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car
vingué tot seguit i seié al piano sense dir una sola paraula.
-Oh! Es divertiran d'allò més! ¡Riuran de debò!- deien amb veu baixa
els joves, travessant el saló per pendre lloc modestament darrera el
professor.
Herr Slossen Boschen s'acompanyava ell mateix. El preludi no feia
pressentir una cançó còmica, certament: era d'un to brillant, ple
d'ànima, i ens va posar la carn de gallina.
-És el mètode alemany - ens dèiem nosaltres. I ens disposàvem a la
fruició.
La llengua alemanya jo no l'entenc: malgrat haver-la apresa en el
col·legi, no en recordava ni un traïdor mot dos anys després de
sortir-ne.
En el moment que dic, no vaig deixar de veure la meva ignorància i
vaig practicar una estratagema que tinc per genial. Vaig començar de
fixar-me en els dos joves alemanys, no traient-los mai la vista de
sobre. Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia;
quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles
per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit
cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual
que als vulgars mortals escapava.
Em considerava, senzillament, molt hàbil, operant així.
A mesura que la cançó seguia, vaig observar que la major part de
l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es
retorçaven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com
ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per
dir-ho així, a cada moment. Se'n podia dir un èxit complet.
Però el professor alemany no semblà pas estar satisfet del tot. A
les nostres primeres riallades, la seva fisonomia va palesar una
sorpresa extrema, com si les rialles haguessin estat el darrer dels
compliments que esperava. Nosaltres trobàvem que aquesta expressió
era el súmmum de la bufonada, i ens dèiem: -Verament, aquesta
gravetat ja constitueix la meitat de la broma.- La més lleu
manifestació, per la seva part, fent veure que es donava compte de
la seva pròpia broma, desfaria l'efecte.
Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va
tornar-se enuig, i després indignació, i ens llançà unes ullades
ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien ésser dins
el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mímica ens produí
escomeses convulsives. Certament, aquesta cançó podia fer-nos morir.
Les paraules, per si soles, podien ja emmalaltir-nos, però tanmateix
aquesta serietat, aquesta burla, era massa.
A la darrera estrofa, l'artista es sobrepassà a si mateix, i féu
espurnejar sobre nosaltres els seus ulls, plens d'una furor que ens
hauria contorbat d'allò més si per endavant no haguéssim estat
previnguts que allò formava part del mètode còmic alemany. Per
acabar-ho d'adobar, llançà al mig d'aquella estranya música un crit
d'agonia tan dolorit, que, de no tenir la seguretat que es tractava
d'una cançó còmica, hauríem plorat.
La cançó acabà entre una cascada de rialles.
-Oh!- vàrem dir a chor. -¡Mai no havíem escoltat una cosa tan
divertida! Certament és estranya la idea (general arreu del món) que
els alemanys no posseeixen el sentiment humorístic. ¿Per què no han
traduït llur cançó a l'anglès, per a major joia dels mortals?
Aleshores Herr Slossen Boschen s'aixecà, invectivant-nos
terriblement. Per la col·lecció de lletanies alemanyes que ens
adreçà vaig deduir que la seva llengua és verament privilegiada per
a fer-ne semblant ús. Dansà, féu tremolar els punys, i ens serví tot
l'anglès que sabia. Talment semblava que mai ningú l'hagués insultat
fins aleshores.
Es veia que la cançó no tenia res de còmica. Referia com una mossa
de les muntanyes de Hartz havia donat la seva vida per tal de salvar
l'ànima del seu promès. Després de la mort, es retroben en la regió
etèria les dues ànimes. La darrera estrofa descriu com el promès
menysprea i refusa l'ànima de la que per ell va sacrificar-se, i
marxa amb un altre esperit. No estic gaire segur dels detalls, però
sé fixament que es tractava d'una gran tristor. Herr Boschen ens
digué que havia fet sentir a l'emperador d'Alémanya aquesta cançó, i
que el sobirà havia sanglotat com un nen. Segons l'opinió universal,
era un dels cants més tràgico-patètics de la llengua alemanya.
La nostra situació era, doncs, ben dolenta. ¿Haveu vist una cosa
semblant?
Ni gosàvem a obrir boca. Cercàrem detingudament els dos joves autors
de la broma sense solta, però havien marxat a la francesa, tot just
finida la cançó.
La vetllada féu punt ací. Mai no he vist un comiat de reunió tan
silenciós, tan poc cerimoniós com aquell. Tothom se n'anava sense
donar ni tan sols la bona nit, i un a un baixàvem amb pas de llop,
per allà on hi havia menys claror. Es demanava amb veu baixa, al
guarda-robes, el barret i l'abric; cadascú es féu de porter, lliscà
enfora sense fer soroll i guanyà la primera cantonada a corre-cuita,
fent els possibles per no retrobar-se.
D'ençà d'aquella vetllada, les cançons alemanyes no tenen per a mi
cap interès.
* * *
A dos quarts de quatre aconseguíem Sunbury Lock. Per aquest indret
el riu és meravellós, i el braç derivat no és menys bonic. ¡Tingueu,
però, el seny de no voler remuntar-lo!
Una vegada vaig provar de fer-ho. Em trobava vora el riu, i vaig
demanar als companys si creien que podríem passar-lo.
-Certament, amb tal que remeu fort- em digueren.
Justament aleshores s'esqueia que érem sota la passera que penja
sobre el petit braç derivat del riu, i vaig encorbar-me sobre els
rems.
