Destorbs.--El que cal fer.--Comportament groller dels propietaris
riberencs.--Defenses.--Harris canta una cançó còmica.--Una reunió
aristocràtica.--Conducta de dos joves poca-soltes.--Unes
informacions sense utilitat.--George compra un banjo.
Sota els salzes ploraners de Kempton Park vam aturar-nos per fer
l'àpat. És una planura riberenca, catifada de verd i guarnida de
salzes que la cobricelen. Anàvem a entrar al tercer plat (pa i
confitures) quan heu's ací que ens compareix un cavaller, amb
mànegues de camisa i una curta pipa a la boca, i ens diu:
-¿Ja saben que estan violant una propietat privada?
-Encara no hem ben examinat aquesta qüestió, per a deduir
conclusions- vam dir-li. -Amb tot, si vostè ens assegura, sota la
seva paraula de cavaller, que nosaltres violem aquesta propietat,
estem disposats a creure'l.
Ens va donar la seguretat que demanàvem, i nosaltres, per la nostra
banda, li donàrem les gràcies. Però el seu posat era de no estar
gaire content: anava amunt i avall, no molt lluny de nosaltres.
Aleshores vam preguntar-li:
-¿Podríem servir-lo en res més?- I Harris, amb la intenció de fer
broma, li oferí pa i confitures. El cavaller, que indubtablement
pertanyia a alguna societat els estatuts de la qual prohibien la
ingestió dels susdits aliments, declinà l'oferiment amb aspra forma,
i fins semblava injuriat per l'atenció que li haviem tingut.
El seu deure era treure'ns d'allí.
-Sí, aquest és el seu deure i caldrà complir-lo- li digué Harris.
-Però em plauria de conèixer el seu parer sobre la millor manera de
fer-ho.
Harris és un home corpulent, molt forçut, musculós, de gran
ossamenta. Aquell home se'l mirà detingudament, i respongué:
-Vaig a consultar el meu superior i tornaré per posar-los en remull
dins del Tàmesis.
Naturalment, no es deixà veure més. En realitat, el que volia era un
xelí.
Hi ha, tanmateix, una bona colla de paràsits riberencs que fan a
l'estiu bones pessetes passejant-se al llarg del riu i arrencant un
tribut als que són prou babaus per a fer-ne cas. Diuen que són
«enviats del propietari» i prenen nota dels noms i adreces per a
passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si és que realment té
dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a
la propietat on heu cercat un recó que us servís de solaç.
Generalment el públic és indolent i temorenc, i prefereix suportar
aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una
mica d'energia.
Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur
egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells anés, es prohibiria en
absolut l'accés al Tàmesis. No en tenen prou amb els petits tributs
i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi
estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han
fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament
de veure'ls em desperten els instints més dolents. Em vénen intents
d'arrencar tots aquests cartells i mig partir-los sobre el cap de
qui els ha posat, fins a deixar-lo mort. L'enterraria tot seguit, i
sobre la fossa hi clavaria el seu cartell com a làpida tombal.
Vaig dir a Harris els meus sentiments, i aquest em va respondre:
-Jo faria encara pitjor. No solament exterminaria els enganxadors de
cartells, sinó que degollaria tota la família, llurs amics i
parents, i després els cremaria la casa.
Això em semblà massa exagerat, i li ho vaig fer observar.
Harris: -Tal com he dit ho faria. Aquest tractament fóra ben
merescut, ¡i de bona gana cantaria cançons còmiques damunt les
cendres! -
Vaig restar desolat en escoltar aquesta professió de fe sanguinària.
Tots hem de fer que els nostres instints de justícia no degenerin en
sentiments de venjança. Llargues amonestacions em calgué fer a
Harris per a conduir-lo a idees més cristianes, i, a la fi, vaig
eixir-ne victoriós. Em va prometre que gràcies a la meva intervenció
els amics i parents salvarien la vida, i que no cantaria pas sobre
les cendres de la casa.
Si haguéssiu, alguna vegada, sentit cantar a Harris una cançó
còmica, compendríeu l'immens servei que he rendit a la humanitat. Se
li ha ben arrelat la idea que amb aquell particular gènere hi ha de
fer sort. I els seus amics que li coneixen tals temptatives, es fan
també càrrec que mai no podrà guanyar la menor glòria i que és temps
perdut aconsellar-li de fer cap assaig.
Quan es prega a Harris de cantar, acostuma a respondre:
-Amb molt de gust, per mi; però jo només sé cançons còmiques...- I
que ho diu amb una entonació com volent dir que un hom ha
d'escoltar-lo un cop i morir tot seguit.
-És molt amable, molt amable!- diu la mestressa de la casa. -¿Ens en
cantarà una, senyor Harris?
Harris s'acosta al piano, amb el feliç gest de l'home disposat a
sacrificar-se generosament pel seu pròxim.
-Silenci, si els plau!- diu la mestressa de la casa, girant-se. -¡El
senyor Harris va a cantar-nos una cançó còmica!
-Oh, quina felicitat!- exclamen els concurrents.
Retornen els que eren a la _serra_; pugen els dels altres pisos; es
recerca per tota la casa i s'apleguen al saló amb un somriure als
llavis.
