-Que farem bon cop, pare...
El pare ajuntà les mans i aixecà els ulls al cel; després se n'anà
de pressa cap a la cort, a donar el pinso al bestiar, per què el
fill no li veiés les llàgrimes... Se recordava de la seva dona.
El diumenge vinent i l'altre i l'altre, l'hereu tornà a veure sa
promesa. Ella ja no l'esperava banda avall de l'era, sinó que anava
bon tros més enllà, fins prop d'on el deixava l'ordinari. Hi venia
tota roja, entresuada, i al veure'l reia, ensenyant unes dents com
de pisa fina.
Un dia estava tan acalorada que ell li proposà de seure una estona
sota un tamariu, i segueren.
Fins que es casés, tenia els diumenges lliures, puix la mare se li
cuidava del dinar perquè ella pogués enraonar amb son promès. I
aquell dia, tot enraonant, ella es ventava amb el davantal, i a cada
cop de corn, l'hereu sentia un escampament de flaire que no havia
sentit mai encara; i mirà les orelles de sa promesa i les trobà ben
fetes i s'adonà que, parlant, treia sempre una punteta de llengua i
la passava ràpidament pels llavis, remullant-los, i que, al fer-ho,
els llavis li quedaven vermells talment com si la saliva fos sang
pura.
Arribaren al mas a punt de parar taula, i ella, tota riolera, li féu
estirar les estovalles i ell li portà el plat i les culleres; i, en
havent dinat, anaren a collir pèsols a l'hort i ella mullà una fulla
de card i, tot de cop, quan més distret estava ell mirant-se-la, li
arruixà tota la cara... Ell sentí com un ressalt d'una cosa viva
dins del pit, el ferí un llampec de delícia ubriagadora i el rostre
va enrogir-se-li com si li haguessin donat una bufetada.
Havent berenat, s'acomiadà dels pares i se n'anaren cap a la
carretera. A mig camí, com ell retardés el pas, ella li preguntà,
estranyada:
-Que estàs cansat?...
-No... però tindrem temperi...
Com ho coneixes? -preguntà ella, sorpresa,veient el cel blau i net
com un ull d'àngel.
-Perquè tinc tapament...
I la promesa veié que el rostre de l'hereu estava esblaimat i com
més mústic i revellit que de costum. Amb gran estranyesa d'ell no hi
hagué titlla de núvol fins a la nit, i aquesta s'estengué sobre la
terra com un mantell de seda blava tot brodat de besllums i
fosforescències.
Per primera vegada el pronòstic del tapament i angoixa havia fallit,
però l'hereu estava alegre i en tot el sopar no parlà més que de la
promesa, de les dites de sa promesa, dels pèsols que havien collit
amb sa promesa... Tan sols se reservà per ell la remullada deliciosa
i quelles onades de flaire de sota el tamariu. A son instint
d'enamorat li hauria semblat una profanació fer-ne part als altres.
-I les robes, com van? -preguntà el pare, content de l'animació de
l'hereu.
-Enllestint-se, enllestint-se... Aviat li duran la calaixera i tot
estarà a punt per quan arribi la llicència...
-Millor perquè el segar...
-Home, no us espanteu, que pel segar ja tindreu jove... -I somrigué,
feliç, com mai havia somrigut en sa vida.
Mes la tempesta pressentida vingué, sols que amb vuit dies
d'endarreriment.
Al matí no en feia gens de cara, d'haver-hi mudança de temps; tant,
que l'hereu sortí de casa sols amb la verga a la mà i el mocador de
pita al coll.
-No t'afogues, tan tapat? -preguntà ella. -Mira: jo no puc dur-hi
res, al coll! -I per sota el mocador, posat tot curt, li ensenyà el
sac escollarat i la carn, blanca, blanca, de l'arrencament fins a
l'orella.
-Oh, tu! Com que el tens bonic, el coll, ja pots ensenyar-lo!
