Vet aquí que una vegada hi havia al mig d'una muntanya un gran bosc
de roures i alzines, a cada banda de bosc una casota solitària, i en
cada casota una família de pagesos.
En la casota de la dreta, que en deien a can Merló, hi vivien la
Merlona i el seu fill: ella, una vella lletja, bruta i reganyosa;
ell, un minyó cepat, que posava el queixal del seny esterrossant els
aspres i que no feia aires de pendre estat. I en la casota de
l'esquerra, anomenada a can Pelifet, feia centúries que s'hi
perpetuava la nissaga dels Pelifets (Felips, de nom de fonts, en
altres èpoques), reduïda ara també a dos únics membres: en Pelifet i
la Pelifeta, marit i muller sens descendència.
En Pelifet era un albat, que estava entre la quinta i sexta desena i
tenia per a tota manifestació de pena o alegria una sola expressió:
les llàgrimes. Si estava content, somreia, aclucava els ullets
innocents, i llagrimones cara avall. I si estava trist, igualment:
mitja rialla, parpelleig i els candis regalims de seguida. I... no
hi havia, en tal hora com aquella, res més a dir d'en Pelifet.
La seva dona, la Pelifeta, era una pobra dona gamada de mal gam, i
gam donat, que era la més negra. Un dia que feia herba dalt d'un
marge, passà una ramada forastera, el marrà va envestir-la i la tirà
daltabaix. La Pelifeta petà d'esquena i estigué més d'una hora sens
poder-se moure del siti: i d'aquella en avall sempre més li quedà un
gran dolor als ronyons, i l'esquena anà blincant-se-li com una mitja
lluna.
El pastor de la ramada era malcarat i estrafet, amb posats de simi,
i al veure caure la Pelifeta, passà de llarg esqueixant-se de riure.
La Pelifeta ho contà tot an en Pelifet, en Pelifet quedà perplex, i
després en Pelifet i la Pelifeta convingueren que el pastor l'havia
embruixada, i d'un embruix tan castís que no hi valgué cap provatura
per a traure-l'hi. I la Pelifeta, quan va estar prou tipa de gastar,
de patir i de fer veure al seu home les estrelletes al pic del dia,
se va morir, sempre amb el dolor als ronyons i amb l'esquena
blincada com una mitja lluna.
Així que en Pelifet tingué la dona enterrada i es trobà sol i
desemparadet a casa seva, aclucà els ulls, plegà les mans, avià les
llagrimetes i decidí tornar-se a casar.
Com en tota la muntanya no hi havia altra dona que l'àvia Merlona,
an ella anà a fer-li la proposta.
L'àvia Merlona ensumà amb el nariu dret, rautà quelcom del sòl amb
el dit gros del peu esquerre, rumià una mica i després respongué:
-Mira, Pelifet: jo, a casa, som senyora i majora mentre em mantingui
viuda, i aquí tenim tot el que ens fa menester. Tu estàs molt
endogalat pels gams de la difunta i ets un pobret; si em casés amb
tu, perdria els meus drets i m'hauria de fer un tip de treballar a
la vellesa... No em convé pas casar-me.
-Bé està, Merlona... Així, no hi ha res dit, i tan amics com
abans... I en Pelifet se'n baixà cap a la plana a cercar el que no
havia trobat a la muntanya.
A la plana en Pelifet hi tenia un amic que feia de masover: aquell
amic ne tenia un altre més enllà, i aquell altre amic coneixia una
minyona que tenia casera. L'amic ho digué al masover, el masover an
en Pelifet, en Pelifet s'avistà amb la minyona, i al cap del mes de
viudo tornava a pujar muntanya amunt, amb la barretina girada del
revés, en senyal de dol per la difunta, però amb una nova muller al
costat.
I vet aquí que, l'endemà de casat, se n'anà a fer llenya al bosc i
trobà l'hereu Merló que també en feia.