Harris comença.
Val a dir que no és cosa de demanar una gola privilegiada, per a
esmenussar un couplet còmic; ni cal una frase mestra ni
vocalitzacions. Tampoc no ha de fer gens estrany, sentir al cantant
enfilar una nota a un diapassó massa alt i sobtadament canviar el
to. No cerqueu l'exactitud del compàs, ni concediu gaire importància
al fet d'avançar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que
s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el
pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la
cançó.
En canvi, haveu d'estar disposats a sentir repetir els tres primers
versos del couplet, sense misericòrdia, fins al moment de la
tornada, i veure com tot d'un.plegat, el cantant deixa de cantar,
per a riure burlescament i dir: «És xocant, però que em pengin si em
recordo del que segueix!» Aleshores mira d'empescar-se alguna cosa,
i al cap d'una mica es recorda «del tros que havia perdut», quan
justament es troba en un període ben diferent de la cançó;
interromp, (sense fer-ne esment a l'auditori) reprenent el couplet
en la frase recordada, i el públic resta en el més greu dels
desempars.
Altrament, no us cal...
Però vaig a donar-vos una idea de Harris fent de cantor, i vosaltres
mateix judicareu.
Harris (dret davant el plano i parlant al públic amatent): -Em temo
que aquesta cançó no la trobin massa vella. Estic segur que tots
vostès la coneixen, però es l'única que sé. És la _Cançó del jutge_,
treta de Pinafore... No, no és pas Pinafore, el que vull dir. Vull
dir... Ja ho saben, vostès, el que vull dir: és una altra cosa.
Vostès ja ho comprenen, veritat que sí? Bé: vostès han de cantar la
tornada, tots a chor.
Murmuris de goig i d'inquietud per això de repetir a chor la
tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la _Cançó del
jutge_, treta del _Procés davant un jurat_ per un pianista nerviós.
Arriba el moment de cantar, però Harris se'n distreu. El pianista
torna a començar el preludi, i Harris es posa a cantar els primers
versos de la _Cançó del primer lord de l'almirallat_ de Pinafore. El
pianista s'esforça per acabar el preludi, però s'ho deixa córrer i
prova de seguir a Harris amb l'acompanyament de la _Cançó del
jutge_, treta del _Procés davant un jurat_. Veu que allò no va bé, i
es demana on és i què és el que fa. Perd el cap, i de sobte s'atura.
Harris (encoratjador i amb to de benvolença): -Molt bé, molt bé! Ho
fa meravellosament! ¡Continuï!
El pianista: -Em sembla que hi ha un malentès. Vejam: què canta,
vostè?
Harris (ràpidament): -Doncs la _Cançó del jutge_, treta del _Procés
davant un jurat_. ¿No la coneix, vostè?
Un amic de Harris (al fons de la sala): -No, home, no! De cap
manera! No sabeu el que dieu. Cantàveu la _Cançó de L'almirall_ de
Pinafore.
Segui una llarga argumentació, entre Harris i aquest amic, sobre
quina era, positivament, la cançó que Harris cantava. L'amic digué,
a la fi:
-Tant ens fa saber-ho com no, el que canteu: la qüestió és que
canteu.
Harris, vivament ressentit per la injustícia que se li feia, demanà
al pianista que tornés a començar. El pianista, llavors, toca el
preludi del _Cant de l'almirall_, i Harris, veient el moment
favorable per a rompre a cantar, comença:
«En fer, de jove, mon debut forense...»
És a dir, el _Cant del jutge_, del _Procés davant un jurat_.
Tothom esclafeix a riure. Harris es pren la riallada com un
compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva
família; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa
un pianista més vigorosament constituït.
El nou pianista (alegrement): -Ara, estimat company, ja pot començar
quan vulgui. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi!
Harris (al qual les explicacions precedents han aclarit de mica en
mica el cervell) diu tot enriallat:
-Per Júpiter! Els prego que em dispensin. Barrejava les cançons,
però la culpa era de Jenkins. Ara, ara!...
Canta. La seva veu sembla sortir del soterrani i ofereix certa
analogia amb els sords murmuris precursors d'un terratrèmol.
«Quan era jove vaig servî un trimestre
com a pixatinter d'un magistrat...»
Harris (dirigint-se al pianista): -És més baix, amic meu. Tornarem a
començar aquest passatge, si li plau.
Novament canta els dos primers versos amb veu de falset. Gran
sorpresa d'una part de l'assemblea. Una dama vella, retornada a la
infància i asseguda a la vora del foc, es posa a plorar, i se l'han
d'endur.
Harris (continuant):
«Espolsava finestres; espolsava la porta
i...
No, no! «Netejava les vidrieres de la gran porta i encerava
l'entarimat.» No, tampoc. Em perdo. Jo els demano perdó. És una cosa
xocant, però mai no puc recordar-me d'aquest vers. «I jo... i jo...»
Què hi farem? Passem a la tornada, i amunt la barca. (Canta.)
«I jo tra-derí-derà, la-tral-la-la-la.
Heu's ací que ara sóc ministre de Marina.»
Tots amb la tornada, eh? Aquests dos versos són els que han de
repetir. Va?
(Chor.)