-Que se'l posi a la boca del cor al punt que canti el gall, i que no
se'l tregui fins que ell mateix li caigui: i, quan el tingui clavat,
que digui:
Herbetes senyaladetes
per la virtut de tres creuetes:
deslliurau-nos de tot mal.
Ou mal, cavall sanat,
menta borda, gra fallat:
aneu a fora del tancat!
I tu, burgeta perseguidô,
cua de sofre, cap de crestat,
mal vent te git de la maisó
de la Mió Pelifeta...
Aigua plujana,
arrega la vessana
i fes grillâ el bon blat.
Blat grillat, blat granat,
blat granat, blat segat:
que Déu vetlli pel sembrat!
Trentena passada,
quarantena arribada...
Per la salut de la meva sang,
de nit i dia jo estic esperant,
esperant lo que no arriba
com esperava la Verge Maria
a l'establia de Betlem...
Vindrà un altre dia,
el sembrat grillarà,
lo que espero arribarà,
que la Verge Maria m'ho portarà...
I en bé vinga en nom de Déu
per la senyal de la vera creu!
I, quan ho haja dit, que se persigni; i l'endemà, a entrada de fosc,
que se'n vaja tota sola fins al roure llampat i que doni tres voltes
a la soca morta; i a cada volta, que escupi tres vegades a la
cretlla més grossa que hi ha, i cada vegada, que digui l'oració. I,
això, que ho faça fins que hi haja senyals.
En Pelifet s'ho posà tot ben bé a la memòria, prometé a l'àvia
Merlona un sac de mestall en paga del remei i se n'anà cap a casa.
La dona es posà el pegat, féu el que li havia dit, i al cap de
quinze dies semblava tota una altra. Ja no estava trista ni plorava
de cares a la plana, sinó que reia sempre i cantava girant-se cap a
la muntanya. En Pelifet no hi veia de cap ull, de tan content. I vet
aquí que un dia, mentre la dona era a fer la seva oració al roure
llampat, es girà una gran tamborinada de cop i volta.
El cel es posà negre com sutge i els trons semblava que havien
d'esclovellar tota la muntanya.
En Pelifet, quan veié allò, ell que encén el fanal i tira cap al
roure llampat per eixir a camí a la dona. Quan va ésser un tros per
enllà, el vent li apagà el llum, i, com que feia tanta fosca, ell se
perdé pel mig dels arbres. I, mentre estava palpant i empassegant,
sent remor de veus, i, tot espaumat, s'atura a escoltar. Les veus
s'anaven acostant, acostant... i, quan ja eren prop, va baixar del
cel com una fuetada verda, i a la claror d'aquell llampec en Pelifet
va veure un home i una dona que caminaven molt acostats, tots dos a
sota d'un sol capot; i, al passar davant d'ell, en Pelifet sentí que
deien en la fosca:
-I tant se val, Mió!... Digues-li que has trigat pel temps...
Quan no va sentir remor de passos, en Pelifet, tot palpant i
empassegant, se n'entornà cap a casa. A la porta troba a la Mió, que
també entrava.
-D'on véns, Pelifet? -li va preguntar ella.
-D'eixir-te a camí, Mió...
-Quan he vist aquell temperi, m'he ficat a la cova dels eriços...
-Ben fet que has fet, Mió. I en Pelifet donà una encanyonada, i els
ulls se li posaren vermells com dos pessics de pebre; i, de tanta
escalfor que hi va sentir, fins les llàgrimes se li fongueren.
L'endemà sa muller va innovar-li que el pegat havia fet efecte; i,
com que ella li deia tan contenta, en Pelifet pensà que havia de
donar mercès a Déu.
Quan nasqué la família, resolgué la Mió fer una gran batejada; i
digué que havien de convidar l'hereu Merló i la seva mare, en senyal
d'agraïment. En Pelifet complí el que li encarregava la dona, i de
passada se'n baixà a casa l'estiracordetes perquè li fes fermança de
mitja unça.