-exclamà l'hereu; i rompé a riure, tot meravellat ell mateix
d’aquella broma que acabava de fer. Després, com si li vingués un
truble de paraules, se posà a enraonar, a enraonar, tractant, amb
volubilitat, de moltes coses: de les cries que tenien a casa seva,
de les anguiles que pescava els dies de festa, abans de festejar,
del vestit nou que li feia el sastre de la vila, de les arracades
que anirien a comprar amb ella a la ciutat el dijous vinent...
-Com les voldràs? ¿amb pedres verdes o vermelles?...
Ella baixà el cap tota sufocada i respongué modestament:
-No sé...com tu vulguis. De la manera que costin més pocs diners...
Ell se parà en sec, contemplant-la encisat; després murmurà tot
commòs i agraït:
-Quina alegria que tindrà el pare, quan jo li diga que m'has respost
això!... Tu si que fas per casa! I afegí tendrament: -Però aquestes
coses se compren un cop a la vida i s'han de fer ben fetes... Duro
més, duro menos... Ja ens rescabalarem, si Déu ens dóna salut...
Mentrestant, tot el que convinga vull que siga ben bé al teu gust...
I com ella tornés a caminar, amb els ulls en terra, ell barbotà de
cop:
-Ja voldría ésser-ho de casat. I tu?...
Ella vingué com una cirera i girà la cara cap a l'espessor del
marge.
-I ara!... -féu dolçament. -Què vols que et diga?...Aquestes
coses... no es pregunten.
Ell, en un rampell, li prengué la mà que ella duia penjant i
l'apretà contra son pit.
En aquell punt, una espessa nuvolada tapà el sol...
Arribaren al mas amb el pas viu i mirant sovint al cel: aquest era
tot fosc de la banda de ponent, com si hagués rebut una gran
patacada; sobre migdia aquella negror ja en cobria més de la
meitat i començava a gotallejar rabent, rabent. A cosa de dues hores
esclatà la tamborinada furiosa. Trons, pluja, llampecs a dojo, i,
per fi de festa, la grossa: una pedregada com de confits,
d'avellanes, de nous... I, en mig de la fosca repentina i quasi
completa, del rebombori de sorolls aplegats, del zig-zag mirolejant
dels llampecs, tota la gent del mas abocada a les finestres
ajustades, amb el rostre espaumat i les mans al cap.
Així que el temps s'aclarí una mica, l'hereu parlà de tornar-se'n;
li deien que es quedés, que fes nit allà... Va refusar. No podia
ésser: primerament, que a casa seva passarien ànsia; després, que
l'endemà havien de dur l'euga a fira i se n'hi havien d'anar dos i
quedar-se l'altre per la feina. Bé massa que ja s'havia retrassat i
hauria d'apretar el pas per arribar amb temps a l'ordinari...
Li donaren un paraigua i eixí. Del cantó de l'era se girà per fer
adéu a la promesa que no l'acompanyava pel temps, i emprengué sol
pel corriol. La por de fer tard l'esperonava, i, ara fanguejant
sobre la terra tova, ara saltant clots i reguerons, feia via de
pressa, com si l'empaitessin. Sort que aquell dia se sentia més
alleugerit i diligent que d'habitud i ni la humitat dels peus ni el
refrescament de l'atmosfera, exhalada pel temperi, li feien mala
impressió. Amb tot, quan s'assegué en el piló de la carretera estava
ben suat i el pit li anava com una manxa. El mocador que es passà
per la cara, lo mateix que el del coll, s'haurien pogut escórrer.
Mirà amunt i avall de la carretera: de la banda de la ciutat, no
venia una ànima; a l'altra part, allà avall de tot, s'hi veia una
pic negre, un carruatge, segurament que feia via enllà. L’hereu
pensà que era una sort que no s'obirés l'ordinari encara, puix així
podria temperar-se una mica. Mes, en aquell punt, sortí de darrera
les mates d'un marge proper un pagès vell, entorxant-se la faixa a
la cintura. Al veure l'hereu assegut en el piló, li donà les bones
tardes, i, com l'hagués vist des de son camp un altre diumenge quan
se despedia de sa promesa, sospitant lo que havia passat, li
preguntà rialler:
-Què potser esperaríeu la tartana?