-No ho saps, hereu? Me som casat!... -li digué en Pelifet.
-I amb qui vos heu casat? -preguntà l'altre.
-Amb una minyona de la plana... Quina minyona, hereu!
I de la gran alegria el cor se li trencà, els ulls se li entelaren i
tingué tan bell tremolor de mans que donà un cop en fals i oscà tota
la destral.
Però aquella alegria no li durà més que una setmana, car al cap dels
vuit dies trobà a sa muller plorant, de cara a la plana.
-Ai, ai!... De que plores, Mió?
-M'enyoro...
-T’enyores, Mió?...Com és això...
-Estic tan sola, en aquesta casa!...
En Pelifet no va saber què dir, i restà tot parat. Però l'endemà anà
més tard a la feina i plegà més d'horeta per a fer companyia a la
dona. I es quedà tot tranquil, pensant que amb allò ja l'hauria
guarida; mes, com la passada alegria, la tranquil·litat tampoc li
durà més de vuit dies, car el cap d'ells tornà a trobar a sa muller
plorant, de cares a la plana.
-Altre cop, Mió?.. Què tens?...
-M'enyoro...
-Encar t'enyores, Mió? Com és, això?...
-Estem tots dos tan sols, en aquesta casa!...
En Pelifet també, va callar, però l'endemà baixà a la plana i llogà
una criadeta per a la dona; de passada entrà a ca l'estiracordetes
perque li deixés quelcom, puix entre perdre una muller i posseir-ne
una altra se li havia fos tot el que tenia.
-Ara sí que la dona estarà contenta -pensà en Pelifet. Però, que és
cas! quan menys s'ho temia la trobà de nou plorant i, com sempre, de
cares a la plana. En Pelifet badà un pam d'ulls.
-Encar plores, Mió? ¿De què pots plorar, ara?...
-M’enyoro tant!...
-Valgam Déu Senyor nostre!... ¿Som tres i encara t’enyores?...
-Que són tres animetes soles en una casa...!...
En Pelifet sospirà. L'endemà era mercat: baixà a la plana amb un sac
de veces collides de totjust, emparaulà un boeret i amb els diners
de les veces comprà un mocador de pita per a la dona. Però tampoc
amb aquell present pogué curar-li l'enyorament. Quan la veié plorar
altra vegada, li digué que s'aconhortés, que ell li llogaria una
altra criada i més si li'n calien, mentre estigués contenta; però
ella li contestà que amb una ja en tenia prou i massa per a fer-li
nosa.
-I doncs, valga'm Déu, què voldries, Mió?...
Ella baixà els ulls.
-Si tinguéssem una família...
En Pelifet restà bocabadat i fins les llagrimetes se li encantaren
de sorpresa. Mai hauria pensat que la dona li sortís amb aquella.
¡Tenir una família! Allò eren volers de Déu, i, si Déu no era servit
de donar-los-la, ¿què hi podia fer ell?...
Mes diu l'adagi que en gran mal Déu ajut i que qui té un bon voler
té un bon poder.
Vet aquí que l'endemà en Pelifet havia de fer llenya; ell que agafa
la destral i se'n va al bosc i troba l'hereu Merló, que també en
feia.
-Bon dia, hereu -li digué en Pelifet.
-¿Que teniu, Pelifet, que esteu tan consirós?... -li preguntà
l'hereu al tornar-li el bon dia.
-La dona s'enyora...
-I per què s'enyora?
-Perquè no té família...
-Això rai! La mare fa uns pegats que és mateix que posar oli en un
llum...
Al sentir això, en Pelifet deixà la destral i tirà cap a can Merló a
demanar el pegat a l'àvia. L'àvia trau del foc la perolada que
bullia i es posa a fer el pegat amb herbes de trenta nou llavors,
collides la primera nit de cada lluna nova, cuites amb oli de
ratinyols i pastades amb moll de bou clapat i saginet mascle.