-Ja podeu esperar-la, com hi ha món!... Mireu-la allà baix de tot,
que quasi bé ja no s'afigura...
L'hereu tingué una foguerada. Haver-lo deixat en un dia com aquell,
bo i estant avisat, era no tenir vergonya!...
-Si feu una bona trotada potser encara l'aconseguireu en el primer
hostal... -insinuà el pages.
Quin altre camí li quedava? Regirat per la malifeta, donà mercès a
l'home i a bon pas se llançà carretera enllà.
Durant cinc o sis minuts encara veié el pic negre, però a cada punt
més feble, més esborradís... allunyant-se... allunyant-se... Quan ja
no el veié gens, esparverat de pensar que pogués haver de fer tota
la caminada a peu, se posà a córrer...
Arribà al primer hostal tan groc, tan desfigurat, que l'hostaler se
pensà que era un malalt que venia de veure algun metge. Al posar-li
la mà a l'espatlla per a sostenir-lo, la reculà vivament sorprès. A
dins del cos de l'hereu semblava que hi saltés descompassadament,
com per escapar-se, alguna bestiola presonera.
La tartana, com és de suposar, feia cinc minuts que havia arriat.
Malgrat el parer de l'hostaler, l'hereu volgué de nou anar a
aconseguir-la. Com és de suposar també, a la virada de l'hostal la
veié més a prop que en l'altre tros, però ja massa lluny per a
muntar-hi de seguida, i després ella anà allunyant-se, allunyant-se,
posant a cada pas més distància entre ella i ell, fins que tornà a
ésser un punt que anà difuminant-se i altra volta acabà per
esborrar-se.
Aleshores l'hereu ho veié clar: no l'alcançaria mai i valia més
deixar-se córrer d'intentar-ho. Li tocava fer el camí a peu. Se
resignà deixant de córrer.
Com féu aquell camí, sols Déu hauria pogut dir-ho.
A l'arribar a casa seva, ja de nit negra, el van portar en pes al
llit; ni habilior tingué per a pujar l'escala.
L'endemà el segon anà a cercar el metge, i el metge, al saber el
disbarat que havia fet, se cremà de mala manera.
-Després que un els parla ben clar!... Són animalets, animalets,
talment!
Com el dia assenyalat no havia de poder anar per a les joies, el
segon pujà a advertir-ho a la promesa, i el dijous promesa i pare
anaren a veure a l'hereu. Aquest era més mort que viu, però encara
somrigué a la minyona amb un esblaimat somrís de felicitat, al
veure-la.
S'encertà a anar-hi el metge, i el pare d'ella, a l'eixir de la
cambra, l'aturà en un recó.
-Perdoni, senyor... ¿Vol dir que aquest noi se pot casar?
-Casar? -féu el metge amb un pam d'ulls.- I ara! Qui pensa en
aquests disbarats?
-Es que es tenen paraula amb la meva filla...
-Alabat sia Déu! ¿No veieu que està a les acaballes de la malaltia?
¡Fora que sigueu tots assassins!...
El metge se n'anà; pare i filla es quedaren i aquell vespre tornà a
haver-hi consell vora el foc.
L'endemà de matí l'amo de la casa entrà al cambró de son fill...
Estava tot torbat, tot neguitós... L'hereu ho va notar.
-Què teniu, pare?
-T'hauria de dir quelcom, noi...
-Digueu, doncs...
-Es que no voldria que t'ho prenguessis a mal...
Com un besllum d'inquietud passà pels ulls del malalt.
-El metge... saps?... diu que... que no et pots casar... que... que
no et convé...
La cara de l'hereu s'entristí.
-Si, ja m'ho vaig pensar que us ho diria... N'hi ha per dies,
d'aquest mal, i no es pot esperar... Tenim la sega a sobre... Però
no tingueu por... El primer dia que em trobi una mica com cal...anem
a l’esglesia, i després... encara que estiga així... tot anirà
endavant ...
El pare baixà el cap novament; l'hereu tornà a inquietar-se.
-Que no us està bé, així, pare?...
-Ja veuràs, fill... t'ho tinc de dir... i no te n'agraviïs... Es que
no et pots casar ara... ni mai... Saps?... per la malaltia...
-Ah!... -I el malalt semblà que acabava de rebre una llançada al mig
del pit; se li obriren ulls i boca, i lentament, lentament anà
girant el cap i clavà l'esguard en son pare amb una mena de
desolació encantada... -I... doncs?... -murmurà a la fi, amb un fil
de veu.
-Nosaltres... saps?... Com la paraula ja és donada... i ja han fet
ells els gastets... i... i...
-Digueu! -pregà l'hereu, anhelant.
-Que nosaltres pensàvem, si a tu t'estava bé..., que, convenint una
dona a casa..., dona per dona..., ara que la tenim per coneguda...
tan se valdria que...
-Què?..-féu l'hereu, sobtadament revoltat per una sospita.
-Que es casés amb el segon i... no hi hauria res perdut...
El malalt defallí; els ulls se li entelaren, la mà li relliscà
lassament sobre la roba... Passà un llarg minut de silenci en què el
llamp de la iniquitat inconscient mig partí una ànima.
L'esguard interrogant, i contrariat ensems, del pare, que no perdia
d'ull al malalt, el revifà a la fi.
-Ja veig que et sap greu... -murmurà el vell amb recança.
-No... Sinó que... I després... ella...-No pogué dir res més.
La contesta fou ràpida, triomfal.
-Ella ja s'hi convé!
Aquest darrer cap fou definitiu; ni esma tingué per amagar-ho. Un
sanglot violent semblà estabellar-li la caixa del pit; se portà les
dues mans a la cara i, sens força per a sostenir-les-hi, se li
desprengueren com fruites madures, caient-li de nou sobre la roba.
El pare tingué un gest sec, inclement, d'ànima cega.
-Ja m'ho pensava, que ho pendries així... -Mes de cop se dolcificà.
-Nosaltres ho fèiem per un ben fer... Mes, si t'ha de trastornar...
I, tornant-lo a reprendre la recança, acabà compungit: -Tan bé que
huria anat per a tots!...
Passats uns minuts d'agonia, el pobre màrtir, sotmès, resignat,
exhaust, declarà d'ell mateix, sense noves instàncies, que... al
capdavall...allò que deien era...lo més ben pensat...
El pare es posà molt alegre per la solució del conflicte i baixà a
dir-ho al nou emparaulat.
Quan el metge tornà va trobar que el malalt havia fet una gran
correguda. En vista de la mala nova, se donaren pressa per les
llicències, i, així que aquestes arribaren, el segon se casà.
El mateix vespre d'aquell dia entrava la jove a la casa, i, a
l'oferir confits del casament a son antic promès, assegut en mig de
coixins vora la finestra, aquest li fixà els ulls, se la mirà, se la
mirà, els llavis li tremolaren, una gota adamantina li sobreeixí del
llagrimer sense despendre's. Mes... no pogué dir res.
Quaranta vuit hores després, donava l'ànima a Déu.
Amb totes ses coneixences se despedí dels seus... La jove, cridada a
corre-cuita, vingué sense res al cap: del gipó escollarat li eixia
el coll blanc, blanc i tou, grassonet... El moribund fixà en ell la
vista i, amb tenacitat espantosa, ja no la'n desvià fins que la hi
entelaren les ombres de la mort. Aleshores, la jove recordà la broma
(l'única broma) que ell li havia fet, i per primera volta sentí una
estranya impressió: la impressió de vergonya, de punyiment,
d'angoixa, del qui pressent un paorós quelcom.