Treballava d'allò més, posant a contribució els braços, les cames i
els muscles. La meva tasca era sostinguda, elegant, enèrgica i
ràpida. Els meus amics van assegurar-me que feia pler de veure'm.
Al cap de cinc minuts vaig pensar que devíem ésser ben a prop de la
porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament
era així. Érem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia
començat a remar. Els meus companys reien amb les mans al ventre.
M'havia fet un tip de suar per a deixar, al capdavall, la barca
enganxada a la passera.
Ara, quan s'ha de remar a contracorrent en els braços del riu prop
les rescloses, ja m'he avesat a deixar-ho fer als altres.
* * *
Passàrem per davant de Walton, relativament important per tractar-se
d'una vila riberenca. Com s'esdevé amb totes les poblacions
semblants, Walton és banyada pel riu únicament de la punta dels
peus. Cal dir que, del riu estant, la vila no sembla tenir gaires
dotzenes de cases.
Windsor i Avingdon són els únics poblats, entre Londres i Oxford,
que poden veure's del riu estant. Tots els altres s'amaguen per les
sinuositats de la ribera i llancen una ullada poruga vers els
marges. Jo els felicito d'haver estat força discrets deixant als
ribatges els camps i els boscos. Reading mateix, malgrat tots els
seus esforços per tocar el Tàmesis tant com pot, té el bon gust
d'amagar la seva horrorosa cara ben lluny del riu.
Naturalment, Cèsar té reservat, a Walton, el seu petit lloc. És un
camp atrinxerat, o una cosa per l'estil. Aquest Cèsar era un
veritable _caminador_ de rius.
La reina Isabel també s'havia arribat fins per aquest indret. Aneu
allà on vulgueu, mai no us podreu desfer d'aquesta dona.
Cromwell i Bradshaw (no pas el guia, sinó l'home que demanà el cap
del rei Carles) tingueren una residència a Walton. ¡Heu's ací un
dueto ben delitós!
A l'església de Walton es veuen encara tombes cèlebres. Vaig témer
de no poder contenir Harris, però semblava haver-se'n distret, i
passàrem de llarg.
Més enllà del pont, el riu serpenteja molt i esdevé, gràcies a
aquesta disposició natural, força pintoresc, però molt enutjós per a
remar o remolcar, motivant nombrosos conflictes entre remolcadors i
remers.
A la banda dreta deixem Oatlands Park. És una antiga plaça. El rei
Enric VIII la prengué al veritable posseïdor (el nom del qual tinc
oblidat) per tal de poder instal·lar-s'hi ell. A dins del parc pot
visitar-se, segons diuen, una curiosa gruta; però jo, per la meva
part, mai no he sabut veure-la.
La duquessa de York, que havia viscut a Oatlands Park, era molt
aficionada als gossos. Va fer construir un cementiri, on enterrava
els seus amics així que anaven morint-se. Deu haver-n'hi uns
cinquanta d'enterrats, separadament i amb un epitafi cadascun. Jo
m'atreveixo a dir que ben bé se la mereixien, llur sepultura, com
tot fill de mare.
A Corway-Stakes, primer angle sota Walton Bridge, fou lliurada una
batalla entre Cèsar i Cassivelaunus. Aquest darrer havia fortificat
el riu, plantant-hi al fons tot d'estaques arrenglerades, i havia
fet posar un avís que deia: «Prohibit el pas». Però Cèsar passà,
malgrat tot. Ja veieu, doncs, com no és possible separar Cèsar
d'aquest riu.
Un home així convindria tenir avui prop les rescloses.
Halliford i Shepperton són dos petits recons ben escaients,
particularment per la banda del riu, però no tenen gran cosa de
notable.
Hi ha, no obstant, al cementiri de Shepperton, una tomba damunt la
qual fou inscrit un poema.
Jo no sabia com fer-ho per poder veure si Harris tenia ganes de
visitar-la. Vaig notar que dirigia vers l'embarcador com una mirada
d'enveja: jo que sí, que quan hi som a la vora faig per manera que
li caigui el barret a l'aigua. Entre el mal temps que es donava per
recobrar-lo i la seva indignació davant la meva graponeria per
haver-lo, va fugir-li del cap la idea de les seves benamades tombes.
A Weybridge, la Wey (formós corrent d'aigua pel qual únicament els
navilis de poc calatge poden navegar fins a Guilford, que sempre em
prometo d'explorar sense mai poder fer-ho), la Bourne i el canal de
Basingstoke tenen llur confluència amb el Tàmesis.
Justament la resclosa és a l'altra part de la població.
Adonar-nos-en i veure en una comporta el jaquetó de George va ésser
cosa d'un mateix instant. Després, rera un examen més profund,
descobrirem que George estava dintre del seu jaquetó.
Montmorency féu anar furiosament la cua, jo vaig cridar, Harris va
mugir, i George féu voleiar la seva gorra i vociferà.
El guarda de la resclosa va sortir de la seva caseta, tot esverat i
amb un garfi, pensant que es tractava d'un greu contratemps. Quan va
veure l'equivocació, va semblar que ens feia mala cara.
George portava un singular paquet, embolicat amb un drap
impermeable. Era un paquet rodó, però una mica aplanat i amb un
llarg mànec recte que sobreeixia.
Harris: -Què és, això? Una paella, potser?
George: -No. És una cosa que de moment empipa, però tothom, en el
riu, se'n proveeix. És un banjo.